Jim Botó, Lluc el maquinista i les bones preguntes

Una illa tan petita que només hi caben un rei, els seus dos súbdits, un maquinista i la seva locomotora. Un nen que arriba dins un paquet postal amb l’adreça indesxifrable. Un viatge i les aventures que implica: una princesa raptada, unes muntanyes terribles, un desert com un laberint de miratges, un pseudogegant, un drac que tortura una colla de nens de tots els racons del món... I un segon viatge amb aventures encara més extraordinàries: la vida del fons del mar, un secret per descobrir, uns dolents per desemmascarar... Tot això hi trobaran les famílies disposades al banquet de la lectura de Jim Botó: un conte infantil ple d’imaginació, d’humor i de bones preguntes. I dic les famílies, perquè només nens molt lectors llegiran els dos volums d’aquestes aventures sense que d’alguna manera o altra se’ls estimuli a fer-ho: tenint-lo a casa (l’edició especial de La Galera amb motiu del 80è aniversari del naixement de l’autor és molt bonica), llegint-lo un estona cada dia en veu alta, parlant-ne...

Michael Ende (1929-1995) és conegut sobretot a casa nostra per La història interminable (1979) i per Momo (1972). Llibres que sempre han apreciat els lectors adults i que es mereixen continuar tenint popularitat entre els joves lectors. El seu primer èxit com a escriptor, però, va ser un singular conte per infants, llarg com dues novel·les (els dos volums sumen més de 500 pàgines), amanit amb unes divertides il·lustracions de F. J. Tripp, protagonitzat per un petit nen negre –en Jim Botó-, el seu amic el maquinista Lluc i la ferma i bonhomiosa locomotora Emma. El conte té la mateixa grandesa literària que podríem atorgar a Peter Pan o a Alícia en terra de meravelles. Però amb una ambició no tan radicalment innovadora, més compromesa amb preocupacions morals i lliçons de vida; més propera a l’esperit de la tradició del conte meravellós; com Pinotxo o El màgic d’Oz. Però amb un sentit de l’humor més contemporani. I, sobretot, amb un esperit juganer que no amaga el desig d’aconseguir un món millor, després de l’esgarrifosa experiència del nazisme i de la seva habilitat per enquadrar bona gent poc capaç de pensar per ella mateixa en un projecte maligne.

D’una família compromesa amb l’art d’avantguarda, el joveníssim Michael Ende va estar a un pas de morir en la defensa suïcida del III Raich l’any 1945, quan va deixar el fusell que li havien donat pocs dies abans i va abandonar el front per afegir-se a una organització antinazi. Va ser potser llavors que va afermar el seu compromís amb la llibertat i contra els prejudicis que caracteritzen tota la seva obra. I la seva fe en les decisions individuals i conscients: tan poderoses que poden canviar radicalment les situacions més desesperades. Tal com veiem en els seus personatges més coneguts, Momo i Bastian. I també repetidament en les aventures d’en Jim Botó i els seus col·laboradors.

El conte es divideix en dues parts: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. L’escenari inicial de la història d’en Jim Botó és la petitíssima illa de Lumerland, on regna Alfons Tres-quarts-de-dotze i on mai no passa res digne d’esment: el rei parla per telèfon, el senyor Màniga passeja, la senyora Queeè s’ocupa de la seva botigueta, i en Lluc fa córrer la locomotora Emma pels cinc túnels que foraden les dues muntanyetes. Aquesta pàtria tan diminuta i tan atrafegada com una cuineta de fireta, però, es converteix en una mena d’Ítaca a partir del moment que en Lluc no accepta que cal fer fora la seva locomotora degut a l’augment de població que representa que aquell nadó que havia arribat dins un paquet postal s’hagi fet prou gran com per comptar com a mig súbdit. Així que el forçut maquinista i el jove Jim preparen la locomotora Emma per a la navegació i emprenen un fabulós viatge. Que, com el d’Ulisses, implica el constant enfrontament amb el desconegut i constants preguntes sobre un mateix. Així en Jim en Lluc arriben a Mandala (Xina, en l’edició de 1960), un regne magnificent on coneixen un nen de nen, de només un any d’edat i d’uns pocs centímetres d’alçada però amb l’enteniment i la determinació necessaris per ajudar els protagonistes a desemmascarar la mala fe dels ministres mandalins i, així, aconseguir posar en marxa l’autèntica aventura que lliga la desaparició de la princesa mandalina amb el misteri de l’origen d’en Jim Botó, el drac Queixaluda i els misteriosos i quasi analfabets 13.

A partir d’aquest moment les aventures s’encadenen les unes amb les altres i les casualitats, lligades sempre a l’habilitat dels dos herois i també a la seva capacitat de comprensió i de bondat, determinen l’èxit de la missió: rescatar la princesa Li Si i els altres nens de les urpes cruels de la Queixaluda, que en el seu país de Kummerland, els sotmet a la tortura d’una disciplina escolar monstruosa. Pel camí han trobat el pseudogegant Tur Tur i el mig drac Nepomucè. Dos encontres que demostren que a la gent cal conèixer-la de prop i amb interès: una tesi que es repetirà en el segon volum de les aventures d’en Jim, en Lluc i l’Emma, quan es produeixi la transformació de la Queixaluda i, sobretot, quan es reveli l’absurda equivocació en què vivien els 13 Salvatges.

Amb un estil bonhomiós, però mai melós; amb una imaginació detallista de la nissaga meravellosa de Les mil i una nits; amb un ferm rumb moral que atorga la victòria als senzills i honestos, sense, però, oblidar que l’aprenentatge essencial és l’esforç de conèixer-se un mateix; les aventures que Ende ens ofereix en aquest conte s’emparenten en el fons amb els relats mitològics i en parlen dels orígens i del destí, de la possibilitat que les coses autèntiques estiguin emmascarades per un miratge que una bona pregunta pot fulminar.

Michael Ende: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. Traducció de Carme Serrallonga. Il·lustracions de F.J. Tripp. Barcelona: La Galera, 2009.

Emili i els detectius

Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults: poesia, novel•la, periodisme i guions de cabaret i de ràdio. Kästner va poder veure com cremaven els seus llibres durant el nazisme i com els bombardeigs aliats arrassaven la seva ciutat natal, Dresden. Sempre va mantenir una aguda actitud crítica i un apassionat pacifisme. En català, a més d’Emili i els detectius, també podem llegir la seva continuació Emili i els tres bessons i Dues Carlotes.
Aquesta novel•la conserva una frescor i un intel•ligència literària memorables, que cal localitzar especialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d’acostar-se al lector, interpel•lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se empalagós ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d’aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una mimiatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil.
L’aventura de l’Emili comença quan li roben els diners que porta a la butxaca interior de la seva jaqueta en el tren que el porta a Berlín, on ha de passar uns dies amb uns tiets. Com que l’Emili coneix perfectament els esforços i les privacions que aquesta suma han costat a la seva mare, no es conforma amb les lamentacions sinó que emprèn la persecució del lladre. Amb tanta sort que coneix en Gustau, el noi de la botzina, amb qui organitzen una complicada maniobra estratègica que posa en joc cada vegada més nens, fins acorralar el lladre, recuperar els diners i, de rebot, descobrir un important delinqüent.
Tot i que l’argument és força simple, està orquestrat amb astúcia i, sobretot, amb un gran sentit del ritme narratiu. I amanit amb algun passatge tan original i divertit com el somni que l’Emili té quan s’adorm al tren. Això i les les virtuts que he enumerat de la seva escriptura, el fan un llibre molt adequat per nens i nenes del voltant dels 10 anys. A la vegada que pot ser un llibre ideal per fer-ne lectures col•lectives, aprofitant unes virtuts que l’oralitat no pot fer més ressaltar i que la traducció de Melcior Font traslladen a un català molt eficaç.

Kazan, el gos llop

D’entre les novel•les d’aventures, les d’animals sempre m’han semblat molt interessants i, ara que ho penso, de les més humanes i menys pretensioses. Potser ho fa que els herois animals no poden acaparar diàlegs enfarfegosos; que les seves qualitats físiques s’ajusten més a la versemblança; que les seves raons morals potser són primes, però de segur que són lògiques. És clar que el novel•lista que tria un heroi animal, com qualsevol altre novel•lista, també ens vol fer viure unes emocions. Cosa que l’obliga a instal•lar-se en el recurs de dotar la bèstia de pensament. I el món natural que l’envolta de la coherència d’un univers on els lectors humans se sentin emmirallats. I això és perquè, que jo sàpiga, encara ningú no ha escrit una novel•la d’animals per a animals. Un dels més recordats autors que han tractat el món animal és Jack London; qui, a més, va obrir els escenaris del nord gelat per a l’aventura. Menys recordat que London, però no menys llegit entre els apassionats de la novel•la d’aventures entre els anys 20 i els 60 del segle XX, hi ha el també nord-americà James Oliver Curwood (1878-1922). Curwood va aconseguir una enorme popularitat amb unes històries sovint ambientades en els grans boscos del nord d’Amèrica, que coneixia molt millor que London, i protagonitzades prioritàriament per animals salvatges; que converteix en eficients actors literaris sense, però, llevar-los la seva essència. Al contrari: Curwood demostra unes dots d’observació molt minucioses, una comprensió del món salvatge força global, molt més naturalista que mítica. I ho combina amb eficaces dots de narrador d’aventures: sense humanitzar la bèstia aconsegueix fer-la l’heroi d’unes peripècies on es combinen passatges d’un dramatisme intens, amb d’altres d’una serena sensibilitat. Tot plegat sense renunciar a donar-nos una determinada visió del món i una reivindicació d’uns valors de respecte cap al món salvatge que, de retruc, apel•la a una condició humana més conscient. Kazan, el gos llop (1914) és una magnífica novel•la d’aventures. El protagonista és un extraordinari gos mig llop, d’una fortalesa extrema, d’una determinació admirable... però també marcat pels condicionants que no pot deixar d’arrossegar: la seva experiència amb els humans i la seva càrrega genètica. Les peripècies de Kazan, doncs, no estan investides de cap èpica ideològica. És un animal que lluita per sobreviure, que segueix els seus instints, que mata per menjar i també per demostrar que és el més fort; que odia els humans amb bastó, però que protegeix dones i criatures. Un gos que retrocedeix a través de l’instint heretat amb la seva sang de llop, cap a la vida salvatge. I que, per tant, avança cap a la llibertat. 

James Oliver Curwood: Kazan, el gos llop. Traducció de Josep-Francesc Delgado. Barcelona: edicions del roure de can roca, 2008.

Relats de Saki

H.H. Munro (1870-1916) és un dels més cèlebres autors de contes humorístics de la tradició anglesa. Amb el pseudònim de Saki, aquest escriptor nascut a Birmània i protagonista d’una erràtica carrera com a periodista i escriptor, és autor d’uns contes extraordinàriament exactes i precisos, sobre els quals plana un inquietant somriure que fa més miraculosa la punteria amb la qual la sageta literària es clava al bell mig de la diana de l’ànima. Valorat per autors tan distants com Jorge Luis Borges o Roald Dalh, les virtuts corrosives i la calculada arquitectura dels seus relats, fan de Saki un clàssic imprescindible d’una determinada manera d’entendre la literatura com una arma de subversió de la moral. D’entre els seus contes més cèlebres, els protagonitzats per infants o adolescents tenen potser un interès suplementari. Saki s’atreveix amb uns protagonistes infantils situats als límits de la moral. Encotillats per una educació repressora i en el fons radicalment hipòcrita, aquests nens reclamen un descans de l’ordre imposat, investiguen maneres de transgressió que els permetin tastar els gustos prohibits que el món adult els vol escatimar. En aquest sentit, és molt interessant el recull de narracions de Saki que Edicions Bromera va editar a la seva col•lecció “A la lluna de València”, on vuit dels onze relats tenen infants com a figures imprescindibles. El relat més conegut potser és “El narrador de contes” (que també podem trobar editat en forma d’àlbum, molt sagaçment il•lustrat per Alba Marina Rivera, que en sap extreure el perfum d’època i el gust agredolç de la venjança). Es tracta d’una sàtira de la falsa literatura moralitzant amb què la societat adulta (i especialment la de l’època victoriana, i segurament la nostra) pretén adoctrinar la canalla, transmetent-los missatges estrictament boníssims i ideològicament d’una correcció quadriculada. En aquest relat, una mainadera és incapaç de captar l’atenció dels nens de qui té cura, que s’avorreixen i molesten els altres viatgers del tren. Un passatger, per tenir calma, els explica un conte protagonitzat per una nena tan fastigosament rebona que és premiada amb unes grosses medalles a la bondat, a la puntualitat i a l’obediència. Però el seu destí, per culpa del dringar de les medalles és anar a parar entre els ullals del llop. Tota una lliçó de com la literatura no pot ser un instrument de la ideologia, sinó que ha de buscar mecanismes que li permetin ser un revulsiu moral. Però el conte més impressionant del recull és “Sredni Vashtar”. Un conte on aconsegueix una síntesi alquímica d’ambients i expectatives. On l’escenari d’una modesta casa britànica amb una conillera abandonada al fons d’un cobert, esdevé un cosmos d’organització litúrgica, amb els seus territoris prohibits i els seus territoris màgics. I on la força que porta cap al desenllaç actua amb una convicció digna d’un precís aparell d’execucions. “Sredni Vashtar” és una batalla d’odis. L’odi que la senyora De Ropp professa al seu afillat Conradin, al qual infringeix “pel seu propi bé” totes les molèsties de “les coses necessàries”. I l’odi que Conradin congria cap a la seva protectora. Una batalla tan cruel que no pot acabar sinó amb la mort d’un dels dos combatents. Les armes de la dona són els poders que li confereix “el que està bé”, la disciplina, la religió i la hipocresia. L’única arma del nen és la imaginació: la construcció d’un món interior, un univers paral•lel presidit per una divinitat ferotge i elegant; la fura que Conradin guarda a la vella conillera. Saki, doncs, construeix un conte al qual una multitud de subtils plecs atorguen un relleu digne d’un combat moral ferotge. I que explica perquè Jorge Luis Borges i Roald Dalh trobaven en Saki un mestre literari. Saki: Tobermory. Traducció de Domènec Ardit. Il•lustracions de Conxita Rodríguez. Alzira: Edicions Bromera, 1994. Saki: El narrador de contes. Il•lustracions d’Alba Marina Rivera. Caracas: Ed. Ekaré, 2008.

La casa del pont, d'Othmar Franz Lang

Publicat per primera vegada en alemany l’any 1979 -i en català el 1986, en una excel•lent traducció de Carme Serralloga-, La casa del pont és un llibre que conserva tota la frescor i reclama no caure en l’oblit. Es tracta d’una història força senzilla, amb unes aventures domèstiques que no tenen quasi res d’excepcional, protagonitzada per una família força corrent i narrada en primera persona per en Magnus, un noi de dotze anys llest, imaginatiu i relativament creïble que conta amb alegria les peripècies de la seva família a partir del moment que el pare compra un pont i decideix construir-hi una casa a sobre. Amb una casa sobre el pont, la família d’en Magnus es converteix no només en una família única pel seu inusual lloc de residència, sinó en la clau de volta del llogaret on habiten. Inutilitzat el pont nou que havia de deixar sense servei el pont que sustenta la nova casa de la família, tots els veïns, el pagès amb les vaques, el camió de la cervesa, el carter... han de travessar el riu a través de la seva sala d’estar. Cosa que crea situacions ben estrafolàries i sucoses, d’un fi humorisme natural, sense segones intencions educatives i molt llunyanes sempre del mal gust.
Però el principal mèrit humorístic de la novel•la se situa en Bero, el tossut marrec de tres anys contra el qual els cent vint-i-quatre anys que sumen els altres cinc membres de la família no poden res. En Bero és tan i tan tossut que tothom ha de fer la seva voluntat, per forassenyada que sigui. De fet, si la família es trasllada a viure al pont, en molt bona part és perquè en Bero té l’obsessió de tirar pedres al riu des del pont, i tota la família li ha de portar “l’última pedra i prou” que allarga la broma fins que es fa fosc, i en Bero arriba adormit a casa, on la calma només dura fins que a les cinc del matí en Bero s’enfada perquè tothom encara dorm.
Aquest llibre d’Othmar Franz Lang (Viena, 1921), doncs, es converteix en una extraordinària galeria de personatges i situacions que s’enllacen tan sol pel pas del temps i que se’ns presenten amb la naturalitat d’un noi de 12 anys, potser propens a inflar les coses, i amb el contrapunt dels tres anys de pedra picada del seu germà petit. Un llibre de quan encara no rondava pels prestatges de les llibreries l’obsessió del missatge ecologista i multicultural, on la diversió és possible sense recórrer als éssers extraordinaris o la màgia. I que ens recorda que amb ben pocs elements, però amb molta honestedat cap als joves lectors, es pot construir una història perfectament cohesionada i atractiva, el record de la qual segur que ens acompanyarà durant molts anys.
Othmar Franz Lang: La casa del pont. Traducció i presentació de Carme Serrallonga. Il•lustracions de Rolf i Margret Rettich. Barcelona: La Galera, 1986

Cop d'escombra al rei cogombre

Cop d’escombra al rei cogombre (1971) és una novel·la que ens ofereix amb generositat les millors qualitats d’una escriptora, Christine Nöstlinger (Viena 1936), que sens dubte és una de les més reconegudes de la literatura per a per a nois i noies en alemany. Autora d’una obra molt extensa, on combina amb encert l’humor i la crítica als models familiars autoritaris, i que ha estat reconeguda amb tots els premis més prestigiosos del ram que s’atorguen a l’Europa central.
Imaginem una família composta de pare, mare, tres fills i un avi; una família amb les seves tensions internes i on cadascú té motius suficients per esclatar en un atac de nervis. Un dilluns de Pasqua els apareix a la cuina un rei cogombre: Kumi-Ori lo Segon, de mig metre d’alçada, amb figura cogombresca, les ungles dels peus pintades, una corona al capdamunt i un llenguatge majestàtic i agramatical. Es tracta d’un rei exiliat del reialme del segon soterrari, on els seus súbdits s’han revelat contra la seva autoritat. Curiosament, és l’assenyat i autoritari pare de família l’únic que es pren seriosament la història, qui l’acull a la seva habitació, li proporciona patates grillades i sucumbeix a les seves manipulacions, que atorguen a la família un motiu extra per tenir atacs de nervis i, paradoxalment, sortir-se’n dels embolics personals en què cadascú està immers. La història està narrada per un dels membres de la família, el fill segon, amb una sàvia combinació de precisió i confusió; una primera persona que retrata amb gràcia i severitat (inclòs ell mateix) els membres de la família, però que és capaç també de la condescendència necessària per valorar la millor part de cadascú i sumar-les per evitar el desastre a què l’insofrible rei cogombresc els vol abocar.
Com a La metamorfosi de Kafka, l’element monstruós que ha aparegut de cop i volta enmig d’una família típica queda reduït exclusivament a l’àmbit casolà, i esdevé el detonant que exaspera tota les relacions familiars. Però l’humor que hi trobem està lluny de la impassibilitat del geni de Praga i les rialles que produeix tenen un sorprenent aire de similitud amb les que provoquen les aventures descontrolades de la família Simpson. Tant a la família que retrata Nöstlinger com a la de la famosa sèrie de dibuixos animats es barregen sense manies les baixeses de cada personatge (molt especialment dels adults), l’absurd més mordaç i una filosofia de fons de cohesió familiar davant les dificultats. En aquest sentit, el personatge fantàstic que ho emmerda tot, el rei cogombre, esdevé una divertida metàfora de les discòrdies familiars, un element grotesc extret d’un curiós empelt entre la matèria de què estan formats els contes de fades i la matèria inquietant de Kafka, tot plegat abocat pel broc gros d’un humor aparentment poc subtil però que té alguna cosa de la mordacitat de la sàtira política.
Finalment, cal una menció al paper del germà petit de la família, l’únic capaç de mantenir una actitud no egoista i que és conscient de les dimensions exactes del bé i del mal; un esperit infantil capaç de posar sempre les coses al seu lloc i el referent d’un narrador immers en les complicacions de l’anar fer-se gran.
Christine Nöstlinger: Cop d’escombra al rei cogombre. Traducció de Sylvia Halm. Barcelona: 1992. Editorial Empúries

Edgar Allan Poe: l'horror com a lliçó literària

Un del pares del conte modern. Mestre i refundador de l’horror en les belles lletres, els relats d’aquest mític escriptor nordamericà continuen sent una lectura freqüent a les aules de secundària de casa nostra. És un cas gairebé únic de supervivència d’un clàssic del segle XIX (un clàssic controvertit, més valorat a Europa que a Amèrica). L’explicació potser la podríem situar en la coincidència de dues virtuts en un únic escriptor; una valorada pel professorat i l’altra pels alumnes. D’Edgar Allan Poe (1809-1849), el professor en valora la lliçó narrativa, la consideració del conte com un gènere exigent i potent; artístic en extrem però abordat des d’una calculada economia d’elements superflus. I el lector jove hi troba amb sorpresa la fascinació de les coses inquietants, un imaginari abarrocat i minimalista a la vegada, el regust excitant de les coses prohibides, fosques o misterioses. Cosa que no vol dir que la seva lliçó literària passi desapercebuda. Més aviat al contrari, perquè aquest tipus d’escriptura capaç de crear atmosferes denses té una repercussió immediata en l’educació literària del jove lector. De la mateixa manera que grans escriptors han mitificat la figura de Poe com a un influència decisiva en llur manera d’entendre la creació literària (el primer i més gran dels quals sens dubte és Baudelaire); en l’aprenent de lector, Poe pot exercir un important paper revulsiu: Poe li mostra plecs secrets de la lectura que potser mai no havia descobert en altres lectures no tan obscures i més quotidianes; li descobreix una subtil relació entre art retòrica i el costat fosc de l’experiència humana. Si alguna cosa caracteritza Poe és la seva obsessió per explicar-se: ja pot imaginar un ambient d’absolut horror romàntic, ja pot fer front a un misteri recargolat, ja pot endinsar-se en les ments desequilibrades d’homes devorats per folles obsessions... Poe assumeix el seu paper analític, de desbrossador de la realitat de la jungla de les passions. El seu talent literari es fonamenta en el càlcul dels mitjans més efectius per donar energia a una maquinària narrativa que no va de sorpresa en sorpresa, de xiscle a xiscle, sinó que es concentra a fer transparent la inevitabilitat. I això és el que el diferencia de la novel·la gòtica o neogòtica (de Dràcula als èxits recents que segueixen l’estela de Stephen King); que les seves històries tenen una obsessió d’arquitectura literària i psicològica. No és estrany, doncs, que Poe fos l’inventor del gènere detectivesc analític. I tampoc que el seu prestigi literari (junt amb la seva torturada biografia) l’hagi convertit en icona de la indústria del llibre del crim i el sang-i-fetge (els “òscars” d’aquesta indústria editorial es diuen, és clar, “Edgar”). És una opinió molt estesa que els contes passen molt pel davant de la seva única novel·la. Les aventures d’Arthur Gordon Pym és l’exuberant i laberíntica història d’un naufragi, on la mà mestra de qui domina tots els mecanismes de l’angoixa s’aplica a fons, però que ignora la regla de l’efecte únic, tan característica del conte modern i que Poe va teoritzar. En canvi, les narracions curtes de Poe aconsegueixen crear una atmosfera de misteri des de les primeres línies, i saben mantenir-la amb subtils retortols fins al desenllaç. "La bóta d’amontillado", "El pou i el pèndol", "El gat negre"... són narracions que sens dubte atraparan els lectors joves amb l’esquer del sadisme i l’horror, però això no ens ha de fer cap angúnia (com no ens n’ha de fer el sadisme i l’horror de les rondalles): a través seu arriba la força de la imaginació, el descobriment dels terrors de l’home, la potència d’un ambient format més per suggestió que per paisatge. D’entre les narracions d’E. A. Poe, però, en voldria destacar dues de no gaire habituals en les antologies d’ús escolar. Em refereixo a "William Wilson" i a "Manuscrit trobat en una ampolla". Són, com és força habitual en la narrativa de Poe, dues narracions en primera persona. La primera explora el tema del doble. La segona és el relat d’una navegació fantasmagòrica cap al no-res. William Wilson, el narrador, coincideix a l’internat on estudia amb un altre William Wilson, no només del mateix exacte nom i de la mateixa exacta edat, sinó en tot, excepte en el to de la veu (més xiuxiuejant), imitació d’ell mateix. Al lector no li és difícil comprendre l’extraordinària irritació que això provoca en el narrador, però poc a poc aprèn a relativitzar aquest sentiment de solidaritat i a malfiar-se del protagonista. El William Wilson narrador s’aboca a una esbojarrada fugida autodestructiva, encalçat sempre per l’ombra de la venjança exactament simètrica del seu doble. És la cursa desesperada de qui no se suporta a ell mateix. És notar la fredor d’un alè extraordinàriament familiar al clatell. És estar en una sala forada de miralls i voler escapar-ne. És l’exploració d’un infern interior. "Manuscrit trobat en una ampolla" és un relat d’una endimoniada navegació fantasmal en direcció sud. El protagonista, per una acumulació de casualitats, és literalment projectat sobre una enorme vaixell ocupat per una tripulació de vells incapaços de percebre la presència de cap intrús. L’angoixa del narrador, doncs, deixa enrere l’estat de la mar i les perspectives d’aconseguir sobreviure i se submergeix en una sensació de total desemparament existencial. La narració comença amb unes puntualitzacions per part del narrador, que esbandeixen qualsevol gust per la fantasia i l’engany supersticiós: qui ens explica aquest relat impossible és algú positivista i sense imaginació. I tanmateix la naturalesa del que ens explica contradiu totes les certeses del món físic: és un corrent terriblement poderós que arrossega la nau de dret cap a un remolí final. Un final al qual aquells misteriosos tripulants massa vells semblen donar-se amb alleujament i que arriba a produir en el lector la sensació que ell també està embarcat en un planeta massa gran i massa vell per poder permetre’s l’esperança.