Clàssics i joves

Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 7 d’abril de 2022


 

Tanguy 


Michel del Castillo (1933) i Jorge Semprún (1923 - 2011) són dos escriptors francesos de primera línia que des del seu origen i dolor espanyols van construir una notable obra on combinen ficció i autobiografia. La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial els van arrossegar cap als destins més cruels, i en van fer un testimoni estremidor, literàriament potent i d’una gran repercussió entre els lectors francesos i de bona part del món. No sé si n’hi ha cap en espanyol que se’ls pugui comparar. En català, sí: Joaquim Amat Piniella (1913- 1974), l’autor de K.L. Reich (1946), que si no hagués estat sotmesa a tots els condicionants d’aïllament, supremacisme lingüístic, censura i pobresa del mercat editorial de l’Espanya franquista hagués pogut tenir una important volada internacional, al costat de les obres de Primo Levi o Elie Wiesel.


Michel del Castillo, va estrenar-se com a escriptor amb Tanguy (1957). Un llibre que senta les bases de tota la seva abundant producció posterior i que va tenir un enorme reconeixement: entre el públic francès contemporani en el moment de la seva publicació, entre el públic internacional gràcies a les traduccions (excepte a Espanya, és clar) i, a més llarg termini, entre el públic jove; ja que ha estat un títol que diverses generacions de professors de llengua i literatura han fet llegir a les seves classes d’institut. Una cosa semblant va passar amb Le Grand Voyage (1963), de Jorge Semprún. Però amb una repercussió no comparable entre el públic jove.


A més, Tanguy té una virtut que el fa encara més especial. És un llibre que deixa petja. Les desventures del nen protagonista comencen amb les canonades amb què els republicans madrilenys es defensen de l’atac feixista. I aquests cops sords i estrepitosos marquen l’inici d’una cursa per la supervivència en territori hostil, en camps de concentració francesos i alemanys, en vagons de mercaderies, al tenebrós Asil Duran de Barcelona, a la fàbrica de ciment de Vallcarca... Les injustícies i el dolor que viu l’alter-ego de l’autor durant aquests anys d’infantesa i adolescència són certament escruixidores i el narrador les detalla des de la visió del nen que hi ha de fer front, entre resignada i admirada: «és la guerra», es diu a ell mateix per intentar posar un context que expliqui aquella crueltat, aquell fred, aquella fam. Una explicació que decau quan és internat a l’Asil Duran. Llavors la criminal crueltat dels religiosos que l’administraven queda marcada per la gratuïtat; i, per tant, per la pura maldat. En el periple, el protagonista aconsegueix viure alguns moments d’amistat amb iguals o de sentir-se sota l’empara protectora que tot nen mereix. Però bona part de les seves desventures estan marcades precisament pel contrari: pel desemparament. Una paraula absolutament literal: abandonat primer pel seu pare i després per la seva mare, Tanguy, el nen de pocs anys, l’adolescent, el jovenet, es pregunta constantment què hi fa ell sol al món; com pot ser que el seu pare i la seva mare hagin posat per davant altres preocupacions al deure de protegir-lo amb els seus braços, les seves mans, els seus petons, les seves paraules.


El mite de Hansel i Gretel, tan freqüent en les novel·les del dolorós recorregut juvenil cap a l’edat adulta, com a L’illa del tresor o El guardià en el camp de sègol, entre moltes d’altres, en aquesta novel·la és rigorosament literal. El protagonista és abandonat tot sol en el pitjor dels boscos possibles: una França sense fraternitat que envia els republicans espanyols als camps de concentració, una Alemanya embogida de nit i boira, una Espanya catòlicament repressora. Sense ni tan sols l’engany de la casa de xocolata. Amb un dolor tan constant i tan intens de saber-se abandonat, que sovint Tanguy s’obliga a pensar que la mare és morta i que és per això que ho ha tornat a aparèixer mai. A la rondalla, els dos germanets perduts al bosc aconsegueixen tornar a casa i ser rebuts amb alegria. També, en certa mesura, Jim Hawkins i Holden Cauldield «retornen». Ni Michel del Castillo ni Tanguy no van tenir tanta sort. I potser per això Tanguy és la primera d’una sèrie de novel·les que repeteixen el mateix abandonament: Rue des arxives (1994), De père français (1998), Mamita (2010)


Tot i que tant pare com mare reapareixen a les últimes pàgines del llibre, el protagonista no hi troba cap amor, cap manera de sentir-se complert. Amb el protagonista completament sol, la novel·la acaba amb un desig de la part del narrador en tercera persona: ja que Déu no deu pas existir, li desitja altres protectors desinteressats; i que pugui, un dia, en una França que estima però que no li ha donat res, trobar bella la vida. Un final de rondalla que canvia la dolçor dels anissos de la felicitat pel regust del tabac dolent. Escèptic, existencialista.


Michel del Castillo; Tanguy. París, Editions Gallimard, 1995.


N’hi ha una traducció catalana a càrrec de Ramon Lledó, de l’editorial Límits d’Andorra (1994). Amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.



divendres, 28 de gener de 2022

 Le grand Meaulnes

Alain-Fournier va ser un jove novel·lista. I jove va morir, poc després de ser cridat a files per defensar França, l’any 1914, a la Gran Guerra. La novel·la que va escriure, sobre el dolor de la pèrdua de la primera joventut, va quedar així com a única obra de l’escriptor, protegida per una mort prematura i malaguanyada. Com la de centenars de milers de joves francesos i alemanys que van matar-se els uns als altres: una bala al ventre, la cama gangrenada per la metralla, la pell amb esgarrifoses butllofes degudes al gas mostassa. Però aquesta joventut que va ser llançada a les trinxeres havia crescut amb els nobles ideals de l’amistat, la fidelitat, l’amor, l’aventura meravellosa... Havien viscut intensament el goig d’una excursió, havien imaginat amors tan màgics que podien convertir un instant en un futur resplendent, s’havien vist ells mateixos, amb cossos ja adults, amb la mirada d’infant. Havien intuït la veritat de les rondalles. I Alain-Fournier, de tot aquest pòsit meravellós, en va fer una obra literària, una urna de cristall on aquells somnis s’expressessin per sempre amb tota la seva puresa i tot el seu dolor.


Le grand Meaulnes (1913) és una novel·la protagonitzada per dos adolescents. Un és el narrador, un esperit més observador que actor. L’altre és el que dona nom al llibre i que de seguida mereix l’epítet de gran per les seves qualitats de lideratge. Tots dos viuen a casa el mestre d’una escola rural. El narrador perquè n’és el fill, i el protagonista perquè sa mare l’hi deixa a pensió. Després de perdre’s de forma tan atzarosa com els herois dels relats màgics de la matèria de Bretanya o d’algunes rondalles, el gran Meaulnes arriba per casualitat a una mena de palau enmig del bosc on se celebra una sorprenent festa de noces. El lloc tant pot semblar una caseta de xocolata sense bruixa on els nens i nenes que formen la major part de convidats són invitats al joc continu; com el castell de la Bella dorment, ja que és on troba la jove, gentil i subtil dama de qui s’enamora fulminantment. La festa acaba abans d’hora perquè la joveníssima núvia planta el joveníssim nuvi, Franz, de qui Meaulnes es convertirà en aliat i alhora en víctima. A partir d’aquí, aquell lloc meravellós i el relat sobre la festa es converteixen en l’obsessió dels dos protagonistes: com localitzar-lo? Com retrobar la jove i bella dama?


Com si s’hagués fos en el buit, els dos protagonistes són incapaços de retrobar el lloc de la festa, tot i que no pot ser gaire lluny. Decebut, el gran Meaulnes. l’heroi malaurat, inicia un recorregut ple de dificultats que l’allunya ràpidament de la seva privilegiada i daurada joventut, fins al punt que la figura del narrador va prenent més i més relleu, com a autèntic dipositari dels somnis i ideals del seu amic. Paradoxalment, el narrador, que assumeix les seves responsabilitats adultes, mai traeix el somni del seu amic i vetlla i se sacrifica perquè les dues parelles d’enamorats aconsegueixin reunir-se. En canvi, el gran Meaulnes, que sembla negar-se a créixer, assumeix que la felicitat és un miratge, fins al punt que es converteix en un personatge que fuig: del seu amic, de l’indret meravellós, de la seva estimada, d’ell mateix.


De les dues figures femenines, Yvonne de Galais, com a la major part de les rondalles i les novel·les d’aventures, té un protagonisme subsidiari dels seus dos enamorats. És clarament la dama angelical que el narrador es mereixeria, però a qui es limita a protegir per ser fidel al somni del seu amic. Meaulnes és qui la porta a coll escales amunt el dia del seu casament. I el narrador qui la porta escales avall, nou mesos després, el dia del seu funeral. I el lector no té dubte de quin acte d’amor és més intens i sincer. Valentine (la núvia de Franz) en canvi, té l’esperit insegur de Meaulnes, no es limita a esperar, sinó que fuig i intenta orientar el seu destí, encara que això la porti a trair els somnis, en una peripècia força inversemblant que acaba amb uns anissos una mica esbravats: finalment es casa amb Franz i van a viure a la deliciosa caseta que Franz feia servir per jugar a ser gran.


El llibre es recorda molt més per la lluminositat i intensitat d’algunes escenes que no pas per la trama argumental, novel·lesca en el mal sentit de la paraula. Com la de l’enlluernadora entrada de Meaulnes en la vida del narrador, quan engega una pirotècnia a mig cremar que ha trobat a les golfes. En paraules del narrador, Meaulnes va bufar sobre l’espelma que il·luminava el rostre de la seva mare... El pinyol del llibre, del qual tots els episodis anteriors són preparació i tots els episodis posteriors són conseqüència, la meravellosa festa de noces, arriba al lector amplificada a través de la visió encisada del narrador, que reporta la descripció que n’hi ha fet Meaules. Tant mítica esdevé la festa que més endavant, hi ha un meritori intent de reproduir-la. El narrador ha localitzat Yvonne de Galais i ha aconseguit organitzar una festa camperola a imatge d’aquella que va encisar Meaulnes. Tot i les bones intencions i que l’essencial és allà (la mateixa Yvonne), res és igual i Meaulnes es mostra distant i irritable. L’episodi dona molt d’espai a un accident que li passa al vell cavall d’Yvonne: tot i que s’ha fet el possible per a la comoditat de la bèstia, al final tots aquells preparatius s’han convertit en una cruel trampa que li esguerra una pota. Meaulnes, quan ho veu, s’enfurisma i en culpa a tothom. La festa acaba amb la sensació que alguna cosa molt valuosa ha estat trencada. I el lector no pot deixar de prendre el destí del cavall com una premonició de la mort d’Yvonne: una altra de les escenes punyents del llibre, on el protagonisme del narrador ja sobrepassa clarament el de Meaulnes, que ha passat a ser gairebé una nosa, un motiu més de tristesa.


Alain-Fournier, que havia admirat escriptors simbolistes de tercera fila, aconsegueix en aquest llibre ser més fidel a la seva intuïció, a l’autenticitat dels seus records de minyó quiet i somiós, que als seus projectes poètics. Sí que la novel·la té alguns moments d’un fulletonesc inversemblant, però mai perd la màgia que en fa una lectura que deixa empremta.


Alain-Fournier. Le grand Meaulnes. París: Éditions Gallimard, 2009.


N’hi ha una traducció catalana a càrrec de Lídia Anoll: El gran Meaulnes. Martorell: Editorial Adesiara, 2019.




dimecres, 28 de setembre de 2011

Els llibres de viatges d'Albert Casals. Elogi de la felicitat


Viatge i literatura infantil i juvenil són termes molt propers: la forma més clàssica de l’aventura sempre és el viatge. Sigui un gran periple deutor de l’Odissea, com l’Illa del tresor o El Petit Príncep; com un de tan minúscul com En Patufet. I tota la sèrie dels viatges extraordinaris de Jules Verne. I quasi totes les rondalles. I bona part de la literatura fantàstica... Però si parlem de llibres de viatges autèntics; del subgènere de la literatura del jo que té en els llibres de Marco Polo, de Goethe, de Stendhal, de Stevenson... l’aval dels clàssics, trobar algun títol proper a la sensibilitat juvenil no és gens fàcil. Per això és una bona notícia que un joveníssim escriptor, Albert Casals, hagi aconseguit amb els seus dos llibres de viatges no només connectar amb un públic molt ampli que ha seguit amb entusiasme les seves aventures i la filosofia de vida que se’n desprèn, sinó que de forma instintiva ha col·locat la seva literatura en el centre mateix de la tradició de les narracions de viatges.

Com un peregrí, com un artista adolescent en el seu Grand Tour pel sud d’Europa, el viatges Albert Casals no són els d’un mer turista a la recerca de postals exòtiques per emportar-se a casa, i tampoc els d’un comprador d’experiències programades i dissenyades, sinó un autèntic desig de vida, de conèixer, d’experimentar, de deixar que les coses passin en el moment que arribin, de confondre’s amb el paisatge humà... Un viatge d’instrucció que és un art en si mateix. I que té com a justificació principal allò que Montaigne exigia del viatger: que fos una manera de confrontar el propi cervell al dels altres. Són, doncs, uns viatges de transformació personal. I és precisament això el que l’impulsa a deixar-los per escrit. L’experiència del viatge estimula de per si el desig d’escriptura, però aquest desig es converteix en una autèntica necessitat quan el viatge és el vehicle d’un creixement interior viscut amb l’entusiasme d’una persona tan radicalment optimista i amb tantes ganes de felicitat com l’Albert Casals. Que, com també passa als lectors voraços amb els llibres que els atrapen, i com Montaigne deia que li passava quan viatjava, és capaç de sentir el terror que (el llibre o el viatge) acabi massa aviat.

Amb la seva cadira de rodes i els seus cabells blaus, Albert Casals comença el seu primer viatge en solitari als 16 anys. Com qualsevol jove europeu el seu primer bitllet al món és l’Interrail. I el seu primer país no pot ser cap altre que Itàlia: l’objectiu clàssic de tots els joves viatgers europeus que a partir del segle XVIII culminen el seu procés educatiu amb el famós Grand tour. Per a aquests viatgers il·lustrats Suïssa era l’indret on experimentar el sublim de la natura. I Itàlia allà on es trobava la millor lliçó de la història i de l’art; de la bellesa i de la civilització del Mediterrani. A l’Albert Casals no li interessa cap d’aquestes coses. Suïssa, la seva reglamentació i les seves muntanyes no té cap mena de cabuda en els seus projectes. Però Itàlia continua tenint alguna cosa d’aquell prestigi iniciàtic. El pas per Itàlia conferia als joves romàntics alemanys o britànics l’imprescindible caràcter d’homes de món. Avui, als joves usuaris de l’Interrail, el pas per Itàlia potser només els confereix les primeres lliçons d’una cosa molt llaminera però en el fons molt limitada: el joc de la llibertat. Però per a l’Albert Casals, el viatge a Itàlia és la revelació que l’autèntica llibertat no és un joc: que al món hi ha una quantitat il·limitada d’experiències per tastar i que, per tant, cal despendre’s dels límits que ens imposen o que ens imposem i que ens priven de gaudir-ne. De seguida, doncs, Itàlia es queda petita a una persona amb tanta fam de “deixar que passin coses”. I salta a Grècia, país poblat d’illes on sentir-se en un món a part; on cal prendre la constant decisió que Ulisses ja va haver d’aprendre a resoldre: quedar-se en el lloc on has estat tan ben rebut o marxar allà on l’inconegut t’espera.

Una vegada fet aquest primer aprenentatge, Albert Casals fuig d’Europa. Massa semblant un país a l’altre, massa previsible el que passarà, massa control sobre el destí del viatger... Com un miner que abandona una mina esgotada, es proposa explorar territoris més prometedors. I comença pel que creu més diferent del terreny ja explorat: Tailàndia, Malàisia i Singapur. I després una altra vegada Europa. Però de seguida el Japó. I en el segon llibre Sud-Amèrica, Àfrica i una altra vegada el Japó.

Ara ja, Albert Casals és un viatger expert, que es posa reptes cada vegada més complexos, com aquells corredors que sempre es proposen una distància més llarga, un desnivell més abrupte o un clima més extrem. El viatge es planteja sense diners (vint euros per sis mesos de viatge en el cas de Sud-Amèrica) i a través d’uns països que qualsevol persona amb un mínim de prudència desaconsellaria –o directament prohibiria- a un jove de 18 anys en cadira de rodes (ciutats caòtiques i perilloses, deserts, selves, aiguamolls, malalties endèmiques...). Però el repte no és el rècord, fer allò que ningú més ha fet, sinó una ànsia desaforada de vida, de curiositat, d’experiència... de món. I per a aquest viatger d’Esparraguera, que en el món hi hagi obstacles no és cap raó per quedar-se a casa. Els obstacles són per saltar-los i veure què s’hi amaga al darrere. Això inclou franquejar fronteres sense el visat corresponent, dormir en companyia de sense sostre, viatjar de polizó en camions, creuar la selva del Panamà sobre una llanxa de contrabandistes en plena tempesta tropical. I un nombre considerable d’altres “bogeries” que farien posar els pèls de punta a qualsevol progenitor.

Tant el primer com el segon llibre de l’Albert Casals inclouen uns interessants textos complementaris. “Com veig el món” en el primer, i “Felicisme i infelicisme” en el segon. Són uns intel·ligents assajos sobre la felicitat i la llibertat, construïts amb una desimboltura i una convicció personal que els emparenta estilísticament amb els elogis maragallians. I també, a aquestes alçades no caldria ni dir-ho, amb un vitalisme equivalent. La soca ideològica, però, cal buscar-la en Erich Fromm. La por a la llibertat, que tanta influència va tenir durant els anys seixanta i setanta, és el text de referència de la filosofia d’Albert Casals sobre la por a la felicitat. Una filosofia pràctica i practicada que interpel·la el lector:

“Evidentment, no és fàcil destruir els obstacles que nosaltres mateixos hem posat a la nostra llibertat. És probable que al llarg de la nostra vida haguem rebut milers d’influències que ens han intentat convèncer que certes coses són impossibles (com, per exemple, viatjar pel món sol, sense diners i en cadira de rodes?), que les coses funcionen d’un certa manera, que això o allò és massa perillós per ser considerat, que no sempre podem triar allò que volem, i que hi ha infinites decisions que no hem de prendre perquè tard o d’hora les lamentarem.

“Però el que ens fa lliures és, precisament que som capaços de combatre totes aquestes influències. El fet que, si realment ho volem, podem lluitar per descobrir quina és la nostra autèntica voluntat, allò que realment desitgem. I quan aconseguim crear els nostres propis desitjos, quan aconseguim ser nosaltres mateixos, i ningú altre, els que elegim el nostre futur... és aleshores quan som realment, veritablement, lliures.” (Sense fronteres, p.177)

El viatger, amb la ploma a la mà (si és que aquest noi de l’època digital utilitza ploma i paper) es converteix, doncs, no només en un hàbil narrador de les seves peripècies, sinó que demostra un grau de maduresa reflexiva molt important. Ser feliç i ser lliure per a ell són termes absolutament complementaris. I el viatge és la manera perfecta de conjugar-los simultàniament, desafiant els límits, les fronteres, les barreres de tota mena. La seva manera de convertir els seus desitjos en accions. Si heu vist alguna de les entrevistes que li han fet a la televisió haureu vist que l’Albert Casals és una persona que irradia un esperit positiu en estat pur. Sobre una cadira de rodes ballarina, amb els seus cabells estrafolaris, el seu somriure rialler i la seva mirada intensa i excitada (maragalliana, potser en podríem dir), es converteix per als telespectadors en una lliçó autèntica de vida. Però per als lectors, la lliçó més ben dictada és la de la generositat reflexiva d’aquestes últimes pàgines amb què complementa els seus dos llibres.

“On deu ser ara l’Albert Casals?” ens preguntem els seus lectors. Ja ha tornat del seu viatge a la Xina en autoestop? Quins projectes bullen ara en el seu cervell? No sabem si els dos llibres que ha publicat fins ara són el preludi d’alguna cosa més. El que és segur, però, és que malgrat la seva joventut (i que no era ben joves Byron quan va començar a escriure), Albert Casals ha demostrat talent com a escriptor. En aquests moments en què molts viatgers canalitzen la seva necessitat d’escriptura en un bloc o fins i tot a través de la brevetat d’uns twitter, ha estat una molt bona notícia la revitalització d’un gènere amb tanta història i tanta potència com són els llibres de viatge. I encara més que hagi estat de mans d’un autor tan jove, tan desacomplexat com per saber prescindir de les descripcions, incloure l’humor, barrejar fragments de dietari o de missatges electrònics... Però la vegada tan sensible com per connectar amb les claus del gènere i oferir al lector alguna cosa més que anècdotes: vida i pensament.

Albert CASALS; El món sobre rodes. Edicions 62, Barcelona 2009.

Albert CASALS; Sense fronteres. Edicions 62, Barcelona 2011.

dijous, 4 d’agost de 2011

Jim Botó, Lluc el maquinista i les bones preguntes


Una illa tan petita que només hi caben un rei, els seus dos súbdits, un maquinista i la seva locomotora. Un nen que arriba dins un paquet postal amb l’adreça indesxifrable. Un viatge i les aventures que implica: una princesa raptada, unes muntanyes terribles, un desert com un laberint de miratges, un pseudogegant, un drac que tortura una colla de nens de tots els racons del món... I un segon viatge amb aventures encara més extraordinàries: la vida del fons del mar, un secret per descobrir, uns dolents per desemmascarar... Tot això hi trobaran les famílies disposades al banquet de la lectura de Jim Botó: un conte infantil ple d’imaginació, d’humor i de bones preguntes. I dic les famílies, perquè només nens molt lectors llegiran els dos volums d’aquestes aventures sense que d’alguna manera o altra se’ls estimuli a fer-ho: tenint-lo a casa (l’edició especial de La Galera amb motiu del 80è aniversari del naixement de l’autor és molt bonica), llegint-lo un estona cada dia en veu alta, parlant-ne...

Michael Ende (1929-1995) és conegut sobretot a casa nostra per La història interminable (1979) i per Momo (1972). Llibres que sempre han apreciat els lectors adults i que es mereixen continuar tenint popularitat entre els joves lectors. El seu primer èxit com a escriptor, però, va ser un singular conte per infants, llarg com dues novel·les (els dos volums sumen més de 500 pàgines), amanit amb unes divertides il·lustracions de F. J. Tripp, protagonitzat per un petit nen negre –en Jim Botó-, el seu amic el maquinista Lluc i la ferma i bonhomiosa locomotora Emma. El conte té la mateixa grandesa literària que podríem atorgar a Peter Pan o a Alícia en terra de meravelles. Però amb una ambició no tan radicalment innovadora, més compromesa amb preocupacions morals i lliçons de vida; més propera a l’esperit de la tradició del conte meravellós; com Pinotxo o El màgic d’Oz. Però amb un sentit de l’humor més contemporani. I, sobretot, amb un esperit juganer que no amaga el desig d’aconseguir un món millor, després de l’esgarrifosa experiència del nazisme i de la seva habilitat per enquadrar bona gent poc capaç de pensar per ella mateixa en un projecte maligne.

D’una família compromesa amb l’art d’avantguarda, el joveníssim Michael Ende va estar a un pas de morir en la defensa suïcida del III Raich l’any 1945, quan va deixar el fusell que li havien donat pocs dies abans i va abandonar el front per afegir-se a una organització antinazi. Va ser potser llavors que va afermar el seu compromís amb la llibertat i contra els prejudicis que caracteritzen tota la seva obra. I la seva fe en les decisions individuals i conscients: tan poderoses que poden canviar radicalment les situacions més desesperades. Tal com veiem en els seus personatges més coneguts, Momo i Bastian. I també repetidament en les aventures d’en Jim Botó i els seus col·laboradors.

El conte es divideix en dues parts: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. L’escenari inicial de la història d’en Jim Botó és la petitíssima illa de Lumerland, on regna Alfons Tres-quarts-de-dotze i on mai no passa res digne d’esment: el rei parla per telèfon, el senyor Màniga passeja, la senyora Queeè s’ocupa de la seva botigueta, i en Lluc fa córrer la locomotora Emma pels cinc túnels que foraden les dues muntanyetes. Aquesta pàtria tan diminuta i tan atrafegada com una cuineta de fireta, però, es converteix en una mena d’Ítaca a partir del moment que en Lluc no accepta que cal fer fora la seva locomotora degut a l’augment de població que representa que aquell nadó que havia arribat dins un paquet postal s’hagi fet prou gran com per comptar com a mig súbdit. Així que el forçut maquinista i el jove Jim preparen la locomotora Emma per a la navegació i emprenen un fabulós viatge. Que, com el d’Ulisses, implica el constant enfrontament amb el desconegut i constants preguntes sobre un mateix. Així en Jim en Lluc arriben a Mandala (Xina, en l’edició de 1960), un regne magnificent on coneixen un nen de nen, de només un any d’edat i d’uns pocs centímetres d’alçada però amb l’enteniment i la determinació necessaris per ajudar els protagonistes a desemmascarar la mala fe dels ministres mandalins i, així, aconseguir posar en marxa l’autèntica aventura que lliga la desaparició de la princesa mandalina amb el misteri de l’origen d’en Jim Botó, el drac Queixaluda i els misteriosos i quasi analfabets 13.

A partir d’aquest moment les aventures s’encadenen les unes amb les altres i les casualitats, lligades sempre a l’habilitat dels dos herois i també a la seva capacitat de comprensió i de bondat, determinen l’èxit de la missió: rescatar la princesa Li Si i els altres nens de les urpes cruels de la Queixaluda, que en el seu país de Kummerland, els sotmet a la tortura d’una disciplina escolar monstruosa. Pel camí han trobat el pseudogegant Tur Tur i el mig drac Nepomucè. Dos encontres que demostren que a la gent cal conèixer-la de prop i amb interès: una tesi que es repetirà en el segon volum de les aventures d’en Jim, en Lluc i l’Emma, quan es produeixi la transformació de la Queixaluda i, sobretot, quan es reveli l’absurda equivocació en què vivien els 13 Salvatges.

Amb un estil bonhomiós, però mai melós; amb una imaginació detallista de la nissaga meravellosa de Les mil i una nits; amb un ferm rumb moral que atorga la victòria als senzills i honestos, sense, però, oblidar que l’aprenentatge essencial és l’esforç de conèixer-se un mateix; les aventures que Ende ens ofereix en aquest conte s’emparenten en el fons amb els relats mitològics i en parlen dels orígens i del destí, de la possibilitat que les coses autèntiques estiguin emmascarades per un miratge que una bona pregunta pot fulminar.

Michael Ende: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. Traducció de Carme Serrallonga. Il·lustracions de F.J. Tripp. Barcelona: La Galera, 2009.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Emili i els detectius




Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults: poesia, novel•la, periodisme i guions de cabaret i de ràdio. Kästner va poder veure com cremaven els seus llibres durant el nazisme i com els bombardeigs aliats arrassaven la seva ciutat natal, Dresden. Sempre va mantenir una aguda actitud crítica i un apassionat pacifisme. En català, a més d’Emili i els detectius, també podem llegir la seva continuació Emili i els tres bessons i Dues Carlotes.
Aquesta novel•la conserva una frescor i un intel•ligència literària memorables, que cal localitzar especialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d’acostar-se al lector, interpel•lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se empalagós ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d’aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una mimiatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil.
L’aventura de l’Emili comença quan li roben els diners que porta a la butxaca interior de la seva jaqueta en el tren que el porta a Berlín, on ha de passar uns dies amb uns tiets. Com que l’Emili coneix perfectament els esforços i les privacions que aquesta suma han costat a la seva mare, no es conforma amb les lamentacions sinó que emprèn la persecució del lladre. Amb tanta sort que coneix en Gustau, el noi de la botzina, amb qui organitzen una complicada maniobra estratègica que posa en joc cada vegada més nens, fins acorralar el lladre, recuperar els diners i, de rebot, descobrir un important delinqüent.
Tot i que l’argument és força simple, està orquestrat amb astúcia i, sobretot, amb un gran sentit del ritme narratiu. I amanit amb algun passatge tan original i divertit com el somni que l’Emili té quan s’adorm al tren. Això i les les virtuts que he enumerat de la seva escriptura, el fan un llibre molt adequat per nens i nenes del voltant dels 10 anys. A la vegada que pot ser un llibre ideal per fer-ne lectures col•lectives, aprofitant unes virtuts que l’oralitat no pot fer més ressaltar i que la traducció de Melcior Font traslladen a un català molt eficaç.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Kazan, el gos llop



D’entre les novel•les d’aventures, les d’animals sempre m’han semblat molt interessants i, ara que ho penso, de les més humanes i menys pretensioses. Potser ho fa que els herois animals no poden acaparar diàlegs enfarfegosos; que les seves qualitats físiques s’ajusten més a la versemblança; que les seves raons morals potser són primes, però de segur que són lògiques. És clar que el novel•lista que tria un heroi animal, com qualsevol altre novel•lista, també ens vol fer viure unes emocions. Cosa que l’obliga a instal•lar-se en el recurs de dotar la bèstia de pensament. I el món natural que l’envolta de la coherència d’un univers on els lectors humans se sentin emmirallats. I això és perquè, que jo sàpiga, encara ningú no ha escrit una novel•la d’animals per a animals.
Un dels més recordats autors que han tractat el món animal és Jack London; qui, a més, va obrir els escenaris del nord gelat per a l’aventura. Menys recordat que London, però no menys llegit entre els apassionats de la novel•la d’aventures entre els anys 20 i els 60 del segle XX, hi ha el també nord-americà James Oliver Curwood (1878-1922). Curwood va aconseguir una enorme popularitat amb unes històries sovint ambientades en els grans boscos del nord d’Amèrica, que coneixia molt millor que London, i protagonitzades prioritàriament per animals salvatges; que converteix en eficients actors literaris sense, però, llevar-los la seva essència. Al contrari: Curwood demostra unes dots d’observació molt minucioses, una comprensió del món salvatge força global, molt més naturalista que mítica. I ho combina amb eficaces dots de narrador d’aventures: sense humanitzar la bèstia aconsegueix fer-la l’heroi d’unes peripècies on es combinen passatges d’un dramatisme intens, amb d’altres d’una serena sensibilitat. Tot plegat sense renunciar a donar-nos una determinada visió del món i una reivindicació d’uns valors de respecte cap al món salvatge que, de retruc, apel•la a una condició humana més conscient.
Kazan, el gos llop (1914) és una magnífica novel•la d’aventures. El protagonista és un extraordinari gos mig llop, d’una fortalesa extrema, d’una determinació admirable... però també marcat pels condicionants que no pot deixar d’arrossegar: la seva experiència amb els humans i la seva càrrega genètica. Les peripècies de Kazan, doncs, no estan investides de cap èpica ideològica. És un animal que lluita per sobreviure, que segueix els seus instints, que mata per menjar i també per demostrar que és el més fort; que odia els humans amb bastó, però que protegeix dones i criatures. Un gos que retrocedeix a través de l’instint heretat amb la seva sang de llop, cap a la vida salvatge. I que, per tant, avança cap a la llibertat.
James Oliver Curwood: Kazan, el gos llop. Traducció de Josep-Francesc Delgado. Barcelona: edicions del roure de can roca, 2008.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Relats de Saki


H.H. Munro (1870-1916) és un dels més cèlebres autors de contes humorístics de la tradició anglesa. Amb el pseudònim de Saki, aquest escriptor nascut a Birmània i protagonista d’una erràtica carrera com a periodista i escriptor, és autor d’uns contes extraordinàriament exactes i precisos, sobre els quals plana un inquietant somriure que fa més miraculosa la punteria amb la qual la sageta literària es clava al bell mig de la diana de l’ànima. Valorat per autors tan distants com Jorge Luis Borges o Roald Dalh, les virtuts corrosives i la calculada arquitectura dels seus relats, fan de Saki un clàssic imprescindible d’una determinada manera d’entendre la literatura com una arma de subversió de la moral.
D’entre els seus contes més cèlebres, els protagonitzats per infants o adolescents tenen potser un interès suplementari. Saki s’atreveix amb uns protagonistes infantils situats als límits de la moral. Encotillats per una educació repressora i en el fons radicalment hipòcrita, aquests nens reclamen un descans de l’ordre imposat, investiguen maneres de transgressió que els permetin tastar els gustos prohibits que el món adult els vol escatimar. En aquest sentit, és molt interessant el recull de narracions de Saki que Edicions Bromera va editar a la seva col•lecció “A la lluna de València”, on vuit dels onze relats tenen infants com a figures imprescindibles. El relat més conegut potser és “El narrador de contes” (que també podem trobar editat en forma d’àlbum, molt sagaçment il•lustrat per Alba Marina Rivera, que en sap extreure el perfum d’època i el gust agredolç de la venjança). Es tracta d’una sàtira de la falsa literatura moralitzant amb què la societat adulta (i especialment la de l’època victoriana, i segurament la nostra) pretén adoctrinar la canalla, transmetent-los missatges estrictament boníssims i ideològicament d’una correcció quadriculada. En aquest relat, una mainadera és incapaç de captar l’atenció dels nens de qui té cura, que s’avorreixen i molesten els altres viatgers del tren. Un passatger, per tenir calma, els explica un conte protagonitzat per una nena tan fastigosament rebona que és premiada amb unes grosses medalles a la bondat, a la puntualitat i a l’obediència. Però el seu destí, per culpa del dringar de les medalles és anar a parar entre els ullals del llop. Tota una lliçó de com la literatura no pot ser un instrument de la ideologia, sinó que ha de buscar mecanismes que li permetin ser un revulsiu moral.
Però el conte més impressionant del recull és “Sredni Vashtar”. Un conte on aconsegueix una síntesi alquímica d’ambients i expectatives. On l’escenari d’una modesta casa britànica amb una conillera abandonada al fons d’un cobert, esdevé un cosmos d’organització litúrgica, amb els seus territoris prohibits i els seus territoris màgics. I on la força que porta cap al desenllaç actua amb una convicció digna d’un precís aparell d’execucions. “Sredni Vashtar” és una batalla d’odis. L’odi que la senyora De Ropp professa al seu afillat Conradin, al qual infringeix “pel seu propi bé” totes les molèsties de “les coses necessàries”. I l’odi que Conradin congria cap a la seva protectora. Una batalla tan cruel que no pot acabar sinó amb la mort d’un dels dos combatents. Les armes de la dona són els poders que li confereix “el que està bé”, la disciplina, la religió i la hipocresia. L’única arma del nen és la imaginació: la construcció d’un món interior, un univers paral•lel presidit per una divinitat ferotge i elegant; la fura que Conradin guarda a la vella conillera. Saki, doncs, construeix un conte al qual una multitud de subtils plecs atorguen un relleu digne d’un combat moral ferotge. I que explica perquè Jorge Luis Borges i Roald Dalh trobaven en Saki un mestre literari.

Saki: Tobermory. Traducció de Domènec Ardit. Il•lustracions de Conxita Rodríguez. Alzira: Edicions Bromera, 1994.
Saki: El narrador de contes. Il•lustracions d’Alba Marina Rivera. Caracas: Ed. Ekaré, 2008.