«Per
escriure un llibre poderós, cal triar un tema poderós.» diu Herman
Melville a Moby Dick (1851)i ho subratlla reclamant uns estris d’escriptura en
consonància: que la ploma sigui de cóndor i el Vesubi per tinter.
Perquè s’ha posat a escriure sobre el leviatan i això l’ha fet
ampliar el seu abast fins a «l’univers sencer, sense excloure’n
els encontorns.» «No es pot escriure mai un volum gran i permanent
sobre una puça per bé que n’hi hagi hagut molts que ho han
intentat.» remata (capítol 104). Si apliquéssim aquest criteri,
potser cap novel·la com Solaris (1961),
de Stanislaw Lem, hauria triat un tema tan potent: no ja una enorme
balena blanca, sinó un oceà conscient i intel·ligent. Un oceà que
ocupa tot el planeta Solaris i que és capaç de saber controlar la
seva trajectòria orbital al voltant de dos sols, produir una
al·lucinant poesia arquitectural i efímera, entrar en els
subconscient dels humans que l’estudien des d’una estació
orbital i fer reproduccions vivents dels seus records més amagats.
Ja es veu, doncs, que el novel·lista de ciència ficció polonès és
de la mateixa raça que el narrador d’aventures marineres americà:
ambiciós i amb visió de globalitat.
Des
que van començar les primeres especulacions sobre els viatges
espacials, l’home ha somiat a trobar civilitzacions
extraterrestres. Sovint aquests somnis s’han disfressat més o
menys matusserament d’horror i terror i no han aportat gaire cosa
més que subratllar la nostra por dels bàrbars, és a dir dels que
no parlen el nostre idioma ni tenen els nostres costums, cosa que els
converteix en perillosos i dignes d’extermini. I així mateix
passava en tantes històries de navegacions, com les aventures de
Simbad el mariner o les d’Ulisses. Stanislaw Lem, però, no va per
aquí. En primer lloc posa en qüestió tots aquests somnis de trobar
algun germà enllà enllà de les galàxies: podria molt ben ser que
la seva naturalesa i la seva lògica fossin tan i tan diferents de
les humanes, que no hi hagués cap possibilitat de comunicació i,
per tant, de fraternitat. Per això pensa en un planeta oceà que
porta milions d’anys fent els càlculs més complicats i creant
cimarbres, loguins, fungoifes, mimoides, simetríades, asimetríades,
vertebrures i velòcids com qui crea fastuosos espectacles d’un
ballet geològic, viscós, magmàtic per al mateix creador i únic
espectador solitari. I en segon lloc aborda l’enfrontament entre la
intel·ligència humana i Solaris com una manera de tensar una mica
més la corda del nostre malestar contemporani: quan ens mirem al
mirall veiem un escarbat, o a Mr. Hyde, o a l’altre, o un laberint
angoixant, o la negror del no-res...
En
el primer pla, Stanislaw Lem s’agermana amb Herman Menville en el
caràcter enciclopèdic. Kris Kelvin, psicòleg solarista, consulta
la gran biblioteca de l’estació espacial i desgrana les diverses
observacions i hipòtesis sobre la naturalesa del planeta que
diverses generacions d’estudiosos han proposat, en un afany molt
estimulant però comparable al de la formiga que volgués entendre
l’elefant. Generacions d’humans han intentat trobar explicacions
sobre l’enorme peix que solca els oceans del planeta sense
importar-li gaire si travessa l’equador o voreja el glaç d’un
pol o de l’altre, i Melville aporta aquestes especulacions amb
formats diversos que combina amb l’aventura del narrador
protagonista, embarcat en la nau de l’obsessió monstruosa del
capità Ahab, en un oceà sense límits. Aquest caràcter
enciclopèdic és un dels atractius d'ambdues novel·les. Un atractiu
tocat d’una estimulant desmesura, imprescindible per donar als seus
relats aquest aire poderós que ens enfonsa uns quants centímetres
en la nostra insignificant butaca de lectura.
En
el segon pla, tant els membres de la tripulació del balener Pequod
com els de l’estació Solaris no només viuen una aventura
oceànica, sinó sobretot un periple angoixant per una galeria de
miralls que els retornen la imatge de les seves pors, de les seves
angoixes, de totes les xacres de les seves seguretats. L’obsessió
per capturar la balena blanca i per enfrontar-se a un organisme tan
poderós i capriciós com un déu transforma els protagonistes fins a
posar-ne totes les entranyes al descobert.
Vicenç
Pagès Jordà situava Moby Dick (135 capítols, cap a 500
pàgines de lletra atapeïda, narrativament desmesurat) al final de
la seva llista del cànon de la literatura juvenil, pel que fa un
ordre de lectura determinat per un grau creixent de dificultat. Marca
així una frontera que converteix el lector juvenil en lector adult.
Crec que Solaris
també marca una frontera dins la ciència ficció i
que el jove lector que hi arribi després de passar, per exemple, per
John Wyndham, Manuel de Pedrolo, Isaac Asimov i H.G. Wells haurà
descobert una grandesa literària que el portarà a ser un lector més
exigent a qui no han de fer por els projectes que només es poden
mesurar amb els gegants de la literatura universal.
Stanislaw Lem; Solaris. Traducció de Xavier Farré. Kalandraka, Bacelona 2022.
El
1726 Jonathan Swift publicava el seu llibre més conegut, la sàtira
política i social Els viatges de Gullivert, que ha passat a
l’imaginari col·lectiu sobretot per la seva primera part, Viatge
a Lil·liput. Però que en té una quarta, Viatge al país
dels houyhnhnms, un indret on els cavalls són els amos i els
humans (els yahoos) són els animals domèstics, cosa que es
correspon a la noblesa i honradesa del cavalls i a la baixesa i
vilesa dels yahoos. Swift no era pas el primer a conrear la sàtira
política en forma d’aventures on la fantasia i la humanització
dels animals es converteix en una eficaç eina de denúncia de les
hipocresies i la mesquinesa humanes, particularment sagnants quan es
combinen amb el poder. D’entre els antics és obligat referir-se a
la comèdia d’Aristòfanes Els ocells (414
aC). Però potser cap altra obra com elLlibre
de les bèsties (1288)de Ramon Llull posa al descobert tota mena de corrupcions
lligades al govern de les ciutats i dels regnes, amb una línia
argumental amb nombroses ramificacions on el salconduit de la faula
protagonitzada per animals serveix per mostrar com la recerca del
propi profit anul·la qualsevol escrúpol i perjudica el benestar
dels ciutadans, atemptant, per tant contra la consecució del bé,
que és l’objectiu últim del cristianisme racionalista que el
doctor il·luminat va defensar per terra, tinta i mar durant la seva
llarga vida d’intel·lectual i activista. L’obra forma part d’un
llibre molt més extens (Fèlix o llibre de meravelles), amb
el qual comparteix l’ús extensiu dels «exemples», petites
narracions, sovint una dins de l’altra, de les quals es pot deduir
una conclusió lògica i, per tant, un ensenyament que ha apel·lat a
la intel·ligència del lector. La trama principal del Llibre de les
bèsties gira al voltant de la capacitat de manipulació que Na
Renard desplega per aconseguir estar cada vegada més a prop del
poder. Així aconsegueix allunyar o liquidar consellers reials molt
més «nobles» que ella, com el Linx, el Lleopard, l’Os o la Serp,
tant amb males arts com amb argumentacions aparentment impecables, i
posar en llocs clau el Conill, el Gall i el Paó, animalons
evidentment a la mercè de la guineu. Un dels punts forts del llibre,
doncs, és la manipulació de la veritat per imposar un relat que
només afavoreix una minoria corrupta i bloqueja qualsevol
possibilitat de bon govern.
Els
ocells, Llibre de les bèsties i Viatge al país dels
houyhnhnms, segueixen només en
part l’estela de les faules clàssiques o de tradició oriental,
perquè l’ensenyament que vehiculen és més complex i s’enfronta
directament als governants. No només mostren, sinó que denuncien.
Això no ha impedit, ans al contrari, que hagin estat llibres
considerats adequats per a lectors joves. D’una
banda perquè reuneixen dos
dels valors que més s’han associat a la lectura juvenil: la
fantasia i l’ensenyament. I
d’altra banda perquè qui
si no els joves han
d’escombrar la corrupció i
la manipulació i fer foc
nou? Podríem dir el mateix
de La rebel·lió dels animals
(1945) de George Orwell, una faula política no
només força més propera a nosaltres sinó encara
d’una actualitat reveladora. I
amb un escreix important: no
necessita fer abstraccions, sinó que cenyint-se amb força
meticulositat a la revolució russa, aconsegueix fer-nos entendre el
fenomen a què encara estem sotmesos de manipulació de les masses a
través de les mentides.
Orwell,
horroritzat de com els ideals
de la revolució socialista havien estat traïts fins a convertit la
Unió Soviètica en una presó tan mesquina com l’antic règim
tsarista, construeix un relat
completament paral·lel a la revolució russa des dels seus inicis
fins al 1945. Al mas del
senyor Jones, menat amb la incompetència pròpia dels borratxins, un
vell verro, conegut com el vell Major, ensenya als animals que és
possible i és just deslliurar-se de la tirania dels humans i aspirar
a ser governats per ells mateixos, a deixar de ser esclaus. Un somni
que una cançó converteix en l’ideal compartit i que tres dels
porcs més llestos converteixen en una teoria política:
l’animalisme. Molt més
aviat del que ningú hagués pensat, arriba un dia que els animals es
rebel·len contra la incompetència i la brutalitat del senyor Jones
i conquereixen el mas per a ells mateixos. En l’eufòria de la
victòria col·lectiva, les iniciatives dels líders (els porcs) són
rebudes amb entusiasme: una bandera verda amb una banya i una peülla
encreuades, set manaments que acaben amb la proclama «Tots els
animals són iguals», una
campanya d’alfabetització, desfilades i mítings... Cada animal,
com en les faules clàssiques, representa una qualitat humana o, en
aquest cas, social. Els xais, incapaços d’aprendre’s els set
manaments repeteixen com un mantra «Quatre potes sí, dues potes no»
i representen el proletariat menys instruït. L’ase, tan escèptic
sempre, representa l’intel·lectual no
compromès. El cavall tan
forçut i voluntariós representa l’obrer estakhanovistaimplicat a cegues en els
objectius de la revolució. El corb, que promet un més enllà de
descans i sucre, representa l’església ortodoxa... I entre els
porcs, no costa gaire associar l’hiperactiu Snowall a Trotski
i el tirànic Napoleó a
Stalin. Des del principi els
porcs van acumulant privilegis i la vida al mas és cada vegada més
penosa per als altres animals, que amb grans esforços i privacions
mantenen la fe en un ideal cada vegada més difuminat. L’exili de
Snowall, els pactes amb els propietaris dels masos veïns, la
repressió i les execucions, la gana... són episodis de la faula
absolutament paral·lels amb la història de la URSS. De tots, els
que millor transcendeixen la lliçó d’història i
semblen retratar l’actualitat són
els jocs de mans amb els quals els porcs manipulen
la realitat: els fets desapareixen, les xifres es retoquen, els set
manaments es reescriuen i s’esborren... L’aparell de propaganda
com a eficaç arma de
l’obediència.
La
rebel·lió dels animals, amb la
seva senzillesa narrativa i la seva lucidesa, amb la seva potència narrativa, desborda doncs la lliçó d’història de la URSS i es
converteix en un clàssic fonamental de la lectura jove del segle
XXI. Pessimista? Més per
fidelitat als fets que per convicció. Just al revés que el nostre Ramon
Llull: optimista més per convicció que no pas per pròpia experiència.
George
Orwell: La rebel·lió dels animals. Traducció de Marc Rubió.
Barcelona, Edicions 62, 2015.
La
Klara i el Sol (2021),
del Premi Nobel 2017Kazuo Ishiguro,no és
una novel·la pensada per als públic juvenil, però no
descarto que una vegada començada la seva travessia a les
llibreries, acabi formant part d’aquells llibres de referència del
jove lector.
En
primer lloc perquè, encara que no tingui l’aire d’una rondalla,
el mateix autor confessa que la idea inicial va sorgir de la voluntat
de fer un àlbum infantil inspirat en contes georgians. Les rondalles
populars (i els mites) són plenes de pares que volen desfer-se dels
fills: que els fan matar, que els abandonen al bosc o que els
encomanen missions suïcides. També hi ha, al contrari, pares
sobreprotectors, que amaguen secrets crucials als seus fills, i pares
que es construeixen el seu propi fill, amb un tros de fusta, amb una
mica de farina o amb fang. Tot plegat ens ensenya que això de ser
progenitor i de ser descendent no és un camí de roses. Fàcilment
pot derivar en un camí que ens aboqui a un dels nombrosos inferns
que els humans engiponem amb tanta traça com mala baba, on l’amor
i la crueltat sovint són caps del mateix monstre. En aquest sentit,
el recurs que Kazuo Ishiguro fa de la ciència ficció continua la
missió de les rondalles i els mites i, canviant el registre de la
fantasia, ens posa davant un mirall molt semblant: clonació,
manipulació genètica, androides, control social... són
possibilitats de perfeccionar aquells rústics inferns on regnen els
mateixos monstres.
En
segon lloc, no es descartable que acabi formant part de les lectures
joves de referència perquè l’aventura que se’ns explica és una
aventura protagonitzada per joves: una nena de 14 anys, anomenada
Josie, el seu veí i amic Rick i, sobretot, la narradora, una AA
anomenada Klara acabada de sortir de la fàbrica que ha d’anar
aprenent el funcionament del món i ha d’arriscar-se a prendre les
pròpies decisions. (Un AA és un amic artificial, és a dir un
sofisticat androide que té com a missió acompanyar nens i
adolescents). Klara és, per una banda, un individu en formació, que
descobreix el món que l’envolta i n’ha d’aprendre els
mecanismes, i, per altra banda, assumeix la responsabilitat d’una
germana gran gairebé adulta a qui se li encomana que vetlli pel
benestar d’una germana de salut molt delicada. Recordeu Holden
Caulfield? Traieu-li la ràbia contra el món adult, que domina el
seu llenguatge i part del seu comportament i també hi trobareu
aquest germà gran, que descobreix com és món i que s’imposa la
tasca de protegir els nens que puguin caure pel penya-segat del camp
de sègol. Perquè, per sobre de tot, l’infant té dret a transitar
cap a l’edat adulta a recer dels perills.
La
protagonista de la novel·la és, com el mateix títol assenyala, la
jove androide, que narra les seves vivències en primera persona,
recurs aquest molt habitual en la narrativa adoptada per la nació
juvenil des del seu probable llibre fundador: Robinson Crusoe.
Ara bé, és una protagonista que no és heroi ni molt menys
antiheroi, és una protagonista subsidiària des del moment que la
seva missió està totalment mancada de motivacions personals: Klara
vol aprendre per ser útil a la nena que li ha estat assignada. Tot i
que «assignada» no és la paraula, ja que entre les dues s’ha
produït una aproximació prèvia marcada per una complicitat
completament intuïtiva, exactament com els nens acostumen a fer els
amics. El punt de vista de la narradora és cibernètic: sovint ens
explica com el seu sistema de visió compartimenta la realitat en
blocs fins que en troba la coherència, però sobretot està mancat
d’experiències prèvies, cosa que no només limita d’una forma
molt curiosa la informació que arriba al lector, sinó que ens
permet assistir amb curiositat a la gènesi de les conclusions que fa
gràcies a l’observació dels comportaments dels humans, de les
màquines... i del Sol.
El
Sol, així sistemàticament en majúscula, perquè la Klara, que en
depèn per carregar-se d’energia, el considera una divinitat
benefactora que podria, si se’l convenç amb pregàries i
sacrificis, salvar la Josie i retornar-li la salut. Una fe religiosa
molt detonant en un cervell artificial. I que contrasta amb el
projecte de la mare davant la probable mort de la filla: fer-ne una
reproducció robòtica exacta. El projecte que té la Klara per
salvar la Josie, doncs, es basa en la pura generositat: prega i
sacrifica una part de la seva «sang» per què la Josie pugui fer-se
gran. En canvi, el projecte de la mare, fundat únicament en la
tècnica, està encaminat a neutralitzar el dolor que li produirà la
mort de la filla.
La
narració té un ritme pausat, la Klara és un individu pacient i
discret, i és a través de les seves observacions i de les converses
que reprodueix que ens revela a poc a poc com funciona la societat
ucrònica que ha imaginat Kazuo Ishiguro. Una societat amb molts
punts de contacte amb la nostra però que sobretot ha fet un
inquietant pas endavant en la manera d’educar els nens i
adolescents: sols a casa amb el seu rectangle de butxaca des d’on
reben les classes, sotmesos a arriscades millores genètiques, amb
amics artificials a mig camí entre el confident, la joguina, la
mainadera i la mare. I poc a poc es desvetlla el conflicte central:
les actituds oposades de la Klara i la mare sobre el possible traspàs
de la Josie: l’esperança per un banda i el consol d’una rèplica
substitutòria per l’altra. La fe lluminosa del robot contra
l’egoisme possessiu de la mare.
Si
sovint els protagonistes de la novel·la juvenil són com joguines
trencades i abandonades, en aquesta novel·la l’escriptor britànic
d’origen japonès construeix una faula on la protagonista acaba
sent efectivament una joguina trencada i abandonada, però satisfeta
de la missió que ha acomplert. Una faula sense animals, però amb
androides, i amb lliçó final sobre què és ser humà i com l’amor
ens transforma.
Kazuo
Ishigurp. La Klara i el Sol. Traducció de Xavier Pàmies.
Barcelona, Editorial Anagrama, 2021.
dijous, 7 d’abril de 2022
Tanguy
Michel
del Castillo (1933) i Jorge Semprún (1923 - 2011) són dos
escriptors francesos de primera línia que des del seu origen i dolor
espanyols van construir una notable obra on combinen ficció i
autobiografia. La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial
els van arrossegar cap als destins més cruels, i en van fer un
testimoni estremidor, literàriament potent i d’una gran
repercussió entre els lectors francesos i de bona part del món. No
sé si n’hi ha cap en espanyol que se’ls pugui comparar. En
català, sí: Joaquim Amat Piniella (1913- 1974), l’autor de K.L.
Reich (1946), que
si no hagués estat sotmesa a tots els condicionants d’aïllament,
supremacisme lingüístic,
censura i pobresa del mercat
editorial de l’Espanya
franquista hagués pogut
tenir una important volada internacional, al
costat de les obres de Primo Levi o Elie Wiesel.
Michel
del
Castillo, va estrenar-se com
a escriptor amb Tanguy (1957).Un llibre que senta les bases de
tota la seva abundant producció posterior i que va tenir un enorme
reconeixement: entre
el públic francès contemporani en
el moment de la seva
publicació, entre el públic internacional gràcies a les
traduccions (excepte a
Espanya, és clar) i, a més
llarg termini, entre el públic jove; ja
que ha estat un títol que diverses generacions de professors de
llengua i literatura han fet llegir a les seves classes d’institut.
Una cosa semblant va passar
amb Le Grand Voyage
(1963), de
Jorge Semprún. Però amb una repercussió
no comparable entre el públic jove.
A
més, Tanguy
té una virtut que el fa encara més especial. És un llibre que
deixa petja. Les desventures del nen protagonista comencen
amb les canonades amb què els republicans madrilenys es defensen de
l’atac feixista. I aquests cops sords i estrepitosos marquen
l’inici d’una cursa per la supervivència en territori hostil, en
camps de concentració francesos i alemanys, en vagons de
mercaderies, al tenebrós Asil Duran de Barcelona, a la fàbrica de
ciment de Vallcarca...
Les injustícies i el dolor
que viu l’alter-ego de l’autor durant aquests anys d’infantesa
i adolescència són certament escruixidores i el narrador les
detalla des de la visió del nen que hi ha de fer
front, entre resignada i
admirada: «és la guerra», es diu a ell mateix per intentar posar
un context que expliqui aquella crueltat, aquell fred, aquella fam.
Una explicació que decau
quan és internat a l’Asil Duran. Llavors
la criminal crueltat
dels religiosos que l’administraven queda marcada per la gratuïtat;
i, per tant, per la pura
maldat. En el periple, el protagonista aconsegueix viure alguns
moments d’amistat amb
iguals o de sentir-se
sota l’empara protectora que tot nen mereix.Però bona part de les seves
desventures estan marcades precisament pel contrari: pel
desemparament. Una paraula absolutament literal: abandonat primer pel
seu pare i després per la seva mare, Tanguy, el nen de pocs anys,
l’adolescent, el jovenet, es pregunta constantment què hi fa ell
sol al món; com pot ser que el seu pare i la seva mare hagin posat
per davant altres preocupacions al deure de protegir-lo amb els seus
braços, les seves mans, els seus petons, les seves paraules.
El
mite de Hansel i Gretel, tan freqüent en les novel·les del dolorós
recorregut juvenil cap a l’edat adulta, com a L’illa
del tresor o El
guardià en el camp de sègol, entre
moltes d’altres,en
aquesta novel·la és rigorosament
literal. El protagonista és
abandonat tot sol en el pitjor dels boscos possibles: una França
sense fraternitat que envia els republicans espanyols als camps de
concentració, una Alemanya embogida de nit i boira, una Espanya
catòlicament repressora. Sense ni tan sols l’engany de la casa de
xocolata. Amb un dolor tan constant i tan intens de saber-se
abandonat, que sovint Tanguy s’obliga a pensar que la mare és
morta i que
és per això que
ho ha tornat a aparèixer mai.
A la rondalla, els dos germanets perduts al bosc aconsegueixen tornar
a casa i ser rebuts amb alegria. També,
en certa mesura, Jim Hawkins i Holden Cauldield «retornen».Ni Michel
del Castillo ni Tanguy no van
tenir tanta sort. I potser
per això Tanguy és
la primera d’una sèrie de novel·les que repeteixen el mateix
abandonament: Rue des arxives (1994),
De père français (1998),Mamita (2010)
Tot
i que tant pare com mare reapareixen a
les últimes pàgines del llibre,
el protagonista no hi troba cap amor, cap manera de sentir-se
complert. Amb el protagonista
completament sol, la novel·la
acaba amb un desig de la part
del narrador en tercera persona:
ja que Déu no deu pas
existir, li desitja altres
protectors desinteressats; i
que
pugui, un dia, en una França que estima però que no li ha donat
res, trobar bella la vida. Un final de rondalla que canvia la
dolçordels
anissos de la felicitat pel
regust del tabac
dolent. Escèptic,
existencialista.
Michel
del Castillo; Tanguy.
París, Editions Gallimard, 1995.
N’hi
ha una traducció catalana a càrrec de Ramon Lledó, de l’editorial
Límits d’Andorra (1994).
Amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.
divendres, 28 de gener de 2022
Le grand Meaulnes
Alain-Fournier
va ser un jove novel·lista. I jove va morir, poc després de ser
cridat a files per defensar França, l’any 1914, a la Gran Guerra.
La novel·la que va escriure, sobre el dolor de la pèrdua de la
primera joventut, va quedar així com a única obra de l’escriptor,
protegida per una mort prematura i malaguanyada. Com la de centenars
de milers de joves francesos i alemanys que van matar-se els uns als
altres: una bala al ventre, la cama gangrenada per la metralla, la
pell amb esgarrifoses butllofes degudes al gas mostassa. Però
aquesta joventut que va ser llançada a les trinxeres havia crescut
amb els nobles ideals de l’amistat, la fidelitat, l’amor,
l’aventura meravellosa... Havien viscut intensament el goig d’una
excursió, havien imaginat amors tan màgics que podien convertir un
instant en un futur resplendent, s’havien vist ells mateixos, amb
cossos ja adults, amb la mirada d’infant. Havien intuït la veritat
de les rondalles. I Alain-Fournier, de tot aquest pòsit meravellós,
en va fer una obra literària, una urna de cristall on aquells somnis
s’expressessin per sempre amb tota la seva puresa i tot el seu
dolor.
Le
grand Meaulnes (1913) és una novel·la protagonitzada per dos
adolescents. Un és el narrador, un esperit més observador que
actor. L’altre és el que dona nom al llibre i que de seguida
mereix l’epítet de gran per les seves qualitats de lideratge. Tots
dos viuen a casa el mestre d’una escola rural. El narrador perquè
n’és el fill, i el protagonista perquè sa mare l’hi deixa a
pensió. Després de perdre’s de forma tan atzarosa com els herois
dels relats màgics de la matèria de Bretanya o d’algunes
rondalles, el gran Meaulnes arriba per casualitat a una mena de palau
enmig del bosc on se celebra una sorprenent festa de noces. El lloc
tant pot semblar una caseta de xocolata sense bruixa on els nens i
nenes que formen la major part de convidats són invitats al joc
continu; com el castell de la Bella dorment, ja que és on troba la
jove, gentil i subtil dama de qui s’enamora fulminantment. La festa
acaba abans d’hora perquè la joveníssima núvia planta el
joveníssim nuvi, Franz, de qui Meaulnes es convertirà en aliat i
alhora en víctima. A partir d’aquí, aquell lloc meravellós i el
relat sobre la festa es converteixen en l’obsessió dels dos
protagonistes: com localitzar-lo? Com retrobar la jove i bella dama?
Com
si s’hagués fos en el buit, els dos protagonistes són incapaços
de retrobar el lloc de la festa, tot i que no pot ser gaire lluny.
Decebut, el gran Meaulnes. l’heroi malaurat, inicia un recorregut
ple de dificultats que l’allunya ràpidament de la seva
privilegiada i daurada joventut, fins al punt que la figura del
narrador va prenent més i més relleu, com a autèntic dipositari
dels somnis i ideals del seu amic. Paradoxalment, el narrador, que
assumeix les seves responsabilitats adultes, mai traeix el somni del
seu amic i vetlla i se sacrifica perquè les dues parelles
d’enamorats aconsegueixin reunir-se. En canvi, el gran Meaulnes,
que sembla negar-se a créixer, assumeix que la felicitat és un
miratge, fins al punt que es converteix en un personatge que fuig:
del seu amic, de l’indret meravellós, de la seva estimada, d’ell
mateix.
De
les dues figures femenines, Yvonne de Galais, com a la major part de
les rondalles i les novel·les d’aventures, té un protagonisme
subsidiari dels seus dos enamorats. És clarament la dama angelical
que el narrador es mereixeria, però a qui es limita a protegir per
ser fidel al somni del seu amic. Meaulnes és qui la porta a coll
escales amunt el dia del seu casament. I el narrador qui la porta
escales avall, nou mesos després, el dia del seu funeral. I el
lector no té dubte de quin acte d’amor és més intens i sincer.
Valentine (la núvia de Franz) en canvi, té l’esperit insegur de
Meaulnes, no es limita a esperar, sinó que fuig i intenta orientar
el seu destí, encara que això la porti a trair els somnis, en una
peripècia força inversemblant que acaba amb uns anissos una mica
esbravats: finalment es casa amb Franz i van a viure a la deliciosa
caseta que Franz feia servir per jugar a ser gran.
El
llibre es recorda molt més per la lluminositat i intensitat
d’algunes escenes que no pas per la trama argumental, novel·lesca
en el mal sentit de la paraula. Com la de l’enlluernadora entrada
de Meaulnes en la vida del narrador, quan engega una pirotècnia a
mig cremar que ha trobat a les golfes. En paraules del narrador,
Meaulnes va bufar sobre l’espelma que il·luminava el rostre de la
seva mare... El pinyol del llibre, del qual tots els episodis
anteriors són preparació i tots els episodis posteriors són
conseqüència, la meravellosa festa de noces, arriba al lector
amplificada a través de la visió encisada del narrador, que reporta
la descripció que n’hi ha fet Meaules. Tant mítica esdevé la
festa que més endavant, hi ha un meritori intent de reproduir-la. El
narrador ha localitzat Yvonne de Galais i ha aconseguit organitzar
una festa camperola a imatge d’aquella que va encisar Meaulnes. Tot
i les bones intencions i que l’essencial és allà (la mateixa
Yvonne), res és igual i Meaulnes es mostra distant i irritable.
L’episodi dona molt d’espai a un accident que li passa al vell
cavall d’Yvonne: tot i que s’ha fet el possible per a la comoditat
de la bèstia, al final tots aquells preparatius s’han convertit en
una cruel trampa que li esguerra una pota. Meaulnes, quan ho veu,
s’enfurisma i en culpa a tothom. La festa acaba amb la sensació
que alguna cosa molt valuosa ha estat trencada. I el lector no pot
deixar de prendre el destí del cavall com una premonició de la mort
d’Yvonne: una altra de les escenes punyents del llibre, on el
protagonisme del narrador ja sobrepassa clarament el de Meaulnes, que
ha passat a ser gairebé una nosa, un motiu més de tristesa.
Alain-Fournier,
que havia admirat escriptors simbolistes de tercera fila, aconsegueix
en aquest llibre ser més fidel a la seva intuïció, a
l’autenticitat dels seus records de minyó quiet i somiós, que als
seus projectes poètics. Sí que la novel·la té alguns moments d’un
fulletonesc inversemblant, però mai perd la màgia que en fa una
lectura que deixa empremta.
Alain-Fournier.
Le grand Meaulnes. París: Éditions Gallimard, 2009.
N’hi
ha una traducció catalana a càrrec de Lídia Anoll: El gran
Meaulnes. Martorell: Editorial Adesiara, 2019.
Viatge i literatura infantil i juvenil són termes molt propers: la forma més clàssica de l’aventura sempre és el viatge. Sigui un gran periple deutor del’Odissea, com l’Illa del tresor o El Petit Príncep; com un de tan minúscul com En Patufet. I tota la sèrie dels viatges extraordinaris de Jules Verne. I quasi totes les rondalles. I bona part de la literatura fantàstica... Però si parlem de llibres de viatges autèntics; del subgènere de la literatura del jo que té en els llibres de Marco Polo, de Goethe, de Stendhal, de Stevenson... l’aval dels clàssics, trobar algun títol proper a la sensibilitat juvenil no és gens fàcil. Per això és una bona notícia que un joveníssim escriptor, Albert Casals, hagi aconseguit amb els seus dos llibres de viatges no només connectar amb un públic molt ampli que ha seguit amb entusiasme les seves aventures i la filosofia de vida que se’n desprèn, sinó que de forma instintiva ha col·locat la seva literatura en el centre mateix de la tradició de les narracions de viatges.
Com un peregrí, com un artista adolescent en el seu Grand Tour pel sud d’Europa, el viatges Albert Casals no són els d’un mer turista a la recerca de postals exòtiques per emportar-se a casa, i tampoc els d’un comprador d’experiències programades i dissenyades, sinó un autèntic desig de vida, de conèixer, d’experimentar, de deixar que les coses passin en el moment que arribin, de confondre’s amb el paisatge humà... Un viatge d’instrucció que és un art en si mateix. I que té com a justificació principal allò que Montaigne exigia del viatger: que fos una manera de confrontar el propi cervell al dels altres. Són, doncs, uns viatges de transformació personal. I és precisament això el que l’impulsa a deixar-los per escrit. L’experiència del viatge estimula de per si el desig d’escriptura, però aquest desig es converteix en una autèntica necessitat quan el viatge és el vehicle d’un creixement interior viscut amb l’entusiasme d’una persona tan radicalment optimista i amb tantes ganes de felicitat com l’Albert Casals. Que, com també passa als lectors voraços amb els llibres que els atrapen, i com Montaigne deia que li passava quan viatjava, és capaç de sentir el terror que (el llibre o el viatge) acabi massa aviat.
Amb la seva cadira de rodes i els seus cabells blaus, Albert Casals comença el seu primer viatge en solitari als 16 anys. Com qualsevol jove europeu el seu primer bitllet al món és l’Interrail. I el seu primer país no pot ser cap altre que Itàlia: l’objectiu clàssic de tots els joves viatgers europeus que a partir del segle XVIII culminen el seu procés educatiu amb el famós Grand tour. Per a aquests viatgers il·lustrats Suïssa era l’indret on experimentar el sublim de la natura. I Itàlia allà on es trobava la millor lliçó de la història i de l’art; de la bellesa i de la civilització del Mediterrani. A l’Albert Casals no li interessa cap d’aquestes coses. Suïssa, la seva reglamentació i les seves muntanyes no té cap mena de cabuda en els seus projectes. Però Itàlia continua tenint alguna cosa d’aquell prestigi iniciàtic. El pas per Itàlia conferia als joves romàntics alemanys o britànics l’imprescindible caràcter d’homes de món. Avui, als joves usuaris de l’Interrail, el pas per Itàlia potser només els confereix les primeres lliçons d’una cosa molt llaminera però en el fons molt limitada: el joc de la llibertat. Però per a l’Albert Casals, el viatge a Itàlia és la revelació que l’autèntica llibertat no és un joc: que al món hi ha una quantitat il·limitada d’experiències per tastar i que, per tant, cal despendre’s dels límits que ens imposen o que ens imposem i que ens priven de gaudir-ne. De seguida, doncs, Itàlia es queda petita a una persona amb tanta fam de “deixar que passin coses”. I salta a Grècia, país poblat d’illes on sentir-se en un món a part; on cal prendre la constant decisió que Ulisses ja va haver d’aprendre a resoldre: quedar-se en el lloc on has estat tan ben rebut o marxar allà on l’inconegut t’espera.
Una vegada fet aquest primer aprenentatge, Albert Casals fuig d’Europa. Massa semblant un país a l’altre, massa previsible el que passarà, massa control sobre el destí del viatger... Com un miner que abandona una mina esgotada, es proposa explorar territoris més prometedors. I comença pel que creu més diferent del terreny ja explorat: Tailàndia, Malàisia i Singapur. I després una altra vegada Europa. Però de seguida el Japó. I en el segon llibre Sud-Amèrica, Àfrica i una altra vegada el Japó.
Ara ja, Albert Casals és un viatger expert, que es posa reptes cada vegada més complexos, com aquells corredors que sempre es proposen una distància més llarga, un desnivell més abrupte o un clima més extrem. El viatge es planteja sense diners (vint euros per sis mesos de viatge en el cas de Sud-Amèrica) i a través d’uns països que qualsevol persona amb un mínim de prudència desaconsellaria –o directament prohibiria- a un jove de 18 anys en cadira de rodes (ciutats caòtiques i perilloses, deserts, selves, aiguamolls, malalties endèmiques...). Però el repte no és el rècord, fer allò que ningú més ha fet, sinó una ànsia desaforada de vida, de curiositat, d’experiència... de món. I per a aquest viatger d’Esparraguera, que en el món hi hagi obstacles no és cap raó per quedar-se a casa. Els obstacles són per saltar-los i veure què s’hi amaga al darrere. Això inclou franquejar fronteres sense el visat corresponent, dormir en companyia de sense sostre, viatjar de polizó en camions, creuar la selva del Panamà sobre una llanxa de contrabandistes en plena tempesta tropical. I un nombre considerable d’altres “bogeries” que farien posar els pèls de punta a qualsevol progenitor.
Tant el primer com el segon llibre de l’Albert Casals inclouen uns interessants textos complementaris. “Com veig el món” en el primer, i “Felicisme i infelicisme” en el segon. Són uns intel·ligents assajos sobre la felicitat i la llibertat, construïts amb una desimboltura i una convicció personal que els emparenta estilísticament amb els elogis maragallians. I també, a aquestes alçades no caldria ni dir-ho, amb un vitalisme equivalent. La soca ideològica, però, cal buscar-la en Erich Fromm. La por a la llibertat, que tanta influència va tenir durant els anys seixanta i setanta, és el text de referència de la filosofia d’Albert Casals sobre la por a la felicitat. Una filosofia pràctica i practicada que interpel·la el lector:
“Evidentment, no és fàcil destruir els obstacles que nosaltres mateixos hem posat a la nostra llibertat. És probable que al llarg de la nostra vida haguem rebut milers d’influències que ens han intentat convèncer que certes coses són impossibles (com, per exemple, viatjar pel món sol, sense diners i en cadira de rodes?), que les coses funcionen d’un certa manera, que això o allò és massa perillós per ser considerat, que no sempre podem triar allò que volem, i que hi ha infinites decisions que no hem de prendre perquè tard o d’hora les lamentarem.
“Però el que ens fa lliures és, precisament que som capaços de combatre totes aquestes influències. El fet que, si realment ho volem, podem lluitar per descobrir quina és la nostra autèntica voluntat, allò que realment desitgem. I quan aconseguim crear els nostres propis desitjos, quan aconseguim ser nosaltres mateixos, i ningú altre, els que elegim el nostre futur... és aleshores quan som realment, veritablement, lliures.” (Sense fronteres, p.177)
El viatger, amb la ploma a la mà (si és que aquest noi de l’època digital utilitza ploma i paper) es converteix, doncs, no només en un hàbil narrador de les seves peripècies, sinó que demostra un grau de maduresa reflexiva molt important. Ser feliç i ser lliure per a ell són termes absolutament complementaris. I el viatge és la manera perfecta de conjugar-los simultàniament, desafiant els límits, les fronteres, les barreres de tota mena. La seva manera de convertir els seus desitjos en accions. Si heu vist alguna de les entrevistes que li han fet a la televisió haureu vist que l’Albert Casals és una persona que irradia un esperit positiu en estat pur. Sobre una cadira de rodes ballarina, amb els seus cabells estrafolaris, el seu somriure rialler i la seva mirada intensa i excitada (maragalliana, potser en podríem dir), es converteix per als telespectadors en una lliçó autèntica de vida. Però per als lectors, la lliçó més ben dictada és la de la generositat reflexiva d’aquestes últimes pàgines amb què complementa els seus dos llibres.
“On deu ser ara l’Albert Casals?” ens preguntem els seus lectors. Ja ha tornat del seu viatge a la Xina en autoestop? Quins projectes bullen ara en el seu cervell? No sabem si els dos llibres que ha publicat fins ara són el preludi d’alguna cosa més. El que és segur, però, és que malgrat la seva joventut (i que no era ben joves Byronquan va començar a escriure), Albert Casals ha demostrat talent com a escriptor. En aquests moments en què molts viatgers canalitzen la seva necessitat d’escriptura en un bloc o fins i tot a través de la brevetat d’uns twitter, ha estat una molt bona notícia la revitalització d’un gènere amb tanta història i tanta potència com són els llibres de viatge. I encara més que hagi estat de mans d’un autor tan jove, tan desacomplexat com per saber prescindir de les descripcions, incloure l’humor, barrejar fragments de dietari o de missatges electrònics... Però la vegada tan sensible com per connectar ambles claus del gènere i oferir al lector alguna cosa més que anècdotes: vida i pensament.
Albert CASALS; El món sobre rodes. Edicions 62, Barcelona 2009.
Albert CASALS; Sense fronteres. Edicions 62, Barcelona 2011.
Una illa tan petita que només hi caben un rei, els seus dos súbdits, un maquinista i la seva locomotora. Un nen que arriba dins un paquet postal amb l’adreça indesxifrable. Un viatge i les aventures que implica: una princesa raptada, unes muntanyes terribles, un desert com un laberint de miratges, un pseudogegant, un drac que tortura una colla de nens de tots els racons del món... I un segon viatge amb aventures encara més extraordinàries: la vida del fons del mar, un secret per descobrir, uns dolents per desemmascarar... Tot això hi trobaran les famílies disposades al banquet de la lectura de Jim Botó: un conte infantil ple d’imaginació, d’humor i de bones preguntes. I dic les famílies, perquè només nens molt lectors llegiran els dos volums d’aquestes aventures sense que d’alguna manera o altra se’ls estimuli a fer-ho: tenint-lo a casa (l’edició especial de La Galera amb motiu del 80è aniversari del naixement de l’autor és molt bonica), llegint-lo un estona cada dia en veu alta, parlant-ne...
Michael Ende (1929-1995) és conegut sobretot a casa nostra per La història interminable (1979) i per Momo (1972).Llibres que sempre han apreciat els lectors adults i que es mereixen continuar tenint popularitat entre els joves lectors. El seu primer èxit com a escriptor, però, va ser un singular conte per infants, llarg com dues novel·les (els dos volums sumen més de 500 pàgines), amanit amb unes divertides il·lustracions de F. J. Tripp, protagonitzat per un petit nen negre –en Jim Botó-, el seu amic el maquinista Lluc i la ferma i bonhomiosa locomotora Emma. El conte té la mateixa grandesa literària que podríem atorgar a Peter Pan o a Alícia en terra de meravelles. Però amb una ambició no tan radicalment innovadora, més compromesa amb preocupacions morals i lliçons de vida; més propera a l’esperit de la tradició del conte meravellós; com Pinotxo o El màgic d’Oz. Però amb un sentit de l’humor més contemporani. I, sobretot, amb un esperit juganer que no amaga el desig d’aconseguir un món millor, després de l’esgarrifosa experiència del nazisme i de la seva habilitat per enquadrar bona gent poc capaç de pensar per ella mateixa en un projecte maligne.
D’una família compromesa amb l’art d’avantguarda, el joveníssim Michael Ende va estar a un pas de morir en la defensa suïcida del III Raich l’any 1945, quan va deixar el fusell que li havien donat pocs dies abans i va abandonar el front per afegir-se a una organització antinazi. Va ser potser llavors que va afermar el seu compromís amb la llibertat i contra els prejudicis que caracteritzen tota la seva obra. I la seva fe en les decisions individuals i conscients: tan poderoses que poden canviar radicalment les situacions més desesperades. Tal com veiem en els seus personatges més coneguts, Momo iBastian. I també repetidament en les aventures d’en Jim Botó i els seus col·laboradors.
El conte es divideix en dues parts: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. L’escenari inicial de la història d’en Jim Botó és la petitíssima illa de Lumerland, on regna Alfons Tres-quarts-de-dotze i on mai no passa res digne d’esment: el rei parla per telèfon, el senyor Màniga passeja, la senyora Queeè s’ocupa de la seva botigueta, i en Lluc fa córrer la locomotora Emma pels cinc túnels que foraden les dues muntanyetes. Aquesta pàtria tan diminuta i tan atrafegada com una cuineta de fireta, però, es converteix en una mena d’Ítaca a partir del moment que en Lluc no accepta que cal fer fora la seva locomotora degut a l’augment de població que representa que aquellnadó que havia arribat dins un paquet postals’hagi fet prou gran com per comptar com a mig súbdit. Així que el forçut maquinista i el jove Jim preparen la locomotora Emma per a la navegació i emprenen un fabulós viatge. Que, com el d’Ulisses, implica el constant enfrontament amb el desconegut i constants preguntes sobre un mateix.Així en Jimen Lluc arriben a Mandala (Xina, en l’edició de 1960), un regne magnificent on coneixen un nen de nen, de només un any d’edat i d’uns pocs centímetres d’alçada però amb l’enteniment i la determinació necessaris per ajudar els protagonistes a desemmascarar la mala fe dels ministres mandalins i, així, aconseguir posar en marxa l’autèntica aventura que lliga la desaparició de la princesa mandalina amb el misteri de l’origen d’en Jim Botó, el drac Queixaluda i els misteriosos i quasi analfabets 13.
A partir d’aquest moment les aventures s’encadenen les unes amb les altres i les casualitats, lligades sempre a l’habilitat dels dos herois i també a la seva capacitat de comprensió i de bondat, determinen l’èxit de la missió: rescatar la princesa Li Si i els altres nens de les urpes cruels de la Queixaluda, que en el seu país de Kummerland, els sotmet a la tortura d’una disciplina escolar monstruosa. Pel camí han trobat el pseudogegant Tur Tur i el mig drac Nepomucè. Dos encontres que demostren que a la gent cal conèixer-la de prop i amb interès: una tesi que es repetirà en el segon volum de les aventures d’en Jim, en Lluc i l’Emma, quan es produeixi la transformació de la Queixaluda i, sobretot, quan es reveli l’absurda equivocació en què vivien els 13 Salvatges.
Amb un estil bonhomiós, però mai melós; amb una imaginació detallista de la nissaga meravellosa de Les mil i una nits; amb un ferm rumb moral que atorga la victòria als senzills i honestos, sense, però, oblidar que l’aprenentatge essencial és l’esforç de conèixer-se un mateix; les aventures que Ende ens ofereix en aquest conte s’emparenten en el fons amb els relats mitològics i en parlen dels orígens i del destí, de la possibilitat que les coses autèntiques estiguin emmascarades per un miratge que una bona pregunta pot fulminar.
Michael Ende: En Jim Botó i el Lluc el maquinista i En Jim Botó i els 13 salvatges. Traducció de Carme Serrallonga. Il·lustracions de F.J. Tripp. Barcelona: La Galera, 2009.
Clàssics de la literatura juvenil Una aportació des de la crítica que il.lumini la lectura formativa
Aquest bloc forma part d'un projecte de recerca educativa que l'autor va desenvolupar gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
Podeu descarregar-vos el treball en PDF aquí:
https://xtec.gencat.cat/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0042/37b5dd94-096f-4d6b-977a-caa67576ecfa/valors-i-classics-universals.pdf
Sóc professor de Llengua Catalana i Literatura a l'IES Viladecavalls. He escrit crítica literària a Els Marges i El Pou de Lletres, crítica teatral a El 9 nou i crítica de literatura infantil i juvenil a Escola Catalana.
Durant el curs 2008-09 vaig tenir la sort de disposar d'un llicència per desenvolupar un treball que porta el títol Clàssics de la literatura juvenil. Una aportació des de la crítica que il·lumini la lectura formativa.
Si voleu posar-vos en contacte amb mi: lserraso@xtec.cat
Després de deus anys de ressenyes de clàssics de la literatura infantil i juvenil a la revista Escola Catalana em semblava que valia la pena fer una parada i tenir l’ocasió de reflexionar més a fons sobre què ens diuen aquests clàssics i de quina manera es pot incorporar a les nostres classes tota la riquesa que representen. La desproporció que hi ha entre el prestigi teòric de la literatura i la seva presència real a les aules d’ESO i Batxillerat és tan enorme que sembla ben justificat un estudi que intenti posar-hi remei. La recerca que proposo, doncs, parteix d’un cert optimisme utòpic: la literatura ens pot fer millors, perquè ens fa més conscients i més crítics. Cal, per tant, donar-li oportunitats. I per fer-ho cal trencar esquemes i rigideses i buscar noves maneres d’aproximar-s’hi. Amb aquest treball m’agradaria demostrar, primerament, que es pot accedir a la grandesa de la literatura universal a través de textos que no formen forçosament part del cànon habitual de les “grans obres”. Que moltes de les temàtiques i de les maneres d’arribar-hi que trobem en les obres dels grans autors tenen el seu equivalent en obres que tradicionalment els joves i els infants han fet seves. Demostrar que els clàssics de la literatura juvenil també són clàssics de la literatura universal i que la literatura en majúscules no només té una via d’accés.En segon lloc caldrà buscar els espais on tot això es pugui aplicar. Revisar les indicacions curriculars de l’ESO i el Batxillerat i suggerir pràctiques concretes. No es tracta d’incorporar nous continguts, sinó subratllar-ne alguns que ja estan consignats convenientment però que la pràctica habitual relega sovint al no-res. Potser per falta de sensibilitat, però sobretot per falta d’eines: teòriques i pràctiques. No ens podem sentir tranquils sabent que tot aquest saber ja té el seu espai en un assignatura optativa de dues hores setmanals al batxillerat.I en tercer lloc, fer propostes concretes i viables de treball a classe. Tenint en compte, però, que no pretenc elaborar unitats didàctiques amb graelles i qüestionaris, sinó d’adreçar-me al professor i orientar-lo en un univers molt ampli de lectures, subratllar-ne els aspectes més apassionants i resseguir les múltiples interseccions que un determinat text pot tenir amb molts d’altres, d’èpoques i cultures diferents, dins el camp de la literatura juvenil o de la literatura universal. Els objectius que es planteja aquest treball són els següents: 1) Revisar el tipus de lectures que es proposen als alumnes de secundària i els objectius que s’hi busquen. 2) Proposar una llista de lectures que tingui en compte l’equilibri entre qualitat i adequació a les circumstàncies educatives. 3) Analitzar aquestes lectures dins l’univers general de la literatura universal. Donar al professorat claus de lectura que li permetin situar els textos dins un ampli diàleg multitextual. 4) Suggerir estratègies d’aproximació als textos i d’estímul de la lectura. 5) Aportar noves propostes didàctiques de lectura formativa. 6) Reflexionar sobre el paper de les TIC en la lectura i incorporar-les en les propostes didàctiques. La forma final del meu treball serà d’assaig exemplificat. Combinant el rigor en l’anàlisi crítica amb abundants referències a realitats tangibles: el nostre model educatiu i els seus programes, les lectures concretes que proposo i defenso, l’enfocament didàctic i els exemples d’activitats.