Solitud i Cròniques marcianes. Xarranca literària

 

Entre el 19 de maig del 1904 i el 20 d'abril del 1905 apareix, en forma de fulletó a la revista Joventut, la novel·la Solitud, de Víctor Català.

El 26 de setembre del 1905 Albert Einstein publica l’article que posa els fonaments de la teoria de la relativitat, on qüestiona que el temps sigui una constant immutable: «Sobre l'electrodinàmica de cossos en moviment».

El 4 de maig del 1950, als Estats Units, Ray Bradbury publica el seu recull de contes Cròniques marcianes. Unes narracions que l’autor situa entre el gener de 1999 i l’octubre del 2026.

El 7 de maig del 2026, l’Oficina d’Accés a la Universitat del Consell Interuniversitari de Catalunya publica la llista de lectures de l’assignatura Literatura catalana de 2n de Batxillerat. La primera és Solitud.

El 13 de maig del 2026, una professora d’institut em comenta que fer llegir Solitud a batxillerat és un suïcidi.

L’article que us disposeu a llegir engloba totes aquestes dades. Serà una xarranca molt moguda. Ara demaneu a la intel·ligència natural que resideix al vostre cervell que us en faci una previsió de l’argument central. Cap resultat satisfactori? Normal. Una lleu sospita? A veure si es confirma...

Explicar Solitud (i altres obres de la seva categoria, és clar) al batxillerat ha estat per a mi molt gratificant. Una part del meu ofici ha estat ensenyar què vol dir llegir i, per tant, què vol dir escriure. Per fer-ho necessites obres que estiguin per damunt d’un cert nivell. Necessites creure-hi i transmetre-ho. Necessites, és clar, unes eines, uns coneixements, saber-te el llibre del dret i del revés. També necessites uns alumnes a qui no calgui explicar què vol dir «genoll» i que siguin capaços de deduir pel context què vol dir «arreplegar». (I d’aquí els justificats alarmisme, pessimisme i catastrofisme de la meva col·lega). Abans de posar-me a escriure aquest paper digital he tornat a llegir Solitud, i encara hi he afegit diversos guixots amb llapis, i encara hi he trobat detalls mestres d’estil i de construcció que potser no havia sabut calcular. M’he aturat a l’escena del capítol «Neteja»: «-Sabeu què pensi ara, ermitana? Que l’hauríem de veure com cal la vostra neteja». El pastor encén totes les espelmes de la capella i demana a la Mila que ajusti la porta. El miracle s’ha fet: «-Repareu-ho bé, això, ermitana... Fa pas més rumbo aqueixa resplendor ara que con el sol se passegi per tot...? Donques els llucs d’ací ho atraparien pas prou planer. Hi ha cops que me fan una pena, si sapiguéssiu! Pobrics! Se’n van del món sense sebre què sia cosa de pler.» La Mila, asseguda al costat de pastor, té la intuïció d’una epifania, la primera de la seva vida: «I aleshores la indiferència que havia enrondat sempre la vida de la dona, mateix que un mur llarg, seguit i sense cap mena de relleu, començà a clivellar-se, filtrant-se per les escletxes com sigil·losos esperits de la muntanya, malèfiques i torbadores sensacions desconegudes». (Com diu Toni Sala, la Mila comença a fer-se muntanya). Doncs això és el que els alumnes de batxillerat es mereixen: algú que no els tracti de «llucs», que piqui fort al mur que empresona la seva sensibilitat: Víctor Català és un poderós martell.

Tots sabem explicar el simbolisme de Solitud, i no ens costa repetir que el pastor és la imatge de l’artista modernista, del poeta, de l’home savi i superior. El mecanisme simbòlic de Solitud és impecable i, encara diria més, implacable. Però en què consisteix la saviesa del pastor, allò que ha començat a penetrar per l’escletxa que ha aconseguit obrir en el mur de la indiferència de la Mila al capítol «Neteja» i que culminarà al penúltim capítol «La nit aquella»? No s’és savi només perquè et col·loquin al cim d’una muntanya. El savi sap alguna cosa que els altres no han aconseguit entendre. Què?

Si llegim amb deteniment el capítol «La nit aquella», l’autèntic pinyol de la novel·la, estilísticament el que més s’acosta al poema en prosa, sentirem com totes les melodies que s’havien insinuat al llarg del llibre ara s’entrellacen en un moviment simfònic que les engloba. «Li semblà que tota cosa estada havia de deixar senyal: i si era així, quants n’hi devia haver de senyals que no es veien, a tot arreu...!» La Mila ho ha entès: tot el que li ha passat acaba tenint un sentit clar: la ferida que es va fer sobre la cella el dia que pujava a l’ermita és la mateixa que s’ha fet quan ha caigut al peu de l’altar de Sant Ponç, quan fugia de la «fera». La mateixa del somni de la primera nit a l’ermita. També la de la violació. Tot pren sentit perquè en tenia des del principi: l’assassinat del pastor, les rondalles, la venjança de Sant Ponç... Segons Caterina Albert, Solitud va ser escrita mig improvisant. Difícil de creure: tot el que s’ha escrit ha deixat senyal i, per tant, hi ha infinitat de detalls que prenen sentit al final, detalls que ha calgut anticipar pensant que tot acabaria lligant en un tot vertiginosament coherent. Però encara no hem contestat què sap el pastor que el faci un savi, O, dit amb més precisió, què dedueix la Mila de la saviesa del pastor? Doncs que el temps no és com ens pensem que és, una cinta que desapareix a mesura que es descabdella. No existeix el temps passat. Allò que en diem passat és un dels molts presents de la realitat. No el temps com l’entenia Newton, sinó com l’entenem a partir d’Einstein. «El pastor sempre parlava d’altres vides, de vides estades que perduren en aquesta. Tot lo de centúries enrere vivia (...)» Víctor Català no podia presentar un savi sense demostrar per què ho era. Ho era, perquè, per la via de la intuïció poètica, havia arribat a una conclusió paral·lela a la que arriba Einstein a través de la matemàtica de la física. No diré alguns mesos abans, sinó simultàniament.

Però encara no ens hem divertit prou. Ara entra en acció el conte «Trobada nocturna» del recull Cròniques marcianes. Si no l’heu llegit correu a comprar el llibre: cap conte us decebrà i «Trobada nocturna» no només ens ajuda a entendre Solitud i, específicament, el capítol «La nit aquella», sinó que converteix la xarranca a què estem jugant en un encontre en la tercera fase. Com si el capítol de la de l’Empordà i el conte del d’Illinois haguessin estat escrits simultàniament. «Trobada nocturna» comença amb un colonitzador terrícola que condueix per una mil·lenària carretera marciana per arribar al poble de nova construcció on esperen l’arribada de nous coets, amb les dones i xicotes dels pioners que han estat clavetejant taulons fins a construir un poblet americà a Mart. Mentre condueix, però, tot li fa pensar en el temps: «Fins el meu rellotge s’ha tornat boig. Fins el temps està sonat aquí dalt» li diu el vell de la benzinera. «Aquella nit surava per l’aire una certa flaire de Temps. Va somriure i va començar a donar voltes a la idea. De què feia olor el Temps? (...) I aquesta nit gairebé es pot tocar el Temps» reflexiona el protagonista (els subratllats són seus i en el fragment que he retallat es repeteix la paraula «Temps» quatre vegades més, en un joguinós fragment de prosa poètica). Què pot succeir en una nit com aquella? Primer «un ocell nocturn va passar per damunt seu», i tot seguit apareix, muntat en un vehicle-insecte de rondalla, un marcià. Un marcià d’un altre temps. Conversen i tots dos individus defensen que el seu present és el de debò: un veu una meravellosa i animada ciutat amb canals de vi d’espígol, barques bellíssimes... l’altre, les runes polsegoses d’una antiga civilització a la riba d’un oceà sec. Un veu un poblet i uns coets... l’altre, un oceà amb la marea baixa. Tot sota una meravellosa nit estelada que el narrador descriu a través de les carns semitransparents dels personatges, que prenen així la forma de la volta constel·lada. Ara ho comprenen: «No, no som pas morts, ni vius, cap del dos. Potser més vius que ningú. Potser som a mig camí d’una cosa i l’altra. Dos estranys que s’encreuen en la nit». Ray Bradbury està jugant a fer-nos ballar el cap barrejant les eines de la ciència-ficció (el lector pensa inevitablement en la teoria de la relativitat) i de la poesia: Què és el passat? Com és el temps?

Ara tornem a «La nit aquella». El capítol té dues parts: la primera és la violació, als peus de la imatge del Sant Ponç de la capella. Però si aquella nit és aquella no ho és per això, sinó, sobretot, per la segona part. Després de la brutal agressió, la Mila es refà una mica, un grill canta com si fos un rellotge. Abans de sortir a fora, la Mila mira el rellotge del menjador: és un quart de deu i el seu tic-tac «seguit i perfidiós com el cantar del grill, li semblà ara a la dona que tenia quelcom de burleta». Al pati es mira el rellotge de sol, que li sembla una cara rodona «rient com una beneita». (Aquí també els rellotges se’n foten dels humans!). Surt a fora: «Estava meravellosament estrellat i els estels tenien una lluïssor tan extraordinària, que tot l’espai s’hauria dit que tremolava d’una inefable tremolor lumínica». El grill ha emmudit: els rellotges ja no valen, el temps s’ha paralitzat (o, més exactament, ha pres la seva autèntica i torbadora dimensió) i a la Mila «li semblava que son pensament creixia poc a poquet, apartant-se d’ella, allunyant-se cap a l’infinit i prenent la forma semiesfèrica de la volta constel·lada; i ella punt central d’aquell pensament dilatat que semblava abraçar-ho tot, comprenia sense esforç lo que no havia comprès mai encara (...)» Primer comprèn coses molt fàcils, com que l’Ànima ha assassinat el pastor. Però després se sent un «llarg xiulet de la xibeca del campanar», i això la porta a pensar que tot deixa senyal... i a sentir «un botó de foc a les entranyes». Hem pujat un grau en la comprensió. A continuació «passà un gros aucellàs de nit (...). Quasi ensems una estrella volant». Això la porta a pujar un altre grau de comprensió: reprodueix dins seu, «mateix que ho hagués vist de sos ulls», l’assassinat del pastor i, comprèn que la violació formava part del mateix pla: aquell «botó de foc» que li crema les entranyes ha estat anunciat des que, la primera nit, va somiar la violació simbòlica per part del Sant Ponç hermafrodita de la capella i, l’endemà «tot xarrupant l’aigua miraculosa» del Bram va aixecar un «prec fervorós», i pocs minuts després va veure per primera vegada l’Ànima. El seu futur ja era present. Tot seguit el grill reprèn el seu ric-ric i la Mila formula el que ja he copiat més amunt: «El pastor sempre parlava d’altres vides, de vides estades que perduren en aquesta. Tot lo de centúries enrere vivia (...)». Com a confirmació la Mila veu simultàniament la ciutat amb canals de vi d’espígol i el poble de cases de fusta amb els coets. Perdó!: «vegé l’ànima d’aquell vell de vellor condemnat enmig de l’escarni de les Llufes» i entresent «els gemecs dolorosos dels caps tallats» de les noies decapitades del torrent de la Mala Sang. Els passats (fins i tot si són mítics) són presents! Esgotada, finalment, el seu pensament «sobreexitat» comença a «afeblir-se a poc a poc».

Efectivament, Solitud és una novel·la simbòlica (la muntanya és l’espai entre la matèria i l’esperit), amb uns personatges antitètics que representen els dos extrems per on l’home pot circular. És una novel·la que, sense contemplacions, acaba posant les regnes de la seva vida a les mans de la protagonista. Que planteja amb cruesa la força de les pulsions sexuals i de la maternitat... Però allò que la fa un punt encara més extraordinària és que està endimoniadament ben escrita: tot el que s’hi ha escrit ha deixat senyal per poder construir un capítol conclusiu sobre ni més ni menys que el Temps i els seus misteris. Setanta-quatre anys després l’altre gran novel·lista català del segle xx aconseguirà una cosa semblant a Mirall trencat.

La Mila, és clar, ja no vol saber res d’en Matias i davalla sola de la muntanya. Qui, amb la saviesa de la Mila, voldria lligar-se a un home tan poqueta cosa? A un «lluc» dels pitjors, incapaç de copsar «el rumbo» que fan unes llumetes en la foscor, siguin espelmes, les closques de cargol plenes d’oli resseguint portalada, balcó i finestres de l’ermita, o les constel·lacions... Res de res. Com els nostres alumnes si no són capaços de llegir Solitud. O si renunciem a fer-los-la llegir i a ajudar-los a llegir-la. Me fan una pena, pobrics.

Lluís Serrasolses

P.S. per als professors de batxillerat: He escrit aquest article pensant sobretot en vosaltres. Treballeu Solitud a poc a poc, amb passió, optimisme i exigència. Feu que els alumnes arribin al penúltim capítol en condicions d’entendre que «tota cosa estada (tota cosa escrita) havia de deixar senyal». Llavors llegiu-los «Trobada nocturna» (la traducció és de Quim Monzó, això també us pot donar ocasió de llegir algun conte seu sobre la impossibilitat d’escapar d’un espai paradoxal) i feu-los descobrir els paral·lelismes que he apuntat en aquest article. Acabeu recordant les tres primeres dates que l’encapçalen. La conclusió surt sola. Divertiu-vos.

Les cròniques marcianes

Així com els faulistes ens posen davant del mirall fent veure que els seus protagonistes són animals, dos astres de la ciència-ficció nord-americana com són Isaac Asimov i Ray Bradbury fan veure que parlen dels homes del futur o d’extraterrestres, quan l’objectiu de la seva mirada som els seus conterranis i contemporanis. Els dos escriptors van arribar a ser extremadament populars, per una gran habilitat narrativa, sobretot visible en el relat curt, i un esmolat enginy per plantejar situacions que ens fan ballar el cap i, per tant, reflexionar. Però, mentre que Asimov sabia explotar molt eficaçment la seva mentalitat científica i extreia el seu nou ordre literari de la novel·la de misteri; Ray Bradbury es conformava a fabular dient que allò passava a Mart, com d’altres podrien dir que al País d’Iràs-i-no-tornaràs o a la Terra Mitjana, i es declarava deutor de la literatura fantàstica popular, de la rondalla a Poe. Era, doncs, un autor de ciència-ficció sense cap mena de visió científica. Això sí, tenia un do per descriure paisatges estel·lars, oceans secs, nits amb dues llunes i una notable perspicàcia en profecies socials, com es pot comprovar en el seu imprescindible Fahrenheit 451, que, com 1984 i Un món feliç, hauríem de rellegir cada tres o quatre anys, sobretot poc abans de les campanyes electorals. Va ser també l’autor d’un esplèndid recull de contes que és tota una lliçó de com, utilitzant amb mestria les armes de la literatura de consum, un vigorós llenguatge poètic i una imaginació plena de malícia poden fer passar per l’adreçador el cretinisme de la primera meitat del segle xx fent veure que l’acció se situa al llunyà període de 1999 a 2026.

    Les cròniques marcianes (1950) reuneix vint-i-sis relats molt heterogenis, d’entre una i trenta pàgines. No són un intent de donar una visió coherent d’una futura colonització de Mart, sinó de fer un retrat de l’Amèrica de la dècada del 1940, de les seves contradiccions fundacionals, de les seves flaqueses com a societat industrialitzada, consumista, racista, aparentment molt segura d’ella mateixa, profundament bel·licista, d’un optimisme amb l’àtom a l’ala. Bradbury no hi desenvolupa mai cap coherència científica, no li importa justificar els desafiaments tècnics dels viatges espacials ni cap murga derivada de si Mart i altres planetes no són en cap mesura bons llocs on anar a fer una cabana de troncs i torrar unes costelles a la brasa. En realitat el Mart del futur és un paisatge nou per a situar-hi il·lusions, pors i decepcions presents. En uns contes Mart està habitat per personatges tan poca-soltes com els habitants dels planetes que visita el Petit Príncep en el perible que el porta del seu asteroide a la Terra i de tornada. És a dir tan poca-soltes com els veïns de la nostra escala o els protagonistes habituals del telenotícies. En d’altres, l’antiga i refinadíssima civilització marciana està extingida. O quasi extingida. O ni una cosa ni l’altra: perquè el temps és relatiu i poden coexistir dos espais temporals, com a «Trobada nocturna», o s’han convertit en místics globus de foc (una narració que ha entrat i sortir del recull i ha acabat formant part de L’home il·lustrat). En uns contes els terrícoles fugen de la Terra per por de la guerra nuclear que la destrueixi, i en d’altres se’n tornen a la Terra per defensar el seu país en aquesta guerra suïcida. Però també pot ser que qui vulgui marxar a Mart siguin els negres, cansats del racisme que han hagut de suportar als Estats Units. O que Mart s’hagi convertit en l’últim refugi i en la venjança de la prohibida literatura fantàstica de Poe. És, doncs, un recull tan coherent com un cistell de bolets variats, tots del mateix bosc, és clar. I més moralista i presentista que no pas especulatiu i anticipatiu.

    Ray Bradbury té clar que hi ha dues coses que no poden fallar si es vol construir un relat literàriament potent. La primera és que no es pot anar enlloc sense una imaginació de gran qualitat i que no faci mai figa. La segona és que és imprescindible usar-la per repensar la consciència humana i ciutadana, per posar el dit a la nafra d’alguna certesa ridícula i fer-la saltar pels aires. Secundàriament, hi ha un tercer factor: que els contes tinguin un aire de família entre ells i es vagin encadenant com capítols una mica malavinguts d’una presumpta novel·la: bolets d’un mateix bosc, variacions d’una mateixa aroma de molsa i pinassa, amb un punt al·lucinogen que enlluerni i faci ballar el cap.

    Cada lector, doncs, haurà de decidir quins són els contes que prefereix. Borges, amb bon criteri va triar «La tercera expedició». Aquesta tercera expedició té coherència amb la primera i la segona? No del tot, però ja hem vist que no cal filar prim. La primera expedició fracassa per un atac de banyes d’un mascle marcià. La segona pet l’obcecació del sistema de salut mental marcià. La tercera... Potser que primer en copien un fragment per assaborir la prosa poètica de Ray Bradbury, feta, és clar de tradició, però amb uns efectes «marcians» molt notables: «Ara, en arribar a les altes atmosferes marcianes, el coet reduïa la velocitat amb eficàcia metàl·lica. Encara era bell i fort. Havia fet via per les aigües de mitjanit de l’espai, com un pàl·lid leviatan, deixant enrere l’antiga llum i abocant-se a no res successius.» No està malament, oi? Hi ressona Moby Dick. Doncs aquesta nau aterra en un Mart on hi ha un poblet d’Ohio amb tots els seus detalls, i poblat amb tots els records agradables de tots els membres de la tripulació del coet. Cap teoria per explicar com és possible un prodigi així aguanta més d’un minut... fins que les ganes de reviure la vida familiar perduda fan que la tripulació abandoni qualsevol prudència... Així que la por a l’altre que ha escrit les pitjors pàgines de la història de la humanitat és també cosa de marcians. Curiosament, trobarem un poder i uns objectius semblants a la tremenda i èpica novel·la Solaris de Stanisław Lem.

Convivint amb aquest to general inquietant i amb un pessimisme inevitable en els anys de posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan semblava que les grans potències preparaven la següent i última, trobem de vegades un mica d’humor, com en el conte «Les poblacions silencioses», on qui carrega la llufa és, inevitablement, una dona. Ai! Quan Ray Bradbury dibuixa com serà la gent que habitarà Mart l’any 2005, la reprodueix tal com era el 1948. Així que les dones es limiten a penjar les cortinetes i anar a la perruqueria. L’altra cosa inevitable, que faria riure si no fos que és ben preocupant, és l’universalisme de l’anglès: els marcians el parlen perfectament gràcies a les seves habilitats mentals extraordinàries. Només un arqueòleg boig s’interessa per entendre els llibres marcians que troba en temples tan meravellosos com les tombes egípcies.

El meu conte preferit és el més líric, i l’únic que fa dialogar sense violència la civilització marciana amb la terrícola, potser perquè aquest diàleg es produeix perquè en un determinat revolt d’una carretera, una determinada nit, el temps es revincla fins a fer coincidir dos viatgers d’èpoques molt distants. A «Trobada a mitjanit» un colonitzador terrícola i un marcià, de camí tots dos a una població propera, són incapaços de veure el paisatge que veu el seu interlocutor. Allà on el marcià veu una ciutat amb canals de vi d’espígol, preparada per celebrar un fantàstic festival, el terrícola hi veu unes runes sense vida. Allà on el terrícola veu un poblet de cases de fusta, que espera l’arribada d’uns coets amb les xicotes i les dones dels homes que l’han construït (que hi penjaran les cortinetes i encendran el forn per a fer uns pastissos, suposo), el marcià hi veu l’oceà immens. És dels pocs contes on s’explora una teoria científica: com és el temps després d’Einstein? L’únic, per tant, que pot haver estat escrit simultàniament a altres obres que reflexionen sobre l’elasticitat i la persistència del temps: de les històries de la matèria de Bretanya, a Proust, Solitud o Mirall trencat.

Ray Bradbury; Les cròniques marcianes. Traducció de Quim Monzó. Edhasa, Barcelona 1992

 

Les aventures d’en Perot Marrasquí

 

Entre 1910 i 1938 bona part de la canalla de Catalunya s’acostava setmanalment al quiosc per anar a comprar per pocs cèntims El Patufet, les novel·les de Josep Maria Folch i Torres i altres publicacions infantils i juvenils. Això vol dir que hi havia una cadena d’editors, dibuixants, impressors, quiosquers que creien en aquesta petita indústria i que en vivien gràcies a les guardioles de la mainada. Un d’aquests editors, Antoni Muntanyola, que aspirava a diferenciar-se de la competència per la qualitat dels seus productes, va encarregar, l’any 1917, a Carles Riba una història d’aventures inspirada en el Polzet. Es publicaria en quaderns setmanals que il·lustraria Vicenç Segrelles. Per alguna raó, però, només va sortir durant tretze setmanes i va deixar els lectors a l’escapça. Potser no era el producte que esperaven els nens que anaven a gastar-se els centimets de la setmanada. Potser el títol, Les aventures d’en Perot Marrasquí, no era igual de llaminer que les Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910) o En Bolavà, detectiu: memòries íntimes d'un detectiu eixerit (1911), o Les aventures d'en Bolavà en el país dels xinos (1912), o Les formidables aventures d'en Pere Fi (1934). El que és clar que el tàndem Muntañola-Riba no va fer ni pessigolles a la locomotora folch-i-torriana. Potser és que el seu producte s’havia d’adreçar directament a les butxaques de pares, tiets, avis i padrins amb inquietuds pedagògiques i disposats a llegir en veu alta als petits de casa, i no a les butxaques dels joves lectors, molt més disposades al toc segur, a la diversió senzilla i trepidant. Potser per això, set anys després, els 23 capítols definitius van aparèixer en forma de llibre. Perquè el compressin els adults, pensant en els nens. I amb dibuixos d’Apa.

Les aventures d’en Perot Marrasquí és un llibre que no hem agraït prou a Carles Riba. El professor, l’hel·lenista, el poeta, l’intel·lectual es va veure obligat a fer mil feines durant la seva vida i si mirem la seva bibliografia completa descobrirem molts llibres alimentaris que no han tornat a ser editats. Aquest, però, és un llibre escrit pel savi a la llum del nen que va ser i amb amor a l’acte de lectura de l’adult al nen. Està amarat d’un saborós humor i d’una mirada bonhomiosa cap als protagonistes, tant humans com animals, i juga amb habilitat les cartes del folklore, la faula moral i el ritme sincopat de la peripècia. No és un clàssic de la literatura universal, com El meravellós viatge de Nils Holgersson per Suècia (1907) de Selma Lagerlöf, però Carles Riba mateix li tenia una estima especial, com demostren aquestes paraules d’una conferència sobre els seus llibres per infants i, especialment, sobre Perot Marrasquí (1938): «He pensat de vegades en una segona part. La faré mai? Potser la segona part són les Estances, L’ingenu amor».

Perot Marrasquí és el fill d’uns pares ja granadets que l’han estat esperant durant anys. No el troben sota una col, però els el porten de París dins d’una caixa plena d’encenalls. El noi és un veritable esquitx de pocs centímetres i la primera etapa de la seva infantesa estarà marcada per ser la quinta essència del nen de pis: tan sobreprotegit que no es pot moure d’una taula amb baranes que forma un minúscul pis dins del pis. El seu tarannà intrèpid i les lectures de novel·les d’aventures, però, el portaran a desafiar els perills: i ja el tenim escapant-se del seu pis dins el pis i del pis, pujant al terrat, convencent els veïnets que hi juguen d’enfilar-se a cavall de l’estel de canyes i paper que es tan a punt de fer envolar, volant per damunt dels terrats i transbordant tot seguit a llom d’un colom de colomar amb ínfules salvatges: en Rocatallada. El minúscul noi de pis barceloní, doncs, emula en Nils Holgersson, l’aventura del qual comença precisament a llom d’una oca domèstica que no pot resistir la crida de les seves congèneres salvatges.

A partir d’aquí les aventures d’en Perot ja no tenen a veure amb els humans, sinó bàsicament amb els animals, amb els quals parla amb tota naturalitat per la senzilla lògica que ell, de la mida d’un ratolinet, els pot tractar de tu a tu: el solemne caragol Banyatrapada, el murri gat Barrusquí i el tartarinesc gat Mitjacella, la família Mallerenga... L’esquifidesa d’en Perot el posa en gravíssim perill una vegada i una altra, però sempre aconsegueix sortir-se’n per la sort que vetlla pels petits i, més a mesura que avança el conte, per la seva astúcia. En Perot ha après a espavilar-se.

Gairebé tan important com el protagonista és el narrador de la història, com un titellaire que no s’amaga darrere cap paravent sinó que comparteix l’escenari amb els personatges a qui dona vida i fa fer tombarelles. És una veu present i bonhomiosa, una mica a l’estil de la que fa Carlo Collodi al Pinotxo, que interactua amb el lector i l’acompanya al llarg del capítol fins a convocar-lo per a l’episodi següent. Es tracta d’un intent d’oralitat que sona impostada i quasi reverberant, que avui fa més nosa que altra cosa: «D’En Perot fa temps que no n’he sabut res més; però tinc entès que ha crescut i que ja és tot un homenet, i que el tenen a pensió, no sé si als Escolapis o als Jesuïtes. I com que tot allò que Déu vol ho vol per bé, un bé al capdavall ha degut ésser per a ell la seva escapada (...). Deu haver capit que res d’aquesta terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa, i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris i roses, i que calgui fer almenys un ull viu, cal també posar amor almenys a l’altre ull.»

Perot Marrasquí és un petit Ulisses que protagonista un trepidant periple fins a poder tornar a la seva illa, la taula-pis, i amb la seva família. El caràcter lil·liputenc de les seves gestes no desmereix les d’altres herois més cèlebres. Això Carles Riba ho sap i es nota que s’ho passa bé fent de titellaire d’aquest simpàtic heroi, però so sap desempallegar-se del to magisterial, de la veu estrafeta, de la moral única de la faula. És la pega de l’«estil equivocat» que J. R. R. Tolkien, molt exageradament, creia que tenien alguns fragments d’El Hòbbit. Un estil equivocat que compensen amb escreix les aventures i la gràcia dels personatges del conte, encara que hagin de volar amb aquest plom a l’ala. No crec que es pugui dir el mateix, en canvi, de les històries que formen el recull Sis Joans (1928), on la voluntat moralitzadora ensorra qualsevol intent de fer volar les històries.

Carles Riba, Les aventures d’En Perot Marrasquí. Il·lustracions d’Apa. Sisena edició 1982.

El viatge meravellós de Nils Holgersson per Suècia

 

Aquest no és només el llibre més conegut de la més coneguda escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858 -1940), primer Premi Nobel de literatura concedit a una dona, el 1909- sinó un lluminós exemple de generositat envers la necessitat de lectura dels nens. El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia va ser fruit d’un encàrrec del govern suec a la seva prestigiosa escriptora: un llibre que servís als nens per aprendre la geografia del seu país i, de retruc, les bases de les seves tradicions i de la manera de fer de la sevagent treballadora, lliurada a treure profit d’una natura generosa i grandiosa. El recurs literari adoptat per Selma Lagerlöf tothom el coneix. Un marrec massa trapella és convertit en follet i inicia un viatge a cavall d’una oca domèstica que s’afegeix a una bandada d’oques salvatges en la seva migració cap a Lapònia. Això permetrà fer una minuciosa descripció de tots els paisatges de Suècia avol d’ocell. Pàgines i més pàgines on la geografia sueca es explicada amb tot de detall, d’una manera que difícilment arriba a cansar, amb profusió d’explicacions llegendàries que donen una animació entranyable a planes, rius, llacs, arxipèlags, muntanyes, boscos i ciutats. Aquestes pàgines, que tant d’amor reflecteixen per un país, però, no són pas la part més interessant del llibre i cal reconèixer que representen un considerable entrebanc per a qui vulgui tan sols fruir de la companyia d’en Nils Holgersson i les seves amigues les oques. Si en prescindim, (i això ha estat fet en ocasions per editorials estrangeres) obtindrem un llibre amb menys grandesa, però potser facilitarem a molts lectors el meravellós encontre amb el petit heroi suec.
Obviant l’èpica geogràfica, doncs, aquest és un llibre on brilla esplendorosament l’èpica de l’amistat. En els seus viatges, Nil Holgersson té moltes oportunitats de conèixer els patiments de tot de personatges, humans o animals, i mai no té la mandra ni la deixadesa de no prestar-los un cop de mà. I el mateix passa amb tot de protagonistes d’històries paral·leles que van entreteixint-se amb la principal fins a construir un forta madeixa literària amb un enorme poder d’emoció i suggestió (i, per tant d’educació). El gos Karr, Bataki el corb, l’ant Grafäll, la cornella Talòs-Feixuc, l’àguila Gorgo, que va ser criada per l’oca Akka... Tot un univers d’animals amb uns noms deliciosos i unes personalitats ben definides, que lluiten des de la seva posició per ser dignes de la responsabilitat que recau sobre ells pel simple fet de ser qui són i que sovint utilitzen l’art de la narració per convèncer els seus rivals. Fins i tot l’antipàtic guillot Smirre acabarà tenint la seva oportunitat.
Al seu moment, aquest llibre fou comparat al Llibre de la jungla de R. Kypling, amb el qual es podria establir una línia de familiaritat que quedaria trencada, crec, pel to més domèstic que èpic amb què es retratada la fauna escandinava. I sobretot per la seva supeditació molt més forta a un paisatge davant el qual homes i animals són com figuretes de pessebre. Però això no vol dir que Selma Lagerlöf utilitzi el protagonisme dels animals per estalviar les aventures desagradables als humans i ser així més “compassiva” cap els seus lectors. En el llibre totes les peripècies de bèsties i persones posseeixen una mateixa veritat, dominada per les forces indomables de la naturalesa, tantes vegades allunyada de les flors i violes: així l’esborronadora història de l’Asa, l’oquera, i el seu germanet Mats, que fan un viatge gairebé paral·lel al de l’Esquitxó (que és com els ocells coneixen en Nils), però sembrat de penalitats i d’un heroisme ple de naturalitat.
Abeurada en el folklore suec, inspirada pels paisatges del seu país, Selma Lagerlöf construeix una nova odissea protagonitzada per un entranyable Patufet amb tanta fusta d’heroi com el que més. I amb la grandesa de saber que crueltat i tendresa formen part d’un mateix món pel qual cal passar abans de, si és possible, retornar a casa amb tota la saviesa del camí fet.
(2009)

J.M.G. Le Clézio: els vailets secrets

 

«Si entre els homes i vós no hi ha comunió possible, pareu esment a les coses; no us fallaran. Encara hi ha nits, encara hi ha vents que remouen els arbres i bufen sobre el país. I el món de les bèsties i el món de les coses són plens d’esdeveniments que podeu compartir. Els vailets són sempre com aquell vailet que fóreu: tristos i feliços; i si penseu en la vostra infantesa, la reviureu entre ells, entre els vailets secrets. Els adults no són res, el seu posat de dignitat no respon a res.»

Aquests eren els consells que Rainer Maria Rilke escrivia a Franz Xaver Kappus, a les Cartes a un jove poeta. Si no hi ha qui suporti els homes fets i drets, hi ha les coses i les bèsties. I els infants. És a dir, tot allò que no ha perdut l’autenticitat. Hi ha molta literatura que busca aquest refugi i que, significativament s’adreça o s’acaba adreçant al seu públic natural: els joves. Perquè els joves potser encara tenen memòria de la mirada meravellada de l’infant, una memòria que alguns poetes busquen recuperar treballosament. En aquest bloc hem parlat en diverses ocasions d’aquest secret essencial que els infants saben i que després obliden abans de saber-lo expressar (vegeu especialment l’article sobre La comèdia humana, de William Saroyan, i els que dedico a El vigilant en el camp de sègol i a El Petit Príncep). Vailets secrets, en deia Rilke, perquè és allò que queda de l’autenticitat de l’infant en l’adult que rebusca en el record.

Un dels llibres més llegits de J.M.G. Le Clézio és el recull de narracions Mondo et autres histoires (1978), molt habitual com a lectura de classe a escoles i instituts de França, però malauradament no traduït al català. Són vuit narracions protagonitzades per infants que s’allunyen d’aquell camí amb les roderes tan fondes que sembla ser l’únic possible: el que porta al món adult, a la hipocresia, a no saber mirar de debò ni preguntar res més que obvietats. Però no és aquesta l’única «desviació» del camí fressat. Le Clézio és un dels escriptors europeus que coneix millor els escenaris al marge de la nostra civilització. La seva manera de ser cosmopolita és viure amb plena consciència de la terra que es trepitja en diversos indrets del món, aprendre el maia i el nàhuatl, conviure amb pobles indígenes al Panamà, qüestionar la mirada que etiqueta d’exòtiques totes les formes de vida i pensament que no emanen del nostre melic occidental. Ha estat un escriptor nòmada i, sobretot, permeable i profundament sensible a la llibertat. De les vuit narracions del llibre, quatre se situen a l’Àfrica, el Carib o Sud-amèrica, una en un paratge que podria ser d’Islàndia, i les altres tres en escenaris marítims que podrien ser de França.

La primera història d’aquest llibre, la que dona nom al recull, se situa en una ciutat mediterrània assetjada pel fum dels incendis forestals del rerepaís, cosa que li dona un aire fantasmagòric, com si estigués aïllada en l’espai i en el temps. El protagonista, Mondo; és una mena de Petit Príncep vingut de no se sap on que deambula per places i carrers entre la platja i els turons i es relaciona amb personatges marginals (molts d’origen no europeu, com ell mateix) que el valoren pel que és i no per la seva aptitud d’enfilar les roderes marcades. El nom del protagonista, l’escenari mediterrani, la galeria de personatges del carrer, la llum misteriosa que desprèn el tractament, recorden vagament Momo (1973), de Michael Ende, però substituint la trama dels homes grisos i la seva voracitat de temps, per l’amenaça dels «Ciapacan», la brigada municipal que atrapa els gossos de carrer i que Mondo tem perquè ell també se sent gos de carrer, sense collar i sense corretja. Plana sobre aquesta narració un lleu alè fantàstic basat en una calculada ambigüitat, llunyà de la fantasia pura de Momo, familiar de la poètica misteriosa de Saint-Exupéry: quan Mondo o el Petit Príncep desapareixen, no en queda un riure en els estels? Una presència en els palets de la platja?

Els escenaris de les altres històries són el mar, les muntanyes, el desert, el barri de barraques... Com hem dit, sovint fora del continent europeu i amb exclusiu protagonisme infantil. «Celui qui n’avait jamais vu la mer» es refereix a un jove alumne d’un internat que en fuig seguint la crida del mar, fanàtic com és les de les històries de Sindbad el mariner (el llibre està encapçalat per una citació extreta d’aquesta història de Les mil i una nits). La seva aventura individual de comunió amb l’oceà esdevé un referent per als companys que s’han quedat a l’internat, tot i que no en tinguin cap notícia directa: un espai interior de fascinació i aventura que els protegeix de les estrictes roderes que l’internat els imposa. «Lullaby» és una de les dues narracions amb protagonista femenina, juntament amb «Peuple du ciel», i potser la més abstracta. També és una noia que fuig de l’escola cap al mar, però no tant atreta per una força indomable com per una llum purificadora que la protegeix de les seves doloroses ferides adolescents: el risc dels penya-segats i la solitud són per ella guaridors dels mals d’amor familiars i la insensibilitat acadèmica. Petit-Croix, la protagonista de «Peuple du ciel», és una nena cega d’algun indret semi-desèrtic d’Amèrica, que, dalt d’un penya-segat escolta els sorolls de la llum, sent les formes dels núvols, capta el vol dels ocells i el reptar de les serps. «La montagne du dieu vivant» se situa en un espai nòrdic, volcànic i muntanyós. El protagonista, Jon, és un noi que s’enfila muntanya amunt fins que hi troba un nen sense edat, ignorant de les coses dels homes i savi de les de l’univers, gràcies al qual Jon experimenta una epifania de saviesa que reuneix les energies de la llum, del moviment de les estrelles, de les aigües del mar i les muntanyes i el batec de les ales dels més petits insectes. «Les bergers» és una incursió al món salvatge del desert, on un petit grup d’infants sobreviu amb tenacitat i consciència. El protagonista és un noi que se sent atret per la llibertat essencial d’aquests petits pastors i que aprèn, no pas a viure unes aventures de vida salvatge, sinó a deixar que la seva ànima s’apoderi de la força de l’univers, on no hi ha diferència de dimensió entre els insectes que s’amaguen sota les pedres i les estrelles del firmament infinit. «Hazaran» té per escenari un gran barri de barraques on un dia s’instal·la Martin, le figura del savi que fascina amb les seves històries els infants del veïnat, representats per la petita Alia, i que esdevé una mena de Moisès que els ha de portar a un regne més enllà de qualsevol frontera. Perquè en l’univers que Le Clézio vol retratar, res és més fals que el concepte de frontera: si ni l’aire ni l’aigua tenen fronteres, què ens fa pensar que la vida en té? Apropiar-se del món no és fer-se’l seu, sinó, al revés, reconèixer-se travessat i part de les vibracions que li donen vida.

Vuit històries de nens secrets, sensibles a la crida de les coses essencials, escrites amb passió per un escriptor que es va plantejar fer-se monjo budista i que ha rodat el món amb la mirada meravellada d’un jove poeta. Una lectura reveladora, una mica engavanyadora per al lector desconfiat, que no tolera bé el to místic, però que pot fascinar alguns joves lectors en una etapa important de la seva experiència lectora.

J.M.G. Le Clézio; Mondo et autres histoires. Folioplus classiques. París 2006.

Els nois del carrer de Pál

 

Els lectors d’El petit Nicolàs saben que el millor terreny de joc possible és un solar. Allà hi ha un cotxe abandonat que serveix tant per anar a la lluna com per enfilar-s’hi i sentir-se dalt del Montblanc; i és el lloc ideal per organitzar-hi terribles partits de futbol, encara que ningú no hagi pensat en la pilota. El terreny de joc és el principal tresor dels infants de les grans ciutats: el punt de reunió, el lloc on poder jugar sense les interferències del tràfec ciutadà... Però sobretot sense la supervisió dels adults. Que els nens han de jugar sense interferències, avui ho diuen, sense gens d’èxit, els grans savis de la pedagogia a mestres i pares, obsessionats per la seguretat, el cotó fluix i la desinfecció. Que hi pugui haver filferros, arbres on enfilar-se, canyes o qualsevol altra mena de tresor infantil fa que qualsevol espai no supervisat no obtingui l’homologació requerida pel criteri contemporani. El 1907, a Budapest, segons explica Ferenc Molnár a Els nois del carrer de Pál, un grup de nois tenia com a terreny de joc una esplanada adjacent a una serradora, on s’apilaven munts de fusta i llenya. Entrar-hi era tan fàcil com saber on s’amagava la clau i el vigilant només servia per evitar els robatoris nocturns, no per fer fora uns marrecs que hi passaven les tardes fent-ne de les seves. I enfilar-se a les piles de troncs i defensar-les com si fossin fortaleses era un dels jocs preferits.

A Els nois del carrer de Pál no hi apareix cap noia, més enllà d’una germana que ha cosit la bandera. I els nois protagonistes hi reprodueixen amb orgull l’esperit militar d’una època que aviat els portaria a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial per defensar un Imperi Austríac en descomposició. Aquesta novel·la, doncs, no passa cap criteri educatiu modern: per l’espai insegur, pel radical model unieducatiu (mascle, per descomptat) i pel militarisme com a sinònim de coratge, honor i garantia territorial. Tampoc passen el filtre de la correcció ni L’illa del tresor ni Les aventures de Huckleberry Finn ni Peter Pan ni moltíssimes altres que són considerades, amb justícia, clàssics universals.

Tot i que la carrera de l’escriptor hongarès Ferenc Molnár (1878-1952) va ser llarga i fructífera, amb notables èxits teatrals internacionals i adaptacions al cinema, sobretot en la seva etapa d’exiliat als Estats Units, és per aquesta novel·la juvenil que és recordat per molts lectors de tot el món que el van llegir quan eren nois, i que a Hongria és considerat un autor major, amb presència escultòrica davant l’escola de Budapest on estudien la colla del llibre i amb versions cinematogràfiques relativament recents. La seva trajectòria, amb aquest gran èxit juvenil internacional, l’aparella amb l’autor d’Emili i els detectius (1929), Erich Käestner (1879-1974) i l’autor de Bambi, una vida al bosc (1923), Felix Salten (1869-1945). Tots tres nascuts en ciutats d’uns imperis a punt de desaparèixer, tots tres víctimes de la persecució nazi (tant les obres de Käesner com les de Salten van anar a parar a la foguera pública dels llibres i autors «decadents») i malgrat tot referents de diverses generacions de canalla, en diverses llengües, que han trobat en el seus llibres l’emoció de l’aventura de la nació juvenil.

La peripècia d’Els nois del carrer de Pál consisteix en la defensa del terreny de joc de la colla de marrecs protagonistes, bonhomiosos i d’ànima neta, de les intencions expansionistes d’una colla rival, els camises vermelles, molt més pinxos i mala gent. Dos personatges destaquen per sobre de tots els altres: per una banda, el xicot més madur i responsable, que és elegit president i general, en Boka, i per l’altra el més escarransit i poca-cosa, en Nemecsek. Un és l’estrateg brillant, el cabdill natural i just. L’altre és l’autèntic heroi que sap fer passar per davant de tot la fe en la causa. El petit Nemecsek és, juntament amb el gos del vigilant, l’únic soldat ras d’un exèrcit que només té oficials, però també és qui millor sap enfrontar-se amb noblesa al perill, qui se sacrifica pel bé comú. El pobret, però, de resultes de tres banys intempestius a l’estany atrapa una pulmonia que el porta a la tomba, de manera que és literalment un caigut per la pàtria. Una pàtria que potser s’ha salvat de l’atac imperialista dels camises vermelles, però que es perd a causa del negoci immobiliari que el propietari del terreny pensa fer just al final de la novel·la. Boka i Nemecsek han fet el correcte, però tot ha sortit malament.

Paral·lela a aquesta trama bèl·lica, hi ha la curiosa peripècia de la «Colla del màstic», mig humorística i una mica desconcertant. És una societat secreta amb els seus estatuts, les seves actes i la seva tresoreria que té com a objectiu acumular màstic (la pasta que posaven els vidriers per segellar el vidres de les finestres) i no deixar-lo endurir pel procediment d’anar-lo mastegant per torns. No sé si l’objectiu de l’autor era posar en contrast els interessos civils (banals) i els militars (seriosos). Tampoc tinc elements per saber si era una pràctica que formava part del folklore infantil de l’època. En tot cas, el record que jo tinc del màstic de vidrier és que feia una olor ben poc agradable.

Hi ha qui diu que Els nois del carrer de Pál és una novel·la antimilitarista. A primera vista no ho sembla gens. Les trifurques militars de les dues colles enfrontades són un retrat en petit, però no ridiculitzat, de les rivalitats entre nacions i la corresponent mobilització de tropes. L’inici de l’enfrontament és un «einstand», una mena de ràtzia dels més pinxos dels camises vermelles per emportar-se les bales de jugar d’uns nens més petits que ells. És la primera agressió que anuncia una escalada en les hostilitats, un clàssic de l’estratègia militar de qui es creu més fort que el rival. I és que els camises vermelles necessiten més espai per jugar i senten que l’han d’aconseguir a les males. De manera que la colla del carrer de Pál es veu obligada a defensar-se. I com que el narrador adopta el punt de vista d’aquesta colla, tot el que fa no només és legítim, sinó necessari, honorable i heroic. Els nens, en el seu paper de soldat, aprenen virtuts que semblen fonamentals per als bons ciutadans: disciplina, capacitat de sacrifici, lleialtat, cap per saber rectificar. Fins i tot el «general» dolent i, per tant, derrotat, Feri Áts té un caràcter noble i és capaç de valorar les regles d’honor de la guerra i el comportament heroic del més perillós dels seus oponents, el malaguanyat Nemecsek. És inevitable, però, que qualsevol relat militarista acabi en l’antimilitarisme. És a dir, en el dolor que ni la desfilada de la victòria pot amagar, en la cruesa de la realitat. Després d’una colla de pàgines en què el jove lector ha pogut emocionar-se amb els herois de la novel·la, protagonistes d’un joc com el dels grans, una miniatura de les batalles dels llibres d’història, a les darreres pàgines el narrador arrisca el melodrama amb la llarga i ingrata escena de l’agonia del petit Nemecsek, d’una família tan pobra que el pare, sastre, ha d’atendre els capricis d’un client presumptuós mentre el seu fill se li en va. Com tantes i tantes famílies de soldats rasos de totes les guerres, perden el fill per res que els afecti. Perquè la guerra, per gloriosa que es vulgui presentar, els ha passat pel damunt sense contemplacions. Nemecsek, doncs, no té temps de fer-se gran. Boka, en canvi, noi reflexiu, com en Jim Hawkings de L’illa del tresor, se sent aclaparat pel dolor de la pèrdua de la infantesa que ha representat el sacrifici inútil del seu company: «en János Boka, amb la mirada perduda i seriosa en un punt del seu pupitre, per primer cop a la seva vida, en els fons de la seva ànima infantil, començava a sospitar què era realment aquesta vida...». El lector, doncs, no és enganyat per la impecable organització militar que ha portat uns nois a la glòria de la victòria: al final hi ha la mort.

Ferenc Molnár; Els nois del carrer de Pál. Traducció de Dóra Bakucz i Jordi Gimeno. Editorial Casals, Barcelona 2011

El viatge de Liliana, d’Apel·les Mestres: de Verdaguer a Palau i Fabre passant per Kipling

1. Apel·les Mestres esmena la mística a Jacint Verdaguer

Deu anys després dels Idil·lis i cants místics de Verdaguer, Apel·les Mestres publicava els seus Idil·lis (1889). Onze anys després de Canigó, subtitulat Llegenda pirinenca del temps de la Reconquesta, Apel·les Mestres publicava la que segurament és la seva millor obra, Liliana (1907), una llegenda muntanyenca de base folklòrica on una fada d’aigua fa perdre l’oremus als protagonistes. Trenta-dos anys després de Flors del Calvari, en plena I Guerra Mundial, Apel·les Mestres publicava Flors de sang (1917). No sembla una manera de contraprogramar Mossèn Cinto?

Mossèn Cinto va ser un poeta-miracle, conscient de ser-ho i delerós de donar a la literatura catalana un devessall de versos magnífics, arrelats a la terra, inspirats en el cel, sempre sucant la ploma a l’entranya del jo: una glòria. Mestres, en canvi, era un artista polivalent (dibuixant, poeta, músic, jardiner...) que volia oferir llibres plens de sensibilitat, bonics, ferms contra la injustícia i la crueltat: exigència amb bona lletra i sense aspiracions sublims.

Al pròleg dels seus Idil·lis, Apel·les Mestres insisteix a justificar que la seva aproximació al gènere és pel carril central, disciplinada, seguint el solc del creador del gènere, Teòcrit: «Crech que pot denominarse IDILI: tota poesía d’acció senzilla, de llenguatje natural y de sentiment delicat, en que'l poeta desapareix tot lo possible per posar en evidencia al personatje que introduheix, y en que la Naturalesa ocupa'l lloch d'element complementari que ocupa en altres géneros lo criteri ó la erudició del poeta.» (el subratllat és de l’autor). No sembla una manera de diferenciar-se de Verdaguer? Una manera de reconèixer que el poeta, dibuixant, jardiner i músic no apuntava tan alt i que era partidari de menys misticisme («acció senzilla»), menys retòrica («llenguatge natural»), menys romanticisme («el poeta desapareix») i més naturalisme («la naturalesa», estesa en sentit estricte, però també com a sinònim de realitat, «ha de substituir el criteri del poeta»). Posem un exemple que, des del títol, de seguida es veu que Mestres se situa lluny de la influència del Càntic dels Càntics, Sant Joan de la Creu, la mística i les experiències en què la paraula humana fa figa i cal l’empenta sublim del poeta: «El maquinista». És una història de com el diner fa descarrilar fatalment l’amor entre una obrera i un maquinista. La part final és la cursa embogida del tren a tota màquina cap a la catàstrofe i el penediment esgarrifat de la protagonista. Tot per culpa dels privilegis dels rics.

Apel·les Mestres era molt sensible a la injustícia. I detestava la més gran i absurda de totes: la guerra. És ben coneguda la seva posició aliadòfila davant la Primera Guerra Mundial. Dues de les seves grans obres són descarnadament antibel·licistes: Atila (1917) i Flors de sang (1917). En aquesta darrera no només hi trobem el famós «No passaran!», sinó que al poema «El Déu de les batalles», després de considerar el tort i el dret i «qui té millor armament», Déu «deixa que guanyi el més fort». I a «La Civilisació» [sic] identifica aquest concepte amb un monstre que engendra per matar i mata per reflorir, que construeix per destruir: «Aquí teniu el monstre, esprement-se el cervell/ per fer brotar un món nou de les cendres del vell,/ i esclafar-lo demà!» Tot plegat es resumeix en el famós mot del General Cambronne a Waterloo. (Es tracta d’una manera elegant de no escriure la paraula que en realitat li escau a aquesta civilització: «merda»). Al darrer poema del recull, «Oda tràgica» llegim: «Què has fet, Humanitat? T’has tornat folla/ que així renegues de ta pròpia vida?...» En aquest cas ressona el també antibel·licista Maragall de l’«Oda a Espanya» (1889): «Jo he vist los barcos – marxar replens/ dels fills que duies – a que morissin:/ somrients marxaven – cap a l’atzar;/ i tu cantaves – vora la mar/ com una folla».

2. El petit Canigó, el Llibre de la Selva meravellós: Liliana

La Liliana d’Apel·les Mestres és una obra encantadora, amb uns magnífics dibuixos del mateix artista poeta, on la naturalesa no només «ocupa'l lloch d'element complementari que ocupa en altres géneros lo criteri ó la erudició del poeta», sinó que és majestuosament el centre i el perímetre de tot el temps i l’espai narratiu. Està formada per tretze cants i un pròleg (Canigó en té dotze i un epíleg) i hi tenim una dona d’aigua, una naturalesa meravellosa, una història d’amor que allunya els protagonistes de les seves obligacions, una batalla per defensar el territori. Però tot i les coincidències, és un llibre que no pot ser més diferent de Canigó. És el Canigó que hagués fet un Verdaguer que no hagués estat mossèn, que s’hagués mirat la naturalesa més des d’un jardí en un terrat que «escrivint com un fangador i fangant com un poeta», que hagués estat més republicà, més natural, menys erudit. Que hagués trobat més dignes de l’èpica els petits personatges que no pas els gegantins. També que hagués sigut una mica menys genial en la seva autenticitat lingüística i en l’art dels ritmes de la composició i de la versificació. Tot i que Liliana és l’obra d’Apel·les Mestres on més excel·leix en aquests assumptes, i li podríem agrair que els seus cants flueixin sense robustos grops, fins el punt que el podríem considerar una baula lògica entre Verdaguer i Carner.

Els personatges de Liliana, Flok, Mik i Puk, els gnomos [sic]; Zumza, la vespa; Liliana, la silfa [sic]; Flor-de-lli, el silfo [sic]; Fòbia, la llebre; el rossinyol i les granotes són els habitants de la Selva: el reducte on la naturalesa viu incontaminada de les ànsies destructives de l’Home. Amb conflicte sovint dolorós, sí, però amb la seva eterna i pura joventut. El crític Ramon D. Perés, en un comentari extremadament elogiós i lúcid al Diario de Barcelona (13/02/1908) a propòsit de la primera edició de Liliana, no només el relaciona amb Verdaguer, sinó també amb Kipling i el seu Llibre de la Selva (1894). És evident que, a diferència de Kipling, Apel·les Mestres construeix el món salvatge de Liliana sobre la base del meravellós: el fa passar pel filtre de la tradició mítica i folklòrica; i queda ben lluny, per tant, de la realitat selvàtica. Així i tot, aquesta faula de gnoms i ondines, no de llobatons, tigres, micos i panteres, respon a la voluntat de donar veu al món salvatge on l’home és un intrús molest, de parlar d’aquesta incomoditat de ser un rei de la creació detestat per tota la resta de la creació. No queda tan lluny, doncs, de la història de Mowgli. Recordem-ne el cant final:

Aigües del Wainganga, m’ha rebutjat la bandada dels homes.

Jo no els vaig fer cap mal, però em tenien por. Què ho fa?

Bandada de llops, vosaltres tampoc no em volíeu. La jungla se’m

tanca i se’m tanquen les portes del poble. Què ho fa?

Com vola Mang, entremig d’ocells i feres, així volo jo, entremig del

poble i la jungla. Què ho fa?

L’una cosa i l’altra lluiten dintre meu, com lluiten les serps a la

primavera.

Em surt aigua dels ulls, però ric mentre em baixa per les galtes.

Què ho fa?

Hi ha dos Mowglis en mi, però tinc la pell de Shere Khan estesa sota

els peus.

Tota la jungla sap que he mort Shere Khan. Mireu bé, llops, mireu

bé!

Ahae! Tinc el cor oprimit de tantes coses que no entenc.”

Al pròleg, o cant zero, Apel·les Mestres imagina el pecat original del Gènesi al revés: l’home de les cavernes fabrica una destral de sílex i li demana al roure una branca per fer-ne el mànec, així es podrà defensar de les feres. Però el primer que fa l’home és talar el generós roure.

Llavors, al contemplar tan negra fellonia,

alzines, roures, pins i altres arbres fidels,

exhalant un murmull de ràbia i anatema,

arrencaren del sòl les convulses arrels.

I escalant, plens d’horror, el cim de la muntanya,

gambejant afollats en falange brunzent,

van juntar-se allà dalt com poble noble fort i lliure.

I la Selva era feta al caure el Sol ponent.

No es tracta d’Adam i Eva expulsats del Paradís, sinó d’un Caín que mata el seu germà, l’arbre. I és el Paradís qui abandona l’Home: en fuig com de la pesta.

El següent moviment és la història dels gnoms. D’aquesta raça que havien de ser els protectors de la Selva, només tres resisteixen el malèfic i voraç embruix dels diamants que s’amaguen sota terra; són Flok, Mik i Puk, amics de les flors i de tot allò que viu

-Aqueixos insensats, digué Flok, i nosaltres

des d’ara no podem posar-nos d’acord.

Ells amen amb afany les pedres que relluen;

per fer-ne bon aplec, viuen vida de mort.

[...]

- Visca tot lo que viu! -van exclamar alhora

tots tres Flok, MiK i Puk. -Visca tot lo que creix,

lo que floreix i riu, lo que perfuma i canta,

lo que es desplega i clou, lo que brota i reneix!

El conflicte central de la faula, és clar, comença que apareix al Gorg de les nadales (narcissus tazetta) la formosa Liliana, la silfa [sic], l’ondina, la dona d’aigua tota gràcia, ingenuïtat i bellesa. Qui no se n’enamoraria? El prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik la contemplen i li expliquen els secrets de la Natura. Fins que esmenten l’Home, l’ésser a qui li floreix un planter de passions al cor:

«l’egoisme, el despit, la recança, l’enveja,

l’enyorament amarg, les folles il·lusions,

l’ira, l’odi, l’orgull, el rancor, la venjança,

el xorc remordiment, el desencant feixuc...

l’ambició de pujar, el temor d’estimbar-se...

-I l’amor -va afegir a flor de llavis, Puk.»

L’amor és «la malura de l’Home», diu Flok,

«L’amor és mal de mals; és una lepra interna

que li rosega el cor trasbalsant-li els sentits,

que el savi torna orat i foll al més pacífic,

que fa ardits als covards i covards als ardits»

Ja tenim les claus del conflicte: si els germans de raça dels nostres tres gnoms van deixar-se atrapar per la passió de les riqueses, no cauran de quatre grapes el prudentíssim Flok, el tendre Puk i l’intrèpid Mik en els llaços de l’amor? No se’ls girarà el cervell? Els cants que analitzen la transformació d’aquests bonhomiosos personatges en esclaus de la passió, que relaten com perden el son i la xaveta i tot, són potser els més plàstics i amb més punta. Hi relata com descuiden la missió de protegir la Selva i com arriben a actuar gairebé com aquell primer home que va inventar la destral, com s’enemisten i voldrien poder mirar Liliana en exclusiva i que Liliana només tingués ulls per a ells. Recordem que el Gentil de Canigó abandona les seves obligacions de cavaller, encantat per l’amor de la dona d’aigua Flordeneu. Per ell també l’amor és una «lepra interna» que fa «covards als ardits». Flordeneu, però, té un fort component maligne, paral·lel al de la rondalla que explica en Gaietà de Solitud, la del «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», encantat per Floridalba, també una dona d’aigua. Liliana, en canvi, és la bellesa acabada d’estrenar i sorgida sense màcula de les aigües del gorg i Apel·les Mestres no hi pot projectar cap mena de maldat: no n’hi ha de cap mena en la Natura. Els tres gnoms, però, si que es veuen afectats del mal boig de l’amor i no només obliden el seu càrrec de vetllar per la Selva, sinó que la fan molt grossa per aconseguir seduir Liliana. Fins que tots tres es queden amb un pam de nas quan apareix el silfo [sic] Flor-de-lli, per emportar-se-la al seu món. A diferència del cas de Gentil i de l’ermità «vell de vellor que no havia coneguda dona nada», els tres gnoms no són castigats amb la mort o la condemna de no descansar mai en tota l’eternitat, sinó que després d’un temps de purga tenen ocasió de redimir-se quan el perill -l’Home, que ara ja no porta una destral de sílex, sinó una escopeta- assetja la Selva. Són els cants de l’heroica batalla en què els tres gnoms comanden l’exèrcit del «poble del fibló» i derroten l’assaltant. És llavors quan trobem l’Apel·les Mestres que a Flor de sang havia cantat: «Teniu lo que cal per temptar l’empresa/ d’esclafar el món sota vostre peu.../ Però no teniu una Marsellesa / ni mai la tindreu!» («La Marsellesa»)

I vosaltres, els forts, els grans, els poderosos,

soberans i magnats, vosaltres que podeu

dur la pau a tants cors, eixugar tantes llàgrimes,

alentar tant d’esforç, fer tan bé que no feu;

vosaltres que, ben lluny d’esmerçar vostres forces

en alçar els humils que us confia l’atzar,

brutals les malverseu en festins sanguinaris

on feriu per ferir i mateu per matar;

no mireu amb desdeny la turba enverinada,

l’estol gran dels petits, l’enfurismat torrent

dels fiblons amagats! Són les Vespes! El Poble!

Sa fiblada és mortal; son ala, omnipotent.

En acabar l’any, Mik, Flok i Puk, consignen amb tot detall els noms i els fets d’aquella victoriosa batalla al llibre de la Selva que guarden al seu alcàsser, al capdamunt del més alt dels roures. I el nom de l’ondina que els ha fet sentir enamorats i perdre l’oremus? No s’atreveixen a escriure’l. Només dues al·lusions tan fugaces com ella. La darrera diu:

Avui, dia darrer de la lluna de maig,

ha desaparegut del Gorg de les nadales

aquell enigma hermós, aquell res exquisit...

aquell tot tal vegada.

La batalla final del Llibre de la Selva de Kipling, també serveix per restablir l’equilibri: Shere Khan, el poderós i ressentit caçador, el que no respecta la llei de la Selva, és derrotat per Mowgli, el cadell humà, aparentment vulnerable com una granota. També és un acte de justícia heroica del petit contra el gran, però el conflicte que viu el protagonista, i que Kipling remarca amb el poema que he copiat més amunt, el sentir-se el cor esqueixat per no ser acceptat ni per la bandada dels homes ni per la bandada dels llops, és de tota una altra naturalesa. És el conflicte adolescent que se situa al centre de bona part de la literatura juvenil o de la qual els joves s’han apropiat. Liliana, en canvi, se situa en el marc de la faula, de la rondalla fantàstica passada per una elegant i poètica consciència ecologista. Però això no vol dir que no pugui ser excel·lent lectura per a nens i joves, al contrari. Això sí: en veu alta. Cap llibre com aquest per fer rodar versos i aventures, versos i meravelles, versos i estratègia de composició, versos i instint de llengua, versos i música. Perquè potser més que un «petit Canigó», el podríem veure com «el Canigó dels petits». Tot plegat, també, amb una lliçó de gust, precisió i elegància modernista en els setanta-nou dibuixos que acompanyen i complementen el text. Recordem que és per aquesta doble faceta que Apel·les Mestres, des dels anys 1980, dona nom a un prestigiós premi de llibre il·lustrat.

3. Llegir, mirar, escoltar Liliana

La primera edició de Liliana és del 1907 i incorporava en apèndix la traducció al castellà de J.M. Arteaga. El 1911 se’n va fer una versió operística, amb música d’Enric Granados i figurins del mateix Apel·les Mestres; es va representar una sola vegada al desaparegut Palau de Belles Arts de Barcelona. La segona edició (i primera en ortografia fabriana) no va ser fins al 1948, el 36è dels petits volums de la Biblioteca Selecta de Josep Maria Cruzet, amb ortografia normalitzada i les il·lustracions, una mica lil·liputenques. El 1997 apareix la narració adaptada del poema en un disc per a infants locutada per Joan Manuel Serrat, amb música simfònica de Salvador Brotons (el 2002, nou enregistrament, amb narració de Carme Pla). El Museu Nacional d’Art de Catalunya va exposar la major part dels dibuixos originals el 2005 i en va publicar el catàleg: Liliana, el món fantàstic d’Apel·les Mestres. El 2014, el grup de la Facultat de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears, Mag Poesia, en van fer una versió escènica amb una dotzena d’actors i una vintena de cantaires al cor, també amb música de Salvador Brotons. N’hi ha una edició molt ben impresa, amb versió castellana, de Garpar&Rimbau, del 2021. L’última edició catalana disponible, amb aparença de facsímil i a 50 € és la de Ing Edicions, del 2018. El text està adaptat per Teresa Duran, suposo que amb la voluntat de fer-lo menys estrany als mestres o als pares que vulguin llegir-lo en veu alta. Una solució molt discutible, que sacrifica el ritme d’algun vers i aplana part del lèxic. Així que, ara mateix, no hi ha a les llibreries cap edició solvent en català per al lector que vulgui conèixer aquest clàssic de la literatura catalana. Tot un clàssic.

4. I arribem a Josep Palau i Fabre

Finalment, Liliana ens porta a un altre escriptor polifacètic de la literatura catalana, l’alquimista Josep Palau i Fabre. Al recull de contes Contes despullats (1983), hi trobem «Els noms de Liliana». Segons Julià Guillamon, aquest conte, datat el 1964, es vincula a obres de Huxley i Bontempelli que Palau i Fabre va conèixer abans de la guerra, tot i que és evident que amb aquest títol el lector pensa en Apel·les Mestres. I potser amb raó. Eusebi, el protagonista del conte viu aïllat en una casa «dalt d’un cim» (com els tres gnoms) i, malalt d’amor (com els tres gnoms) es dedica a descompondre el nom de la seva estimada: Liliana, Li, Lilí, Lília, Lia, Ana. No es tracta només d’un amor autoconclusiu (aquell que només afecta un dels dos, que canta i balla sol, prescindint de què li retorna d’aquest amor la persona estimada, fins al punt que ni cal que existeixi), sinó d’un amor flexionat en valències nominatives, cadascuna de les quals li’n dona una versió diferent, com qui juga amb un calidoscopi: fascinant, irreal. Una Liliana múltiple, com també ho és la d’Apel·les Mestres: una ondina, però tres visions diferents en els ulls enamorats de Mik, Flok i Puk. Potser per això, al revés que l’Eusebi del conte de Palau i Fabre, que escriu obsessivament el nom de l’estimada centenars de vegades en un llibre on només caben la ela, la i, la a i la ena, els gnoms no n’escriuen mai el nom al seu llibre. Perquè aquell sol nom significa una cosa diferent per a ells tres: «una ratxa de llum, una volva somrient,/ una bombolla d’aigua». L’última variació del nom de Liliana en el conte de Palau i Fabre és «Liana». I acaba així: «Que arribi l’hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a enfonyar-se, com un àspid voraç, sobre la meva boca!…» L’estimada d’Eusebi és vista com una potent planta enfiladissa, planta serpent que tot ho abraça (com l’hedera hèlix de Pere Calders, per cert), tot ho absorbeix fins a convertir el personatge en «selva vivent». És «El nom de Liliana», el resultat d’un delicat procés d’alquímia sobre el cant de la selva del poeta jardiner? El que no es pot negar és que Liliana hi exerceix un encant. Un encant selvàtic que els lectors d’Apel·les Mestres viuen en secret i amb dolor: el dolor de veure’l tan oblidat, tan poc present a les famílies, a les escoles, a les llibreries.