Cop d'escombra al rei cogombre

Cop d’escombra al rei cogombre (1971) és una novel·la que ens ofereix amb generositat les millors qualitats d’una escriptora, Christine Nöstlinger (Viena 1936), que sens dubte és una de les més reconegudes de la literatura per a per a nois i noies en alemany. Autora d’una obra molt extensa, on combina amb encert l’humor i la crítica als models familiars autoritaris, i que ha estat reconeguda amb tots els premis més prestigiosos del ram que s’atorguen a l’Europa central.
Imaginem una família composta de pare, mare, tres fills i un avi; una família amb les seves tensions internes i on cadascú té motius suficients per esclatar en un atac de nervis. Un dilluns de Pasqua els apareix a la cuina un rei cogombre: Kumi-Ori lo Segon, de mig metre d’alçada, amb figura cogombresca, les ungles dels peus pintades, una corona al capdamunt i un llenguatge majestàtic i agramatical. Es tracta d’un rei exiliat del reialme del segon soterrari, on els seus súbdits s’han revelat contra la seva autoritat. Curiosament, és l’assenyat i autoritari pare de família l’únic que es pren seriosament la història, qui l’acull a la seva habitació, li proporciona patates grillades i sucumbeix a les seves manipulacions, que atorguen a la família un motiu extra per tenir atacs de nervis i, paradoxalment, sortir-se’n dels embolics personals en què cadascú està immers. La història està narrada per un dels membres de la família, el fill segon, amb una sàvia combinació de precisió i confusió; una primera persona que retrata amb gràcia i severitat (inclòs ell mateix) els membres de la família, però que és capaç també de la condescendència necessària per valorar la millor part de cadascú i sumar-les per evitar el desastre a què l’insofrible rei cogombresc els vol abocar.
Com a La metamorfosi de Kafka, l’element monstruós que ha aparegut de cop i volta enmig d’una família típica queda reduït exclusivament a l’àmbit casolà, i esdevé el detonant que exaspera tota les relacions familiars. Però l’humor que hi trobem està lluny de la impassibilitat del geni de Praga i les rialles que produeix tenen un sorprenent aire de similitud amb les que provoquen les aventures descontrolades de la família Simpson. Tant a la família que retrata Nöstlinger com a la de la famosa sèrie de dibuixos animats es barregen sense manies les baixeses de cada personatge (molt especialment dels adults), l’absurd més mordaç i una filosofia de fons de cohesió familiar davant les dificultats. En aquest sentit, el personatge fantàstic que ho emmerda tot, el rei cogombre, esdevé una divertida metàfora de les discòrdies familiars, un element grotesc extret d’un curiós empelt entre la matèria de què estan formats els contes de fades i la matèria inquietant de Kafka, tot plegat abocat pel broc gros d’un humor aparentment poc subtil però que té alguna cosa de la mordacitat de la sàtira política.
Finalment, cal una menció al paper del germà petit de la família, l’únic capaç de mantenir una actitud no egoista i que és conscient de les dimensions exactes del bé i del mal; un esperit infantil capaç de posar sempre les coses al seu lloc i el referent d’un narrador immers en les complicacions de l’anar fer-se gran.
Christine Nöstlinger: Cop d’escombra al rei cogombre. Traducció de Sylvia Halm. Barcelona: 1992. Editorial Empúries