Passa al contingut principal

Emili i els detectius




Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults: poesia, novel•la, periodisme i guions de cabaret i de ràdio. Kästner va poder veure com cremaven els seus llibres durant el nazisme i com els bombardeigs aliats arrassaven la seva ciutat natal, Dresden. Sempre va mantenir una aguda actitud crítica i un apassionat pacifisme. En català, a més d’Emili i els detectius, també podem llegir la seva continuació Emili i els tres bessons i Dues Carlotes.
Aquesta novel•la conserva una frescor i un intel•ligència literària memorables, que cal localitzar especialment en dos trumfos. En primer lloc en una veu narrativa amb una voluntat declarada d’acostar-se al lector, interpel•lant-lo directament i buscant la seva complicitat, però sense mai fer-se empalagós ni estrafer-se en aguts ni en diminutius, sinó conjugant amb molt d’aplom les virtuts de la claredat i la gràcia. I en segon lloc en el dibuix dels personatges (no només del protagonista, que com és natural ocupa la primera posició), tan propers i transparents, tan responsables i independents. Uns bons minyons que aconsegueixen guanyar-se la simpatia del lector per com saben espavilar-se ells mateixos i mantenir la fidelitat al seu món que, encara que comenci a ser una mimiatura del món adult, conserva les essències de la nació infantil.
L’aventura de l’Emili comença quan li roben els diners que porta a la butxaca interior de la seva jaqueta en el tren que el porta a Berlín, on ha de passar uns dies amb uns tiets. Com que l’Emili coneix perfectament els esforços i les privacions que aquesta suma han costat a la seva mare, no es conforma amb les lamentacions sinó que emprèn la persecució del lladre. Amb tanta sort que coneix en Gustau, el noi de la botzina, amb qui organitzen una complicada maniobra estratègica que posa en joc cada vegada més nens, fins acorralar el lladre, recuperar els diners i, de rebot, descobrir un important delinqüent.
Tot i que l’argument és força simple, està orquestrat amb astúcia i, sobretot, amb un gran sentit del ritme narratiu. I amanit amb algun passatge tan original i divertit com el somni que l’Emili té quan s’adorm al tren. Això i les les virtuts que he enumerat de la seva escriptura, el fan un llibre molt adequat per nens i nenes del voltant dels 10 anys. A la vegada que pot ser un llibre ideal per fer-ne lectures col•lectives, aprofitant unes virtuts que l’oralitat no pot fer més ressaltar i que la traducció de Melcior Font traslladen a un català molt eficaç.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La màgia de la naturalesa

  El jardí secret (1910), de Hodgson Burnett (1849 – 1924) és una novel·la per a infants molt popular a Gran Bretanya. La protagonista és una nena, Mary, que mai ha tingut l’amor dels seus pares i ha estat criada per servents indis, en l’ambient característic del supremacisme colonial. Amb la mort dels seus pares, la nena és enviada a Anglaterra, a cal seu oncle: una mansió immensa al bell mig dels deserts bruguerars de Yorkshire. Allà continuarà a càrrec dels criats, ja que l’oncle és un vidu misantrop i la major part de l’any és fora d’Anglaterra. Però la seva visió del món comença a adreçar-se gràcies al contacte amb la naturalesa i a la bona gent senzilla del camp. La mansió té dos secrets que la Mary aviat descobreix: un cosí de 10 anys, malalt, hipocondríac i tirà, convençut que aviat morirà, rebutjat pel seu pare perquè la seva mare va morir en néixer ell i un jardí tancat des de la mort de la mare del nen. Tant el nen com el jardí són dues ferides en la biografia de l’oncl...

Per què parlo de la Catastròfica visita al zoo de Joël Dicker?

  En aquest bloc no he ressenyat mai un llibre dolent. Sempre he parlat de llibres que, d’una manera o altra, formen part de la literatura universal. I això ho determina la força literària, no pas l’edat a qui s’adrecin, o el gènere o, fins i tot, el subgènere. Per què he de parlar d’un llibre que no m’ha convençut? I, encara més, per què parlar-ne si m’ha disgustat? L’única raó fora per explorar les fronteres entre el que pot ser un clàssic i el que no, tret que féssim passar bou per bèstia grossa. Joël Dicker confessa que ha escrit La catastròfica visita al zoo per arribar a un públic molt ampli, a un públic que sovint no llegeix. És, sens dubte, una iniciativa digna de grans elogis. Hi ha una pila enorme d’autors que han escrit per a públics tan amplis com fos possible, i això inclou Homer i Victor Hugo. En l’àmbit juvenil, subgènere aventura humorística, per acostar-nos més a la novel·la de l’escriptor suís, Mark Twain o René Goscinny són exemples d’autors popularíssims i a...

Quim / Quima

Maria Aurèlia Capmany (1918 – 1991) va tocar totes les tecles de la literatura i la cultura, per a les quals va viure apassionadament i tan desacomplexadament com va poder. Per això molts la van admirar i alguns se’n van escandalitzar. En un moment que hi havia tants forats per emplenar, l’energia juvenil de la Maria Aurèlia Capmany dels anys 60 no va minvar durant la seva maduresa: dramaturga, articulista, assagista, novel·lista, traductora, gestora cultural... Va portar la mirada i l’acció feminista a una Catalunya que despertava a la democràcia: al teatre, a l’assaig, a la novel·la i a la literatura juvenil. L’any 2018, l’editorial Males herbes va rescatar una novel·la que l’any 1971 s’havia publicat com a novel·la juvenil: Quim / Quima, ara, però en una col·lecció que no s’adreça explícitament als joves, però, pel que he vist, l es biblioteques públiques han continuat catalogant- la com a literatura juvenil. El lector curiós pot sentir-se atret per una obra de l’emble...