Quina mena de pare era Ulisses? Les aventures de Telèmac

 

Al principi hi havia Ulisses. Però calia trobar-lo. I no a la primera. És per això que Homer comença l’Odissea amb uns cants dedicats a Telèmac, el jove fill del rei d’Ítaca. Telèmac, aconsellat per l’amic de son pare, Mentor, s’embarca per buscar notícies de la sort de l’heroi, l’enginyós, l’espòs llunyà, el pare absent. Podríem dir, potser, que l’Odissea, el text fundacional de tota la narrativa, comença amb un heroi juvenil, un Jim Hawkins (L’illa del tresor), un Petit Príncep, que se sent tan en fals a casa seva que s’embarca a l’aventura que l’ha de justificar com a adult amb drets propis. El Telèmac d’Homer, però, està condemnat a no ser gaire res més que un comparsa, poc més que una Penèlope en un joc del gat i la rata, on tota la glòria és per al felí Ulisses. Dante, al Cant XXVI de l’Infern, ho expressa formidablement: «ni la dolçor del fill, ni la pietat / del meu vell pare, ni l’amor degut, / que hauria fet Penèlope contenta,/ no van poder vèncer en mi l’ardor/ que tenia de fer-me expert del món/» (traducció de J.F. Mira). Així que quasi podríem considerar Telèmac, com molts dels herois juvenils, un orfe.

La glòria de Telèmac com a heroi juvenil hauria d’esperar al segle XVII francès. Quan un noble eclesiàstic de solidíssima cultura clàssica i d’idees quasi il·lustrades es va convertir en el preceptor del nét de Lluís XIV. Va ser llavors quan va tenir la idea d’escriure una novel·la amb les aventures de formació d’aquest hereu reial que té la sort de tenir a prop el venerable Mentor, disfressa de la deessa de la saviesa Minerva o Atenea. Fénelon -així és com es coneix François de Salignac de La Mothe Fénelon (1651 – 1715)-, doncs, va voler erigir-se en el savi mentor d’un hereu reial que no havia rebut cap mena d’educació adient, criat per Penèlope en l’orgull de saber-se superior i de trobar que súbdits i servents ja s’han de considerar ben pagats pel fet de servir-lo. Les idees que Mentor transmet a Telèmac sobre el bon govern es basen, contràriament, en la idea que el monarca està al servei del seu poble i ha de procurar que visqui en pau i prosperitat. No ha d’estranyar que el rei de França s’empipés amb aquesta novel·la que retrata reietons vanitosos, permanentment enemistats amb els seus veïns, i que proclama la superioritat de l’agricultura sobre el comerç de productes de luxe. Així que Les aventures de Télémaque van propiciar que Fénelon fos apartat de la cort. La impressió de la novel·la va ser aturada per ordre reial, però això no en va estroncar la propagació. Les aventures de Télémaque va ser un llibre molt llegit després de la Revolució francesa, no només a França, sinó a tota Europa. Recomanat durant dos segles com a lectura adient per a joves: un heroi juvenil en formació, un mestre investit de saviesa, un missatge que combina ordre, progrés i comunió entre dirigents i poble, un estil noble, un paisatge clàssic... Es feia difícil trobar res de més apropiat. Fins i tot va ser un llibre editat molt sovint a l’estranger (a Barcelona mateix) en francès, com a lectura per aprendre la llengua de Molière. I suposo que, amb la llengua, un cert esperit il·lustrat.

El Telèmac de Fénelon, com el d’Homer, vol recuperar el seu pare. Però té la necessitat de tenir-ne un de provisional, amb qui crea uns llaços potser més forts que els de la sang. Fins al punt que més d’un cop li diu «el meu autèntic pare». I, a la inversa, que Mentor pateix pel noi com mai el seu autèntic pare havia fet. Com Virgili amb Dante, Mentor, acompanya Telèmac per les diverses casuístiques de la realitat, amb la superioritat moral d’un elegit i amb la responsabilitat d’un guia que té com a únic objectiu culminar la missió de portar el seu pupil fins a la revelació de la veritat. El periple inclou nombrosos passatges en què Mentor guia i aconsella Telèmac. Però també moments en què Mentor deixa que Telèmac s’arrisqui, s’equivoqui, es desesperi, rectifiqui. Fins i tot Mentor deixa que Telèmac demostri lluny d’ell tot el que ha après i de quin tremp és la seva noblesa, abans de considerar acabada la seva formació. I inclou una viatge en solitari al món dels morts, on Telèmac veurà reis condemnats pel seu mal govern i bons reis que gaudeixen dels plaers dels Camps Elisis.

La recerca del pare absent per a Telèmac és com Ítaca per al lector del cèlebre poema de Kavafis: anar-lo cercant per ci per lla és l’autèntic tresor, l’aprenentatge que proporcionen les experiències del llarg viatge. Un aprenentatge, això sí, utilitarista, perquè el propòsit últim no és emplenar fins al final la vida de coneixements, sinó esdevenir un adult capacitat per entomar les responsabilitats que li corresponen. Aquesta és la contribució d’Ulisses a la formació del seu fill. El pare Ulisses és només una illa.

Fenélon; Les aventures de Télémaque. Es pot llegir fàcilment en diverses aplicacions d'Internet

2001, una odissea (teològica) a l'espai

 

Arthur C. Clarke va ser un personatge clau en la divulgació de la ciència durant la segona meitat del segle XX, un apassionat del coneixement que va confiar en la potència de la literatura (i del cinema i la televisió) com a llenguatge apropiat per transmetre’l i, sobretot, per plantejar-se més i més preguntes a mesura que els nous descobriments de la física i l’astronomia ampliaven fabulosament l'envergadura de la nostra ignorància. Fascinat per aquest mareig que pot produir aquesta paradoxa que quan més sabem, més conscients som de la dimensió extraordinària de tot allò que encara ens queda per explicar, Clarke, es va abocar a la ciència-ficció com un instrument per posar-ho de manifest. De les tres lleis que, amb un punt d’ironia va formular, la tercera posa de manifest aquesta limitació: «Tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia.» I, en el fons, és el que justifica el pacte literari entre ciència i ficció de les seves novel·les.

Pocs mesos abans que la missió Apol·lo 11 aconseguís trepitjar la Lluna, Arthur C. Clarke i Stanley Kubrik s’havien associat per escriure el guió de la que deu ser la més mítica de les pel·lícules de ciència-ficció de la història del cinema. Partien d’un relat previ de l’escriptor, «El sentinella» i cadascun dels dos creadors va acabant sent el responsable últim dels dos 2001, una odissea de l’espai: la pel·lícula i la novel·la. Els espectadors de la pel·lícula segur que recorden sobretot l’escena en què un prehomínid, que acaba de descobrir com pot de poderós ser amb una eina a les mans, llança a l’aire un fèmur que, giravoltant al ritme d’Així parlà Zaratustra, es converteix en una nau espacial de camí a una base lunar. En segon lloc, deuen recordar com el protagonista de la tercera part de la pel·lícula s’enfronta a la pertorbada intel·ligència artificial del computador Hal. I finalment deuen tenir presents les psicodèliques i enigmàtiques imatges d’aquest astronauta arribant a una freda i luxosa habitació on envelleix i acaba transformat en un fetus que retorna a la Terra com una mena de messies postbíblic, o com un superhome fet de consciència i energia. Una pel·lícula on el minutatge de diàleg no arriba a una hora dels 150 minuts totals. Irrepetible i majestuosa, com irrepetibles són aquells discos de Mike Oldfied o Pink Floid amb temes musicals que duraven tota una cara. I tan oberta a qualsevol interpretació que va produir hores d'apassionada discussió en els cinefòrums.

La novel·la del mateix títol té diversos avantatges que en fan una lectura molt interessant per al jove lector. Per començar no té la grandiloqüència de la pel·lícula, sinó que s’hi veu la mà d’un divulgador atent als detalls, tant en la part que explica la transformació evolutiva dels homes simis , com en les que se centren en la colonització de la Lluna o en el viatge de la nau Discovery cap a Saturn. Per altra banda, és més equilibrada, amb un progrés narratiu propi de les novel·les d’aventures. Fins i tot amb una referència explícita a Moby Dick. Però tot encaminat a fer-se una pregunta d’ordre «teològic»: explicar la intervenció superior que va permetre a l’home assolir la intel·ligència i la consciència i perquè sembla predestinat a ser només consciència i intel·ligència. Una novel·la d’aventures, doncs, on el protagonista és l’home: un heroi malgrat ell, arrossegat per unes forces sobrenaturals. Com en els mites.

La primera part, «La nit primitiva», està dividida en sis capítols, com la creació que detalla el Gènesi està dividida en sis jornades. El protagonista és un home simi anomenat Mira Lluna, el cap d’un grup famolenc (i al capdavall pare de tots els astronautes) destinat a l’extinció si alguna cosa no canvia en les seves capacitats. La idea genial d’Arthur C. Clarke és responsabilitzar aquest canvi (aprendre a usar pedres, ossos i bastons com a eines) no pas a la casualitat d’una mutació genètica o la inexorabilitat de l’evolució, sinó a una intervenció tecnològica vinguda de les estrelles: «I dues vegades va travessar el cel, elevant-se cap al zenit i descendint cap a l’est, un punt de llum que enlluernava, més brillant que cap estrella». És el final de la primera jornada: l’anunciació del misteriós monòlit que pacientment farà entendre a aquest grup d’homes simis que és possible escapar de la fam agafant pedres i bastons i caçant herbívors. I d’aquí, a la consciència, a la parla i als míssils, fins a arribar a un punt de l’evolució que al capdavall és un cul-de-sac que necessita una segona empenta externa.

El segon monòlit és el sentinella que aquella raça extraterrestre havia enterrat a la Lluna, esperant el moment en què els homes se n’adonarien i l'exposarien a la llum del sol. Llavors emet un senyal cap a Saturn. I és cap allà on els homes dirigiran la nau Discovery, a la recerca del contacte amb aquests alienígenes. L’únic supervivent de la tripulació, l’astronauta Bowman (l’home arc) serà qui patirà, en nom de la raça humana, un efecte trasbalsador tan important com el que va patir Mira Lluna, el seu avantpassat: el salt que faltava en l’evolució.

En aquest viatge cap a Saturn, Arthur C. Clarke introdueix una colla d’anticipacions sobre els viatges espacials (alguns dels quals s’han complert) i, sobretot, el famós conflicte que genera la intel·ligència artificial (al qual estem a punt d’arribar): que es giri en contra dels seus programadors perquè ha arribat a la consciència de permetre’s decidir prioritats. Però aquesta trama no deixa de ser un complement de la trama principal, un obstacle feliçment desconnectat en aquest viatge a l’illa del tresor, aquestes vint mil llegües de viatge submarí, aquesta odissea que té entrebancs com l’enfrontament amb Polifem (el «rostre» de Hal és una lent, a Hal cal neutralitzar-lo amb astúcia), però que sobretot té una revelació i una tornada a Ítaca. Però una tornada des de molt més enllà del punt més llunyà que hagi imaginat mai l’home, perquè el monòlit de la Lluna ha enviat el seu senyal a un germà molt més gran: la Porta de les Estrelles, a través de la qual Bawman farà un viatge infinitament més llarg i al·lucinant que els milers de milions de quilòmetres a bord de la Discovery. Qui ho ha programat tot és una raça extraterrestre tan miraculosament avançada que han actuat de jardiners de les intel·ligències planetàries, que fa milions d’anys que han sortit del cul-de-sac on ara està atrapat l’home i que són els senyors de les galàxies, no a la manera napoleònica amb què el capità Nemo pretenia ser el senyor dels oceans, i molt menys a la manera medieval dels emperadors de la Galàxia de Star Wars, sinó com els habitants de l’Olimp amb els noms dels quals hem batejat els planetes o, encara més exactament, com Déu. En aquesta part del viatge, l’autor combina la grandesa de les descripcions interestel·lars (amb un esforç poc més contingut que el que Verdaguer va fer servir a L’Atlàntida), l’estructura teològica (condensada) de la Divina Comèdia i la voluntat de no abandonar la lògica tecnològica (ara sí, indistingible de la màgia) que ja ha exhibit sobretot en el viatge de la Terra a la Lluna de la segona part.

I ens queda el final. Bawman, convertit en el fill de les estrelles, retorna a Ítaca, vull dir a la Terra, just quan els pretendents de Penèlope, vull dir les grans potències nuclears, estan a punt d'espatllar-ho tot. És el moment de sortir del cul-de-sac de la matèria i, gràcies a aquests generosos prometeus, salvar la raça humana de l’extinció. Dues coses, com a mínim, queden per aclarir. Això que hem llegit és teologia disfressada de ciència ficció? I, com el poema de Borges sobre els escacs: «Dios mueve al jugador, y éste, la pieza, / ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza / de polvo y tiempo y sueño y agonías?» Fascinant, tot plegat.

Arthur C. Clarke; 2001, una odissea a l’espai. Traducció d’Eduard Castanyo. Proa, Les Eines, Barcelona 2000.

"Els miserables és el que sempre s’escriu quan tens alguna cosa a dir."

La Vie devant soi, de Romain Gary (Émile Ajar)

Romain Gary deu ser un dels escriptors de vida més fascinant i desconcertant de l’Europa del segle XX. Nascut a Vílnius, de família russo-jueva, quan Vílnius no es deia així, amb un nom que no és aquest amb què el coneixem, va naturalitzar-se francès, va combatre contra l’Alemanya nazi, va ser membre del cos diplomàtic francès i va tenir una brillant i rocambolesca carrera literària que el va portar a guanyar dues vegades el prestigiós prix Goncourt: el 1956 amb Les Racines du ciel, i el 1975 per La Vie devant soi, sota el pseudònim d’Émile Ajar. El curiós del cas és que les bases del premi especifiquen que no es pot atorgar dues vegades al mateix escriptor. Però és que durant una colla d’anys, fins al seu suïcidi el 1980, gairebé tothom pensava que Émile Ajar era el pseudònim de Paul Pawlowitch, renebot de l’escriptor. I aquest no va ser l’únic pseudònim que va usar, o potser hauríem de dir heterònims. Va estar casat amb la també suïcida actriu Jean Seberg (À bout de souffle). Va voler batre’s en duel amb Clint Eastwood. I va ser pare de l’escriptor i exllibreter barceloní Alexandre Diego Gary, que va començar la vida amb una falsa partida de naixement.

La Vie devant soi és una d’aquelles novel·les per a públic adult que ràpidament s’ha convertit en una lectura ideal per a un públic jove, fins al punt que és un dels títols més habituals dels instituts francesos i una de les propostes clàssiques del temari del bac. Per començar té un protagonista molt jove, cosa que contribueix de forma decisiva a cridar l’atenció del lector adolescent. Però sobretot té una escriptura irreverent, amb una veu en primera persona que és tot una troballa: no perquè sovint digui merda i altres grolleries, sinó per la capacitat que té de mostrar-se enrabiada i comprensiva a la vegada, innocent i profundament desenganyada, sempre sàvia i per tant tossuda, de vegades desvalguda, però coratjosa. Algú que té molt a dir perquè encara se sent viu el secret essencial de la infantesa que els adults han oblidat i, a la vegada, es veu obligat a intentar comprendre la vida adulta. Tot plega el porta a forçar les paraules perquè tinguin el sentit que ell necessita per expressar-se. Com quan parla d’«avortar» els vells i posa en contradicció que això sigui possible per al nens però no per als malalts terminals. Es tracta de la veu de Momo, un nen musulmà d’identitat dubtosa afillat per una vella exprostituta jueva que sobreviu acollint per temporades fills de prostitutes en una barriada parisenca majoritàriament habitada per treballadors africans; en un edifici de sis plantes sense ascensor que és en si mateix un univers, un 13, Rue del Percebe, un Vie mode d’emploi, un Infern i un Purgatori dantescos. En aquest escenari d’injustícies, de marginalitats, de sordidesa, la veu de Momo busca on amagar-se, busca el coneixement, busca la fascinació... en un periple que recorda el del protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, de Salinger, empeltat amb el desvergonyidament desbocat de Zazie dans le metro, de Raymond Queneau. Momo, com Holden Caulfield, no suporta la hipocresia del món adult i voldria protegir l’essència de la puresa infantil. Veiem-ne alguns pseudoparale·lismes: Caulfield, al final del llibre, queda fascinat pels cavallets que giren i giren; Momo queda fascinat per l’estudi de doblatge on els personatges de les pel·lícules tornen enrere sense cap dificultat, les bales retornen a les seves pistoles, el mirall torna a estar sencer. Caulfield somia ser el vigilant en el camp de sègol, a càrrec dels nens que hi juguen i que poden caure a l’estimball; Momo ven a una dona rica el canitxe que havia robat d’una botiga d’animals i que s’havia convertit en el seu millor amic, per assegurar-se que tingués una vida digna de la seva bondat canina, i llença els cinc-cents francs a la claveguera. També el desenllaç d’un i altre llibre tenen un aire semblant: l’heroi, esgotat, trencat, necessita recompondre’s i «prendre-s’ho en calma» d’ara en endavant.

La història de Momo, a diferència de la de Caulfiend, no és només una fugida. Momo no pot escapar de tot allò que li repugna perquè té missions a acomplir. És un heroi orfe (com tants de la literatura infantil i juvenil, seguint l’estela del mite de Hansel i Gretel) que ha de fer costat a Madame Rosa i ajudar-la a tirar endavant el petit i noble negoci de cuidar els fills petits de les prostitutes, sobre les quals pesa el perill que l’Assistència Social els en prengui la custòdia. I més endavant ajudar-la a fer front a la seva ràpida decadència física; el seu camí cap a la mort que li sembla la repetició del terror viscut a partir del moment que la policia francesa, a les ordres de la Gestapo, la van encaminar cap a Auschwiz. El jove Momo, doncs, ha de convertir-se en l’herculi Jean Valjean d’Els miserables, no per salvar la petita Cosette, sinó per evitar que Madame Rosa sigui ingressada en un hospital a viure com un vegetal i convertir-se en el rècord mundial de les verdures.

L’aliança entre la vella exprostituta jueva, sobrevivent de l’extermini nazi i el petit musulmà fill d’una prostituta assassinada pel seu amorós proxeneta, es fonamenta en un poderós amor materno-filial, apuntalat per una panòplia de documents falsificats que els han de protegir de la depredació institucional. Així, entre altres coses, hi ha un moment en què Momo s’adona que és quatre anys més gran del que es pensava i es veu abocat a créixer de cop, a abandonar la infantesa just en el moment en què ha d’actuar com a vigilant del camp de sègol, com a protector de la seva falsa mare: mentint com el més espavilat heroi de novel·la picaresca, prenent la iniciativa de refugiar-se en el «forat jueu» que Madame Rosa tenia preparat al soterrani per si calia fugir altra vegada de la persecució dels uniformats nazis, acompanyant les misèries d’un cos vell i un cervell que ja han dit prou de tot. Fins més enllà de la mort.

Tendresa i horror, doncs, coexisteixen amb naturalitat en aquesta novel·la. També amb humor, com en l’escena hilarant en què fan creure al presumpte pare de Momo que, per una confusió entre dos nens, el seu fill ha estat criat com a jueu i no com a musulmà. I amb la presència d’una galeria de personatges antològics, entre els quals Madame Lola, el transvestit senegalès, excampió de boxa i àngel de la guarda dels seus veïns; i Monsieur Hamil, el vell venedor de catifes, cec, savi entre els savis i lector d’Els miserables. Un llibre que Momo diu que ell també hauria d’escriure i que és, de fet, el volum que el lector llegeix: «quan sigui gran jo també escriuré els miserables perquè és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir». Un llibre que s’acaba amb un mots molt senzills i planers «cal estimar», però que hi arriba després d’un fenomenal esforç estilístic per construir la veu d’aquest jove narrador: nafrada i pura, reveladora.

L’exemplar de La Vie devant soi que he llegit es una edició de la col·lecció «Classicolycée», pensada per ajudar els estudiants a preparar l’examen del bac. Fullejar-lo causa una certa enveja pel nivell d’aprofundiment i d’exigència que es demana als estudiants. I l’enfocament, no només centrat en la lectura, sinó obert a múltiples correspondències que la lectura suggereix. No es tracta només de llegir una obra, sinó de ser el nucli d’una sèrie de reflexions literàries (subratllo la paraula) que l’estudiant s’haurà d’espavilar a fer i a defensar.

Podeu trobar aquest llibre en català, traduït per Jordi Martín Lloret, a Angle Editorial, Barcelona, 2017.

Gary, Romain (Émili Ajar); La vie devant soi. ClassicoLycée, 29. Benin/Gallimard, París 2019.