Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dilluns, 19 d’abril del 2010

Relats de Saki

H.H. Munro (1870-1916) és un dels més cèlebres autors de contes humorístics de la tradició anglesa. Amb el pseudònim de Saki, aquest escriptor nascut a Birmània i protagonista d’una erràtica carrera com a periodista i escriptor, és autor d’uns contes extraordinàriament exactes i precisos, sobre els quals plana un inquietant somriure que fa més miraculosa la punteria amb la qual la sageta literària es clava al bell mig de la diana de l’ànima. Valorat per autors tan distants com Jorge Luis Borges o Roald Dalh, les virtuts corrosives i la calculada arquitectura dels seus relats, fan de Saki un clàssic imprescindible d’una determinada manera d’entendre la literatura com una arma de subversió de la moral. D’entre els seus contes més cèlebres, els protagonitzats per infants o adolescents tenen potser un interès suplementari. Saki s’atreveix amb uns protagonistes infantils situats als límits de la moral. Encotillats per una educació repressora i en el fons radicalment hipòcrita, aquests nens reclamen un descans de l’ordre imposat, investiguen maneres de transgressió que els permetin tastar els gustos prohibits que el món adult els vol escatimar. En aquest sentit, és molt interessant el recull de narracions de Saki que Edicions Bromera va editar a la seva col•lecció “A la lluna de València”, on vuit dels onze relats tenen infants com a figures imprescindibles. El relat més conegut potser és “El narrador de contes” (que també podem trobar editat en forma d’àlbum, molt sagaçment il•lustrat per Alba Marina Rivera, que en sap extreure el perfum d’època i el gust agredolç de la venjança). Es tracta d’una sàtira de la falsa literatura moralitzant amb què la societat adulta (i especialment la de l’època victoriana, i segurament la nostra) pretén adoctrinar la canalla, transmetent-los missatges estrictament boníssims i ideològicament d’una correcció quadriculada. En aquest relat, una mainadera és incapaç de captar l’atenció dels nens de qui té cura, que s’avorreixen i molesten els altres viatgers del tren. Un passatger, per tenir calma, els explica un conte protagonitzat per una nena tan fastigosament rebona que és premiada amb unes grosses medalles a la bondat, a la puntualitat i a l’obediència. Però el seu destí, per culpa del dringar de les medalles és anar a parar entre els ullals del llop. Tota una lliçó de com la literatura no pot ser un instrument de la ideologia, sinó que ha de buscar mecanismes que li permetin ser un revulsiu moral. Però el conte més impressionant del recull és “Sredni Vashtar”. Un conte on aconsegueix una síntesi alquímica d’ambients i expectatives. On l’escenari d’una modesta casa britànica amb una conillera abandonada al fons d’un cobert, esdevé un cosmos d’organització litúrgica, amb els seus territoris prohibits i els seus territoris màgics. I on la força que porta cap al desenllaç actua amb una convicció digna d’un precís aparell d’execucions. “Sredni Vashtar” és una batalla d’odis. L’odi que la senyora De Ropp professa al seu afillat Conradin, al qual infringeix “pel seu propi bé” totes les molèsties de “les coses necessàries”. I l’odi que Conradin congria cap a la seva protectora. Una batalla tan cruel que no pot acabar sinó amb la mort d’un dels dos combatents. Les armes de la dona són els poders que li confereix “el que està bé”, la disciplina, la religió i la hipocresia. L’única arma del nen és la imaginació: la construcció d’un món interior, un univers paral•lel presidit per una divinitat ferotge i elegant; la fura que Conradin guarda a la vella conillera. Saki, doncs, construeix un conte al qual una multitud de subtils plecs atorguen un relleu digne d’un combat moral ferotge. I que explica perquè Jorge Luis Borges i Roald Dalh trobaven en Saki un mestre literari. Saki: Tobermory. Traducció de Domènec Ardit. Il•lustracions de Conxita Rodríguez. Alzira: Edicions Bromera, 1994. Saki: El narrador de contes. Il•lustracions d’Alba Marina Rivera. Caracas: Ed. Ekaré, 2008.