El viatge meravellós de Nils Holgersson per Suècia

 

Aquest no és només el llibre més conegut de la més coneguda escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858 -1940), primer Premi Nobel de literatura concedit a una dona, el 1909- sinó un lluminós exemple de generositat envers la necessitat de lectura dels nens. El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia va ser fruit d’un encàrrec del govern suec a la seva prestigiosa escriptora: un llibre que servís als nens per aprendre la geografia del seu país i, de retruc, les bases de les seves tradicions i de la manera de fer de la sevagent treballadora, lliurada a treure profit d’una natura generosa i grandiosa. El recurs literari adoptat per Selma Lagerlöf tothom el coneix. Un marrec massa trapella és convertit en follet i inicia un viatge a cavall d’una oca domèstica que s’afegeix a una bandada d’oques salvatges en la seva migració cap a Lapònia. Això permetrà fer una minuciosa descripció de tots els paisatges de Suècia avol d’ocell. Pàgines i més pàgines on la geografia sueca es explicada amb tot de detall, d’una manera que difícilment arriba a cansar, amb profusió d’explicacions llegendàries que donen una animació entranyable a planes, rius, llacs, arxipèlags, muntanyes, boscos i ciutats. Aquestes pàgines, que tant d’amor reflecteixen per un país, però, no són pas la part més interessant del llibre i cal reconèixer que representen un considerable entrebanc per a qui vulgui tan sols fruir de la companyia d’en Nils Holgersson i les seves amigues les oques. Si en prescindim, (i això ha estat fet en ocasions per editorials estrangeres) obtindrem un llibre amb menys grandesa, però potser facilitarem a molts lectors el meravellós encontre amb el petit heroi suec.
Obviant l’èpica geogràfica, doncs, aquest és un llibre on brilla esplendorosament l’èpica de l’amistat. En els seus viatges, Nil Holgersson té moltes oportunitats de conèixer els patiments de tot de personatges, humans o animals, i mai no té la mandra ni la deixadesa de no prestar-los un cop de mà. I el mateix passa amb tot de protagonistes d’històries paral·leles que van entreteixint-se amb la principal fins a construir un forta madeixa literària amb un enorme poder d’emoció i suggestió (i, per tant d’educació). El gos Karr, Bataki el corb, l’ant Grafäll, la cornella Talòs-Feixuc, l’àguila Gorgo, que va ser criada per l’oca Akka... Tot un univers d’animals amb uns noms deliciosos i unes personalitats ben definides, que lluiten des de la seva posició per ser dignes de la responsabilitat que recau sobre ells pel simple fet de ser qui són i que sovint utilitzen l’art de la narració per convèncer els seus rivals. Fins i tot l’antipàtic guillot Smirre acabarà tenint la seva oportunitat.
Al seu moment, aquest llibre fou comparat al Llibre de la jungla de R. Kypling, amb el qual es podria establir una línia de familiaritat que quedaria trencada, crec, pel to més domèstic que èpic amb què es retratada la fauna escandinava. I sobretot per la seva supeditació molt més forta a un paisatge davant el qual homes i animals són com figuretes de pessebre. Però això no vol dir que Selma Lagerlöf utilitzi el protagonisme dels animals per estalviar les aventures desagradables als humans i ser així més “compassiva” cap els seus lectors. En el llibre totes les peripècies de bèsties i persones posseeixen una mateixa veritat, dominada per les forces indomables de la naturalesa, tantes vegades allunyada de les flors i violes: així l’esborronadora història de l’Asa, l’oquera, i el seu germanet Mats, que fan un viatge gairebé paral·lel al de l’Esquitxó (que és com els ocells coneixen en Nils), però sembrat de penalitats i d’un heroisme ple de naturalitat.
Abeurada en el folklore suec, inspirada pels paisatges del seu país, Selma Lagerlöf construeix una nova odissea protagonitzada per un entranyable Patufet amb tanta fusta d’heroi com el que més. I amb la grandesa de saber que crueltat i tendresa formen part d’un mateix món pel qual cal passar abans de, si és possible, retornar a casa amb tota la saviesa del camí fet.
(2009)

J.M.G. Le Clézio: els vailets secrets

 

«Si entre els homes i vós no hi ha comunió possible, pareu esment a les coses; no us fallaran. Encara hi ha nits, encara hi ha vents que remouen els arbres i bufen sobre el país. I el món de les bèsties i el món de les coses són plens d’esdeveniments que podeu compartir. Els vailets són sempre com aquell vailet que fóreu: tristos i feliços; i si penseu en la vostra infantesa, la reviureu entre ells, entre els vailets secrets. Els adults no són res, el seu posat de dignitat no respon a res.»

Aquests eren els consells que Rainer Maria Rilke escrivia a Franz Xaver Kappus, a les Cartes a un jove poeta. Si no hi ha qui suporti els homes fets i drets, hi ha les coses i les bèsties. I els infants. És a dir, tot allò que no ha perdut l’autenticitat. Hi ha molta literatura que busca aquest refugi i que, significativament s’adreça o s’acaba adreçant al seu públic natural: els joves. Perquè els joves potser encara tenen memòria de la mirada meravellada de l’infant, una memòria que alguns poetes busquen recuperar treballosament. En aquest bloc hem parlat en diverses ocasions d’aquest secret essencial que els infants saben i que després obliden abans de saber-lo expressar (vegeu especialment l’article sobre La comèdia humana, de William Saroyan, i els que dedico a El vigilant en el camp de sègol i a El Petit Príncep). Vailets secrets, en deia Rilke, perquè és allò que queda de l’autenticitat de l’infant en l’adult que rebusca en el record.

Un dels llibres més llegits de J.M.G. Le Clézio és el recull de narracions Mondo et autres histoires (1978), molt habitual com a lectura de classe a escoles i instituts de França, però malauradament no traduït al català. Són vuit narracions protagonitzades per infants que s’allunyen d’aquell camí amb les roderes tan fondes que sembla ser l’únic possible: el que porta al món adult, a la hipocresia, a no saber mirar de debò ni preguntar res més que obvietats. Però no és aquesta l’única «desviació» del camí fressat. Le Clézio és un dels escriptors europeus que coneix millor els escenaris al marge de la nostra civilització. La seva manera de ser cosmopolita és viure amb plena consciència de la terra que es trepitja en diversos indrets del món, aprendre el maia i el nàhuatl, conviure amb pobles indígenes al Panamà, qüestionar la mirada que etiqueta d’exòtiques totes les formes de vida i pensament que no emanen del nostre melic occidental. Ha estat un escriptor nòmada i, sobretot, permeable i profundament sensible a la llibertat. De les vuit narracions del llibre, quatre se situen a l’Àfrica, el Carib o Sud-amèrica, una en un paratge que podria ser d’Islàndia, i les altres tres en escenaris marítims que podrien ser de França.

La primera història d’aquest llibre, la que dona nom al recull, se situa en una ciutat mediterrània assetjada pel fum dels incendis forestals del rerepaís, cosa que li dona un aire fantasmagòric, com si estigués aïllada en l’espai i en el temps. El protagonista, Mondo; és una mena de Petit Príncep vingut de no se sap on que deambula per places i carrers entre la platja i els turons i es relaciona amb personatges marginals (molts d’origen no europeu, com ell mateix) que el valoren pel que és i no per la seva aptitud d’enfilar les roderes marcades. El nom del protagonista, l’escenari mediterrani, la galeria de personatges del carrer, la llum misteriosa que desprèn el tractament, recorden vagament Momo (1973), de Michael Ende, però substituint la trama dels homes grisos i la seva voracitat de temps, per l’amenaça dels «Ciapacan», la brigada municipal que atrapa els gossos de carrer i que Mondo tem perquè ell també se sent gos de carrer, sense collar i sense corretja. Plana sobre aquesta narració un lleu alè fantàstic basat en una calculada ambigüitat, llunyà de la fantasia pura de Momo, familiar de la poètica misteriosa de Saint-Exupéry: quan Mondo o el Petit Príncep desapareixen, no en queda un riure en els estels? Una presència en els palets de la platja?

Els escenaris de les altres històries són el mar, les muntanyes, el desert, el barri de barraques... Com hem dit, sovint fora del continent europeu i amb exclusiu protagonisme infantil. «Celui qui n’avait jamais vu la mer» es refereix a un jove alumne d’un internat que en fuig seguint la crida del mar, fanàtic com és les de les històries de Sindbad el mariner (el llibre està encapçalat per una citació extreta d’aquesta història de Les mil i una nits). La seva aventura individual de comunió amb l’oceà esdevé un referent per als companys que s’han quedat a l’internat, tot i que no en tinguin cap notícia directa: un espai interior de fascinació i aventura que els protegeix de les estrictes roderes que l’internat els imposa. «Lullaby» és una de les dues narracions amb protagonista femenina, juntament amb «Peuple du ciel», i potser la més abstracta. També és una noia que fuig de l’escola cap al mar, però no tant atreta per una força indomable com per una llum purificadora que la protegeix de les seves doloroses ferides adolescents: el risc dels penya-segats i la solitud són per ella guaridors dels mals d’amor familiars i la insensibilitat acadèmica. Petit-Croix, la protagonista de «Peuple du ciel», és una nena cega d’algun indret semi-desèrtic d’Amèrica, que, dalt d’un penya-segat escolta els sorolls de la llum, sent les formes dels núvols, capta el vol dels ocells i el reptar de les serps. «La montagne du dieu vivant» se situa en un espai nòrdic, volcànic i muntanyós. El protagonista, Jon, és un noi que s’enfila muntanya amunt fins que hi troba un nen sense edat, ignorant de les coses dels homes i savi de les de l’univers, gràcies al qual Jon experimenta una epifania de saviesa que reuneix les energies de la llum, del moviment de les estrelles, de les aigües del mar i les muntanyes i el batec de les ales dels més petits insectes. «Les bergers» és una incursió al món salvatge del desert, on un petit grup d’infants sobreviu amb tenacitat i consciència. El protagonista és un noi que se sent atret per la llibertat essencial d’aquests petits pastors i que aprèn, no pas a viure unes aventures de vida salvatge, sinó a deixar que la seva ànima s’apoderi de la força de l’univers, on no hi ha diferència de dimensió entre els insectes que s’amaguen sota les pedres i les estrelles del firmament infinit. «Hazaran» té per escenari un gran barri de barraques on un dia s’instal·la Martin, le figura del savi que fascina amb les seves històries els infants del veïnat, representats per la petita Alia, i que esdevé una mena de Moisès que els ha de portar a un regne més enllà de qualsevol frontera. Perquè en l’univers que Le Clézio vol retratar, res és més fals que el concepte de frontera: si ni l’aire ni l’aigua tenen fronteres, què ens fa pensar que la vida en té? Apropiar-se del món no és fer-se’l seu, sinó, al revés, reconèixer-se travessat i part de les vibracions que li donen vida.

Vuit històries de nens secrets, sensibles a la crida de les coses essencials, escrites amb passió per un escriptor que es va plantejar fer-se monjo budista i que ha rodat el món amb la mirada meravellada d’un jove poeta. Una lectura reveladora, una mica engavanyadora per al lector desconfiat, que no tolera bé el to místic, però que pot fascinar alguns joves lectors en una etapa important de la seva experiència lectora.

J.M.G. Le Clézio; Mondo et autres histoires. Folioplus classiques. París 2006.