Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dissabte, 3 de setembre del 2022

Solaris i Moby Dick

 

«Per escriure un llibre poderós, cal triar un tema poderós.» diu Herman Melville a Moby Dick (1851) i ho subratlla reclamant uns estris d’escriptura en consonància: que la ploma sigui de cóndor i el Vesubi per tinter. Perquè s’ha posat a escriure sobre el leviatan i això l’ha fet ampliar el seu abast fins a «l’univers sencer, sense excloure’n els encontorns.» «No es pot escriure mai un volum gran i permanent sobre una puça per bé que n’hi hagi hagut molts que ho han intentat.» remata (capítol 104). Si apliquéssim aquest criteri, potser cap novel·la com Solaris (1961), de Stanislaw Lem, hauria triat un tema tan potent: no ja una enorme balena blanca, sinó un oceà conscient i intel·ligent. Un oceà que ocupa tot el planeta Solaris i que és capaç de saber controlar la seva trajectòria orbital al voltant de dos sols, produir una al·lucinant poesia arquitectural i efímera, entrar en els subconscient dels humans que l’estudien des d’una estació orbital i fer reproduccions vivents dels seus records més amagats. Ja es veu, doncs, que el novel·lista de ciència ficció polonès és de la mateixa raça que el narrador d’aventures marineres americà: ambiciós i amb visió de globalitat.


Des que van començar les primeres especulacions sobre els viatges espacials, l’home ha somiat a trobar civilitzacions extraterrestres. Sovint aquests somnis s’han disfressat més o menys matusserament d’horror i terror i no han aportat gaire cosa més que subratllar la nostra por dels bàrbars, és a dir dels que no parlen el nostre idioma ni tenen els nostres costums, cosa que els converteix en perillosos i dignes d’extermini. I així mateix passava en tantes històries de navegacions, com les aventures de Simbad el mariner o les d’Ulisses. Stanislaw Lem, però, no va per aquí. En primer lloc posa en qüestió tots aquests somnis de trobar algun germà enllà enllà de les galàxies: podria molt ben ser que la seva naturalesa i la seva lògica fossin tan i tan diferents de les humanes, que no hi hagués cap possibilitat de comunicació i, per tant, de fraternitat. Per això pensa en un planeta oceà que porta milions d’anys fent els càlculs més complicats i creant cimarbres, loguins, fungoifes, mimoides, simetríades, asimetríades, vertebrures i velòcids com qui crea fastuosos espectacles d’un ballet geològic, viscós, magmàtic per al mateix creador i únic espectador solitari. I en segon lloc aborda l’enfrontament entre la intel·ligència humana i Solaris com una manera de tensar una mica més la corda del nostre malestar contemporani: quan ens mirem al mirall veiem un escarbat, o a Mr. Hyde, o a l’altre, o un laberint angoixant, o la negror del no-res...

En el primer pla, Stanislaw Lem s’agermana amb Herman Menville en el caràcter enciclopèdic. Kris Kelvin, psicòleg solarista, consulta la gran biblioteca de l’estació espacial i desgrana les diverses observacions i hipòtesis sobre la naturalesa del planeta que diverses generacions d’estudiosos han proposat, en un afany molt estimulant però comparable al de la formiga que volgués entendre l’elefant. Generacions d’humans han intentat trobar explicacions sobre l’enorme peix que solca els oceans del planeta sense importar-li gaire si travessa l’equador o voreja el glaç d’un pol o de l’altre, i Melville aporta aquestes especulacions amb formats diversos que combina amb l’aventura del narrador protagonista, embarcat en la nau de l’obsessió monstruosa del capità Ahab, en un oceà sense límits. Aquest caràcter enciclopèdic és un dels atractius d'ambdues novel·les. Un atractiu tocat d’una estimulant desmesura, imprescindible per donar als seus relats aquest aire poderós que ens enfonsa uns quants centímetres en la nostra insignificant butaca de lectura.

En el segon pla, tant els membres de la tripulació del balener Pequod com els de l’estació Solaris no només viuen una aventura oceànica, sinó sobretot un periple angoixant per una galeria de miralls que els retornen la imatge de les seves pors, de les seves angoixes, de totes les xacres de les seves seguretats. L’obsessió per capturar la balena blanca i per enfrontar-se a un organisme tan poderós i capriciós com un déu transforma els protagonistes fins a posar-ne totes les entranyes al descobert.

Vicenç Pagès Jordà situava Moby Dick (135 capítols, cap a 500 pàgines de lletra atapeïda, narrativament desmesurat) al final de la seva llista del cànon de la literatura juvenil, pel que fa un ordre de lectura determinat per un grau creixent de dificultat. Marca així una frontera que converteix el lector juvenil en lector adult. Crec que Solaris també marca una frontera dins la ciència ficció i que el jove lector que hi arribi després de passar, per exemple, per John Wyndham, Manuel de Pedrolo, Isaac Asimov i H.G. Wells haurà descobert una grandesa literària que el portarà a ser un lector més exigent a qui no han de fer por els projectes que només es poden mesurar amb els gegants de la literatura universal.

Stanislaw Lem; Solaris. Traducció de Xavier Farré. Kalandraka, Bacelona 2022.