El Petit Príncep

El Petit Príncep pertany segurament a aquella categoria de llibres per a infants que els adults han fet mal fet d’apropiar-se. Està clar que és un molt bon llibre, modèlic en mots aspectes des del punt de vista del gènere. Amb una arrencada fenomenal (tot allò dels dibuixos de les boes obertes i tancades) i un domini exquisit de la sensibilitat: la trobada en ple desert d’un aviador i un heroi que, en l’última etapa del seu viatge d’aprenentatge vol un xai que posi a ratlla les males herbes del seu minúscul planeta. El llibre s’ha convertit en clàssic, indubtablement, però per a molta gent gran potser més per un criteri ideològic que literari. I el pitjor és que aquest criteri ideològic se sustenta només en tres o quatre paràgrafs als que un alè poètic potser excessiu de fàbrica, potser impostat per una certa lectura interessada, han donat un to semireligiós. A mi m’agradaria que els adults llegíssim El Petit Príncep amb una mirada més perversa. Els adults han de llegir aquest llibre amb l’esperit de voyeur. De qui espia pel forat del pany un territori que no és el seu i on no li escau intervenir. Antoine de Saint-Exupéry va escriure i dibuixar El Petit Príncep per als nens. És a ells a qui s’adreça, és amb ells amb qui dialoga i vol captivar amb un conte meravellós. I el seu personatge és també un heroi dels infants, un noiet que vola de planeta en planeta, que conversa amb els animals i les flors, que busca el seu lloc des la seva posició de frontera. És a dir, des de la seva posició de nen de set o vuit anys. Un nen de set o vuit anys és la frontera entre el que té sentit i la realitat. El Petit Príncep és també un vigilant en el camp de sègol, justament enfadat amb el món adult sembla voler defensar els seus semblants amb l’espasa que només llueix a la il·lustració de la portada i amb la tossuderia que exhibeix pàgina rere pàgina, com tots els nens en l’edat del per què.
Els grans clàssics de la literatura universal ho són perquè estan molt ben escrits, perquè posseeixen una punyent força imaginativa i perquè temàticament toquen un punt essencial de l’existència humana. Aquest punt es pot resumir en en el coflicte entre el que té sentit (o el que hauria de tenir sentit, si voleu) i la realitat. Els clàssics de la literatura universal que el infants i els joves han fet seus, o que els escriptors els han dedicat expressament, són això mateix. Filant més prim, hi podríem veure encara una altra característica molt freqüent: que l’heroi és un nen o un adolescent i, per tant, una frontera. No li cal anar-se’n de l’olla després de tant llegir novel·lotes, no li cal viatjar a l’infern, no li cal transformar-se en escarabat, no li cal ser empès amunt i avall pels déus, les forces vitals de la terra o les institucions. Només li cal ser ell mateix, algú que, vulgui no vulgui, (excepte Peter Pan, és clar), no es pot aturar, però que li agradaria si més no deixar les fronteres més segures pels qui vénen darrere d’ell. Tot això en essència, naturalment, perquè està clar que a aquest conflicte li cal alguna mena d’energia i un decorat. I l’energia i els decorats són importantíssims per tenir un llibre que valgui la pena. Excepte, curiosament, pel Petit Príncep, que a penes en té més que la més simple de les rondalles (que l’acció passi en un desert o en planetes minúsculs sembla voler donar-me la raó). Saint-Exupéry ho subtitueix, per una part, amb els dibuixos (és conegut el paper de la il·lustració com a complement necessari de molts llibres infantils), i per l’altra amb la poètica de la simplicitat (que és el que li confereix un alè especial, no nyeu-nyeu sempre que el llegim amb l’esperit pervers a què em referia més amunt).
Per què El Petit Príncep agradi als nens, doncs, no ha d’entusiarmar als adults. Si a un adult l’etusiama El Petit Príncep és probable que el llegeixi a l’infant com si ressonés en un temple. I no. L’ha de llegir com si fos En Patufet. És tan evident que ímplicitament el mateix autor ens ho diu a la primera pàgina: la dedicatòria. El meu passatge preferit del Petit Príncep.

“A Léon Werth.
Demano perdó als nens per dedicar aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. En tinc una altra, d’excusa: aquesta persona gran pot entendre-ho tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran és a França, on passa fam i fred. Bé li cal consol. Si amb aquestes excuses encara no n’hi ha prou, dedicaré el llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han estat de primer nens. (Però poques se’n recorden.) Així que corregeixo la meva dedicatòria:
A Léon Werth, quan era un nen.”

La cabeza del dragón

No és freqüent que aquesta secció tracti d’altres llibres que no siguin de narrativa. I tampoc és freqüent que tracti d’obres de la literatura espanyola. Tan malament una cosa com l’altra. La cabeza del dragón, de Ramón del Valle-Inclán és una obra de teatre que el més innovador dels dramaturgs de la generación del 98 va escriure especialment per als nens. Tant perquè la puguessin representar com perquè una companyia d’adults o de titelles els la pugués oferir. La trama i la temàtica de la peça és molt simple, gairebé tòpica, però el sabor de la llengua, la gràcia de les situacions i les ironies sobre el poder, en fan una proposta gairebé ideal per triar-la com a text de lectura en veu alta o per fer-ne la representació.
Estrenada el 1910 per “Teatro de los niños”, una companyia que havia promogut Jacinto Benavente, va ser editada per primera vegada el 1914, y posteriorment el 1926, dins el recull Tablado de marionetas para educación de príncipes, on s’incloïen també la Farsa de la enamorada del rey i la Farsa y licencia de la reina castiza.
La cabeza del dragón està ambientada en el tòpic espai pseudomedieval de bona part de les llegendes infantils, amb algunes picades d’ull als espais propis de la novel·la cervantina i la picaresca, i amb sorprenents i meditades incoherències, com que es parli d’automòbils: “EL BUFÓN.- ¡Los viejos, los inútiles! (...) En otro tiempo algunos hubo; pero ahora se ha dado una ley para que los automóbiles los aplasten en las carreteras. ¿De qué sirve una vieja gorda? ¿Y los tullidos que se arrastran como tortugas? Ha sido una ley muy sabia, que mereció el aplauso de toda la Corte. Así se hacen fuertes las razas.” Els protagonistes són un príncep, una princesa, un bufó, un follet, dos reis, un dolent i un drac (més d’altres personatges complementaris). Només amb l’enumeració dels personatges, gairebé que és inútil fer cinc cèntims de la trama, perquè és evident que el príncep, amb l’ajut màgic del follet, matarà el drac per salvar la princesa, que el bufó i el príncep intercanviaran els vestits, que el dolent interferirà per atribuir-se el mèrit del príncep... I que tot acabarà feliçment amb matrimoni monàrquic que reconciliarà els dos regnes. L’interès de l’obra, però, resideix sobretot en els comentaris que fan els personatges laterals: Geroma, la dona maltractada per Espadián (el dolent), el bufó, el cec i el follet. Tots ells personatges que utilitzen la ironia i la reducció a l’absurd com a principals armes per denunciar les injustícies del poder i la misèria de la gent menuda en temps de crisis del regne. Així doncs, sota l’aparença d’una faula clàssica com la que més, interfereix amb força i gràcia el característic esperpent de Valle-Inclán, amb una realitat deformada grotescament, amb uns personatges totalment aninotats que confereixen a l’obra un potencial important per ser representada amb titelles. Una farsa escrita amb una gran potència de llengua i d’imaginació, sense fer concessions al freqüent nyeu-nyeu típic de certa literatura infantil (només cal fixar-se en les característiques acotacions), a la vegada que amb una gran perspicàcia a l’hora d’atreure l’atenció d’un públic delerós de ser convidat a viatjar amb la imaginació a un món de castells “como lo saben soñar los niños”, però també capaç d’intuir-hi segones lectures. Una manera saborosa de veure com el conte meravellós es pot manipular fins a convertir-lo en una farsa política.

Ramón del Valle-Inclán: La cabeza del dragón. Il·lustracions de Viví Escrivá. Mardrid: Espasa Calpe, 1982

El vigilant en el camp de sègol

Aquest llibre de J.D. Salinger s’ha convertit des de fa anys en una novel·la de culte i polèmica a la vegada. Terriblement incorrecta políticament, té una grandesa inqüestionable com a text incòmode però honest que ha marcat més d’una generació, fins el punt de convertir-se en llibre de capçalera de molta gent que el va llegir “en el moment correcte” (se suposa que és l’època més negra de l’adolescència) i que l’ha continuat tenint present com una mena d’epifania literària. Està clar que El vigilant en el camp de sègol és una lectura que no deixa indiferent: una navegació tortuosa d’a penes dos dies, amb el mareig i la ràbia de l’adolescent que tot ho troba fals, que tentineja desesperadament a la recerca d’alguna cosa pura i segura, amb l’àcida sensació d’estar de tornada de tot. J. D. Salinger adopta la veu descarnada, grollera, repetitiva, però a la vegada dolçament vulnerable, de Holden Caulfied, el protagonista, per fer-nos resseguir aquesta mena d’odissea no grega ni dublinesa, sinó novaiorquesa, d’un antiheroi que només fa que topar de morros amb realitats que li repugnen, en una ruta que és simultàniament de retorn a casa i de fugida. El vigilant en el camp de sègol ha patit l’estigma extra-literari d’haver estat trobat a l’escriptori d’un adolescent suïcida. I també la mística, igualment extra-literària, del misteri del seu autor, desaparegut voluntàriament de l’escena pública, fins el punt d’exigir que les seves obres no continguin cap fotografia ni cap nota biogràfica. Però jo crec que si és una obra incòmoda, a la vegada que molt estimulant, és perquè el seu heroi, al final del perible, no té cap ganes de donar-nos lliçons, de fer un recompte dels ensenyaments apresos, sinó que se’ls guarda com a experiència individual. I això, en una obra que els joves poden llegir, certa ideologia ho troba reprovable. Troba que cal un missatge evident i pertinent per a l’edat de la formació
Però això no vol pas dir que la lectura de El vigilant en el camp de sègol no sigui formativa. Tot el contrari. És una obra que interpel·la el lector i que dialoga amb la tradició. Veiem-ho: Potser és massa agosarat comparar-la amb l’Ulisses de James Joyce i, de retruc, amb l’Odissea d’Homer? Potser encara ho és més fer-ho amb la Divina comèdia de Dante? I fer-ho amb Les aventures de Huckleberry Finn, de Marck Twain, potser no deixa de ser també una cabriola? El cas és que la lectura de la novel·la de Salinger ens pot servir per analitzar-la utilitzant les referències dels clàssics de la literatura universal. El motiu del viatge tortuós, del viacrucis d’illa en illa pel Mediterrani, de bar en bar per Dublín, de nivell a nivell en el gratacels de l’altre món, de calador a calador en el curs del gran riu (o de petit planeta en petit planeta, com el Petit Príncep), és un dels eixos centrals de la literatura universal, una manera d’explorar en la condició humana i en la relació entre els homes i el món. El personatge de Salinger fa això mateix, un viacrucis de dos dies per la selva novaiorquesa on troba barquers i inferns, sirenes i impostors, àngels i luxúria... La novetat és que Holden Caulfied és una mena de Hansel (de Hansel i Gretel) urbà i modern. Un Hansel mal parlat, amb una veu rabiosa que li ha donat la novel·la moderna, la música negra, el cinema realista. I un món on s’ha perdut la confiança en la màgia, o en els déus o en què els bons acabaran guanyant i els perduts trobaran casa seva; però on encara la literatura té un poder mític. Holden és expulsat del college on estudia, on tot li diu que hi és de més, i inicia un perible marcat per la decepció: Nova York és una mena de gegantina caseta de xocolata de la qual s’afarten els incauts, però que a Holden li produeix nàusees (la paraula vomitar és de les més repetides). Holden no viatja per “meravellar-se” de la creació divina, com el Fèlix de Ramon Llull, ni per aconseguir glòria, com els cavallers errants, ni per disciplinar el seu cor, com David Copperfield (per cert, citat a les primeres línies de la fabulosa arrencada del llibre: “tota aquesta porqueria estil David Copperfield”). Holden vaga, com Hansel, perquè no sap on anar, perquè casa seva no és un indret fabulós, perquè la casa de xocolata és massa gran i està massa impúdicament exposada a les dents de tothom i hi ha massa bruixes que s’hi amaguen. Si va d’un lloc a l’altre no és, doncs, per a ell que ho fa, sinó perquè perdut en un moment crucial de la seva vida, necessita una Gretel al seu costat, que el salvi. I aquí apareix el moment culminant de la novel·la i el que explica el desconcertant títol: quan Holden entra de nit a casa per veure la seva germana Phoebe sense vist pels seus pares. Phoebe li retreu que el seu problema és que no li agrada res i que per això està tan enrabiat amb la vida. Holden li recorda uns versos de Rober Burns i li explica que sí que hi ha una cosa que li agradaria. Li agradaria ser el vigilant en el camp de sègol: “m’imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d’això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú –ningú gran vull dir-, només jo. I m’estic just a la vora del precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d’algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l’única cosa que m’agradaria fer de debò. Ja sé que és una bogeria.”
Ja hem après que els rondalles no ens ensenyen només moralitats, com guardar-se de ser pescat amb l’esquer d’uns caramels, sinó que també fan viure literàriament a l’infant experiències traumàtiques d’una certa fondària. Hansel és abandonat al bosc pels adults que l’haurien de protegir, Hansel és enganyat per una bruixa falsa, aparentment molt dolça, Hansel s’escapa gràcies a la seva germana petita i aconsegueix reincorporar-se al seu món. Holden Caulfied també viu aquestes experiències. Però a més té veu pròpia (una veu que un escriptor ha dotat de credibilitat) i ens la regala a nosaltres lectors perquè sapiguem que nosaltres també en podem tenir una, la nostra. A més està molt enrabiat, amb una ràbia moderna, feta de decepcions, de desconcert, de fe en molt poques coses. A més inclou la idea de periple, de baixada als inferns, de navegació pel riu de la vida. A més té un pinyol poètic que coincideix amb el moment màxim de crisis: l’única possible missió honorable pel qui com ell busca la puresa en un món d’hipocresies, ser el protector de l’esperit infantil i poder-lo cristal·litzar dins seu just abans de quedar ben desinflat. Una imatge de felicitat, Holden contemplant la seva germana Phoebe donant voltes sobre un cavallet de fira, mentre ell entoma un xàfec intens i gelat. Un puntal essencial, com el que el Petit Príncep també buscava en el seu periple de planeta en planeta, fins a retornar a casa, com Ulisses, i tenir el valor de fer-se càrrec del seu món, de les seves responsabilitats o, simplement, d’ell mateix.
Hi ha una escena de El vigilant... que també en fa pensar en el Petit Príncep. Holden voldria saber què se’n fa dels ànecs de l’estany de Central Parck quan es gela a l’hivern. I ho pregunta a dos taxistes, un dels quals li respon amb mala educació, mentre l’altre, també molt renegaire, desvia la conversa cap els peixos, que es congelen sota les aigües i hi viuen fins el desglaç. En el Petit Príncep la preocupació equivalent és si els xais es mengen les roses, malgrat les espines. Aquí, qui acaba exaltant-se no és el taxista–aviador– adult sinó l’infant: “Fa milers d’anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d’anys que els xais es mengen igualment les flors. I no és seriós de mirar de comprendre perquè les flors es prenen tantes molèsties per fabricar espines que no els serviran mai de res? No és important la guerra entre els xais i les flors?” I segueixen unes línies de saviesa. Que és precisament el que no hi ha en El vigilant... Perquè Holden no vehicula aquests valors de faula, sinó que parteix de l’autenticitat, del malestar... I per això és més important que hi hagi el xàfec dels taxistes que no pas la lliçó del príncep. Aquí la vivència, aguantar el xàfec absurd dels adults, és més important que la reflexió: és la vivència de pertànyer a un altre planeta, molt més aguda en Holden Caulfied que en l’heroi de Saint-Exupéry.
Tota la narració en primera persona la fa Holden Caulfied pocs mesos d’haver passat les experiències d’aquest dos intensos dies pels volts de Nadal, des d’un sanatori mental on ha anat a “prendre-s’ho en calma” i on un psicoanalista té la barra de preguntar-li el que no es pot saber fins que s’hi trobi: si es portarà bé, si estudiarà, si tindrà forces per aguantar la mediocritat... Salinger té la sinceritat de no donar-nos píndoles de moralitat ni de fals optimisme i a través del seu personatge ens recomana que no expliquem res a ningú, perquè “si ho feu trobareu a faltar tothom”. Però llavors, per què ens ho explicat? O és que potser és bo trobar a faltar? No és una manera d’entendre el que ens ha fet mal? . El que està clar és que aquest perible en recerca de la sinceritat i la puresa, amb tot el dolor que anat acumulant i exhorcitzant, com un prova de creixement, ha acabat amb una celebració, en una il·luminació (l’escena dels cavallets de fira). L’epíleg , però, és necessari per donar coherència al recurs principal de tota l’obra, la veu enrabiada que busca. I a la vegada dóna un regust trist, d’etapa superada, però sobretot de pèrdua: Enyorar els companys de Percy, a qui en el fons es tenia afecte, vol dir que ja mai més es viurà amb la puresa (i la sinceritat, encara que sigui enrabiada) de la infantesa.

Molt lluny de qualsevol altre lloc

Ursula K. Le Guin és una autora arxiconeguda en el món de la ciència ficció i la fantasia. Ha guanyat tots els premis de la matèria i és molt respectada entre els conaisseurs, tant pel seu potencial imaginatiu com per la no banalitat de les seves propostes. El cicle de Terramar potser és el seu món imaginari més cèlebre. L’autora americana, però, té també una novel·la curta de caire realista molt interessant. Es tracta de Molt lluny de qualsevol altre lloc, una narració en primera persona on un noi (Owen Griffiths) que és a punt d’acabar l’institut ens relata els fets crucials que es van esdevenir a partir del seu dissetè aniversari (quan el seu pare li regala un cotxe nou de trinca, però també quan coneix la Natalie Field, una companya de l’institut que vol ser compositora). El començament és gairebé calcat al de El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, un començament poderós en què la veu del protagonista es fa amb les regnes de la narració (en aquest cas representa que és una narració oral, enregistrada magnèticament) per dir-nos que això que llegirem no és la història d’un noi que vol ser com tots i a poder ser el millor en bàsquet i el més sol·licitat per les noies, sinó la d’uns pocs moments decisius en el descobriment del món d’un noi amb una vida interior molt rica que vol conèixer les coses a fons. I això no és compatible amb ser una peça no discordant dins la família o la societat. Owen és un noi molt bo en ciències i matemàtiques i té un veritable interès pel funcionament del pensament humà, però el món familiar en què viu, i sobretot l’ambient adolescent predominant a l’institut li diuen constantment la mateixa cosa: “fes com els altres, no descobreixis el món de dins ni el de fora més enllà dels camins fressats, no caminis per anar a l’institut, vés-hi amb el teu cotxe nou i tothom t’admirarà, posa’t els pedaços dels texans de la mateixa manera que ho fan els del teu grup, per què et vols crear un món imaginari amb les seves regles i els seus paisatges si ja tens les pel·lícules?” Owen Griffiths, doncs, comparteix força coses amb Holden Caulfied, el personatge de Salinger: primer, una veu narrativa que parla de tu a tu amb el lector, amb to de confidència enrabiada amb ell mateix, d’incomoditat amb el món; segon, un moment de crisi fonamental en la seva existència, en què ha de decidir si vol ser ell mateix amb totes les seves conseqüències o li fa massa mandra fer aquest pas; tercer, una edat tràgica, aquella en què cal decidir què fer amb la infantesa; quart, una relació especial amb n personatge molt especial, amb un puresa i una autenticitat moral i artística que serveixen als protagonistes respectius de referent i de flotador d’emergència (Phoebe,la germana petita d’en Holden, i Natalie, respectivament)
Veiem, doncs, que es tracta d’un d’aquells llibres sobre la iniciació al món adult, sobre el conflicte de l’adolescent que es deixa anar de la mà, o surt de la filera, i fuig estrepitosament per buscar el seu propi camí en el bosc dels dolors i les meravelles. És fàcil que el lector jove llegeixi aquest llibre amb gust, que s’identifiqui amb el desconcert i la lluita del protagonista, que hi pugui aprendre a resistir les pedregades típiques de l’edat en la nostra societat occidental... Però hi ha una altra cosa molt més interessant que aquest llibre pot fer descobrir: l’existència d’una veu interior, una de les experiències formatives claus que la literatura pot oferir al lector jove. I que no crec que cap altre recurs pugui proporcionar de forma tan clara. Molt lluny de qualsevol lloc és un d’aquells llibres honestos i incòmodes en què s’arriba a posar de manifest que, entre el guirigall constant en què estem immersos, hi ha la veu del pensament. Que pot ser dur escoltar-la, que és cansat donar-li oportunitats i temps... Però és imprescindible fer-ho; si no, no ens entendrem ni nosaltres mateixos. En Molt lluny de qualsevol lloc el protagonista fa una coneixença clau per adonar-se d’això: la seva amiga Natalie, una persona a qui la música li ha donat una forma molt poderosa per dialogar amb la seva veu interior i que està disposada a compartir aquest diàleg , a fer-lo créixer amb una maduresa exemplar. Això mateix la invalida com a protagonista de la història, perquè a ella no li cal fer el descobriment que sí que ajuda a fer al seu amic. Owen Griffiths, a través de l’admiració que sent per la seva nova amiga, s’adona que les seves fantasies d’infant (ha imaginat un món paral·lel, anomenat Arç) no són sinó l’expressió de la seva veu individual i més autèntica. I, a través del dolor que aquesta amistat li provoca en barrejar-hi els clixés amorosos i sexuals, descobreix que no tot és tan fàcil ni còmode, però que és possible alçar-se i empendre el camí encara que es tiguin els genolls (o els plecs de l’ànima) pelats.
Ursula K. Le Guin: Molt lluny de qualsevol lloc. Traducció de Roser Trepat. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1999.

Joaquim Ruyra, narrador juvenil. "La parada" i "Una tarda per mar"

Repassant mentalment a qui donaríem l’il·lustre títol de clàssic català per excel·lència de la literatura infantil i juvenil arribo a una conclusió inevitable. Joaquim Ruyra és l’autor que s’hauria d’associar prioritàriament a aquesta categoria. Carner o Riba van escriure alguna cosa expressament per a la canalla, però el que van produir (excepte alguna traducció) està molt més marcat per la responsabilitat ideològica i poètica que no pas per la voluntat d’oferir un món imaginatiu viable i excitant. Carles Soldevila va escriure una novel·la a la Jules Verne, però no el va pas igualar. Josep Maria Folch i Torres va marcar tota una generació pel plaer de la lectura, però la seva és una literatura molt fortament marcada per un caràcter industrial, fulletonesc, de “literatura mentida”.
Comptat i debatut, doncs, el que ens queda és Ruyra. (Dels casos de Pere Calders i de Lluís Ferran de Pol, entre d’altres, ja en parlarem més endavant, de moment els deixem a la reserva.) Un autor que no s’adreça pas als nens, sinó a un públic adult, un autor que no es posa mai com a objectiu entretenir, sinó crear, però que curiosament troba en el món de la infantesa (i fins i tot en la poètica de la rondalla infantil) uns elements essencials del desenvolupament del seu art, modern en tècniques i sensibilitat, local i universal a la vegada. Narracions com “Una tarda per mar” o “La parada” reuneixen tots els elements canònics que les poden convertir en la referència més il·lustre de la literatura infantil i juvenil de la cultura catalana. Això, afegit a l’excel·lència del seu model de prosa, devia ser el que va animar Antoni Comas, l’any 1972 a editar un llibre de lectura de 261 pàgines adreçat a les escoles només amb textos de Joaquim Ruyra. Estic segur que molts dels nois i noies que van tenir a les seves mans aquest volum encara recorden les aventures d’en Ramon, en Lluís i en Xaneta; d’en Volivarda, en Paiús, en Canari... o la bonhomia del frare escalfallits. A casa nostra, però, sempre fem bugades i neteges precipitades i aviat tot ens sembla antiquat, amb la qual cosa generacions senceres perden referències que havia costat molt de recuperar.
“La parada” i “Una tarda per mar” són dues narracions molt paral·leles (la primera força més llarga que la segona): l’aventura d’un petit grup de nens que, sense la companyia dels adults, surten a caçar (en el primer cas), o a pescar (en el segon cas). En totes dues el narrador protagonista és un noi de casa bona, que conviu amb tota naturalitat amb nois de condició familiar molt més modesta, i per això mateix més experts en els secrets de la natura, més vius de caràcter i, sobretot, amb una llengua dialectal riquíssima (el parlar de Blanes, retratat i literaturitzat per Ruyra). En tots dos casos l’aventura és mínima: tan sols l’emoció del prohibit, del contacte amb la naturalesa i les seves forces meravelloses, la camaraderia i les seves febleses, l’encant del paisatge vist des dins del paisatge i no des del clos familiar. No hi ha a penes aventura, però hi ha molta emoció i passió.
“Una tarda per mar” va aparèixer per primera vegada dins Marines i boscatges, aplec de narracions, llibre publicat en forma de fulletó a la revista Joventut entre el 15 de gener i el 10 de desembre de 1903 (dos anys després, en aquesta mateixa revista i també per lliuraments hi apareixeria Solitud, de Víctor Català). Aquest llibre va ser la consagració de Joaquim Ruyra com a narrador i, de fet, aplega les seves narracions més reeixides i més cèlebres: “La Fineta”, “Jacobé”, “El rem de trenta-quatre”... Que han estat apreciades des de llavors per generacions i sensibilitats ben diferents. A Marines i boscatges hi ha cinc narracions protagonitzades per nens o adolescents: “Una tarda per mar”, “L’èxtasi de l’oncle Ventura”, “Avís misteriós”, “Les Senyoretes del Mar” i “La Fineta”. “Jacobé” també toca lateralment el tema infantil i la protagonista de “El rem de trenta-quatre” és una joveneta. Totes podrien ser llegides per un públic jove, però jo recomanaria sobretot la primera, la segona i la tercera. I n’afegiria una de tema misteriós “La vetlla dels Morts”. De “Les senyoretes del Mar” en podria sortir un àlbum il·lustrat de gran categoria. Però aquí el que proposem és la lectura conjunta de “Una tarda per mar” i “La parada”.
“La parada” va aparèixer en el llibre del mateix títol, del 1919. Es tracta d’un altre recull de narracions, d’entre les quals destaca per sobre de tot la primera. Tant per la llargada, com, sobretot, per l’interès literari. Es tracta d’una narració on un protagonista infantil explica en primera persona la gran aventura de tres nens que es lleven negra nit per anar a caçar moixons segons el mètode de la parada. És a dir: un parany compost per un arbret amb tiges de palla sucades en vesc on els incauts ocellets van a enganxar-se les potes, atrets per reclams engabiats. L’aventura, doncs, és mínima, perquè no passa res que vagi més enllà d’una cacera fructífera (com a “Una tarda per mar” no passa res que vagi més enllà d’una pesca fructífera). La narració es desplega a poc a poc i amb saviesa a través de les sensacions infantils, descrites amb tota la vivacitat d’un mestre: el canvi d’estació, la il·lusió d’anar a parar, l’emoció de tenir un pla que implica sortir de casa a mitja nit per anar a defensar un indret excel·lent, la por de la casa adormida i fosca com la gola del llop, les disputes per un no-res, el neguit d’haver fet tard.. I així fins a l’embriaguesa de la captura dels ocells. (L’esplendidesa d’una tarda, l’emoció de “fer rodó”, saltar-se les classes i afegir-se a un grup de nois que s’embarquen ells sols, el risc de les roques, les disputes per un no-res, l’embriaguesa de la pesquera...)
Si no hi ha aventura, és clar que l’atractiu de “La parada” (i de “Una tarda per Mar”) cal anar-lo a buscar en l’autenticitat de les emocions retratades, en el sensualisme extrem de les descripcions, en el pintoresquisme cristal·lí dels diàlegs, en la justesa del ritme i en l’astúcia amb què es passa d’un sentiment a l’altre. Tot plegat amb un tractament un xic més bonhomiós que no pas en “Una tarda per mar”, tan parelel·la, com hem vist, però amb un tractament més verista.
D’entre els moments més plens d’emoció que trobem en “La parada”, potser en destacaria dos, que podrien ben bé ser motiu de lectura dramatitzada a classe.. El primer és quan en Xaneta (un dels tres infants) s’engipona l’argúcia defensiva de fer veure que dos dels nens són homes fets i drets, per així desencoratjar el mala pell d’en Llampegues, que els vol diputar el parany. El segon és el moment de la captura de dotzenes d’ocellets per part dels tres vailets “posseïts de l’embriac de la caça” amb les bocabadants descripcions d’aquests “brillants senyors de l’aire”.
Valdria la pena editar aquestes dues narracions en un volum per a ús dels joves, amb alguna il·lustració suggerent i alguna manera senzilla d’aclarir el significat de moltes paraules en desús. Una llengua tan i tan rica i un mestratge literari tan gran no ens haurien de semblar un inconvenient per a la lectura, sinó tot el contrari. I cap mena d’aprensió ecològica ens hauria de retenir. Hi ha en aquestes narracions infinitament més amor i coneixement de la natura que en qualsevol novel·la de promoció de valors mediambientals.

Addenda:
Per a mi, l’emoció de la sortida nocturna de “La parada” és semblant a la del segon capítol de Les aventures d’en Huckleberry Finn, de Mark Twain, quan la colla de Tom Sawyer va a una cova a formalitzar la constitució d’una banda de lladres. Però Mark Twain era un humorista consumat. I Ruyra un esteta.
La riquesa de vocabulari mariner pot arribar a marejar una mica, a “Una tarda per mar”. Per desintoxicar, recomano la lectura del conte “Literatura rural” de Quim Monzó (un altre autor que té els recursos apropiats per una literatura juvenil de qualitat). Hi veureu un noi de ciutat que fa colla amb dos nois de poble, experts en el món rural i les seves paraules, que viuen una aventura prohibida, gairebé mínima... Però que es gira en tragèdia i crueltat.
Joaquim Ruyra és present en el mercat del llibre infantil i juvenil (era present):
La parada. Il·lustracions de Xavier Grau. Barcelona: 1979, Editorial Lumen
Dos contes. Dibuixos d’Irene Bordoy. Sant Adrià del Besòs: 1990. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. “El tinter dels clàssics” n 22. (conté “Les Senyoretes del Mar” i “La mirada del pobret”)
Una tarda per mar i altres narracions. Edició a cura de M.L. Julià. Barcelona: 1991. Ed. Barcanova. “Biblioteca Didàctica de Literatura Catalana” n. 20. (Conté: “Una tarda per mar”, “L’èxtasi de l’oncle Ventura”, “L’aniversari del noi Guixer”, “Avís misteriós”, “Mànegues marines”, “La vetlla dels morts” i “La Xucladora”
I acabarem subratllant que Joaquim Ruyra també va escriure per als infants: Non-non. Quinze cançons de bressol populars, de diverses nacions, amb lletra catalana de Joaquim Ruyra, harmonitzades per a piano pel P. Nicolau de Tolosa O.M.C (19??). Es poden trobar en el volum Obra completa (Ed. Selecta)