Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 7 d’abril de 2022


 

Tanguy 


Michel del Castillo (1933) i Jorge Semprún (1923 - 2011) són dos escriptors francesos de primera línia que des del seu origen i dolor espanyols van construir una notable obra on combinen ficció i autobiografia. La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial els van arrossegar cap als destins més cruels, i en van fer un testimoni estremidor, literàriament potent i d’una gran repercussió entre els lectors francesos i de bona part del món. No sé si n’hi ha cap en espanyol que se’ls pugui comparar. En català, sí: Joaquim Amat Piniella (1913- 1974), l’autor de K.L. Reich (1946), que si no hagués estat sotmesa a tots els condicionants d’aïllament, supremacisme lingüístic, censura i pobresa del mercat editorial de l’Espanya franquista hagués pogut tenir una important volada internacional, al costat de les obres de Primo Levi o Elie Wiesel.


Michel del Castillo, va estrenar-se com a escriptor amb Tanguy (1957). Un llibre que senta les bases de tota la seva abundant producció posterior i que va tenir un enorme reconeixement: entre el públic francès contemporani en el moment de la seva publicació, entre el públic internacional gràcies a les traduccions (excepte a Espanya, és clar) i, a més llarg termini, entre el públic jove; ja que ha estat un títol que diverses generacions de professors de llengua i literatura han fet llegir a les seves classes d’institut. Una cosa semblant va passar amb Le Grand Voyage (1963), de Jorge Semprún. Però amb una repercussió no comparable entre el públic jove.


A més, Tanguy té una virtut que el fa encara més especial. És un llibre que deixa petja. Les desventures del nen protagonista comencen amb les canonades amb què els republicans madrilenys es defensen de l’atac feixista. I aquests cops sords i estrepitosos marquen l’inici d’una cursa per la supervivència en territori hostil, en camps de concentració francesos i alemanys, en vagons de mercaderies, al tenebrós Asil Duran de Barcelona, a la fàbrica de ciment de Vallcarca... Les injustícies i el dolor que viu l’alter-ego de l’autor durant aquests anys d’infantesa i adolescència són certament escruixidores i el narrador les detalla des de la visió del nen que hi ha de fer front, entre resignada i admirada: «és la guerra», es diu a ell mateix per intentar posar un context que expliqui aquella crueltat, aquell fred, aquella fam. Una explicació que decau quan és internat a l’Asil Duran. Llavors la criminal crueltat dels religiosos que l’administraven queda marcada per la gratuïtat; i, per tant, per la pura maldat. En el periple, el protagonista aconsegueix viure alguns moments d’amistat amb iguals o de sentir-se sota l’empara protectora que tot nen mereix. Però bona part de les seves desventures estan marcades precisament pel contrari: pel desemparament. Una paraula absolutament literal: abandonat primer pel seu pare i després per la seva mare, Tanguy, el nen de pocs anys, l’adolescent, el jovenet, es pregunta constantment què hi fa ell sol al món; com pot ser que el seu pare i la seva mare hagin posat per davant altres preocupacions al deure de protegir-lo amb els seus braços, les seves mans, els seus petons, les seves paraules.


El mite de Hansel i Gretel, tan freqüent en les novel·les del dolorós recorregut juvenil cap a l’edat adulta, com a L’illa del tresor o El guardià en el camp de sègol, entre moltes d’altres, en aquesta novel·la és rigorosament literal. El protagonista és abandonat tot sol en el pitjor dels boscos possibles: una França sense fraternitat que envia els republicans espanyols als camps de concentració, una Alemanya embogida de nit i boira, una Espanya catòlicament repressora. Sense ni tan sols l’engany de la casa de xocolata. Amb un dolor tan constant i tan intens de saber-se abandonat, que sovint Tanguy s’obliga a pensar que la mare és morta i que és per això que ho ha tornat a aparèixer mai. A la rondalla, els dos germanets perduts al bosc aconsegueixen tornar a casa i ser rebuts amb alegria. També, en certa mesura, Jim Hawkins i Holden Cauldield «retornen». Ni Michel del Castillo ni Tanguy no van tenir tanta sort. I potser per això Tanguy és la primera d’una sèrie de novel·les que repeteixen el mateix abandonament: Rue des arxives (1994), De père français (1998), Mamita (2010)


Tot i que tant pare com mare reapareixen a les últimes pàgines del llibre, el protagonista no hi troba cap amor, cap manera de sentir-se complert. Amb el protagonista completament sol, la novel·la acaba amb un desig de la part del narrador en tercera persona: ja que Déu no deu pas existir, li desitja altres protectors desinteressats; i que pugui, un dia, en una França que estima però que no li ha donat res, trobar bella la vida. Un final de rondalla que canvia la dolçor dels anissos de la felicitat pel regust del tabac dolent. Escèptic, existencialista.


Michel del Castillo; Tanguy. París, Editions Gallimard, 1995.


N’hi ha una traducció catalana a càrrec de Ramon Lledó, de l’editorial Límits d’Andorra (1994). Amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.



divendres, 28 de gener de 2022

 Le grand Meaulnes

Alain-Fournier va ser un jove novel·lista. I jove va morir, poc després de ser cridat a files per defensar França, l’any 1914, a la Gran Guerra. La novel·la que va escriure, sobre el dolor de la pèrdua de la primera joventut, va quedar així com a única obra de l’escriptor, protegida per una mort prematura i malaguanyada. Com la de centenars de milers de joves francesos i alemanys que van matar-se els uns als altres: una bala al ventre, la cama gangrenada per la metralla, la pell amb esgarrifoses butllofes degudes al gas mostassa. Però aquesta joventut que va ser llançada a les trinxeres havia crescut amb els nobles ideals de l’amistat, la fidelitat, l’amor, l’aventura meravellosa... Havien viscut intensament el goig d’una excursió, havien imaginat amors tan màgics que podien convertir un instant en un futur resplendent, s’havien vist ells mateixos, amb cossos ja adults, amb la mirada d’infant. Havien intuït la veritat de les rondalles. I Alain-Fournier, de tot aquest pòsit meravellós, en va fer una obra literària, una urna de cristall on aquells somnis s’expressessin per sempre amb tota la seva puresa i tot el seu dolor.


Le grand Meaulnes (1913) és una novel·la protagonitzada per dos adolescents. Un és el narrador, un esperit més observador que actor. L’altre és el que dona nom al llibre i que de seguida mereix l’epítet de gran per les seves qualitats de lideratge. Tots dos viuen a casa el mestre d’una escola rural. El narrador perquè n’és el fill, i el protagonista perquè sa mare l’hi deixa a pensió. Després de perdre’s de forma tan atzarosa com els herois dels relats màgics de la matèria de Bretanya o d’algunes rondalles, el gran Meaulnes arriba per casualitat a una mena de palau enmig del bosc on se celebra una sorprenent festa de noces. El lloc tant pot semblar una caseta de xocolata sense bruixa on els nens i nenes que formen la major part de convidats són invitats al joc continu; com el castell de la Bella dorment, ja que és on troba la jove, gentil i subtil dama de qui s’enamora fulminantment. La festa acaba abans d’hora perquè la joveníssima núvia planta el joveníssim nuvi, Franz, de qui Meaulnes es convertirà en aliat i alhora en víctima. A partir d’aquí, aquell lloc meravellós i el relat sobre la festa es converteixen en l’obsessió dels dos protagonistes: com localitzar-lo? Com retrobar la jove i bella dama?


Com si s’hagués fos en el buit, els dos protagonistes són incapaços de retrobar el lloc de la festa, tot i que no pot ser gaire lluny. Decebut, el gran Meaulnes. l’heroi malaurat, inicia un recorregut ple de dificultats que l’allunya ràpidament de la seva privilegiada i daurada joventut, fins al punt que la figura del narrador va prenent més i més relleu, com a autèntic dipositari dels somnis i ideals del seu amic. Paradoxalment, el narrador, que assumeix les seves responsabilitats adultes, mai traeix el somni del seu amic i vetlla i se sacrifica perquè les dues parelles d’enamorats aconsegueixin reunir-se. En canvi, el gran Meaulnes, que sembla negar-se a créixer, assumeix que la felicitat és un miratge, fins al punt que es converteix en un personatge que fuig: del seu amic, de l’indret meravellós, de la seva estimada, d’ell mateix.


De les dues figures femenines, Yvonne de Galais, com a la major part de les rondalles i les novel·les d’aventures, té un protagonisme subsidiari dels seus dos enamorats. És clarament la dama angelical que el narrador es mereixeria, però a qui es limita a protegir per ser fidel al somni del seu amic. Meaulnes és qui la porta a coll escales amunt el dia del seu casament. I el narrador qui la porta escales avall, nou mesos després, el dia del seu funeral. I el lector no té dubte de quin acte d’amor és més intens i sincer. Valentine (la núvia de Franz) en canvi, té l’esperit insegur de Meaulnes, no es limita a esperar, sinó que fuig i intenta orientar el seu destí, encara que això la porti a trair els somnis, en una peripècia força inversemblant que acaba amb uns anissos una mica esbravats: finalment es casa amb Franz i van a viure a la deliciosa caseta que Franz feia servir per jugar a ser gran.


El llibre es recorda molt més per la lluminositat i intensitat d’algunes escenes que no pas per la trama argumental, novel·lesca en el mal sentit de la paraula. Com la de l’enlluernadora entrada de Meaulnes en la vida del narrador, quan engega una pirotècnia a mig cremar que ha trobat a les golfes. En paraules del narrador, Meaulnes va bufar sobre l’espelma que il·luminava el rostre de la seva mare... El pinyol del llibre, del qual tots els episodis anteriors són preparació i tots els episodis posteriors són conseqüència, la meravellosa festa de noces, arriba al lector amplificada a través de la visió encisada del narrador, que reporta la descripció que n’hi ha fet Meaules. Tant mítica esdevé la festa que més endavant, hi ha un meritori intent de reproduir-la. El narrador ha localitzat Yvonne de Galais i ha aconseguit organitzar una festa camperola a imatge d’aquella que va encisar Meaulnes. Tot i les bones intencions i que l’essencial és allà (la mateixa Yvonne), res és igual i Meaulnes es mostra distant i irritable. L’episodi dona molt d’espai a un accident que li passa al vell cavall d’Yvonne: tot i que s’ha fet el possible per a la comoditat de la bèstia, al final tots aquells preparatius s’han convertit en una cruel trampa que li esguerra una pota. Meaulnes, quan ho veu, s’enfurisma i en culpa a tothom. La festa acaba amb la sensació que alguna cosa molt valuosa ha estat trencada. I el lector no pot deixar de prendre el destí del cavall com una premonició de la mort d’Yvonne: una altra de les escenes punyents del llibre, on el protagonisme del narrador ja sobrepassa clarament el de Meaulnes, que ha passat a ser gairebé una nosa, un motiu més de tristesa.


Alain-Fournier, que havia admirat escriptors simbolistes de tercera fila, aconsegueix en aquest llibre ser més fidel a la seva intuïció, a l’autenticitat dels seus records de minyó quiet i somiós, que als seus projectes poètics. Sí que la novel·la té alguns moments d’un fulletonesc inversemblant, però mai perd la màgia que en fa una lectura que deixa empremta.


Alain-Fournier. Le grand Meaulnes. París: Éditions Gallimard, 2009.


N’hi ha una traducció catalana a càrrec de Lídia Anoll: El gran Meaulnes. Martorell: Editorial Adesiara, 2019.