Les cròniques marcianes (1950) reuneix vint-i-sis relats molt heterogenis, d’entre una i trenta pàgines. No són un intent de donar una visió coherent d’una futura colonització de Mart, sinó de fer un retrat de l’Amèrica de la dècada del 1940, de les seves contradiccions fundacionals, de les seves flaqueses com a societat industrialitzada, consumista, racista, aparentment molt segura d’ella mateixa, profundament bel·licista, d’un optimisme amb l’àtom a l’ala. Bradbury no hi desenvolupa mai cap coherència científica, no li importa justificar els desafiaments tècnics dels viatges espacials ni cap murga derivada de si Mart i altres planetes no són en cap mesura bons llocs on anar a fer una cabana de troncs i torrar unes costelles a la brasa. En realitat el Mart del futur és un paisatge nou per a situar-hi il·lusions, pors i decepcions presents. En uns contes Mart està habitat per personatges tan poca-soltes com els habitants dels planetes que visita el Petit Príncep en el perible que el porta del seu asteroide a la Terra i de tornada. És a dir tan poca-soltes com els veïns de la nostra escala o els protagonistes habituals del telenotícies. En d’altres, l’antiga i refinadíssima civilització marciana està extingida. O quasi extingida. O ni una cosa ni l’altra: perquè el temps és relatiu i poden coexistir dos espais temporals, com a «Trobada nocturna», o s’han convertit en místics globus de foc (una narració que ha entrat i sortir del recull i ha acabat formant part de L’home il·lustrat). En uns contes els terrícoles fugen de la Terra per por de la guerra nuclear que la destrueixi, i en d’altres se’n tornen a la Terra per defensar el seu país en aquesta guerra suïcida. Però també pot ser que qui vulgui marxar a Mart siguin els negres, cansats del racisme que han hagut de suportar als Estats Units. O que Mart s’hagi convertit en l’últim refugi i en la venjança de la prohibida literatura fantàstica de Poe. És, doncs, un recull tan coherent com un cistell de bolets variats, tots del mateix bosc, és clar. I més moralista i presentista que no pas especulatiu i anticipatiu.
Ray Bradbury té clar que hi ha dues coses que no poden fallar si es vol construir un relat literàriament potent. La primera és que no es pot anar enlloc sense una imaginació de gran qualitat i que no faci mai figa. La segona és que és imprescindible usar-la per repensar la consciència humana i ciutadana, per posar el dit a la nafra d’alguna certesa ridícula i fer-la saltar pels aires. Secundàriament, hi ha un tercer factor: que els contes tinguin un aire de família entre ells i es vagin encadenant com capítols una mica malavinguts d’una presumpta novel·la: bolets d’un mateix bosc, variacions d’una mateixa aroma de molsa i pinassa, amb un punt al·lucinogen que enlluerni i faci ballar el cap.
Cada lector, doncs, haurà de decidir quins són els contes que prefereix. Borges, amb bon criteri va triar «La tercera expedició». Aquesta tercera expedició té coherència amb la primera i la segona? No del tot, però ja hem vist que no cal filar prim. La primera expedició fracassa per un atac de banyes d’un mascle marcià. La segona pet l’obcecació del sistema de salut mental marcià. La tercera... Potser que primer en copien un fragment per assaborir la prosa poètica de Ray Bradbury, feta, és clar de tradició, però amb uns efectes «marcians» molt notables: «Ara, en arribar a les altes atmosferes marcianes, el coet reduïa la velocitat amb eficàcia metàl·lica. Encara era bell i fort. Havia fet via per les aigües de mitjanit de l’espai, com un pàl·lid leviatan, deixant enrere l’antiga llum i abocant-se a no res successius.» No està malament, oi? Hi ressona Moby Dick. Doncs aquesta nau aterra en un Mart on hi ha un poblet d’Ohio amb tots els seus detalls, i poblat amb tots els records agradables de tots els membres de la tripulació del coet. Cap teoria per explicar com és possible un prodigi així aguanta més d’un minut... fins que les ganes de reviure la vida familiar perduda fan que la tripulació abandoni qualsevol prudència... Així que la por a l’altre que ha escrit les pitjors pàgines de la història de la humanitat és també cosa de marcians. Curiosament, trobarem un poder i uns objectius semblants a la tremenda i èpica novel·la Solaris de Stanisław Lem.
Convivint amb aquest to general inquietant i amb un pessimisme inevitable en els anys de posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan semblava que les grans potències preparaven la següent i última, trobem de vegades un mica d’humor, com en el conte «Les poblacions silencioses», on qui carrega la llufa és, inevitablement, una dona. Ai! Quan Ray Bradbury dibuixa com serà la gent que habitarà Mart l’any 2005, la reprodueix tal com era el 1948. Així que les dones es limiten a penjar les cortinetes i anar a la perruqueria. L’altra cosa inevitable, que faria riure si no fos que és ben preocupant, és l’universalisme de l’anglès: els marcians el parlen perfectament gràcies a les seves habilitats mentals extraordinàries. Només un arqueòleg boig s’interessa per entendre els llibres marcians que troba en temples tan meravellosos com les tombes egípcies.
El meu conte preferit és el més líric, i l’únic que fa dialogar sense violència la civilització marciana amb la terrícola, potser perquè aquest diàleg es produeix perquè en un determinat revolt d’una carretera, una determinada nit, el temps es revincla fins a fer coincidir dos viatgers d’èpoques molt distants. A «Trobada a mitjanit» un colonitzador terrícola i un marcià, de camí tots dos a una població propera, són incapaços de veure el paisatge que veu el seu interlocutor. Allà on el marcià veu una ciutat amb canals de vi d’espígol, preparada per celebrar un fantàstic festival, el terrícola hi veu unes runes sense vida. Allà on el terrícola veu un poblet de cases de fusta, que espera l’arribada d’uns coets amb les xicotes i les dones dels homes que l’han construït (que hi penjaran les cortinetes i encendran el forn per a fer uns pastissos, suposo), el marcià hi veu l’oceà immens. És dels pocs contes on s’explora una teoria científica: com és el temps després d’Einstein? L’únic, per tant, que pot haver estat escrit simultàniament a altres obres que reflexionen sobre l’elasticitat i la persistència del temps: de les històries de la matèria de Bretanya, a Proust, Solitud o Mirall trencat.
Ray Bradbury; Les cròniques marcianes. Traducció de Quim Monzó. Edhasa, Barcelona 1992
