Les aventures d’en Perot Marrasquí

 

Entre 1910 i 1938 bona part de la canalla de Catalunya s’acostava setmanalment al quiosc per anar a comprar per pocs cèntims El Patufet, les novel·les de Josep Maria Folch i Torres i altres publicacions infantils i juvenils. Això vol dir que hi havia una cadena d’editors, dibuixants, impressors, quiosquers que creien en aquesta petita indústria i que en vivien gràcies a les guardioles de la mainada. Un d’aquests editors, Antoni Muntanyola, que aspirava a diferenciar-se de la competència per la qualitat dels seus productes, va encarregar, l’any 1917, a Carles Riba una història d’aventures inspirada en el Polzet. Es publicaria en quaderns setmanals que il·lustraria Vicenç Segrelles. Per alguna raó, però, només va sortir durant tretze setmanes i va deixar els lectors a l’escapça. Potser no era el producte que esperaven els nens que anaven a gastar-se els centimets de la setmanada. Potser el títol, Les aventures d’en Perot Marrasquí, no era igual de llaminer que les Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910) o En Bolavà, detectiu: memòries íntimes d'un detectiu eixerit (1911), o Les aventures d'en Bolavà en el país dels xinos (1912), o Les formidables aventures d'en Pere Fi (1934). El que és clar que el tàndem Muntañola-Riba no va fer ni pessigolles a la locomotora folch-i-torriana. Potser és que el seu producte s’havia d’adreçar directament a les butxaques de pares, tiets, avis i padrins amb inquietuds pedagògiques i disposats a llegir en veu alta als petits de casa, i no a les butxaques dels joves lectors, molt més disposades al toc segur, a la diversió senzilla i trepidant. Potser per això, set anys després, els 23 capítols definitius van aparèixer en forma de llibre. Perquè el compressin els adults, pensant en els nens. I amb dibuixos d’Apa.

Les aventures d’en Perot Marrasquí és un llibre que no hem agraït prou a Carles Riba. El professor, l’hel·lenista, el poeta, l’intel·lectual es va veure obligat a fer mil feines durant la seva vida i si mirem la seva bibliografia completa descobrirem molts llibres alimentaris que no han tornat a ser editats. Aquest, però, és un llibre escrit pel savi a la llum del nen que va ser i amb amor a l’acte de lectura de l’adult al nen. Està amarat d’un saborós humor i d’una mirada bonhomiosa cap als protagonistes, tant humans com animals, i juga amb habilitat les cartes del folklore, la faula moral i el ritme sincopat de la peripècia. No és un clàssic de la literatura universal, com El meravellós viatge de Nils Holgersson per Suècia (1907) de Selma Lagerlöf, però Carles Riba mateix li tenia una estima especial, com demostren aquestes paraules d’una conferència sobre els seus llibres per infants i, especialment, sobre Perot Marrasquí (1938): «He pensat de vegades en una segona part. La faré mai? Potser la segona part són les Estances, L’ingenu amor».

Perot Marrasquí és el fill d’uns pares ja granadets que l’han estat esperant durant anys. No el troben sota una col, però els el porten de París dins d’una caixa plena d’encenalls. El noi és un veritable esquitx de pocs centímetres i la primera etapa de la seva infantesa estarà marcada per ser la quinta essència del nen de pis: tan sobreprotegit que no es pot moure d’una taula amb baranes que forma un minúscul pis dins del pis. El seu tarannà intrèpid i les lectures de novel·les d’aventures, però, el portaran a desafiar els perills: i ja el tenim escapant-se del seu pis dins el pis i del pis, pujant al terrat, convencent els veïnets que hi juguen d’enfilar-se a cavall de l’estel de canyes i paper que es tan a punt de fer envolar, volant per damunt dels terrats i transbordant tot seguit a llom d’un colom de colomar amb ínfules salvatges: en Rocatallada. El minúscul noi de pis barceloní, doncs, emula en Nils Holgersson, l’aventura del qual comença precisament a llom d’una oca domèstica que no pot resistir la crida de les seves congèneres salvatges.

A partir d’aquí les aventures d’en Perot ja no tenen a veure amb els humans, sinó bàsicament amb els animals, amb els quals parla amb tota naturalitat per la senzilla lògica que ell, de la mida d’un ratolinet, els pot tractar de tu a tu: el solemne caragol Banyatrapada, el murri gat Barrusquí i el tartarinesc gat Mitjacella, la família Mallerenga... L’esquifidesa d’en Perot el posa en gravíssim perill una vegada i una altra, però sempre aconsegueix sortir-se’n per la sort que vetlla pels petits i, més a mesura que avança el conte, per la seva astúcia. En Perot ha après a espavilar-se.

Gairebé tan important com el protagonista és el narrador de la història, com un titellaire que no s’amaga darrere cap paravent sinó que comparteix l’escenari amb els personatges a qui dona vida i fa fer tombarelles. És una veu present i bonhomiosa, una mica a l’estil de la que fa Carlo Collodi al Pinotxo, que interactua amb el lector i l’acompanya al llarg del capítol fins a convocar-lo per a l’episodi següent. Es tracta d’un intent d’oralitat que sona impostada i quasi reverberant, que avui fa més nosa que altra cosa: «D’En Perot fa temps que no n’he sabut res més; però tinc entès que ha crescut i que ja és tot un homenet, i que el tenen a pensió, no sé si als Escolapis o als Jesuïtes. I com que tot allò que Déu vol ho vol per bé, un bé al capdavall ha degut ésser per a ell la seva escapada (...). Deu haver capit que res d’aquesta terra no iguala la dolçor i la bondat de les coses de casa, i que encara que el món no sigui allò que se’n diu una vall de lliris i roses, i que calgui fer almenys un ull viu, cal també posar amor almenys a l’altre ull.»

Perot Marrasquí és un petit Ulisses que protagonista un trepidant periple fins a poder tornar a la seva illa, la taula-pis, i amb la seva família. El caràcter lil·liputenc de les seves gestes no desmereix les d’altres herois més cèlebres. Això Carles Riba ho sap i es nota que s’ho passa bé fent de titellaire d’aquest simpàtic heroi, però so sap desempallegar-se del to magisterial, de la veu estrafeta, de la moral única de la faula. És la pega de l’«estil equivocat» que J. R. R. Tolkien, molt exageradament, creia que tenien alguns fragments d’El Hòbbit. Un estil equivocat que compensen amb escreix les aventures i la gràcia dels personatges del conte, encara que hagin de volar amb aquest plom a l’ala. No crec que es pugui dir el mateix, en canvi, de les històries que formen el recull Sis Joans (1928), on la voluntat moralitzadora ensorra qualsevol intent de fer volar les històries.

Carles Riba, Les aventures d’En Perot Marrasquí. Il·lustracions d’Apa. Sisena edició 1982.

El viatge meravellós de Nils Holgersson per Suècia

 

Aquest no és només el llibre més conegut de la més coneguda escriptora sueca Selma Lagerlöf (1858 -1940), primer Premi Nobel de literatura concedit a una dona, el 1909- sinó un lluminós exemple de generositat envers la necessitat de lectura dels nens. El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia va ser fruit d’un encàrrec del govern suec a la seva prestigiosa escriptora: un llibre que servís als nens per aprendre la geografia del seu país i, de retruc, les bases de les seves tradicions i de la manera de fer de la sevagent treballadora, lliurada a treure profit d’una natura generosa i grandiosa. El recurs literari adoptat per Selma Lagerlöf tothom el coneix. Un marrec massa trapella és convertit en follet i inicia un viatge a cavall d’una oca domèstica que s’afegeix a una bandada d’oques salvatges en la seva migració cap a Lapònia. Això permetrà fer una minuciosa descripció de tots els paisatges de Suècia avol d’ocell. Pàgines i més pàgines on la geografia sueca es explicada amb tot de detall, d’una manera que difícilment arriba a cansar, amb profusió d’explicacions llegendàries que donen una animació entranyable a planes, rius, llacs, arxipèlags, muntanyes, boscos i ciutats. Aquestes pàgines, que tant d’amor reflecteixen per un país, però, no són pas la part més interessant del llibre i cal reconèixer que representen un considerable entrebanc per a qui vulgui tan sols fruir de la companyia d’en Nils Holgersson i les seves amigues les oques. Si en prescindim, (i això ha estat fet en ocasions per editorials estrangeres) obtindrem un llibre amb menys grandesa, però potser facilitarem a molts lectors el meravellós encontre amb el petit heroi suec.
Obviant l’èpica geogràfica, doncs, aquest és un llibre on brilla esplendorosament l’èpica de l’amistat. En els seus viatges, Nil Holgersson té moltes oportunitats de conèixer els patiments de tot de personatges, humans o animals, i mai no té la mandra ni la deixadesa de no prestar-los un cop de mà. I el mateix passa amb tot de protagonistes d’històries paral·leles que van entreteixint-se amb la principal fins a construir un forta madeixa literària amb un enorme poder d’emoció i suggestió (i, per tant d’educació). El gos Karr, Bataki el corb, l’ant Grafäll, la cornella Talòs-Feixuc, l’àguila Gorgo, que va ser criada per l’oca Akka... Tot un univers d’animals amb uns noms deliciosos i unes personalitats ben definides, que lluiten des de la seva posició per ser dignes de la responsabilitat que recau sobre ells pel simple fet de ser qui són i que sovint utilitzen l’art de la narració per convèncer els seus rivals. Fins i tot l’antipàtic guillot Smirre acabarà tenint la seva oportunitat.
Al seu moment, aquest llibre fou comparat al Llibre de la jungla de R. Kypling, amb el qual es podria establir una línia de familiaritat que quedaria trencada, crec, pel to més domèstic que èpic amb què es retratada la fauna escandinava. I sobretot per la seva supeditació molt més forta a un paisatge davant el qual homes i animals són com figuretes de pessebre. Però això no vol dir que Selma Lagerlöf utilitzi el protagonisme dels animals per estalviar les aventures desagradables als humans i ser així més “compassiva” cap els seus lectors. En el llibre totes les peripècies de bèsties i persones posseeixen una mateixa veritat, dominada per les forces indomables de la naturalesa, tantes vegades allunyada de les flors i violes: així l’esborronadora història de l’Asa, l’oquera, i el seu germanet Mats, que fan un viatge gairebé paral·lel al de l’Esquitxó (que és com els ocells coneixen en Nils), però sembrat de penalitats i d’un heroisme ple de naturalitat.
Abeurada en el folklore suec, inspirada pels paisatges del seu país, Selma Lagerlöf construeix una nova odissea protagonitzada per un entranyable Patufet amb tanta fusta d’heroi com el que més. I amb la grandesa de saber que crueltat i tendresa formen part d’un mateix món pel qual cal passar abans de, si és possible, retornar a casa amb tota la saviesa del camí fet.
(2009)