Solaris i Moby Dick

 

«Per escriure un llibre poderós, cal triar un tema poderós.» diu Herman Melville a Moby Dick (1851) i ho subratlla reclamant uns estris d’escriptura en consonància: que la ploma sigui de cóndor i el Vesubi per tinter. Perquè s’ha posat a escriure sobre el leviatan i això l’ha fet ampliar el seu abast fins a «l’univers sencer, sense excloure’n els encontorns.» «No es pot escriure mai un volum gran i permanent sobre una puça per bé que n’hi hagi hagut molts que ho han intentat.» remata (capítol 104). Si apliquéssim aquest criteri, potser cap novel·la com Solaris (1961), de Stanislaw Lem, hauria triat un tema tan potent: no ja una enorme balena blanca, sinó un oceà conscient i intel·ligent. Un oceà que ocupa tot el planeta Solaris i que és capaç de saber controlar la seva trajectòria orbital al voltant de dos sols, produir una al·lucinant poesia arquitectural i efímera, entrar en els subconscient dels humans que l’estudien des d’una estació orbital i fer reproduccions vivents dels seus records més amagats. Ja es veu, doncs, que el novel·lista de ciència ficció polonès és de la mateixa raça que el narrador d’aventures marineres americà: ambiciós i amb visió de globalitat.

Des que van començar les primeres especulacions sobre els viatges espacials, l’home ha somiat a trobar civilitzacions extraterrestres. Sovint aquests somnis s’han disfressat més o menys matusserament d’horror i terror i no han aportat gaire cosa més que subratllar la nostra por dels bàrbars, és a dir dels que no parlen el nostre idioma ni tenen els nostres costums, cosa que els converteix en perillosos i dignes d’extermini. I així mateix passava en tantes històries de navegacions, com les aventures de Simbad el mariner o les d’Ulisses. Stanislaw Lem, però, no va per aquí. En primer lloc posa en qüestió tots aquests somnis de trobar algun germà enllà enllà de les galàxies: podria molt ben ser que la seva naturalesa i la seva lògica fossin tan i tan diferents de les humanes, que no hi hagués cap possibilitat de comunicació i, per tant, de fraternitat. Per això pensa en un planeta oceà que porta milions d’anys fent els càlculs més complicats i creant cimarbres, loguins, fungoifes, mimoides, simetríades, asimetríades, vertebrures i velòcids com qui crea fastuosos espectacles d’un ballet geològic, viscós, magmàtic per al mateix creador i únic espectador solitari. I en segon lloc aborda l’enfrontament entre la intel·ligència humana i Solaris com una manera de tensar una mica més la corda del nostre malestar contemporani: quan ens mirem al mirall veiem un escarbat, o a Mr. Hyde, o a l’altre, o un laberint angoixant, o la negror del no-res...

En el primer pla, Stanislaw Lem s’agermana amb Herman Menville en el caràcter enciclopèdic. Kris Kelvin, psicòleg solarista, consulta la gran biblioteca de l’estació espacial i desgrana les diverses observacions i hipòtesis sobre la naturalesa del planeta que diverses generacions d’estudiosos han proposat, en un afany molt estimulant però comparable al de la formiga que volgués entendre l’elefant. Generacions d’humans han intentat trobar explicacions sobre l’enorme peix que solca els oceans del planeta sense importar-li gaire si travessa l’equador o voreja el glaç d’un pol o de l’altre, i Melville aporta aquestes especulacions amb formats diversos que combina amb l’aventura del narrador protagonista, embarcat en la nau de l’obsessió monstruosa del capità Ahab, en un oceà sense límits. Aquest caràcter enciclopèdic és un dels atractius d'ambdues novel·les. Un atractiu tocat d’una estimulant desmesura, imprescindible per donar als seus relats aquest aire poderós que ens enfonsa uns quants centímetres en la nostra insignificant butaca de lectura.

En el segon pla, tant els membres de la tripulació del balener Pequod com els de l’estació Solaris no només viuen una aventura oceànica, sinó sobretot un periple angoixant per una galeria de miralls que els retornen la imatge de les seves pors, de les seves angoixes, de totes les xacres de les seves seguretats. L’obsessió per capturar la balena blanca i per enfrontar-se a un organisme tan poderós i capriciós com un déu transforma els protagonistes fins a posar-ne totes les entranyes al descobert.

Vicenç Pagès Jordà situava Moby Dick (135 capítols, cap a 500 pàgines de lletra atapeïda, narrativament desmesurat) al final de la seva llista del cànon de la literatura juvenil, pel que fa un ordre de lectura determinat per un grau creixent de dificultat. Marca així una frontera que converteix el lector juvenil en lector adult. Crec que Solaris també marca una frontera dins la ciència ficció i que el jove lector que hi arribi després de passar, per exemple, per John Wyndham, Manuel de Pedrolo, Isaac Asimov i H.G. Wells haurà descobert una grandesa literària que el portarà a ser un lector més exigent a qui no han de fer por els projectes que només es poden mesurar amb els gegants de la literatura universal.

Stanislaw Lem; Solaris. Traducció de Xavier Farré. Kalandraka, Bacelona 2022.

És Moby Dick una lectura per a joves?

Herman Melville (Nova York 1819 – 1891)
Molts dels qui tenen responsabilitats en aquesta matèria dirien que no. És una novel·la molt llarga, amb un estil laberíntic, amb infinitat de referències religioses, mítiques i literàries, amb digressions zoològiques acientífiques, amb un narrador protagonista que a mitja novel·la s’eclipsa en favor d’un monomaníac, amb expectatives d’acció constantment frustrades...Tanmateix, la novel·la de Herman Melville ha aparegut invariablement inclosa dins les col·leccions juvenils. Sovint esporgada, com també ha passat moltes vegades amb Robinson Crusoe, una altra novel·la excessiva, però que no pateix tant amb l’esporgada, sempre que no sigui radical. I és que Moby Dick pot ser considerat la revàlida del lector jove. En primer lloc li ofereix un tipus d’aventura excitant, amb un ambient oceànic que fa bo de tastar amb la precisió que pàgina rere pàgina ens ofereix un narrador força proper i tan acabat de sortir de la capsa com el lector: suggestionable, observador, equànime, sense passat (o a un passat esborrat)... En segon lloc, tensa, pàgina rere pàgina, com un entrenador exigent, el nivell de dificultat, incorpora elements més heterogenis amb tècniques cada vegada més variades, ens submergeix, després d’una llarga preparació, en reflexions d’elevat to metafísic, però viscudes des de les entranyes, no des de l’asèpsia del pensament filosòfic. Sempre amanides amb successos malèficament tràgics i plens d’emoció. I en tercer lloc endarrereix sagaçment la topada amb la balena blanca, fent que aquest estímul doni forces al lector per travessar les pàgines més àrides, a l’espera de la gran batalla entre aquest gegantí protagonista absent i el deshumanitzat capità d’una sola cama.
Molt sumàriament, podríem dividir la novel·la en dues parts. En la primera el lector confia que està llegint l’aventura d’Ismael, el narrador que a la primera línia del llibre es presenta amb aquesta frase tan curta: “Digueu-me Ismael”. Sota la influència d’aquesta frase, el lector creu que el narrador és el protagonista i que la subtilment retardada trobada amb Queequeg, el polinesi supertatuat, l’arponer de nissaga reial, el bon salvatge i bon camarada, és l’inici d’una història en què l’amistat hi jugarà un paper preponderant. Les dificultats futures, pensa el lector, se superaran amb la suma de les habilitats d’aquests dos personatges, Queequeg tindrà actuacions físiques espectaculars i els destrets en què caiguin seran més suportables gràcies a l’amistat fraternal entre dos personatges tan diferents. Els plans de l’autor, però, no van per aquí. Una primera advertència, d’odre estilístic, potser és el tremend sermó dels capítols 8 i 9: una peça d’inflamada oratòria sobre Jonàs que el pare Mapple proclama amb un saborós i grandiós llenguatge mariner, que dóna al passatge de la Bíblia un profund eco oceànic: l’angoixa terrible del fugitiu de Déu, de l’home turmentat pel vertigen d’una foscor interior inassumible. I el deute literari que Melville reconeix i impulsa amb nova energia. Una segona advertència, en aquest cas d’ordre argumental, és la tripulació fantasmal de la balenera personal del capità Ahab. Durant el primer albirament de catxalots, el capità Ahab es posa al front d’una balenera tripulada per uns filipins que fins llavors havien romangut amagats a la bodega, encapçalats per un enigmàtic Fedallah, amb posats de gurú fatalista. Queda clar, doncs, que l’acaçament de la balena blanca és només cosa d’un.
La segona part potser comença molt més aviat, però trobo molt significatiu situar-la al voltant del capítol 96, quan es produeixen tres esdeveniments menors però que marquen una autèntica frontera, com la làmina brillant d’un mirall. De primer una escena que es produeix quan el protagonista, encarregat de servar el timó durant una ronda nocturna en què el vaixell flameja per efecte de les calderes de destil·lació del greix de les balenes, és breument vençut per la son. Quan obre els ulls es troba amb l’arjau a les mans i davant seu la negror més absoluta, sense la llàntia de la bitàcola que il·lumini cap brúixola. Sense adonar-se’n, Ismael s’ha col·locat a l’altra banda del timó i aquesta visió al·lucinada que té de buidor i de mort és la negror de la mar de popa. Ismael navega a l’inrevés, endinsant vaixell i tripulació en el buit, i amb ells nosaltres lectors, que a partir d’ara caldrà que afrontem l’autèntica dimensió (mística, cognitiva, escatològica) de la navegació novel·lística en què Melville ens ha embarcat amb l’esquer d’Ismael. Poc després (capítol 99) trobem un altre element simbòlic d’una gran força: la dobla d’or que Ahab clava al pal major com a recompensa promesa al primer que albiri la balena blanca. Aquesta dobla, refulgent de l’or de les grans serralades i misteriosa en la simbologia cabalística que té encunyada, es converteix en l’autèntic melic del vaixell, el centre vital que domina totes les energies d’una tripulació que sembla deixar d’estar composta per personatges de novel·la per convertir-se en caràcters dramàtics. Ara, el narrador Ismael abandona definitivament el seu paper de testimoni i, com la dobla clavada al pal passa a tenir poder sobre tots els personatges, pot captar les seves angoixes més pregones i els seu malsons profètics. D’aquesta manera, per exemple, assistim a uns capítols de composició totalment dramàtica; els monòlegs que cadascun dels mariners del Pequod, atret pel magnetisme de l’or, pronuncia “a part”, en un cara a cara amb el cercle lluminós, mirall de les passions, que el capità ha clavat al pal major. Un procediment que es repeteix força en aquesta segona part i que atorga a la coberta del vaixell les característiques d’un escenari que navegui sobre l’escuma del geni de Shakespeare, amb uns mariners capaços d’expressar els mals de l’ànima mentre s’encaminen cap a la culminació del fat. Cent per cent shakespearià se’ns apareix Pip, el mariner negre que ha perdut el seny després d’haver-se guanyat una gran esbroncada per haver quedat enredat amb la cabestrera, haver caigut a l’aigua i haver obligat els seus companys a triar entre el cetaci caçat o la vida del negre (capítol 93). A partir d’aquest moment, Pip s’ha transformat en “massa bojament enginyós” per poder suportar les seves sentències, i els diàlegs que manté amb el capità Ahab són un autèntic duel de dues veus emparentades amb Hamlet.
Endinsats en l’altra banda de la frontera de la novel·la, la que ja no té a veure amb l’aventura d’Ismael sinó amb la d’una tripulació que resumeix totes les veus de les illes que componen la humanitat embarcada en una partida d’escacs que alguna mà poderosa maneja i que a bord representa el capità, els episodis simbòlics se succeeixen. Tenim la inutilització del quadrant; la tempesta elèctrica, amb els focs de Sant Elm que il·luminen els pals i que embogeixen la brúixola, substituïda per una agulla imantada a cops de martell per un capità amb poders taumaturgs; i més endavant la pèrdua de la corredora (per mesurar la velocitat del vaixell). Assistim a la mítica forja de l’arpó “definitiu”, trempat en la sang dels “caníbals” de la tripulació. A la construcció del taüt de Queequeg, posteriorment decorat pel seu propietari mateix amb els dibuixos dels seus tatuatges “un tractat místic sobre l’art d’assolir la veritat”. I després convertit en boia salvavides. Escoltem els somnis premonitoris del parsi Fedallah, anunciant la mort d’Ahab. I el monòleg de Starbuck, temptat d’assassinar el capità, ple de dubtes i condicionals: “És el cel un assassí quan el seu llamp fereix un aspirant a assassí al seu llit, convertint en cendres mesclades els llençols i la pell? I jo, seria un assassí si...?” I acabat abruptament, amb una sobtada descàrrega de tensió d’autèntica grandesa dramàtica. I acabem aquesta enumeració amb l’escena del falcó que s’emporta el capell del capità, hissat dalt el masteler per ser el primer a atalaiar Moby Dick, pocs moments abans d’encreuar-se amb el darrer vaixell (vaixell funerari) que s’ha enfrontat a la balena blanca i rebre els esquitxos del cadàver que llancen al mar. Més enllà ja només hi ha les tres jornades de l’encalç final. L’acompliment de la profecia. El taüt salvavides.
Moby Dick és una tragèdia desmesurada que es representa sobre la coberta d’un balener. Més que un llibre d’aventures, la seva lectura és en si mateix una aventura. És embarcar a ulls clucs en un viatge tan instructiu com destructiu, amb una tripulació que resumeix totes les veus de les illes on vivim i un capità que les tiranitza amb la veu de tro del seu deliri blanc. És confiar en un taüt com a salvavides. És lluitar per comprendre. Podem no llegir-la, podem no parlar-ne als nostres joves. Podem no confiar en llur capacitat de passar una revàlida que els convertirà en lectors disposats a tot.

La història del senyor Sommer (i el seu parent, l'escrivent Bartleby)

Parlar de Herman Melville (1819-1891) no sempre és parlar de Moby Dick. Parlar de Melville pot ser parlar d’un llibre juvenil com és La història del senyor Sommer, de Patrick Süskind, un llibre que podem fer dialogar amb una magnífica novel·la curta de Melville: Bartleby, l’escrivent. Un diàleg que podríem començar per fer notar que els dos protagonistes són com dues cares de la mateixa moneda: la mobilitat permanent i la immobilitat permanent.
Com El Petit Nicolàs, La història del senyor Sommer està il·lustrada per Sempé. Potser a algú se li va ocórrer que eren propostes paral·leles. Potser es va considerar que un text tan deliciós com el de Patrick Süskind es mereixia, igual que el de Gosciny, uns dibuixos tan deliciosos com els de Sempé. Però és trampa. És una trampa excel·lent que ens fa llegir el text de Süskind com una col·lecció d’escenes humorístiques protagonitzades per un nen en edat escolar: la seva afició a enfilar-se als arbres, l’horror a les frases estereotipades del seu pare, l’enamorament infantil amb la nena Carolina Kückelmann, l’aprenentatge d’anar amb bicicleta, les lliçons de piano a ca la senyoreta Funkel i la seva revellíssima mare, la hilarant anècdota del moc enganxat a la tecla del fa sostingut... Però és trampa, dic, perquè tot això –aquesta mena de Petit Nicolàs de l’Alemanya rural de postguerra- és cert, però el llibre no està escrit en funció seva, sinó en funció del senyor Sommer. Ningú no sap què li passa al senyor Sommer, però de sol a sol el senyor Sommer camina. Camina a molt bon pas, amb el seu bastó com una tercera cama, amb la seva petita motxilla, no per anar enlloc, no per fer esport o anar d’excursió, sinó que camina perquè no pot suportar d’ estar-se quiet, perquè alguna cosa hi ha de trencada dins d’ell que el fa col·locar-se al marge del tracte social i potser fins i tot del tracte amb ell mateix. Ha viscut (aventuro) alguna cosa que no es pot perdonar. Alguna cosa que no es pot resistir si no es crema contínuament a base de caminar amb sol o amb pluja, sense parar, ràpid. I el protagonista infantil de la història ho observa des de la seva perspectiva, com un element més del paisatge, però també com una ombra enigmàtica i sempre present que posa en entredit la pretesa comoditat del seu món.
Süskind és també autor d’una novel·la curta –El colom- on apareix un altre personatge al marge del tracte social, Jonathan Noel. Una persona a la qual el fracàs vital ha abocat a refugiar-se en la més absoluta rutina i aïllament, fins que l’aparició sobtada d’un colom al passadís d’accés a casa seva porta a una situació límit. El senyor Sommer, i Jonathan Noel han estat ferits molt al fons de la seva ànima i, com Bartleby, segurament “preferirien no fer-ho”: no trencar el seu aïllament, no participar de les pantomimes de la prosperitat... perquè la seva confrontació amb la veritat ha estat massa dura com per fer concessions a les aparences.
La història del senyor Sommer té dos moments clau. El primer és quan el narrador infantil, enrabiat per la humiliació de l’escena del moc sobre la tecla del fa sostingut, decideix suïcidar-se pel mètode d’enfilar-se a un arbre molt alt i deixar-se’n caure. Quan ja té la branca triada i ja li sembla tastar la magnificència del seu futur enterrament, es presenta l’apressat senyor Sommer i fa una brevíssima parada per dinar sota l’arbre, amb mirades furtives, amb queixes gemegoses on s’hi “barrejaven la desesperació i l’ànsia d’alleujament”. “Acabava de veure un home que es passava tota la vida fugint de la mort.”. Sobtament li fa impressió que estava fent el ridícul i és clar, el narrador renuncia al suïcidi El segon moment clau és una situació simètrica, pocs anys després. El narrador torna apressadament cap a casa seva amb bicicleta, ja és gairebé fosc i per casualitat veu com el senyor Sommer s’endinsa decididament dins el llac, com si volgués travessar-lo caminant. Al cap d’una estona només queda el barret de palla sobre l’aigua i el narrador no ha fet res per deturar-lo, per, podríem dir-ne, tornar-li el favor. El deixa acabar amb la seva cursa-condemna. O potser el deixa acomplir un sacrifici necessari. Com la mort per inanició de Bartleby.
La història de Bartleby (una novel·la de 72 pàgines que un adolescent pot llegir perfectament de gust. Sense les dificultats de Moby Dick) en certa mesura és equivalent a la del senyor Sommer. Tenim una tècnica narrativa semblant, reveladora, en podríem dir, dels dos pols de la vida humana. Tenim un narrador que és l’únic personatge que es transforma a cops d’experiència i tenim un heroi misteriós (immòbil un, corredor l’altre), inalterable en la seva actitud, amb una presència gairebé cadavèrica, gairebé messiànica. Tots dos llibres també coincideixen en revestir el misteri tràgic amb alguns passatges humorístics. I probablement és aquest aspecte és un dels encerts narratius de Melville i de Süskin, ja d’aquesta manera el relat té la lleugeresa necessària per afrontar el trencament d’una persona sense tremolors sentimentals. D’altra banda, la tècnica del narrador testimoni fa que hi hagi molts aspectes que al lector li agradaria conèixer que quedin forçosament en l’ombra, i permet plantejar una reflexió des de la proximitat i la perplexitat. Com també passa en un altre text il·lustre: La bogeria de Narcís Oller.
Tenim doncs un text declaradament infantil, La història del senyor Sommer, que se’ns revela molt més que un divertiment per passar l’estona. Utilitza les mateixes tècniques que un clàssic de la literatura universal per presentar un tema de profunditat humana gairebé idèntic. Plagi? Ni pensar-ho: diàleg entre textos. Un diàleg al qual, per la brevetat de les dues obres, podem convidar a participar als nostres fills o als nostres alumnes. I sense pensar gaires en les edats, perquè si ja ens hem fet grans, la narració infantil de Süskind ens encantarà. I si encara no ho som, la narració de Melville pot ser una porta accessible a un tipus de lectura un xic més exigent.

A continuació podeu veure una comparativa entre les característiques de l'obra de Süskin i la de Melville:

Història del senyor Sommer vs Bartleby, l’escrivent

1. Narrador testimoni en 1era persona:

Sommer
“Però què m’empatollo parlant de volar i pujar arbres! Xerrameca sobre les lleis de la caiguda de Galileo Galilei i del meu desconcertant baromètric! Vull parlar de tota una altra cosa, exactament de la història del senyor Sommer –fins allà on em sigui possible, perquè de fet no es tracta d’una història ordenada sinó d’aquell home estrany que mentre passava per la vida (o hauria de dir passejava?) va topar-se amb mi unes quantes vegades.”

Bartleby
“Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m’ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent que podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no se n’ha escrit ben bé res: em refereixo als passants o escrivents. (...) Però més que les biografies de tots els altres escrivents m’interessen alguns passatges de la vida de Bartleby, que era el copista més estrany que hagi conegut o sentir a dir.”

2. Protagonista enigmàtic:

Sommer

El senyor Sommer: no se’n coneixen els orígens, no es fa amb ningú. Per una estranya raó no pot parar de caminar, com si fugís d’alguna cosa.

Bartleby
Bartleby: no se’n coneixen els orígens, no es fa amb ningú. Per una estranya raó es nega a bellugar-se del despatx del protagonista.

3. Vida del narrador:

Sommer
Sabem qui és (un nen), què fa (anar a escola, enfilar-se al arbres, prendre lliçons de piano) i quines són les seves preocupacions. Tot amb un to de complicitat amb el lector.

Bartleby
Sabem qui és (un advocat més aviat gran), què fa (còmodes negocis entre les accions, les hipoteques i les escriptures de la gent rica) i quines són les seves preocupacions. Tot amb un to de confiança amb el lector.

4. Altres personatges:

Sommer
La nena Carolina Kückelmann, primer gran desengany amorós del protagonista. La senyoreta Funkel i la seva mare (mestra de piano, protagonista de la principal escena humorística).

Bartleby
Els escrivents del despatx de protagonista: Dindi i Grapes, personalitats humorísticament contraposades i complementàries. I el noi dels encàrrecs: Closca de Gingebre

5. Evolució del narrador:

Sommer

És un nen que es va fent gran. Les seves experiències infantils el van formant. El seu contacte amb el senyor Sommer li causa un fort impacte. La revelació d’un món que intueix i el neguiteja.

Bartleby

L’experiència que té el narrador en relació a Bartleby el fa comportar-se d’una manera no previsible en ell. La revelació d’un submón fet de dolor el fa reflexionar i commoure’s.

6. Evolució del protagonista:

Sommer

No evoluciona. En manté inalterable fins a la seva mort.

Bartleby

No evoluciona. En manté inalterable fins a la seva mort.

7. Final del protagonista:

Sommer
El senyor Sommer, un vespre d’octubre, es posa a caminar llac endins, fins que desapareix sota les aigües. El narrador assisteix al seu suïcidi.

Bartleby

Bartleby, expulsat del despatx d’on no volia moure’s i reclòs a la presó coneguda amb el nom de “Les Tombes”, es deixa morir d’inanició. El protagonista assisteix al seu lent i ireversible enfonsament físic.

8. Algunes pistes sobre el protagonista:

Sommer
El senyor Sommer i la seva dona van arribar al poblet d’Obernsee (ella amb autobús, ella a peu) després d’acabada la guerra. La seva dona treballa a casa fent nines.
Al final del llibre coneixem el nom complert del senyor Sommer. Ningú no el troba a faltar.

Bartleby
No és fins el final del relat que sabem que Bartleby havia estat treballant a l’Oficina de Cartes Mortes. Ningú no el troba a faltar.


***
Patrick Süskind: La història del senyor Sommer. Il·lustracions de Sempé. Traducció de Núria Mirabet. Barcelona: Columna, 1991
Patrick Süskind: El colom. Traducció e Judith Vilar. Barcelona: Columna, 2005.
Herman Melville: Bartleby, l’escrivent. Traducció de Miquel Desclot. Vic: Eumo editorial, 1991.