Pocs mesos abans que la missió Apol·lo 11 aconseguís trepitjar la Lluna, Arthur C. Clarke i Stanley Kubrik s’havien associat per escriure el guió de la que deu ser la més mítica de les pel·lícules de ciència-ficció de la història del cinema. Partien d’un relat previ de l’escriptor, «El sentinella» i cadascun dels dos creadors va acabant sent el responsable últim dels dos 2001, una odissea de l’espai: la pel·lícula i la novel·la. Els espectadors de la pel·lícula segur que recorden sobretot l’escena en què un prehomínid, que acaba de descobrir com pot de poderós ser amb una eina a les mans, llança a l’aire un fèmur que, giravoltant al ritme d’Així parlà Zaratustra, es converteix en una nau espacial de camí a una base lunar. En segon lloc, deuen recordar com el protagonista de la tercera part de la pel·lícula s’enfronta a la pertorbada intel·ligència artificial del computador Hal. I finalment deuen tenir presents les psicodèliques i enigmàtiques imatges d’aquest astronauta arribant a una freda i luxosa habitació on envelleix i acaba transformat en un fetus que retorna a la Terra com una mena de messies postbíblic, o com un superhome fet de consciència i energia. Una pel·lícula on el minutatge de diàleg no arriba a una hora dels 150 minuts totals. Irrepetible i majestuosa, com irrepetibles són aquells discos de Mike Oldfied o Pink Floid amb temes musicals que duraven tota una cara. I tan oberta a qualsevol interpretació que va produir hores d'apassionada discussió en els cinefòrums.
La novel·la del mateix títol té diversos avantatges que en fan una lectura molt interessant per al jove lector. Per començar no té la grandiloqüència de la pel·lícula, sinó que s’hi veu la mà d’un divulgador atent als detalls, tant en la part que explica la transformació evolutiva dels homes simis , com en les que se centren en la colonització de la Lluna o en el viatge de la nau Discovery cap a Saturn. Per altra banda, és més equilibrada, amb un progrés narratiu propi de les novel·les d’aventures. Fins i tot amb una referència explícita a Moby Dick. Però tot encaminat a fer-se una pregunta d’ordre «teològic»: explicar la intervenció superior que va permetre a l’home assolir la intel·ligència i la consciència i perquè sembla predestinat a ser només consciència i intel·ligència. Una novel·la d’aventures, doncs, on el protagonista és l’home: un heroi malgrat ell, arrossegat per unes forces sobrenaturals. Com en els mites.
La primera part, «La nit primitiva», està dividida en sis capítols, com la creació que detalla el Gènesi està dividida en sis jornades. El protagonista és un home simi anomenat Mira Lluna, el cap d’un grup famolenc (i al capdavall pare de tots els astronautes) destinat a l’extinció si alguna cosa no canvia en les seves capacitats. La idea genial d’Arthur C. Clarke és responsabilitzar aquest canvi (aprendre a usar pedres, ossos i bastons com a eines) no pas a la casualitat d’una mutació genètica o la inexorabilitat de l’evolució, sinó a una intervenció tecnològica vinguda de les estrelles: «I dues vegades va travessar el cel, elevant-se cap al zenit i descendint cap a l’est, un punt de llum que enlluernava, més brillant que cap estrella». És el final de la primera jornada: l’anunciació del misteriós monòlit que pacientment farà entendre a aquest grup d’homes simis que és possible escapar de la fam agafant pedres i bastons i caçant herbívors. I d’aquí, a la consciència, a la parla i als míssils, fins a arribar a un punt de l’evolució que al capdavall és un cul-de-sac que necessita una segona empenta externa.
El segon monòlit és el sentinella que aquella raça extraterrestre havia enterrat a la Lluna, esperant el moment en què els homes se n’adonarien i l'exposarien a la llum del sol. Llavors emet un senyal cap a Saturn. I és cap allà on els homes dirigiran la nau Discovery, a la recerca del contacte amb aquests alienígenes. L’únic supervivent de la tripulació, l’astronauta Bowman (l’home arc) serà qui patirà, en nom de la raça humana, un efecte trasbalsador tan important com el que va patir Mira Lluna, el seu avantpassat: el salt que faltava en l’evolució.
En aquest viatge cap a Saturn, Arthur C. Clarke introdueix una colla d’anticipacions sobre els viatges espacials (alguns dels quals s’han complert) i, sobretot, el famós conflicte que genera la intel·ligència artificial (al qual estem a punt d’arribar): que es giri en contra dels seus programadors perquè ha arribat a la consciència de permetre’s decidir prioritats. Però aquesta trama no deixa de ser un complement de la trama principal, un obstacle feliçment desconnectat en aquest viatge a l’illa del tresor, aquestes vint mil llegües de viatge submarí, aquesta odissea que té entrebancs com l’enfrontament amb Polifem (el «rostre» de Hal és una lent, a Hal cal neutralitzar-lo amb astúcia), però que sobretot té una revelació i una tornada a Ítaca. Però una tornada des de molt més enllà del punt més llunyà que hagi imaginat mai l’home, perquè el monòlit de la Lluna ha enviat el seu senyal a un germà molt més gran: la Porta de les Estrelles, a través de la qual Bawman farà un viatge infinitament més llarg i al·lucinant que els milers de milions de quilòmetres a bord de la Discovery. Qui ho ha programat tot és una raça extraterrestre tan miraculosament avançada que han actuat de jardiners de les intel·ligències planetàries, que fa milions d’anys que han sortit del cul-de-sac on ara està atrapat l’home i que són els senyors de les galàxies, no a la manera napoleònica amb què el capità Nemo pretenia ser el senyor dels oceans, i molt menys a la manera medieval dels emperadors de la Galàxia de Star Wars, sinó com els habitants de l’Olimp amb els noms dels quals hem batejat els planetes o, encara més exactament, com Déu. En aquesta part del viatge, l’autor combina la grandesa de les descripcions interestel·lars (amb un esforç poc més contingut que el que Verdaguer va fer servir a L’Atlàntida), l’estructura teològica (condensada) de la Divina Comèdia i la voluntat de no abandonar la lògica tecnològica (ara sí, indistingible de la màgia) que ja ha exhibit sobretot en el viatge de la Terra a la Lluna de la segona part.
I ens queda el final. Bawman, convertit en el fill de les estrelles, retorna a Ítaca, vull dir a la Terra, just quan els pretendents de Penèlope, vull dir les grans potències nuclears, estan a punt d'espatllar-ho tot. És el moment de sortir del cul-de-sac de la matèria i, gràcies a aquests generosos prometeus, salvar la raça humana de l’extinció. Dues coses, com a mínim, queden per aclarir. Això que hem llegit és teologia disfressada de ciència ficció? I, com el poema de Borges sobre els escacs: «Dios mueve al jugador, y éste, la pieza, / ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza / de polvo y tiempo y sueño y agonías?» Fascinant, tot plegat.
Arthur C. Clarke; 2001, una odissea a l’espai. Traducció d’Eduard Castanyo. Proa, Les Eines, Barcelona 2000.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada