Al principi hi havia Ulisses. Però calia trobar-lo. I no a la primera. És per això que Homer comença l’Odissea amb uns cants dedicats a Telèmac, el jove fill del rei d’Ítaca. Telèmac, aconsellat per l’amic de son pare, Mentor, s’embarca per buscar notícies de la sort de l’heroi, l’enginyós, l’espòs llunyà, el pare absent. Podríem dir, potser, que l’Odissea, el text fundacional de tota la narrativa, comença amb un heroi juvenil, un Jim Hawkins (L’illa del tresor), un Petit Príncep, que se sent tan en fals a casa seva que s’embarca a l’aventura que l’ha de justificar com a adult amb drets propis. El Telèmac d’Homer, però, està condemnat a no ser gaire res més que un comparsa, poc més que una Penèlope en un joc del gat i la rata, on tota la glòria és per al felí Ulisses. Dante, al Cant XXVI de l’Infern, ho expressa formidablement: «ni la dolçor del fill, ni la pietat / del meu vell pare, ni l’amor degut, / que hauria fet Penèlope contenta,/ no van poder vèncer en mi l’ardor/ que tenia de fer-me expert del món/» (traducció de J.F. Mira). Així que quasi podríem considerar Telèmac, com molts dels herois juvenils, un orfe.
La glòria de Telèmac com a heroi juvenil hauria d’esperar al segle XVII francès. Quan un noble eclesiàstic de solidíssima cultura clàssica i d’idees quasi il·lustrades es va convertir en el preceptor del nét de Lluís XIV. Va ser llavors quan va tenir la idea d’escriure una novel·la amb les aventures de formació d’aquest hereu reial que té la sort de tenir a prop el venerable Mentor, disfressa de la deessa de la saviesa Minerva o Atenea. Fénelon -així és com es coneix François de Salignac de La Mothe Fénelon (1651 – 1715)-, doncs, va voler erigir-se en el savi mentor d’un hereu reial que no havia rebut cap mena d’educació adient, criat per Penèlope en l’orgull de saber-se superior i de trobar que súbdits i servents ja s’han de considerar ben pagats pel fet de servir-lo. Les idees que Mentor transmet a Telèmac sobre el bon govern es basen, contràriament, en la idea que el monarca està al servei del seu poble i ha de procurar que visqui en pau i prosperitat. No ha d’estranyar que el rei de França s’empipés amb aquesta novel·la que retrata reietons vanitosos, permanentment enemistats amb els seus veïns, i que proclama la superioritat de l’agricultura sobre el comerç de productes de luxe. Així que Les aventures de Télémaque van propiciar que Fénelon fos apartat de la cort. La impressió de la novel·la va ser aturada per ordre reial, però això no en va estroncar la propagació. Les aventures de Télémaque va ser un llibre molt llegit després de la Revolució francesa, no només a França, sinó a tota Europa. Recomanat durant dos segles com a lectura adient per a joves: un heroi juvenil en formació, un mestre investit de saviesa, un missatge que combina ordre, progrés i comunió entre dirigents i poble, un estil noble, un paisatge clàssic... Es feia difícil trobar res de més apropiat. Fins i tot va ser un llibre editat molt sovint a l’estranger (a Barcelona mateix) en francès, com a lectura per aprendre la llengua de Molière. I suposo que, amb la llengua, un cert esperit il·lustrat.
El Telèmac de Fénelon, com el d’Homer, vol recuperar el seu pare. Però té la necessitat de tenir-ne un de provisional, amb qui crea uns llaços potser més forts que els de la sang. Fins al punt que més d’un cop li diu «el meu autèntic pare». I, a la inversa, que Mentor pateix pel noi com mai el seu autèntic pare havia fet. Com Virgili amb Dante, Mentor, acompanya Telèmac per les diverses casuístiques de la realitat, amb la superioritat moral d’un elegit i amb la responsabilitat d’un guia que té com a únic objectiu culminar la missió de portar el seu pupil fins a la revelació de la veritat. El periple inclou nombrosos passatges en què Mentor guia i aconsella Telèmac. Però també moments en què Mentor deixa que Telèmac s’arrisqui, s’equivoqui, es desesperi, rectifiqui. Fins i tot Mentor deixa que Telèmac demostri lluny d’ell tot el que ha après i de quin tremp és la seva noblesa, abans de considerar acabada la seva formació. I inclou una viatge en solitari al món dels morts, on Telèmac veurà reis condemnats pel seu mal govern i bons reis que gaudeixen dels plaers dels Camps Elisis.
La recerca del pare absent per a Telèmac és com Ítaca per al lector del cèlebre poema de Kavafis: anar-lo cercant per ci per lla és l’autèntic tresor, l’aprenentatge que proporcionen les experiències del llarg viatge. Un aprenentatge, això sí, utilitarista, perquè el propòsit últim no és emplenar fins al final la vida de coneixements, sinó esdevenir un adult capacitat per entomar les responsabilitats que li corresponen. Aquesta és la contribució d’Ulisses a la formació del seu fill. El pare Ulisses és només una illa.
Fenélon; Les aventures de Télémaque. Es pot llegir fàcilment en diverses aplicacions d'Internet
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada