"Els miserables és el que sempre s’escriu quan tens alguna cosa a dir."

La Vie devant soi, de Romain Gary (Émile Ajar)

Romain Gary deu ser un dels escriptors de vida més fascinant i desconcertant de l’Europa del segle XX. Nascut a Vílnius, de família russo-jueva, quan Vílnius no es deia així, amb un nom que no és aquest amb què el coneixem, va naturalitzar-se francès, va combatre contra l’Alemanya nazi, va ser membre del cos diplomàtic francès i va tenir una brillant i rocambolesca carrera literària que el va portar a guanyar dues vegades el prestigiós prix Goncourt: el 1956 amb Les Racines du ciel, i el 1975 per La Vie devant soi, sota el pseudònim d’Émile Ajar. El curiós del cas és que les bases del premi especifiquen que no es pot atorgar dues vegades al mateix escriptor. Però és que durant una colla d’anys, fins al seu suïcidi el 1980, gairebé tothom pensava que Émile Ajar era el pseudònim de Paul Pawlowitch, renebot de l’escriptor. I aquest no va ser l’únic pseudònim que va usar, o potser hauríem de dir heterònims. Va estar casat amb la també suïcida actriu Jean Seberg (À bout de souffle). Va voler batre’s en duel amb Clint Eastwood. I va ser pare de l’escriptor i exllibreter barceloní Alexandre Diego Gary, que va començar la vida amb una falsa partida de naixement.

La Vie devant soi és una d’aquelles novel·les per a públic adult que ràpidament s’ha convertit en una lectura ideal per a un públic jove, fins al punt que és un dels títols més habituals dels instituts francesos i una de les propostes clàssiques del temari del bac. Per començar té un protagonista molt jove, cosa que contribueix de forma decisiva a cridar l’atenció del lector adolescent. Però sobretot té una escriptura irreverent, amb una veu en primera persona que és tot una troballa: no perquè sovint digui merda i altres grolleries, sinó per la capacitat que té de mostrar-se enrabiada i comprensiva a la vegada, innocent i profundament desenganyada, sempre sàvia i per tant tossuda, de vegades desvalguda, però coratjosa. Algú que té molt a dir perquè encara se sent viu el secret essencial de la infantesa que els adults han oblidat i, a la vegada, es veu obligat a intentar comprendre la vida adulta. Tot plega el porta a forçar les paraules perquè tinguin el sentit que ell necessita per expressar-se. Com quan parla d’«avortar» els vells i posa en contradicció que això sigui possible per al nens però no per als malalts terminals. Es tracta de la veu de Momo, un nen musulmà d’identitat dubtosa afillat per una vella exprostituta jueva que sobreviu acollint per temporades fills de prostitutes en una barriada parisenca majoritàriament habitada per treballadors africans; en un edifici de sis plantes sense ascensor que és en si mateix un univers, un 13, Rue del Percebe, un Vie mode d’emploi, un Infern i un Purgatori dantescos. En aquest escenari d’injustícies, de marginalitats, de sordidesa, la veu de Momo busca on amagar-se, busca el coneixement, busca la fascinació... en un periple que recorda el del protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, de Salinger, empeltat amb el desvergonyidament desbocat de Zazie dans le metro, de Raymond Queneau. Momo, com Holden Caulfield, no suporta la hipocresia del món adult i voldria protegir l’essència de la puresa infantil. Veiem-ne alguns pseudoparale·lismes: Caulfield, al final del llibre, queda fascinat pels cavallets que giren i giren; Momo queda fascinat per l’estudi de doblatge on els personatges de les pel·lícules tornen enrere sense cap dificultat, les bales retornen a les seves pistoles, el mirall torna a estar sencer. Caulfield somia ser el vigilant en el camp de sègol, a càrrec dels nens que hi juguen i que poden caure a l’estimball; Momo ven a una dona rica el canitxe que havia robat d’una botiga d’animals i que s’havia convertit en el seu millor amic, per assegurar-se que tingués una vida digna de la seva bondat canina, i llença els cinc-cents francs a la claveguera. També el desenllaç d’un i altre llibre tenen un aire semblant: l’heroi, esgotat, trencat, necessita recompondre’s i «prendre-s’ho en calma» d’ara en endavant.

La història de Momo, a diferència de la de Caulfiend, no és només una fugida. Momo no pot escapar de tot allò que li repugna perquè té missions a acomplir. És un heroi orfe (com tants de la literatura infantil i juvenil, seguint l’estela del mite de Hansel i Gretel) que ha de fer costat a Madame Rosa i ajudar-la a tirar endavant el petit i noble negoci de cuidar els fills petits de les prostitutes, sobre les quals pesa el perill que l’Assistència Social els en prengui la custòdia. I més endavant ajudar-la a fer front a la seva ràpida decadència física; el seu camí cap a la mort que li sembla la repetició del terror viscut a partir del moment que la policia francesa, a les ordres de la Gestapo, la van encaminar cap a Auschwiz. El jove Momo, doncs, ha de convertir-se en l’herculi Jean Valjean d’Els miserables, no per salvar la petita Cosette, sinó per evitar que Madame Rosa sigui ingressada en un hospital a viure com un vegetal i convertir-se en el rècord mundial de les verdures.

L’aliança entre la vella exprostituta jueva, sobrevivent de l’extermini nazi i el petit musulmà fill d’una prostituta assassinada pel seu amorós proxeneta, es fonamenta en un poderós amor materno-filial, apuntalat per una panòplia de documents falsificats que els han de protegir de la depredació institucional. Així, entre altres coses, hi ha un moment en què Momo s’adona que és quatre anys més gran del que es pensava i es veu abocat a créixer de cop, a abandonar la infantesa just en el moment en què ha d’actuar com a vigilant del camp de sègol, com a protector de la seva falsa mare: mentint com el més espavilat heroi de novel·la picaresca, prenent la iniciativa de refugiar-se en el «forat jueu» que Madame Rosa tenia preparat al soterrani per si calia fugir altra vegada de la persecució dels uniformats nazis, acompanyant les misèries d’un cos vell i un cervell que ja han dit prou de tot. Fins més enllà de la mort.

Tendresa i horror, doncs, coexisteixen amb naturalitat en aquesta novel·la. També amb humor, com en l’escena hilarant en què fan creure al presumpte pare de Momo que, per una confusió entre dos nens, el seu fill ha estat criat com a jueu i no com a musulmà. I amb la presència d’una galeria de personatges antològics, entre els quals Madame Lola, el transvestit senegalès, excampió de boxa i àngel de la guarda dels seus veïns; i Monsieur Hamil, el vell venedor de catifes, cec, savi entre els savis i lector d’Els miserables. Un llibre que Momo diu que ell també hauria d’escriure i que és, de fet, el volum que el lector llegeix: «quan sigui gran jo també escriuré els miserables perquè és el que sempre s’escriu quan es té alguna cosa a dir». Un llibre que s’acaba amb un mots molt senzills i planers «cal estimar», però que hi arriba després d’un fenomenal esforç estilístic per construir la veu d’aquest jove narrador: nafrada i pura, reveladora.

L’exemplar de La Vie devant soi que he llegit es una edició de la col·lecció «Classicolycée», pensada per ajudar els estudiants a preparar l’examen del bac. Fullejar-lo causa una certa enveja pel nivell d’aprofundiment i d’exigència que es demana als estudiants. I l’enfocament, no només centrat en la lectura, sinó obert a múltiples correspondències que la lectura suggereix. No es tracta només de llegir una obra, sinó de ser el nucli d’una sèrie de reflexions literàries (subratllo la paraula) que l’estudiant s’haurà d’espavilar a fer i a defensar.

Podeu trobar aquest llibre en català, traduït per Jordi Martín Lloret, a Angle Editorial, Barcelona, 2017.

Gary, Romain (Émili Ajar); La vie devant soi. ClassicoLycée, 29. Benin/Gallimard, París 2019.