El Petit Príncep

El Petit Príncep pertany segurament a aquella categoria de llibres per a infants que els adults han fet mal fet d’apropiar-se. Està clar que és un molt bon llibre, modèlic en mots aspectes des del punt de vista del gènere. Amb una arrencada fenomenal (tot allò dels dibuixos de les boes obertes i tancades) i un domini exquisit de la sensibilitat: la trobada en ple desert d’un aviador i un heroi que, en l’última etapa del seu viatge d’aprenentatge vol un xai que posi a ratlla les males herbes del seu minúscul planeta. El llibre s’ha convertit en clàssic, indubtablement, però per a molta gent gran potser més per un criteri ideològic que literari. I el pitjor és que aquest criteri ideològic se sustenta només en tres o quatre paràgrafs als que un alè poètic potser excessiu de fàbrica, potser impostat per una certa lectura interessada, han donat un to semireligiós. A mi m’agradaria que els adults llegíssim El Petit Príncep amb una mirada més perversa. Els adults han de llegir aquest llibre amb l’esperit de voyeur. De qui espia pel forat del pany un territori que no és el seu i on no li escau intervenir. Antoine de Saint-Exupéry va escriure i dibuixar El Petit Príncep per als nens. És a ells a qui s’adreça, és amb ells amb qui dialoga i vol captivar amb un conte meravellós. I el seu personatge és també un heroi dels infants, un noiet que vola de planeta en planeta, que conversa amb els animals i les flors, que busca el seu lloc des la seva posició de frontera. És a dir, des de la seva posició de nen de set o vuit anys. Un nen de set o vuit anys és la frontera entre el que té sentit i la realitat. El Petit Príncep és també un vigilant en el camp de sègol, justament enfadat amb el món adult sembla voler defensar els seus semblants amb l’espasa que només llueix a la il·lustració de la portada i amb la tossuderia que exhibeix pàgina rere pàgina, com tots els nens en l’edat del per què.
Els grans clàssics de la literatura universal ho són perquè estan molt ben escrits, perquè posseeixen una punyent força imaginativa i perquè temàticament toquen un punt essencial de l’existència humana. Aquest punt es pot resumir en en el coflicte entre el que té sentit (o el que hauria de tenir sentit, si voleu) i la realitat. Els clàssics de la literatura universal que el infants i els joves han fet seus, o que els escriptors els han dedicat expressament, són això mateix. Filant més prim, hi podríem veure encara una altra característica molt freqüent: que l’heroi és un nen o un adolescent i, per tant, una frontera. No li cal anar-se’n de l’olla després de tant llegir novel·lotes, no li cal viatjar a l’infern, no li cal transformar-se en escarabat, no li cal ser empès amunt i avall pels déus, les forces vitals de la terra o les institucions. Només li cal ser ell mateix, algú que, vulgui no vulgui, (excepte Peter Pan, és clar), no es pot aturar, però que li agradaria si més no deixar les fronteres més segures pels qui vénen darrere d’ell. Tot això en essència, naturalment, perquè està clar que a aquest conflicte li cal alguna mena d’energia i un decorat. I l’energia i els decorats són importantíssims per tenir un llibre que valgui la pena. Excepte, curiosament, pel Petit Príncep, que a penes en té més que la més simple de les rondalles (que l’acció passi en un desert o en planetes minúsculs sembla voler donar-me la raó). Saint-Exupéry ho subtitueix, per una part, amb els dibuixos (és conegut el paper de la il·lustració com a complement necessari de molts llibres infantils), i per l’altra amb la poètica de la simplicitat (que és el que li confereix un alè especial, no nyeu-nyeu sempre que el llegim amb l’esperit pervers a què em referia més amunt).
Per què El Petit Príncep agradi als nens, doncs, no ha d’entusiarmar als adults. Si a un adult l’etusiama El Petit Príncep és probable que el llegeixi a l’infant com si ressonés en un temple. I no. L’ha de llegir com si fos En Patufet. És tan evident que ímplicitament el mateix autor ens ho diu a la primera pàgina: la dedicatòria. El meu passatge preferit del Petit Príncep.

“A Léon Werth.
Demano perdó als nens per dedicar aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. En tinc una altra, d’excusa: aquesta persona gran pot entendre-ho tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran és a França, on passa fam i fred. Bé li cal consol. Si amb aquestes excuses encara no n’hi ha prou, dedicaré el llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han estat de primer nens. (Però poques se’n recorden.) Així que corregeixo la meva dedicatòria:
A Léon Werth, quan era un nen.”