La cabeza del dragón

No és freqüent que aquesta secció tracti d’altres llibres que no siguin de narrativa. I tampoc és freqüent que tracti d’obres de la literatura espanyola. Tan malament una cosa com l’altra. La cabeza del dragón, de Ramón del Valle-Inclán és una obra de teatre que el més innovador dels dramaturgs de la generación del 98 va escriure especialment per als nens. Tant perquè la puguessin representar com perquè una companyia d’adults o de titelles els la pugués oferir. La trama i la temàtica de la peça és molt simple, gairebé tòpica, però el sabor de la llengua, la gràcia de les situacions i les ironies sobre el poder, en fan una proposta gairebé ideal per triar-la com a text de lectura en veu alta o per fer-ne la representació.
Estrenada el 1910 per “Teatro de los niños”, una companyia que havia promogut Jacinto Benavente, va ser editada per primera vegada el 1914, y posteriorment el 1926, dins el recull Tablado de marionetas para educación de príncipes, on s’incloïen també la Farsa de la enamorada del rey i la Farsa y licencia de la reina castiza.
La cabeza del dragón està ambientada en el tòpic espai pseudomedieval de bona part de les llegendes infantils, amb algunes picades d’ull als espais propis de la novel·la cervantina i la picaresca, i amb sorprenents i meditades incoherències, com que es parli d’automòbils: “EL BUFÓN.- ¡Los viejos, los inútiles! (...) En otro tiempo algunos hubo; pero ahora se ha dado una ley para que los automóbiles los aplasten en las carreteras. ¿De qué sirve una vieja gorda? ¿Y los tullidos que se arrastran como tortugas? Ha sido una ley muy sabia, que mereció el aplauso de toda la Corte. Así se hacen fuertes las razas.” Els protagonistes són un príncep, una princesa, un bufó, un follet, dos reis, un dolent i un drac (més d’altres personatges complementaris). Només amb l’enumeració dels personatges, gairebé que és inútil fer cinc cèntims de la trama, perquè és evident que el príncep, amb l’ajut màgic del follet, matarà el drac per salvar la princesa, que el bufó i el príncep intercanviaran els vestits, que el dolent interferirà per atribuir-se el mèrit del príncep... I que tot acabarà feliçment amb matrimoni monàrquic que reconciliarà els dos regnes. L’interès de l’obra, però, resideix sobretot en els comentaris que fan els personatges laterals: Geroma, la dona maltractada per Espadián (el dolent), el bufó, el cec i el follet. Tots ells personatges que utilitzen la ironia i la reducció a l’absurd com a principals armes per denunciar les injustícies del poder i la misèria de la gent menuda en temps de crisis del regne. Així doncs, sota l’aparença d’una faula clàssica com la que més, interfereix amb força i gràcia el característic esperpent de Valle-Inclán, amb una realitat deformada grotescament, amb uns personatges totalment aninotats que confereixen a l’obra un potencial important per ser representada amb titelles. Una farsa escrita amb una gran potència de llengua i d’imaginació, sense fer concessions al freqüent nyeu-nyeu típic de certa literatura infantil (només cal fixar-se en les característiques acotacions), a la vegada que amb una gran perspicàcia a l’hora d’atreure l’atenció d’un públic delerós de ser convidat a viatjar amb la imaginació a un món de castells “como lo saben soñar los niños”, però també capaç d’intuir-hi segones lectures. Una manera saborosa de veure com el conte meravellós es pot manipular fins a convertir-lo en una farsa política.

Ramón del Valle-Inclán: La cabeza del dragón. Il·lustracions de Viví Escrivá. Mardrid: Espasa Calpe, 1982