Aquest llibre de J.D. Salinger s’ha convertit des de fa anys en una novel·la de culte i polèmica a la vegada. Terriblement incorrecta políticament, té una grandesa inqüestionable com a text incòmode però honest que ha marcat més d’una generació, fins el punt de convertir-se en llibre de capçalera de molta gent que el va llegir “en el moment correcte” (se suposa que és l’època més negra de l’adolescència) i que l’ha continuat tenint present com una mena d’epifania literària. Està clar que El vigilant en el camp de sègol és una lectura que no deixa indiferent: una navegació tortuosa d’a penes dos dies, amb el mareig i la ràbia de l’adolescent que tot ho troba fals, que tentineja desesperadament a la recerca d’alguna cosa pura i segura, amb l’àcida sensació d’estar de tornada de tot. J. D. Salinger adopta la veu descarnada, grollera, repetitiva, però a la vegada dolçament vulnerable, de Holden Caulfied, el protagonista, per fer-nos resseguir aquesta mena d’odissea no grega ni dublinesa, sinó novaiorquesa, d’un antiheroi que només fa que topar de morros amb realitats que li repugnen, en una ruta que és simultàniament de retorn a casa i de fugida. El vigilant en el camp de sègol ha patit l’estigma extra-literari d’haver estat trobat a l’escriptori d’un adolescent suïcida. I també la mística, igualment extra-literària, del misteri del seu autor, desaparegut voluntàriament de l’escena pública, fins el punt d’exigir que les seves obres no continguin cap fotografia ni cap nota biogràfica. Però jo crec que si és una obra incòmoda, a la vegada que molt estimulant, és perquè el seu heroi, al final del perible, no té cap ganes de donar-nos lliçons, de fer un recompte dels ensenyaments apresos, sinó que se’ls guarda com a experiència individual. I això, en una obra que els joves poden llegir, certa ideologia ho troba reprovable. Troba que cal un missatge evident i pertinent per a l’edat de la formació
Però això no vol pas dir que la lectura de El vigilant en el camp de sègol no sigui formativa. Tot el contrari. És una obra que interpel·la el lector i que dialoga amb la tradició. Veiem-ho: Potser és massa agosarat comparar-la amb l’Ulisses de James Joyce i, de retruc, amb l’Odissea d’Homer? Potser encara ho és més fer-ho amb la Divina comèdia de Dante? I fer-ho amb Les aventures de Huckleberry Finn, de Marck Twain, potser no deixa de ser també una cabriola? El cas és que la lectura de la novel·la de Salinger ens pot servir per analitzar-la utilitzant les referències dels clàssics de la literatura universal. El motiu del viatge tortuós, del viacrucis d’illa en illa pel Mediterrani, de bar en bar per Dublín, de nivell a nivell en el gratacels de l’altre món, de calador a calador en el curs del gran riu (o de petit planeta en petit planeta, com el Petit Príncep), és un dels eixos centrals de la literatura universal, una manera d’explorar en la condició humana i en la relació entre els homes i el món. El personatge de Salinger fa això mateix, un viacrucis de dos dies per la selva novaiorquesa on troba barquers i inferns, sirenes i impostors, àngels i luxúria... La novetat és que Holden Caulfied és una mena de Hansel (de Hansel i Gretel) urbà i modern. Un Hansel mal parlat, amb una veu rabiosa que li ha donat la novel·la moderna, la música negra, el cinema realista. I un món on s’ha perdut la confiança en la màgia, o en els déus o en què els bons acabaran guanyant i els perduts trobaran casa seva; però on encara la literatura té un poder mític. Holden és expulsat del college on estudia, on tot li diu que hi és de més, i inicia un perible marcat per la decepció: Nova York és una mena de gegantina caseta de xocolata de la qual s’afarten els incauts, però que a Holden li produeix nàusees (la paraula vomitar és de les més repetides). Holden no viatja per “meravellar-se” de la creació divina, com el Fèlix de Ramon Llull, ni per aconseguir glòria, com els cavallers errants, ni per disciplinar el seu cor, com David Copperfield (per cert, citat a les primeres línies de la fabulosa arrencada del llibre: “tota aquesta porqueria estil David Copperfield”). Holden vaga, com Hansel, perquè no sap on anar, perquè casa seva no és un indret fabulós, perquè la casa de xocolata és massa gran i està massa impúdicament exposada a les dents de tothom i hi ha massa bruixes que s’hi amaguen. Si va d’un lloc a l’altre no és, doncs, per a ell que ho fa, sinó perquè perdut en un moment crucial de la seva vida, necessita una Gretel al seu costat, que el salvi. I aquí apareix el moment culminant de la novel·la i el que explica el desconcertant títol: quan Holden entra de nit a casa per veure la seva germana Phoebe sense vist pels seus pares. Phoebe li retreu que el seu problema és que no li agrada res i que per això està tan enrabiat amb la vida. Holden li recorda uns versos de Rober Burns i li explica que sí que hi ha una cosa que li agradaria. Li agradaria ser el vigilant en el camp de sègol: “m’imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d’això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú –ningú gran vull dir-, només jo. I m’estic just a la vora del precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d’algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l’única cosa que m’agradaria fer de debò. Ja sé que és una bogeria.”
Ja hem après que els rondalles no ens ensenyen només moralitats, com guardar-se de ser pescat amb l’esquer d’uns caramels, sinó que també fan viure literàriament a l’infant experiències traumàtiques d’una certa fondària. Hansel és abandonat al bosc pels adults que l’haurien de protegir, Hansel és enganyat per una bruixa falsa, aparentment molt dolça, Hansel s’escapa gràcies a la seva germana petita i aconsegueix reincorporar-se al seu món. Holden Caulfied també viu aquestes experiències. Però a més té veu pròpia (una veu que un escriptor ha dotat de credibilitat) i ens la regala a nosaltres lectors perquè sapiguem que nosaltres també en podem tenir una, la nostra. A més està molt enrabiat, amb una ràbia moderna, feta de decepcions, de desconcert, de fe en molt poques coses. A més inclou la idea de periple, de baixada als inferns, de navegació pel riu de la vida. A més té un pinyol poètic que coincideix amb el moment màxim de crisis: l’única possible missió honorable pel qui com ell busca la puresa en un món d’hipocresies, ser el protector de l’esperit infantil i poder-lo cristal·litzar dins seu just abans de quedar ben desinflat. Una imatge de felicitat, Holden contemplant la seva germana Phoebe donant voltes sobre un cavallet de fira, mentre ell entoma un xàfec intens i gelat. Un puntal essencial, com el que el Petit Príncep també buscava en el seu periple de planeta en planeta, fins a retornar a casa, com Ulisses, i tenir el valor de fer-se càrrec del seu món, de les seves responsabilitats o, simplement, d’ell mateix.
Hi ha una escena de El vigilant... que també en fa pensar en el Petit Príncep. Holden voldria saber què se’n fa dels ànecs de l’estany de Central Parck quan es gela a l’hivern. I ho pregunta a dos taxistes, un dels quals li respon amb mala educació, mentre l’altre, també molt renegaire, desvia la conversa cap els peixos, que es congelen sota les aigües i hi viuen fins el desglaç. En el Petit Príncep la preocupació equivalent és si els xais es mengen les roses, malgrat les espines. Aquí, qui acaba exaltant-se no és el taxista–aviador– adult sinó l’infant: “Fa milers d’anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d’anys que els xais es mengen igualment les flors. I no és seriós de mirar de comprendre perquè les flors es prenen tantes molèsties per fabricar espines que no els serviran mai de res? No és important la guerra entre els xais i les flors?” I segueixen unes línies de saviesa. Que és precisament el que no hi ha en El vigilant... Perquè Holden no vehicula aquests valors de faula, sinó que parteix de l’autenticitat, del malestar... I per això és més important que hi hagi el xàfec dels taxistes que no pas la lliçó del príncep. Aquí la vivència, aguantar el xàfec absurd dels adults, és més important que la reflexió: és la vivència de pertànyer a un altre planeta, molt més aguda en Holden Caulfied que en l’heroi de Saint-Exupéry.
Tota la narració en primera persona la fa Holden Caulfied pocs mesos d’haver passat les experiències d’aquest dos intensos dies pels volts de Nadal, des d’un sanatori mental on ha anat a “prendre-s’ho en calma” i on un psicoanalista té la barra de preguntar-li el que no es pot saber fins que s’hi trobi: si es portarà bé, si estudiarà, si tindrà forces per aguantar la mediocritat... Salinger té la sinceritat de no donar-nos píndoles de moralitat ni de fals optimisme i a través del seu personatge ens recomana que no expliquem res a ningú, perquè “si ho feu trobareu a faltar tothom”. Però llavors, per què ens ho explicat? O és que potser és bo trobar a faltar? No és una manera d’entendre el que ens ha fet mal? . El que està clar és que aquest perible en recerca de la sinceritat i la puresa, amb tot el dolor que anat acumulant i exhorcitzant, com un prova de creixement, ha acabat amb una celebració, en una il·luminació (l’escena dels cavallets de fira). L’epíleg , però, és necessari per donar coherència al recurs principal de tota l’obra, la veu enrabiada que busca. I a la vegada dóna un regust trist, d’etapa superada, però sobretot de pèrdua: Enyorar els companys de Percy, a qui en el fons es tenia afecte, vol dir que ja mai més es viurà amb la puresa (i la sinceritat, encara que sigui enrabiada) de la infantesa.
Però això no vol pas dir que la lectura de El vigilant en el camp de sègol no sigui formativa. Tot el contrari. És una obra que interpel·la el lector i que dialoga amb la tradició. Veiem-ho: Potser és massa agosarat comparar-la amb l’Ulisses de James Joyce i, de retruc, amb l’Odissea d’Homer? Potser encara ho és més fer-ho amb la Divina comèdia de Dante? I fer-ho amb Les aventures de Huckleberry Finn, de Marck Twain, potser no deixa de ser també una cabriola? El cas és que la lectura de la novel·la de Salinger ens pot servir per analitzar-la utilitzant les referències dels clàssics de la literatura universal. El motiu del viatge tortuós, del viacrucis d’illa en illa pel Mediterrani, de bar en bar per Dublín, de nivell a nivell en el gratacels de l’altre món, de calador a calador en el curs del gran riu (o de petit planeta en petit planeta, com el Petit Príncep), és un dels eixos centrals de la literatura universal, una manera d’explorar en la condició humana i en la relació entre els homes i el món. El personatge de Salinger fa això mateix, un viacrucis de dos dies per la selva novaiorquesa on troba barquers i inferns, sirenes i impostors, àngels i luxúria... La novetat és que Holden Caulfied és una mena de Hansel (de Hansel i Gretel) urbà i modern. Un Hansel mal parlat, amb una veu rabiosa que li ha donat la novel·la moderna, la música negra, el cinema realista. I un món on s’ha perdut la confiança en la màgia, o en els déus o en què els bons acabaran guanyant i els perduts trobaran casa seva; però on encara la literatura té un poder mític. Holden és expulsat del college on estudia, on tot li diu que hi és de més, i inicia un perible marcat per la decepció: Nova York és una mena de gegantina caseta de xocolata de la qual s’afarten els incauts, però que a Holden li produeix nàusees (la paraula vomitar és de les més repetides). Holden no viatja per “meravellar-se” de la creació divina, com el Fèlix de Ramon Llull, ni per aconseguir glòria, com els cavallers errants, ni per disciplinar el seu cor, com David Copperfield (per cert, citat a les primeres línies de la fabulosa arrencada del llibre: “tota aquesta porqueria estil David Copperfield”). Holden vaga, com Hansel, perquè no sap on anar, perquè casa seva no és un indret fabulós, perquè la casa de xocolata és massa gran i està massa impúdicament exposada a les dents de tothom i hi ha massa bruixes que s’hi amaguen. Si va d’un lloc a l’altre no és, doncs, per a ell que ho fa, sinó perquè perdut en un moment crucial de la seva vida, necessita una Gretel al seu costat, que el salvi. I aquí apareix el moment culminant de la novel·la i el que explica el desconcertant títol: quan Holden entra de nit a casa per veure la seva germana Phoebe sense vist pels seus pares. Phoebe li retreu que el seu problema és que no li agrada res i que per això està tan enrabiat amb la vida. Holden li recorda uns versos de Rober Burns i li explica que sí que hi ha una cosa que li agradaria. Li agradaria ser el vigilant en el camp de sègol: “m’imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d’això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú –ningú gran vull dir-, només jo. I m’estic just a la vora del precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d’algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l’única cosa que m’agradaria fer de debò. Ja sé que és una bogeria.”
Ja hem après que els rondalles no ens ensenyen només moralitats, com guardar-se de ser pescat amb l’esquer d’uns caramels, sinó que també fan viure literàriament a l’infant experiències traumàtiques d’una certa fondària. Hansel és abandonat al bosc pels adults que l’haurien de protegir, Hansel és enganyat per una bruixa falsa, aparentment molt dolça, Hansel s’escapa gràcies a la seva germana petita i aconsegueix reincorporar-se al seu món. Holden Caulfied també viu aquestes experiències. Però a més té veu pròpia (una veu que un escriptor ha dotat de credibilitat) i ens la regala a nosaltres lectors perquè sapiguem que nosaltres també en podem tenir una, la nostra. A més està molt enrabiat, amb una ràbia moderna, feta de decepcions, de desconcert, de fe en molt poques coses. A més inclou la idea de periple, de baixada als inferns, de navegació pel riu de la vida. A més té un pinyol poètic que coincideix amb el moment màxim de crisis: l’única possible missió honorable pel qui com ell busca la puresa en un món d’hipocresies, ser el protector de l’esperit infantil i poder-lo cristal·litzar dins seu just abans de quedar ben desinflat. Una imatge de felicitat, Holden contemplant la seva germana Phoebe donant voltes sobre un cavallet de fira, mentre ell entoma un xàfec intens i gelat. Un puntal essencial, com el que el Petit Príncep també buscava en el seu periple de planeta en planeta, fins a retornar a casa, com Ulisses, i tenir el valor de fer-se càrrec del seu món, de les seves responsabilitats o, simplement, d’ell mateix.
Hi ha una escena de El vigilant... que també en fa pensar en el Petit Príncep. Holden voldria saber què se’n fa dels ànecs de l’estany de Central Parck quan es gela a l’hivern. I ho pregunta a dos taxistes, un dels quals li respon amb mala educació, mentre l’altre, també molt renegaire, desvia la conversa cap els peixos, que es congelen sota les aigües i hi viuen fins el desglaç. En el Petit Príncep la preocupació equivalent és si els xais es mengen les roses, malgrat les espines. Aquí, qui acaba exaltant-se no és el taxista–aviador– adult sinó l’infant: “Fa milers d’anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d’anys que els xais es mengen igualment les flors. I no és seriós de mirar de comprendre perquè les flors es prenen tantes molèsties per fabricar espines que no els serviran mai de res? No és important la guerra entre els xais i les flors?” I segueixen unes línies de saviesa. Que és precisament el que no hi ha en El vigilant... Perquè Holden no vehicula aquests valors de faula, sinó que parteix de l’autenticitat, del malestar... I per això és més important que hi hagi el xàfec dels taxistes que no pas la lliçó del príncep. Aquí la vivència, aguantar el xàfec absurd dels adults, és més important que la reflexió: és la vivència de pertànyer a un altre planeta, molt més aguda en Holden Caulfied que en l’heroi de Saint-Exupéry.
Tota la narració en primera persona la fa Holden Caulfied pocs mesos d’haver passat les experiències d’aquest dos intensos dies pels volts de Nadal, des d’un sanatori mental on ha anat a “prendre-s’ho en calma” i on un psicoanalista té la barra de preguntar-li el que no es pot saber fins que s’hi trobi: si es portarà bé, si estudiarà, si tindrà forces per aguantar la mediocritat... Salinger té la sinceritat de no donar-nos píndoles de moralitat ni de fals optimisme i a través del seu personatge ens recomana que no expliquem res a ningú, perquè “si ho feu trobareu a faltar tothom”. Però llavors, per què ens ho explicat? O és que potser és bo trobar a faltar? No és una manera d’entendre el que ens ha fet mal? . El que està clar és que aquest perible en recerca de la sinceritat i la puresa, amb tot el dolor que anat acumulant i exhorcitzant, com un prova de creixement, ha acabat amb una celebració, en una il·luminació (l’escena dels cavallets de fira). L’epíleg , però, és necessari per donar coherència al recurs principal de tota l’obra, la veu enrabiada que busca. I a la vegada dóna un regust trist, d’etapa superada, però sobretot de pèrdua: Enyorar els companys de Percy, a qui en el fons es tenia afecte, vol dir que ja mai més es viurà amb la puresa (i la sinceritat, encara que sigui enrabiada) de la infantesa.
Comentari boníssim
ResponEliminaUn comentari més que boníssim.
ResponEliminaMoltes gràcies Lluís Serrasolses!!!