"Viure la literatura per dialogar amb els nostres morts"

Jaume Cela, una persona que té una punteria excel·lent, l’any 2002 va presentar una ponència amb el següent títol: Viure la lectura per dialogar amb els nostres morts[i]. Em sembla un títol tan bo que m’agradaria demanar-li permís per utilitzar-lo jo. I ja posats, en copiaré el primer paràgraf, i així m’estalviaré molta feina: “Amb en Juli Palou, durant unes jornades que vam fer a les biblioteques escolars, un dia ens van preguntar perquè pensàvem que s’havia d’anar a l’escola i per què creiem també que s’havia d’anar a la biblioteca. I ens vam respondre que anem a l’escola i anem a la biblioteca per dialogar amb els nostres morts. Amb això volíem dir que, quan entrem a la biblioteca o a l’escola suposadament espais de cultura –tot i que de vegades no ho semblen per la imatge que en donen alguns mitjans de comunicació-, el que intentem tots els que formem el col·lectiu escolar és inserir-nos en una conversa que va començar fa milers d’anys i que continuarà després de nosaltres. Per tant, entre totes les funcions possibles de la lectura, una és clarament poder donar als alumnes una veu pròpia amb què, a partir de les veus que han parlat abans nostre, puguin trobar algun sentit per als grans interrogants que els home i les dones ens hem plantejat des dels inicis de la cultura o la civilització. Sense negar la veu personal de cadascú, la literatura, el fet de llegir i l’escola i la biblioteca com a llocs on es llegeix, permeten que ens deixem acaronar per la veu dels altres. I ja sabeu que les carícies, el sentit del tacte, és una de les coses rebudes amb més força, precisament pel fet de correspondre a uns dels aspectes més fràgils de les relacions humanes.” Notem l’encert del títol i d’aquest paràgraf que he copiat. Primer per què cal ser molt lúcid per incloure el concepte “morts” en el context de l’educació infantil i primària. En una societat com la nostra, on predomina un hipòcrita cotó fluix en el tracte amb els nens, aquest és una paraula proscrita. I és una idea molt progressista defensar que formem part d’una comunitat, present i passada, extremadament àmplia, amb moltes veus amb les quals dialogar. Que la llum que ens ha d’orientar no és la de l’encegador consum a tota costa, sinó que el progrés ha de tenir un sentit basat en una acumulació extraordinària d’il·luminacions. En segon lloc fer notar que quan Jaume Cela posa en relació carícies i veus, quan diu que “ens deixem acaronar per la veu dels altres”, està posant el doll emocional i el reflexiu en un mateix broc. Llegir en veu alta a un auditori més o menys nombrós, fer-los participar d’un relat, és fer viu el diàleg entre vius i morts, afegint-t’hi un element molt important: la vivència. Quan la meva filla Jana es va emocionar i va tenir por amb el conte de la poma màgica que li va explicar la Paula, la seva mestra de P3, quan el va interioritzar fins el punt de saber-lo explicar-lo ella i fer-me petar de riure a mi; havia rebut del mateix broc diàleg reflexiu i sensació emocional. I, encara més visible i també molt important, havia posat una peça més a la seva veu. Perquè ningú no pot pretendre aconseguir una veu personal si ningú mai no li ha donat la seva: jo, la Paula, l’autor potser anònim del conte. El ritual de la lectura en veu alta, doncs, és importantíssim. Però també cal tenir en compte que, almenys des de la invenció de la impremta, els lectors saben llegir en silenci i això ha permès el desenvolupament del relat amb recursos que la lectura en veu alta no permetia. És lògic que a la Jana li expliquem contes i també que a la seves germanes Agnès i Emma les animem a llegir totes soles. A deixar per uns moments de formar part de la família (però no per aïllar-se totes soles en una guerra cibernètica, feta de sorolls i no de veus!). Perquè la literatura en silenci és també un broc amb més d’un doll, perquè és una manera de dialogar amb els morts, d’enfortir el jo, de conèixer molta gent molt a fons, d’endevinar com són les coses, d’apreciar el plaer difícil. De formar-se. I ara una altra cita, aquesta vegada molt més curta, que també m’agrada molt. Dámaso Alonso: “La literatura es la enseñanza más formativa que puede recibir el hombre”. Cal tenir en compte que els tres conceptes nuclears d’aquesta frase (literatura, enseñanza formativa y hombre) els escriu un poeta, un crític i un acadèmic. No són, doncs, paraules d’un significat pla, sinó voluminós. En “literatura” no hi ha només els textos canònics, sinó les cançons, la veu popular, les contarelles... (però potser no els productes merament industrials). En “ensenyament formatiu” hi ha sobretot els valors de l’humanisme, els que s’articulen sobre el pensament dialogat, els que sempre apunten com una brúixola cap a la ironia i la bellesa estètica. Però també hi ha en “ensenyament formatiu” la força de la catàrsi, de l’enfrontament amb les pors, dels sovint terribles rituals d’iniciació. “Home”, no només es refereix com és natural al gènere humà sencer, sinó a qui té capacitat de creixement, d’acceptar i incorporar, d’estar a l’aguait del que enriqueix i el que empobreix, d’acceptar les regles del joc simbòlic que ens proposen les constel·lacions creades pels nostres morts i prova d’inventar-ne jugades noves. La “lectura formativa” del títol d’aquest treball, doncs, intenta anar per aquí. 1 J. Noguero (ed.) La literatura per a joves, de la creació a la comunicació. Sabadell: Fundació Caixa Sabadell, 2002.