Clàssics i joves

És una gran sort que molts grans escriptors, coneguts per les seves novel·les o els seus drames, siguin també autors de petites joies literàries. Narracions de poques pàgines que podem provar de posar a la disposició dels lectors jove amb la garantia que tenen una potència literària que no deixarà indiferent. Perquè imposaran la marca del seu estil, fet (en el cas dels grans escriptors) amb una mena de pols màgica que se’ns bufa directament als ulls. I perquè ens poden revelar una intuïció sobre algun aspecte de la condició humana que fins llavors no haguéssim tingut l’oportunitat d’entrellucar, o no des d’aquell determinat punt de vista, més dislocant, més feridor. La narrativa curta, a més, permet fer experiments, com és ara fer una lectura paral·lela de dues obres ben llunyanes, amb veus ben diferents, però que dialoguin amb una mateixa obsessió. Que siguin estrelles absolutament distants que, tanmateix, formin part d’aquella constel·lació que, des del seu indiferent girar, té una a...

La lectura de les novel·les curtes de Tolstoi ens pot portar fins l’escriptor nord-americà John Steinbeck, un escriptor que potser apareix més en les llistes de clàssics del cinema ( El raïm de la ira. A l’est de l’Edèn) que no pas en les de clàssics de la literatura, malgrat el Premi Nobel de 1962. La literatura de Steinbeck potser no té el grau d’innovació que els canonistes exigeixen per encimbellar un autor a dalt de tot, però no es pot pas negar que va ser un escriptor amb un nivell d’honradesa ètica i estètica més que notable. I l’autor d’algunes obres d’una majestuosa senzillesa, d’una fonda humanitat i d’un magnífic art en el domini dels mecanismes de la narrativa breu. Característiques que, per altra banda, també serien aplicables als grans mestres russos, com ara Tolstoi. Posseeix, a més, una potencialitat magnífica com a entrenador literari: les seves narracions toquen temes tristos, aprofundeixen en les situacions difícils, en les injustícies, mostren personatges desvalgut...

Jules Renard (1864-1910) és un escriptor recordat pels seus dietaris: una llarga col·lecció d’anotacions curtes que excel·leixen per l’estil i la intel·ligència (“La clarté est la politesse de l’homme de lettres” és un dels seus aforismes més citats). La seva obra més llegida, però, és un llibre curt sobre un noiet de pèl roig ( Poil de carotte ), escarràs d’una família rural. No es tracta d’una novel·la, sinó d’una sèrie de proses breus, sovint a mig camí del poema en prosa, de vegades amb diàleg a la manera teatral... que van desgranant escenes de la vida d’aquest xaval que respon amb una innocent crueltat a la crueltat a què és sotmès per la seva família, especialment per la seva mare. Sense altre nom que el que fa referència a color dels seus cabells, Pèl roig és l’encarregat de rematar l’aviram que cal plomar o els peixos que cal esmocar. És ell qui ha de fer front a la por d’anar a tancar les gallines o baixar al celler. Ha de patir amb resignació la humiliació de ser escridassat...

El primer capítol d’aquesta novel·la sobre la bona gent d’Ithaca, Califòrnia, està dedicat al més menut de la família Macauley, Ulysses. És un capítol construït sobre dues epifanies que quedaran latents en l’ànim del lector durant tota la lectura del llibre, i qui sap si durant molt més temps. La primera és la visió d’un tren que passa, Ulysses diu adéu amb la mà als passatgers i només un li correspon: un home negre (segurament un soldat) que canta una cançó i que li crida: “-Torno a casa, minyó! Torno a la meva terra!” Aquest petit episodi marca amb precisió el tema principal del llibre; fonamentat per una banda en la idea del descobriment de l’altre i en la consciència del jo que ja exemplifica l’ Odissea amb la metàfora del viatge i el retorn a la pàtria; i per altra banda en la puresa de la serenitat: just després de l’escena del tren, Ulysses reflexiona i “al cap d’un moment va somriure amb el somriure dels Macauley, aquell somriure gentil, assenyat, secretívol, que deia “Sí” a t...

Tolstoi, un dels grans de la literatura universal, ha estat tradicionalment força present entre les lectures adreçades a infants i joves. És relativament fàcil trobar antologies de narracions curtes, de faules, de contes morals sobre la vida dels pagesos russos que, convenientment il·lustrades, s’han editat en col·leccions de literatura infantil i juvenil. I és que Tolstoi atorgava una gran importància a l’educació (va fundar una escola pels fills de pagesos de les seves terres, i va escriure textos expressament destinats a aquests nens), entesa sobretot com una prolongació de l’esperit benevolent, però també alliberador del cristianisme. Però en les col·leccions de literatura juvenil també hi trobarem novel·les curtes que Tolstoi no va escriure pensant en cap públic tendre, sinó que les va escriure endut per la seva passió per narrar, ja fossin històries continentals, com Guerra i Pau , o històries d’unes poques verstes, com les que aquí comentaré. Històries que poden convenir a un le...

Jaume Cela, una persona que té una punteria excel·lent, l’any 2002 va presentar una ponència amb el següent títol: Viure la lectura per dialogar amb els nostres morts [i] . Em sembla un títol tan bo que m’agradaria demanar-li permís per utilitzar-lo jo. I ja posats, en copiaré el primer paràgraf, i així m’estalviaré molta feina: “Amb en Juli Palou, durant unes jornades que vam fer a les biblioteques escolars, un dia ens van preguntar perquè pensàvem que s’havia d’anar a l’escola i per què creiem també que s’havia d’anar a la biblioteca. I ens vam respondre que anem a l’escola i anem a la biblioteca per dialogar amb els nostres morts. Amb això volíem dir que, quan entrem a la biblioteca o a l’escola suposadament espais de cultura –tot i que de vegades no ho semblen per la imatge que en donen alguns mitjans de comunicació-, el que intentem tots els que formem el col·lectiu escolar és inserir-nos en una conversa que va començar fa milers d’anys i que continuarà després de nosaltres. Per t...

El Petit Príncep pertany segurament a aquella categoria de llibres per a infants que els adults han fet mal fet d’apropiar-se. Està clar que és un molt bon llibre, modèlic en mots aspectes des del punt de vista del gènere. Amb una arrencada fenomenal (tot allò dels dibuixos de les boes obertes i tancades) i un domini exquisit de la sensibilitat: la trobada en ple desert d’un aviador i un heroi que, en l’última etapa del seu viatge d’aprenentatge vol un xai que posi a ratlla les males herbes del seu minúscul planeta. El llibre s’ha convertit en clàssic, indubtablement, però per a molta gent gran potser més per un criteri ideològic que literari. I el pitjor és que aquest criteri ideològic se sustenta només en tres o quatre paràgrafs als que un alè poètic potser excessiu de fàbrica, potser impostat per una certa lectura interessada, han donat un to semireligiós. A mi m’agradaria que els adults llegíssim El Petit Príncep amb una mirada més perversa. Els adults han de llegir aquest llibre a...

No és freqüent que aquesta secció tracti d’altres llibres que no siguin de narrativa. I tampoc és freqüent que tracti d’obres de la literatura espanyola. Tan malament una cosa com l’altra. La cabeza del dragón, de Ramón del Valle-Inclán és una obra de teatre que el més innovador dels dramaturgs de la generación del 98 va escriure especialment per als nens. Tant perquè la puguessin representar com perquè una companyia d’adults o de titelles els la pugués oferir. La trama i la temàtica de la peça és molt simple, gairebé tòpica, però el sabor de la llengua, la gràcia de les situacions i les ironies sobre el poder, en fan una proposta gairebé ideal per triar-la com a text de lectura en veu alta o per fer-ne la representació. Estrenada el 1910 per “Teatro de los niños”, una companyia que havia promogut Jacinto Benavente, va ser editada per primera vegada el 1914, y posteriorment el 1926, dins el recull Tablado de marionetas para educación de príncipes, on s’incloïen també la Farsa de la en...

Aquest llibre de J.D. Salinger s’ha convertit des de fa anys en una novel·la de culte i polèmica a la vegada. Terriblement incorrecta políticament, té una grandesa inqüestionable com a text incòmode però honest que ha marcat més d’una generació, fins el punt de convertir-se en llibre de capçalera de molta gent que el va llegir “en el moment correcte” (se suposa que és l’època més negra de l’adolescència) i que l’ha continuat tenint present com una mena d’epifania literària. Està clar que El vigilant en el camp de sègol és una lectura que no deixa indiferent: una navegació tortuosa d’a penes dos dies, amb el mareig i la ràbia de l’adolescent que tot ho troba fals, que tentineja desesperadament a la recerca d’alguna cosa pura i segura, amb l’àcida sensació d’estar de tornada de tot. J. D. Salinger adopta la veu descarnada, grollera, repetitiva, però a la vegada dolçament vulnerable, de Holden Caulfied, el protagonista, per fer-nos resseguir aquesta mena d’odissea no grega ni dublinesa, s...

Ursula K. Le Guin és una autora arxiconeguda en el món de la ciència ficció i la fantasia. Ha guanyat tots els premis de la matèria i és molt respectada entre els conaisseurs, tant pel seu potencial imaginatiu com per la no banalitat de les seves propostes. El cicle de Terramar potser és el seu món imaginari més cèlebre. L’autora americana, però, té també una novel·la curta de caire realista molt interessant. Es tracta de Molt lluny de qualsevol altre lloc, una narració en primera persona on un noi (Owen Griffiths) que és a punt d’acabar l’institut ens relata els fets crucials que es van esdevenir a partir del seu dissetè aniversari (quan el seu pare li regala un cotxe nou de trinca, però també quan coneix la Natalie Field, una companya de l’institut que vol ser compositora). El començament és gairebé calcat al de El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, un començament poderós en què la veu del protagonista es fa amb les regnes de la narració (en aquest cas representa que és...

Repassant mentalment a qui donaríem l’il·lustre títol de clàssic català per excel·lència de la literatura infantil i juvenil arribo a una conclusió inevitable. Joaquim Ruyra és l’autor que s’hauria d’associar prioritàriament a aquesta categoria. Carner o Riba van escriure alguna cosa expressament per a la canalla, però el que van produir (excepte alguna traducció) està molt més marcat per la responsabilitat ideològica i poètica que no pas per la voluntat d’oferir un món imaginatiu viable i excitant. Carles Soldevila va escriure una novel·la a la Jules Verne, però no el va pas igualar. Josep Maria Folch i Torres va marcar tota una generació pel plaer de la lectura, però la seva és una literatura molt fortament marcada per un caràcter industrial, fulletonesc, de “literatura mentida”. Comptat i debatut, doncs, el que ens queda és Ruyra. (Dels casos de Pere Calders i de Lluís Ferran de Pol, entre d’altres, ja en parlarem més endavant, de moment els deixem a la reserva.) Un autor que no s’a...

Aquesta és un novel·la d’infant trencat. El seu autor és un escriptor americà que s’ha establert a França, on aquest seu primer llibre va tenir molt més èxit que no pas als Estats Units. Escriptor, psicòleg, fundador d’un centre per al tractament de nens autistes... i clown (el cèlebre Buffo), d’aquells capaços de tocar una pila d’instruments i de donar un nou alè al clàssic pallasso de music-hall. Igual que altres obres de la mateix òrbita (El curiós incident del gos a mitja nit, de Marck Halddon o Molt lluny de qualsevol altre lloc, de Ursula K. Le Guin), Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, segueix l’estela de El vigilant en el camp de sègol, en el sentit que el treball de l’escriptor consisteix sobretot a donar una veu potent i creïble a un infant (o adolescent) amb problemes en raó de la seva peculiar sensibilitat, que el converteix en terriblement especial, al marge de la societat estandaritzada on se suposa que ha d’entrar. Es tracta d’un tipus de lectura capaç d’obtenir respo...

Parlar de Herman Melville (1819-1891) no sempre és parlar de Moby Dick. Parlar de Melville pot ser parlar d’un llibre juvenil com és La història del senyor Sommer, de Patrick Süskind, un llibre que podem fer dialogar amb una magnífica novel·la curta de Melville: Bartleby, l’escrivent. Un diàleg que podríem començar per fer notar que els dos protagonistes són com dues cares de la mateixa moneda: la mobilitat permanent i la immobilitat permanent. Com El Petit Nicolàs, La història del senyor Sommer està il·lustrada per Sempé. Potser a algú se li va ocórrer que eren propostes paral·leles. Potser es va considerar que un text tan deliciós com el de Patrick Süskind es mereixia, igual que el de Gosciny, uns dibuixos tan deliciosos com els de Sempé. Però és trampa. És una trampa excel·lent que ens fa llegir el text de Süskind com una col·lecció d’escenes humorístiques protagonitzades per un nen en edat escolar: la seva afició a enfilar-se als arbres, l’horror a les frases estereotipades del seu...