Tolstoi, un dels grans de la literatura universal, ha estat tradicionalment força present entre les lectures adreçades a infants i joves. És relativament fàcil trobar antologies de narracions curtes, de faules, de contes morals sobre la vida dels pagesos russos que, convenientment il·lustrades, s’han editat en col·leccions de literatura infantil i juvenil. I és que Tolstoi atorgava una gran importància a l’educació (va fundar una escola pels fills de pagesos de les seves terres, i va escriure textos expressament destinats a aquests nens), entesa sobretot com una prolongació de l’esperit benevolent, però també alliberador del cristianisme. Però en les col·leccions de literatura juvenil també hi trobarem novel·les curtes que Tolstoi no va escriure pensant en cap públic tendre, sinó que les va escriure endut per la seva passió per narrar, ja fossin històries continentals, com Guerra i Pau, o històries d’unes poques verstes, com les que aquí comentaré. Històries que poden convenir a un lector en formació, on trobar-hi emocions inquietantment mesurades, una saviesa literària d’alt nivell en la seva simplicitat, i portes obertes a la reflexió.
Història d’un cavall i L’amo i el criat son dues novel·les breus en pàgines i en assumpte, però poden ser una molt bona mostra de com l’art de narrar implica la intel·ligència i l’ànima del lector. Amb una impassibilitat narrativa considerable, Tolstoi ens mostra els fets sense ponderar-ne els pinyols, amb una mirada absolutament neta, com –i això ho han dit alguns crítics importants de l’escriptor rus- si fos la primera vegada que observés els objectes que ens mostra, amb una veu a la vegada absolutament racional i dolça. Les dues són obres sobre la mort i la vida, sobre l’ambició i la fatxenderia i sobre el deure i la dignitat. En totes dues s’hi fa una contraposició entre un personatge fatu i un altre de modest i fidel.
Història d’un cavall és de les dues, potser la més senzilla i fàcil de pair. Compta, a més, amb l’avantatge de no presentar pràcticament cap dificultat que aporti un context tan desconegut pel lector jove com el camp rus del XIX (però és que Tolstoi ens presenta els paisatges i els ambients d’una manera que ens fa l’estranya sensació de ja coneguts, per exòtics que siguin per a nosaltres), i amb l’atractiu que aquest mateix lector acostuma a sentir pel món animal. En aquesta curta novel·la, Tolstoi circumscriu l’acció en una rica possessió russa dedicada a la cria de cavalls. Entre el ramat, hi ha un vell cavall pigat que ha estat comprat per pocs diners per a l’ús del pastor. L’acció comença amb la primera llum d’un dia qualsevol, quan el pastor es disposa a fer els gestos habituals per conduir el ramat d’eugues i poltres a pasturar. Tot i que és un narrador en tercera persona qui ens presenta aquesta panoràmica feta de petits detalls descrits amb precisió i delicadesa, de seguida tot aquesta constel·lació feta de brins d’herba, de llum canviant, d’animals rondinaires o enjogassats, queda focalitzada en els ulls de l’entenimentat i fidel cavall pigat. El qual, a partir de la nit següent, en la intimitat de les bèsties, sense testimonis humans, es convertirà en narrador de la seva història. Una mena de testament de la dignitat orgullosa i una lliçó per als joves arrogants que no han après el respecte per la vellesa. I un recurs que podem trobar en llocs tan distants en el temps com en un dels exemples del Llibre de les bèsties de Ramon Llull o en Rebel·lió a la granja d' Orwell.
A partir de la cinquena jornada, la densitat narrativa augmenta amb la presència de l’antic i idolatrat propietari del vell cavall pigat, Nikita. El jove i arrogant oficial d’hússars és ara un home decadent, que ha anat malgastant fins a les últimes escorrialles la fortuna, la fortalesa física, el respecte dels límits... Fins a esdevenir una mena de “cadàver vivent” que vegeta més que no pas viu, com un organisme en descomposició que no aconsegueix despertar ni tan sols llàstima enmig d’una societat on ja és incapaç d’imposar el seu protagonisme, on no queda ni un record del qual enorgullir-se legítimament. Un personatge patètic que no ha fet res per remar amb la força de la dignitat contra el corrent de les passions i l’egoisme. Potser tan patètic com el protagonista de la Sonata a Kreuzer, una de les obres més celebrades de Tolstoi, condemnat a un viatge de fugida entre l’hostilitat social, avergonyit pel pes del seu pecat de ridícul orgull. Un personatge patètic, a qui el propietari de la finca no és capaç d’escoltar perquè ell mateix també és un fatu. Un personatge patètic, que va ser el causant de la decadència física del Pigat, però a qui el cavall encara estima perquè amb ell va viure els anys més feliços de la seva vida.
A partir d’aquest moment, doncs, ja no es tracta de la història de l’aneguet lleig que fins aleshores semblava la línia argumental principal (el cavall de pura raça, però amb un pelatge estrambòtic que ha de passar per un tracte injust fins aconseguir l’admiració de tothom per les seves extraordinàries qualitats). Sinó de la contraposició en un mirall de dos comportaments antagònics: el del generós cavall que ha estat fidel a un compromís de lleialtat; i el del putrefacte Nikita, marcat per l’egoisme i la fatxenderia. El final de la narració és d’una gran economia de mitjans: en Tolstoi la mort no és motiu d’aixecar la veu ni fer ganyotes amb l’artifici de la retòrica. El Pigat és sacrificat, la seva carcassa devorada per gossos i llops i els seus ossos venuts per un camperol. El Pigat ha acceptat la mort amb un únic gest, una respiració fonda de comiat de la vida, pur de qualsevol auto compassió: viu i estima fins l’últim instant. La mort de Nikita, en canvi, no arriba fins anys després, però el narrador ens parla d’aquests anys com els d’un cadàver viu, que empudega i contamina al seu pas, podrit com està de temors i recances. I el seu cadàver definitiu com una molèstia que cal amortallar, traslladar, fer-li lloc entre els cadàvers que ja reposen al cementiri: cadàver empipador fins més enllà de la mort.
A L’amo i el criat trobem igualment una contraposició entre dos esperits antitètics. La caracterització dels personatges no és feta des del punt de vista del narrador (i aquesta és una de les lliçons literàries més interessants d’aquesta novel·leta), sinó des dels seus diàlegs interiors. El criat, també anomenat Nikita, de caràcter similar al cavall Bai (tercer protagonista de la història, un animal excel·lent ques estira el trineu amb el qual viatges els dos protagonistes i que es revela més entenimentat que el seu ric propietari) és una persona resignada a fer la voluntat de l’amo, a deixar-se enredar per la seva barra amb aparença de paternalisme, fent com si li estigués agraït. Nikita fa de l’acceptació de les circumstàncies la filosofia de la seva vida, però també és capaç d’extreure’n la força de voluntat per comportar-se correctament, per fer el millor en cada cas, en els límits de la naturalesa. L’amo, Vassili Andreïtx, en canvi, és un home només mogut per l’ambició, per les ganes d’autoconsiderar-se un home important, que no perd el temps, que treballa per enriquir-se, per treure rendiment de les coses, per imposar la seva voluntat encara que sigui contra els límits de la naturalesa.
La narració, breu en pàgines i en assumpte com dèiem, relata detalladament un sortida amb trineu, en ple hivern rus durant les hores que s’escolen de les tres de la tarda a l’endemà. Aquesta sortida es converteix, per la tossuderia i ambició de l’amo, en una nit passada al ras, en plena tempesta de neu. El perill s’ensuma des del principi: el mal temps, les advertències, la roba massa prima de Nikita i les seves sabates forades, els consells de la dona... El perill pot conjurar-se en dues ocasions, quan es perden i troben per dues vegades el mateix poble, on els ofereixen acolliment per passar la nit. En els moments difícils el criat (o el cavall) és qui sap com comportar-se per intentar sobreviure. Nikita, lluita amb pausa contra la mort, sense desesperar-se perquè no té res a perdre. Perquè no té cap problema a acceptar la mort, com una cosa que arribarà. L’amo, en canvi perd els estreps i intenta salvar-se ell sol. Perdut enmig de la nit, el cavall el retorna a on han deixat el trineu. I és llavors quan la narració es capgira completament, perquè el personatge egoista i desconsiderat actua com si l’hagués tocat una llum que mai no havia vist, com si hagués sentit una crida que mai no havia seguit. Veient que el criat Nikita és a punt de congelar-se, li dóna la seva escalfor, amb el propòsit de consagrar la resta de les seves energies a salvar-lo. En la seva agonia té un somni. Val la pena transcriure aquestes línies:
“I sent que algú s’apropa al seu llit. Deu ser ell. No, passa sense deturar-se. “Mikolavna, eh, Mikolavna, no hi és encara?” “No.” I ell jeu al seu llit i continua esperant, i l’espera és alhora trista i alegre. I de sobte l’alegria s’acompleix. Però no és Ivan Malveïtx, l’oficial de policia. Sinó un altre, però tanmateix aquell que esperava. Arriba i el crida, i aquell que el crida és el mateix que li ha dit fa poc que s’ajegui sobre Nikita per escalfar-lo. I Vassili Andreïtx se sent content que aquell vingui a buscar-lo. “Vinc!”, crida joiosament. I aquell crit el desperta. I es desvetlla, però el qui es desperta és totalment diferent del qui s’havia adormit. Vol aixecar-se i no ho pot fer, (...) Comprèn que és la mort i no s’hi preocupa gens. I recorda que Nikita jeu sota d’ell, que es troba calent i viu, i li sembla que ell, Vassili Andreïtx, i el que viu en ell mateix, no és sinó en Nikita. Escolta la respiració i fins i tot els febles roncs de Nikita. “Nikita viu, vol dir que jo també visc”, es diu triomfalment.
I recorda els diners que té, les botigues, la casa, les compres i les vendes i els milions de Míronov. Li és difícil d’entendre com aquell home que es deia Vassili Brekhúnov es preocupava per totes aquelles coses. “Ah, no sabia què feia”. “Ell no sabia el que jo sé ara. Ara ja no m’equivoco. Ara ho sé.” I una altra vegada sent la crida d’aquell que l’havia cridat abans. “Vinc, vinc!”, diu joiosament tot el seu ésser. I sent que és lliure i que ja res no el reté.
Paradoxalment, doncs, el fals Vassili Andreïtx mor amb la mateixa pau i generositat que el cavall Pigat, sense llàstima, ràbia ni desig, oferint-se tot ell, tot el que encara és útil d’ell: la seva escalfor corporal. La diferència, però, és que mentre Pigat ha viscut sempre amb la coherència de la seva generositat animal, Vassili Andreïtx no ho ha entès fins al darrer moment i ha hagut de fer un procés accelerat, dramàtic però joiós de transformació i de comunió de les ànimes. La seva mort, tant pura com la el cavall, té l’exaltació del convers novell.
Però més enllà de la generositat, les morts d’aquestes dues novel·les, la del cavall a mans de l’escorxador, la de Vassili Andreïtx tocat per la joia de la generositat, la del criat Nikita, cansat de la vellesa i content d’estalviar una boca al fill i a la jove, són unes morts plenes de grandesa perquè són unes morts acceptades en elles mateixes, sense altres matisos morals ni transcendents. Com la mort del cabdill txetxè Khadjí-Murat al camp de batalla, sense ràbia cap als seus enemics i sense llàstima cap a ell, però amb la mateixa intensitat estètica del card que cal arrencar fibra a fibra que apereix al primer capítol de la més cèlebre de les novel·les curtes de Tolstoi. Unes morts que són, doncs, negoci exclusiu de qui es disposa a deixar la vida. Revelacions estrictament humanes aconseguides amb el característic to desapassionat i commovedor a l’hora del gran mestre rus. Que, paradoxalment, tan temia a la mort.
Història d’un cavall i L’amo i el criat son dues novel·les breus en pàgines i en assumpte, però poden ser una molt bona mostra de com l’art de narrar implica la intel·ligència i l’ànima del lector. Amb una impassibilitat narrativa considerable, Tolstoi ens mostra els fets sense ponderar-ne els pinyols, amb una mirada absolutament neta, com –i això ho han dit alguns crítics importants de l’escriptor rus- si fos la primera vegada que observés els objectes que ens mostra, amb una veu a la vegada absolutament racional i dolça. Les dues són obres sobre la mort i la vida, sobre l’ambició i la fatxenderia i sobre el deure i la dignitat. En totes dues s’hi fa una contraposició entre un personatge fatu i un altre de modest i fidel.
Història d’un cavall és de les dues, potser la més senzilla i fàcil de pair. Compta, a més, amb l’avantatge de no presentar pràcticament cap dificultat que aporti un context tan desconegut pel lector jove com el camp rus del XIX (però és que Tolstoi ens presenta els paisatges i els ambients d’una manera que ens fa l’estranya sensació de ja coneguts, per exòtics que siguin per a nosaltres), i amb l’atractiu que aquest mateix lector acostuma a sentir pel món animal. En aquesta curta novel·la, Tolstoi circumscriu l’acció en una rica possessió russa dedicada a la cria de cavalls. Entre el ramat, hi ha un vell cavall pigat que ha estat comprat per pocs diners per a l’ús del pastor. L’acció comença amb la primera llum d’un dia qualsevol, quan el pastor es disposa a fer els gestos habituals per conduir el ramat d’eugues i poltres a pasturar. Tot i que és un narrador en tercera persona qui ens presenta aquesta panoràmica feta de petits detalls descrits amb precisió i delicadesa, de seguida tot aquesta constel·lació feta de brins d’herba, de llum canviant, d’animals rondinaires o enjogassats, queda focalitzada en els ulls de l’entenimentat i fidel cavall pigat. El qual, a partir de la nit següent, en la intimitat de les bèsties, sense testimonis humans, es convertirà en narrador de la seva història. Una mena de testament de la dignitat orgullosa i una lliçó per als joves arrogants que no han après el respecte per la vellesa. I un recurs que podem trobar en llocs tan distants en el temps com en un dels exemples del Llibre de les bèsties de Ramon Llull o en Rebel·lió a la granja d' Orwell.
A partir de la cinquena jornada, la densitat narrativa augmenta amb la presència de l’antic i idolatrat propietari del vell cavall pigat, Nikita. El jove i arrogant oficial d’hússars és ara un home decadent, que ha anat malgastant fins a les últimes escorrialles la fortuna, la fortalesa física, el respecte dels límits... Fins a esdevenir una mena de “cadàver vivent” que vegeta més que no pas viu, com un organisme en descomposició que no aconsegueix despertar ni tan sols llàstima enmig d’una societat on ja és incapaç d’imposar el seu protagonisme, on no queda ni un record del qual enorgullir-se legítimament. Un personatge patètic que no ha fet res per remar amb la força de la dignitat contra el corrent de les passions i l’egoisme. Potser tan patètic com el protagonista de la Sonata a Kreuzer, una de les obres més celebrades de Tolstoi, condemnat a un viatge de fugida entre l’hostilitat social, avergonyit pel pes del seu pecat de ridícul orgull. Un personatge patètic, a qui el propietari de la finca no és capaç d’escoltar perquè ell mateix també és un fatu. Un personatge patètic, que va ser el causant de la decadència física del Pigat, però a qui el cavall encara estima perquè amb ell va viure els anys més feliços de la seva vida.
A partir d’aquest moment, doncs, ja no es tracta de la història de l’aneguet lleig que fins aleshores semblava la línia argumental principal (el cavall de pura raça, però amb un pelatge estrambòtic que ha de passar per un tracte injust fins aconseguir l’admiració de tothom per les seves extraordinàries qualitats). Sinó de la contraposició en un mirall de dos comportaments antagònics: el del generós cavall que ha estat fidel a un compromís de lleialtat; i el del putrefacte Nikita, marcat per l’egoisme i la fatxenderia. El final de la narració és d’una gran economia de mitjans: en Tolstoi la mort no és motiu d’aixecar la veu ni fer ganyotes amb l’artifici de la retòrica. El Pigat és sacrificat, la seva carcassa devorada per gossos i llops i els seus ossos venuts per un camperol. El Pigat ha acceptat la mort amb un únic gest, una respiració fonda de comiat de la vida, pur de qualsevol auto compassió: viu i estima fins l’últim instant. La mort de Nikita, en canvi, no arriba fins anys després, però el narrador ens parla d’aquests anys com els d’un cadàver viu, que empudega i contamina al seu pas, podrit com està de temors i recances. I el seu cadàver definitiu com una molèstia que cal amortallar, traslladar, fer-li lloc entre els cadàvers que ja reposen al cementiri: cadàver empipador fins més enllà de la mort.
A L’amo i el criat trobem igualment una contraposició entre dos esperits antitètics. La caracterització dels personatges no és feta des del punt de vista del narrador (i aquesta és una de les lliçons literàries més interessants d’aquesta novel·leta), sinó des dels seus diàlegs interiors. El criat, també anomenat Nikita, de caràcter similar al cavall Bai (tercer protagonista de la història, un animal excel·lent ques estira el trineu amb el qual viatges els dos protagonistes i que es revela més entenimentat que el seu ric propietari) és una persona resignada a fer la voluntat de l’amo, a deixar-se enredar per la seva barra amb aparença de paternalisme, fent com si li estigués agraït. Nikita fa de l’acceptació de les circumstàncies la filosofia de la seva vida, però també és capaç d’extreure’n la força de voluntat per comportar-se correctament, per fer el millor en cada cas, en els límits de la naturalesa. L’amo, Vassili Andreïtx, en canvi, és un home només mogut per l’ambició, per les ganes d’autoconsiderar-se un home important, que no perd el temps, que treballa per enriquir-se, per treure rendiment de les coses, per imposar la seva voluntat encara que sigui contra els límits de la naturalesa.
La narració, breu en pàgines i en assumpte com dèiem, relata detalladament un sortida amb trineu, en ple hivern rus durant les hores que s’escolen de les tres de la tarda a l’endemà. Aquesta sortida es converteix, per la tossuderia i ambició de l’amo, en una nit passada al ras, en plena tempesta de neu. El perill s’ensuma des del principi: el mal temps, les advertències, la roba massa prima de Nikita i les seves sabates forades, els consells de la dona... El perill pot conjurar-se en dues ocasions, quan es perden i troben per dues vegades el mateix poble, on els ofereixen acolliment per passar la nit. En els moments difícils el criat (o el cavall) és qui sap com comportar-se per intentar sobreviure. Nikita, lluita amb pausa contra la mort, sense desesperar-se perquè no té res a perdre. Perquè no té cap problema a acceptar la mort, com una cosa que arribarà. L’amo, en canvi perd els estreps i intenta salvar-se ell sol. Perdut enmig de la nit, el cavall el retorna a on han deixat el trineu. I és llavors quan la narració es capgira completament, perquè el personatge egoista i desconsiderat actua com si l’hagués tocat una llum que mai no havia vist, com si hagués sentit una crida que mai no havia seguit. Veient que el criat Nikita és a punt de congelar-se, li dóna la seva escalfor, amb el propòsit de consagrar la resta de les seves energies a salvar-lo. En la seva agonia té un somni. Val la pena transcriure aquestes línies:
“I sent que algú s’apropa al seu llit. Deu ser ell. No, passa sense deturar-se. “Mikolavna, eh, Mikolavna, no hi és encara?” “No.” I ell jeu al seu llit i continua esperant, i l’espera és alhora trista i alegre. I de sobte l’alegria s’acompleix. Però no és Ivan Malveïtx, l’oficial de policia. Sinó un altre, però tanmateix aquell que esperava. Arriba i el crida, i aquell que el crida és el mateix que li ha dit fa poc que s’ajegui sobre Nikita per escalfar-lo. I Vassili Andreïtx se sent content que aquell vingui a buscar-lo. “Vinc!”, crida joiosament. I aquell crit el desperta. I es desvetlla, però el qui es desperta és totalment diferent del qui s’havia adormit. Vol aixecar-se i no ho pot fer, (...) Comprèn que és la mort i no s’hi preocupa gens. I recorda que Nikita jeu sota d’ell, que es troba calent i viu, i li sembla que ell, Vassili Andreïtx, i el que viu en ell mateix, no és sinó en Nikita. Escolta la respiració i fins i tot els febles roncs de Nikita. “Nikita viu, vol dir que jo també visc”, es diu triomfalment.
I recorda els diners que té, les botigues, la casa, les compres i les vendes i els milions de Míronov. Li és difícil d’entendre com aquell home que es deia Vassili Brekhúnov es preocupava per totes aquelles coses. “Ah, no sabia què feia”. “Ell no sabia el que jo sé ara. Ara ja no m’equivoco. Ara ho sé.” I una altra vegada sent la crida d’aquell que l’havia cridat abans. “Vinc, vinc!”, diu joiosament tot el seu ésser. I sent que és lliure i que ja res no el reté.
Paradoxalment, doncs, el fals Vassili Andreïtx mor amb la mateixa pau i generositat que el cavall Pigat, sense llàstima, ràbia ni desig, oferint-se tot ell, tot el que encara és útil d’ell: la seva escalfor corporal. La diferència, però, és que mentre Pigat ha viscut sempre amb la coherència de la seva generositat animal, Vassili Andreïtx no ho ha entès fins al darrer moment i ha hagut de fer un procés accelerat, dramàtic però joiós de transformació i de comunió de les ànimes. La seva mort, tant pura com la el cavall, té l’exaltació del convers novell.
Però més enllà de la generositat, les morts d’aquestes dues novel·les, la del cavall a mans de l’escorxador, la de Vassili Andreïtx tocat per la joia de la generositat, la del criat Nikita, cansat de la vellesa i content d’estalviar una boca al fill i a la jove, són unes morts plenes de grandesa perquè són unes morts acceptades en elles mateixes, sense altres matisos morals ni transcendents. Com la mort del cabdill txetxè Khadjí-Murat al camp de batalla, sense ràbia cap als seus enemics i sense llàstima cap a ell, però amb la mateixa intensitat estètica del card que cal arrencar fibra a fibra que apereix al primer capítol de la més cèlebre de les novel·les curtes de Tolstoi. Unes morts que són, doncs, negoci exclusiu de qui es disposa a deixar la vida. Revelacions estrictament humanes aconseguides amb el característic to desapassionat i commovedor a l’hora del gran mestre rus. Que, paradoxalment, tan temia a la mort.
Els llibres comentats:
Lleó Tolstoi: L’amo i el criat. Traducció de Manuel de Seabra. Barcelona: Ed de la Magrana, 1984. L’Esparver 37
Lleó Tolstoi: Història d’un cavall. Traducció de Josep Navarro Costabella, revisada per Manuel de Seabra. Il·lustracions d’Andreu Alfaro.
Altres llibres de Tolstoi a què es fa referència:
Abecedari de Tolstoi. Primer llibre de lectura per a ús de les famílies i de les escoles. Versió de Joan Sallarés. Catalònia,1931.
Contes de mugics. Il·lustracions d’Aurora Gassó. Barcelona: Ed. Casals. 1984.
Contes i faules. Il·lustracions de Guillem Salva. Traducció de Maria del Tura Boix. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987.
Faules i contes. Sant Cugat del V.: Rourich, 1990.
Històries i contes de Tolstoi. Primer llibre de lectura. Adaptació de Jordi Vinyes. Il·lustracions de Maria Puig i Francesc Palmer. Sant Boi: Ediocions del Mall, 1970.
La sonata a Kreutzer, traducció d’Olga Savarin i Marçal Pineda, revisada per Manuel de Seabra. Barcelona: La Magrana, 1985. Llibres a mà.
Khadjí-Murat, Traducció de Maria Izquierdo i Àngels Margarit. Pròleg de Harold Bloom. Barcelona: Destino, 1996.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada