Quan jo tenia cinc anys em vaig matar

Aquesta és un novel·la d’infant trencat. El seu autor és un escriptor americà que s’ha establert a França, on aquest seu primer llibre va tenir molt més èxit que no pas als Estats Units. Escriptor, psicòleg, fundador d’un centre per al tractament de nens autistes... i clown (el cèlebre Buffo), d’aquells capaços de tocar una pila d’instruments i de donar un nou alè al clàssic pallasso de music-hall. Igual que altres obres de la mateix òrbita (El curiós incident del gos a mitja nit, de Marck Halddon o Molt lluny de qualsevol altre lloc, de Ursula K. Le Guin), Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, segueix l’estela de El vigilant en el camp de sègol, en el sentit que el treball de l’escriptor consisteix sobretot a donar una veu potent i creïble a un infant (o adolescent) amb problemes en raó de la seva peculiar sensibilitat, que el converteix en terriblement especial, al marge de la societat estandaritzada on se suposa que ha d’entrar. Es tracta d’un tipus de lectura capaç d’obtenir respostes molt fortes d’identificació, però sense sentimentalismes suats ni voluntat explícita de portar els joves cap a lliçons pràctiques de comportaments adequats. Encara que sí que deixen implícita una determinada ideologia de vida. La història la narra el seu mateix protagonista, Burt, un nen de vuit anys que ha estat internat en un centre psiquiàtric per a nens després d’haver fet “alguna cosa terrible” a una companya. La narració alterna tres plans. Per un costat hi ha les experiències del present al centre psiquiàtric; en segon lloc hi ha els flash back que poc a poc ens van posant en antecedents de la vida quotidiana d’en Burt i, sobretot, de la tarda en què van passar els fets; per últim, hi ha els informes que el seu metge redacta i que representa que en Burt troba o roba i que llegeix (i fins i tot copia a la paret de la Sala de Descans) encara que no sigui capaç d’entendre’ls perquè “són paraules massa grosses”. Aquest últim pla narratiu potser és el més fluix, perquè està clar que l’autor el necessita per vehicular un missatge de teoria psicològica sobre la inutilitat i crueltat de determinats tractaments. Al costat d’aquest doctor tradicional, però, hi ha la seva contrafigura (i a la vegada la figura darrere la qual apareix el Howard Buten psicòleg anticonvencional), un metge jove que assaja uns mètodes teatrals per acostar-se als nens autistes i que és capaç de veure que en Burt no és un nen-monstre, ni tan sols un nen malalt. Més aviat un “nen poeta”, un nen amb un món imaginatiu complex on es refugia quan no troba en els seus pares la resposta amatent que espera, una resposta que, sobretot, consisteix en una posició de seguretat, d’afecte còmplice. Burt, doncs, és un personatge ric de matisos, una metàfora de l’infant que te dret a la seva infantesa, a construir-se el seu univers de sentiments, en un món on els sentiments semblen rèmores a anar abandonant. La idea de l’infant trencat (de l’infant-poeta incomprès, de l’infant amb un món imaginatiu turmentat) és un tema amb una potència literària considerable, i potser això fa que sigui difícil mantenir-se en el límit exacte de la ponderació, de no deixar-se portar cap a un humor no sempre prou subtil, cap a una voluntat de demostrar massa vegades la mateixa cosa... Tot plegat fa que Quan jo tenia cinc em vaig matar prometi un xic més del que no dóna i que, encara que no sigui en absolut una lectura banal, ensenyi una mica massa el llautó.

 Howard Buten: Quan jo tenia cinc anys em vaig matar. Traducció d’Albert Folch. Barcelona: Editorial Empúries 1981.