Contra el corb del desinterès tenim la informació, el debat, el coneixement. I la literatura. És per això que avui rescato dues novel·les juvenils que van tenir una important difusió en el seu moment: Una ampolla al mar de Gaza (publicada a França el 2005 i a casa nostra dos anys després) de Valérie Zenatti, i El mur (2013), de William Sutcliffe. Totes dues busquen l’empatia entre les dues parts del conflicte i assenyalen el que ningú no vol veure per por, fanatisme i odi: que l’emperador va despullat. I això, com sabem, només ho tenen clar els nens.
La fórmula de Valérie Zenatti és imaginar que una jove israeliana i un jove palestí comencen a intercanviar missatges electrònics. A poc a poc s’interessen per la realitat de l’altre, pels seus dolors, per les seves il·lusions, de manera que el lector pot fer-se una composició de lloc del conflicte entre Israel i Palestina veient-lo des de les dues parts, i amb la netedat de cor de dos joves farts de violència i injustícia. La novel·la, doncs, té forma bàsicament epistolar, amb algun fragment dels dietaris personals dels dos joves. La jove israeliana porta una vida semblant a la de qualsevol noia occidental de classe acomodada: estudis, amics, projectes. Mentre que el jove palestí ha de lluitar per cada fragment de llibertat i contra la desesperança, amb l’esforç del treball i l’estudi. La jove israeliana se salva per poc d’un atemptat suïcida. El palestí pateix les conseqüències d’estar a la gàbia en què l’exèrcit israelià ha convertit Gaza. La trampa és que els dos protagonistes tenen unes famílies generoses, cultes, liberals, cosa que els permet saber sobreposar-se als repetits boicots que han patit els projectes de pau entre els dos països, i a identificar-ne els culpables. Podem criticar a Valérie Zenatti les seves bones intencions? Naturalment que no. Les bones intencions l’honoren i ens reconforten, allunyen els corbs, posen el focus en la possibilitat de reconèixer-nos l’un a l’altre, que bona falta ens fa.
El subtítol de El mur és Una faula moderna. Francament, no calia subtítol per adonar-nos-en. El plantejament d’aquesta novel·la és molt semblant al de El noi del pijama de ratlles (2006) de John Boyne, i és que, per moltes creus que ens en fem, la situació dels palestins, expulsats dels seus pobles, tancats darrere uns murs altíssims, vigilats per uns guardians que semblen tenir per missió mantenir l’odi i la deshumanització, no és tan diferent de la dels guetos o els camps de concentració. Com John Boyne, William Sutcliffe evita dir en cap moment els topònims i els gentilicis. Sempre són «nosaltres» i «els altres». El nen protagonista, habitant a contracor d’un assentament nou de trinca, experimenta l’estranyesa que tothom trobi normal la por i l’odi que representa el mur que els separa dels altres i que, en teoria els protegeix. I el traspassa. Traspassar el mur és el perill, i l’autor es recrea en aquestes aventures d’extremada perillositat. Una aventura protagonitzada per un nen ferit per la situació familiar i la situació del seu país, convençut que «els altres» són també persones ferides exactament iguals que ell. I que mereixen ser ajudats. El seu mirall a l’altra banda del mur és una nena palestina i el seu pare: persones netes d’odi, capaces d’ajudar, que quan veuen un nen «dels altres» veuen el que hi ha: un nen. I el seu antagonista, el seu padrastre, que no només ha vingut a ocupar la plaça del pare mort, sinó que està convençut de portar el vestit de la veritat. L’aventura del protagonista es va embolicant de forma trepidant amb més i més perill, però l’autor té l’habilitat d’incloure-hi una illa de pau i de simbolisme: el camp d’oliveres que el pare de la noia no pot anar a conrear perquè ha quedat a l’altra banda del mur. Aquest espai de natura i de treball es convertirà en el refugi espiritual del protagonista: s’imposarà la missió de cuidar els arbres «dels altres», descalç, tenaç, per fer-ne una mena de cura. Com a les «Corrandes d’exili» de Pere Quart: «Perquè ens perdoni la guerra / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla.»
Aquests dos llibres són, doncs, dues minúscules escletxes de llum en l’horror que vivim. Una manera de fer viure amb una mica de serenitat el conflicte, d’allunyar-ne el corb de la indiferència. D’altra manera, la terra mai no ens podrà perdonar tota la sang que l’esguerra.
Valérie Zenatti; Una ampolla al mar de Gaza. Traducció de Pau Joan Hernández. Cruïlla, Barcelona 2007.
William Sutcliffe; El mur. Una faula moderna. Traducció de Marc Rubio. Fanbooks, Barcelona, 2013.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada