Un gos és un gos, no un bolet.

 Enguany, 2024, Josep Vallverdú ha complert 100 anys, i en Rovelló, el gosset protagonista de la seva novel·la més celebrada, 56. Fa 56 anys, la publicació de les primeres novel·les infantils i juvenils en català des de la victòria franquista donava resposta a una necessitat imperiosa: que la mainada, escolaritzada en castellà, tingués uns llibres atractius per poder llegir en la seva llengua. El Premi Josep Maria Folch i Torres per a nens i nenes de 9 a 12 anys, i el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, convocats des dels inicis de la fundació de l’editorial La Galera, el 1963, deixaven clares les intencions dels seus promotors: fer de pont amb la tradició de preguerra (per això els premis porten els noms més indiscutibles de la lectura jove) i afavorir l’aparició de nous escriptors que connectessin amb un públic latent, en construcció no només per raó de l’edat, sinó sobretot perquè sorgia de les runes deixades per la repressió franquista contra la cultura del país. Cal dir que la iniciativa va ser un èxit i que el catàleg de l’editorial es va farcir de títols que la nova generació de catalans van llegir amb molt de gust, tant a casa com a les poques escoles que contemplaven el català com a llengua escrita com, més endavant, a la major part d’escoles del país. Sebastià Sorribas, Maria Novell, Joaquim Carbó, Josep Vallverdú i Maria Lluïsa Solà encapçalen la llista dels nous autors que els nens i nens necessitaven, els nous Josep Maria Folch i Torres que els proporcionessin lectura, entreteniment, formació. I, sobretot, arrelament a la llengua i la cultura del país. Una funció que també feia quinzenalment la revista Cavall Fort.

Sens dubte Rovelló és un dels títols més populars dels primers anys del Premi Folch i Torres. I l’únic que ha tingut la fortuna, anys després, de convertir-se en una sèrie de dibuixos animats, de manera que el personatge va aconseguir saltar a un parell més de generacions de nens i nenes. La història que Joaquim Vallverdú va imaginar té com a protagonista un cadell que passa directament de l’aparador d’una botiga d’animals a estar perdut al bosc. No es tracta, doncs, només de les aventures d’un gos i la seva relació amb els homes i la naturalesa, sinó la història d’un orfe absolut, com, posem per cas Pinotxo. I com el simpàtic titella italià, Rovelló, que ho té tot per aprendre, no pot evitar les trapelleries. Fins i tot, és segrestat per un circ, en fuig i inicia un obsessiu trajecte de retorn a casa. El relat de Josep Vallverdú, doncs, se situa en un interessant terreny entre el Carlo Collodi de Pinocchio i el Jack London de La crida salvatge. Però força més a prop del primer que del segon, sobretot pel seu to benhumorat, una mica rondallístic i domèstic. El cadell Rovelló, destinat a ser un gos de pis, ha d’aprendre a convertir-se en un gos de pagès, de manera que la novel·la es converteix en un valuós testimoni d’una vida rural que en molt bona part ha desaparegut: la de les masies on convivien homes i animals en un espai compartit. La quadra del cavall era sota l’habitació de dormir dels masovers, les gallines podien passejar sota la taula del menjador i els gossos podien tafanejar una mica per tot, però a l’hora de dormir s’havien de conformar amb un jaç ben aixoplugat a l’exterior de la masia. I tots eren conscients de les seves funcions i la seva missió: treballar i obeir, proveir d’ous, vigilar i caçar. Tot plegat fa que Rovelló no sigui el típic conte d’animals humanitzats, ni una faula, ni, molt menys, una història carrinclona en què es considerin els animals els membres més importants de la família. Rovelló, però, no és ben bé un gos de masia, i el seu esperit inquiet, pinotxesc, el porta a tafanejar allà on no el demanen, a buscar el com de les coses, a enfrontar-se a perills i enganys, a distingir entre la bondat, la crueltat i la necessitat, a aprendre a valdre’s per ell mateix. El seu destí de gos de pis, doncs, ha estat conjurat per una esforçada trajectòria d’aprenentatge que l’ha portat a trobar el seu lloc en el món. Que en el seu cas no era la vida salvatge, ni mandrejar en el mateix llit d’un humà, sinó ser un gos, inquiet i fidel. Una història de veritat, com deia Joan Triadú en el pròleg, i que avui ja no fa tanta falta per proporcionar lectura en català als nens i nenes, però sí per acostar-los a un model de vida marcat per la naturalitat, on bèsties i persones, i les paraules que serveixen per anomenar els llocs, les plantes, les eines... formaven un tot harmònic que girava al ritme de les estacions i al ritme de les generacions.

Josep Vallverdú; Rovelló. Il·lustracions de Narmas.
La Galera. Barcelona 1968