En aquest bloc a penes hi he parlat de cap àlbum il·lustrat. Doncs va sent hora de fer-hi entrar les històries de Babar, de Jean de Brunhoff (1899 – 1937).
En la meva infantesa havia fullejat i llegit moltes vegades uns àlbums de format gran, en català, amb les històries d’aquest elefant i la seva família. Me’ls mirava amb una barreja de fascinació i de prevenció. Els dibuixos eren magnífics, amb algunes escenes a doble pàgina d’una gran elegància imaginativa, exprés per entretenir-s’hi una bona estona, repassant els detalls, els vestits, els cotxes, els palaus, les pastisseries, l’estació d’esquí, les desfilades, els parcs, l’escola, el refugi màgic del Pare Noel, la batalla contra els rinoceronts, el paisatge des dels globus aerostàtic –sobretot el d’un idíl·lic poblet mediterrani... Les històries eren fàcils, amb conflictes de bon resoldre (sobretot quan una vella dama, amiga dels elefants, dona un cop de mà), sorpreses agradables, modos i civilització. I crec que això últim era el que m’inquietava: què feien aquells elefants amb vestits burgesos, prenent el te amb cullereta, traint la seva condició salvatge i identificant la felicitat amb les comoditats, els regals i els pastissos? No comprenia que un animal tan fort i gros protagonitzés unes històries que ben bé podrien ser de conillets o, encara pitjor, de nens repel·lents.
Les guardes dels àlbums, però, em reconciliaven amb el llibre: allà hi apareixia una alegre desfilada d’elefants despullats sobre un llampant fons blau. La guarda de l’esquerra era el mirall de la dreta, i així la desfilada en esses prenia el ritme d’una dansa desbocada. Una dansa que té un regust de la cèlebre d’Henri Matisse. Una vegada reconciliat, em permetia tornar als dibuixos i a les històries.
El primer àlbum, Història de Babar (1931), posa les bases de com un elefant descobreix els barrets, els botins, la gimnàstica higiènica i els ascensors, i com es converteix en rei dels elefants gràcies al seu magnífic cotxe vermell. La clau de tot és la mort de la seva mare a mans d’un cruel caçador. Fins aquell moment Babar era un elefant normal (gairebé normal) que vivia a la selva una vida selvàtica (gairebé selvàtica). Però quan maten la seva mare, s’espanta tant que fuig fins arribar a la ciutat dels homes, on descobreix, amb el finançament de la vella dama, els barrets, els botins... La seva nova vida civilitzada i desvagada, a partir d’ara es convertirà en el model a seguir per a tots els elefants. Sobretot a partir del tercer àlbum i últim publicat en vida de l’autor: El rei Babar (1933). En aquest àlbum Babar fa construir una magnífica ciutat-jardí, presidida pel Palau de Festes i pel Palau del Treball (on hi ha una gran biblioteca). A partir d’ara els elefants aniran vestits, sigui amb roba de feina sigui amb roba de festa i faran tots els oficis. La doble pàgina de la festa de Babar ho resumeix en una fabulosa desfilada on abunden els soldats de parada, seguits de representants del món laboral: jardiners i pagesos, pastissers i cuiners, pintors i escultors, mariners i pescadors, mecànics i xofers, sastres, pallassos i actors, músics. I el rei Babar que presideix l’escena muntat sobre un cavall de fira. I és que al regne de Babar hi poden passar algunes desgràcies, però té els metges i els bombers preparats perquè ràpidament es fonguin com un malson i acabi brillant la felicitat. En aquest sentit, les històries de Babar són tranquil·litzadores i educatives: mostren com els adults tenen cura del món perquè sigui agradable per a tothom i segur per als infants; mostren que la societat pot ser harmònica, que els parcs són antigues selves civilitzades, que la música i la neteja són importants perquè fan la vida còmoda i agradable. En aquest sentit, els dibuixos elegants, precisos, amb una harmonia de colors ajustadíssima i amb un fi sentit de l’humor són tot un manifest per a la concòrdia. I els textos en lletra lligada són d’un perfecte equilibri entre una planera línia narrativa, un parlar educat i unes espurnes poètiques.
Els dos àlbums següents -Babar i família (1938) i Babar i el Pare Noel (1941)- són pòstums, i van ser acabats pel joveníssim fill de l’artista, Laurent, continuador de la sèrie amb una colla d’àlbums més i multitud de derivacions que van des de ioga per elefants a cançons i dibuixos animats.
En tot cas, la pregunta continua sense fer-se: hi pensa, de vegades, Babar en aquell caçador que va endinsar-se a la selva per matar-li la mare? O des que porta corbatí i pren el te, les seves preocupacions es limiten a fer feliços els seus fills i els seus súbdits? O encara una altra: la dansa de les guardes, representa el passat, o potser aquells elefants tan tocats i posats, de tant en tant, senten la necessitat de desprendre’s de còfies i calçotets i ballar la sardana selvàtica?
Jean de Brunhoff. Babar. Totes les històries. Pròleg de Maurice Sendak. Traducció d’Isabel Obiols. Barcelona. 2015. Blackie Books.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada