La rebel·lió dels animals. Llull i Orwell

 El 1726 Jonathan Swift publicava el seu llibre més conegut, la sàtira política i social Els viatges de Gullivert, que ha passat a l’imaginari col·lectiu sobretot per la seva primera part, Viatge a Lil·liput. Però que en té una quarta, Viatge al país dels houyhnhnms, un indret on els cavalls són els amos i els humans (els yahoos) són els animals domèstics, cosa que es correspon a la noblesa i honradesa del cavalls i a la baixesa i vilesa dels yahoos. Swift no era pas el primer a conrear la sàtira política en forma d’aventures on la fantasia i la humanització dels animals es converteix en una eficaç eina de denúncia de les hipocresies i la mesquinesa humanes, particularment sagnants quan es combinen amb el poder. D’entre els antics és obligat referir-se a la comèdia d’Aristòfanes Els ocells (414 aC). Però potser cap altra obra com el Llibre de les bèsties (1288) de Ramon Llull posa al descobert tota mena de corrupcions lligades al govern de les ciutats i dels regnes, amb una línia argumental amb nombroses ramificacions on el salconduit de la faula protagonitzada per animals serveix per mostrar com la recerca del propi profit anul·la qualsevol escrúpol i perjudica el benestar dels ciutadans, atemptant, per tant contra la consecució del bé, que és l’objectiu últim del cristianisme racionalista que el doctor il·luminat va defensar per terra, tinta i mar durant la seva llarga vida d’intel·lectual i activista. L’obra forma part d’un llibre molt més extens (Fèlix o llibre de meravelles), amb el qual comparteix l’ús extensiu dels «exemples», petites narracions, sovint una dins de l’altra, de les quals es pot deduir una conclusió lògica i, per tant, un ensenyament que ha apel·lat a la intel·ligència del lector. La trama principal del Llibre de les bèsties gira al voltant de la capacitat de manipulació que Na Renard desplega per aconseguir estar cada vegada més a prop del poder. Així aconsegueix allunyar o liquidar consellers reials molt més «nobles» que ella, com el Linx, el Lleopard, l’Os o la Serp, tant amb males arts com amb argumentacions aparentment impecables, i posar en llocs clau el Conill, el Gall i el Paó, animalons evidentment a la mercè de la guineu. Un dels punts forts del llibre, doncs, és la manipulació de la veritat per imposar un relat que només afavoreix  una minoria corrupta i bloqueja qualsevol possibilitat de bon govern.

Els ocells, Llibre de les bèsties i Viatge al país dels houyhnhnms, segueixen només en part l’estela de les faules clàssiques o de tradició oriental, perquè l’ensenyament que vehiculen és més complex i s’enfronta directament als governants. No només mostren, sinó que denuncien. Això no ha impedit, ans al contrari, que hagin estat llibres considerats adequats per a lectors joves. D’una banda perquè reuneixen dos dels valors que més s’han associat a la lectura juvenil: la fantasia i l’ensenyament. I d’altra banda perquè qui si no els joves han d’escombrar la corrupció i la manipulació i fer foc nou? Podríem dir el mateix de La rebel·lió dels animals (1945) de George Orwell, una faula política no només força més propera a nosaltres sinó encara d’una actualitat reveladora. I amb un escreix important: no necessita fer abstraccions, sinó que cenyint-se amb força meticulositat a la revolució russa, aconsegueix fer-nos entendre el fenomen a què encara estem sotmesos de manipulació de les masses a través de les mentides.

Orwell, horroritzat de com els ideals de la revolució socialista havien estat traïts fins a convertit la Unió Soviètica en una presó tan mesquina com l’antic règim tsarista, construeix un relat completament paral·lel a la revolució russa des dels seus inicis fins al 1945. Al mas del senyor Jones, menat amb la incompetència pròpia dels borratxins, un vell verro, conegut com el vell Major, ensenya als animals que és possible i és just deslliurar-se de la tirania dels humans i aspirar a ser governats per ells mateixos, a deixar de ser esclaus. Un somni que una cançó converteix en l’ideal compartit i que tres dels porcs més llestos converteixen en una teoria política: l’animalisme. Molt més aviat del que ningú hagués pensat, arriba un dia que els animals es rebel·len contra la incompetència i la brutalitat del senyor Jones i conquereixen el mas per a ells mateixos. En l’eufòria de la victòria col·lectiva, les iniciatives dels líders (els porcs) són rebudes amb entusiasme: una bandera verda amb una banya i una peülla encreuades, set manaments que acaben amb la proclama «Tots els animals són iguals», una campanya d’alfabetització, desfilades i mítings... Cada animal, com en les faules clàssiques, representa una qualitat humana o, en aquest cas, social. Els xais, incapaços d’aprendre’s els set manaments repeteixen com un mantra «Quatre potes sí, dues potes no» i representen el proletariat menys instruït. L’ase, tan escèptic sempre, representa l’intel·lectual no compromès. El cavall tan forçut i voluntariós representa l’obrer estakhanovista implicat a cegues en els objectius de la revolució. El corb, que promet un més enllà de descans i sucre, representa l’església ortodoxa... I entre els porcs, no costa gaire associar l’hiperactiu Snowall a Trotski i el tirànic Napoleó a Stalin. Des del principi els porcs van acumulant privilegis i la vida al mas és cada vegada més penosa per als altres animals, que amb grans esforços i privacions mantenen la fe en un ideal cada vegada més difuminat. L’exili de Snowall, els pactes amb els propietaris dels masos veïns, la repressió i les execucions, la gana... són episodis de la faula absolutament paral·lels amb la història de la URSS. De tots, els que millor transcendeixen la lliçó d’història i semblen retratar l’actualitat són els jocs de mans amb els quals els porcs manipulen la realitat: els fets desapareixen, les xifres es retoquen, els set manaments es reescriuen i s’esborren... L’aparell de propaganda com a eficaç arma de l’obediència.

La rebel·lió dels animals, amb la seva senzillesa narrativa i la seva lucidesa, amb la seva potència narrativa, desborda doncs la lliçó d’història de la URSS i es converteix en un clàssic fonamental de la lectura jove del segle XXI. Pessimista? Més per fidelitat als fets que per convicció. Just al revés que el nostre Ramon Llull: optimista més per convicció que no pas per pròpia experiència.

George Orwell: La rebel·lió dels animals. Traducció de Marc Rubió. Barcelona, Edicions 62, 2015.