Tanguy 

Michel del Castillo (1933) i Jorge Semprún (1923 - 2011) són dos escriptors francesos de primera línia que des del seu origen i dolor espanyols van construir una notable obra on combinen ficció i autobiografia. La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial els van arrossegar cap als destins més cruels, i en van fer un testimoni estremidor, literàriament potent i d’una gran repercussió entre els lectors francesos i de bona part del món. No sé si n’hi ha cap en espanyol que se’ls pugui comparar. En català, sí: Joaquim Amat Piniella (1913- 1974), l’autor de K.L. Reich (1946), que si no hagués estat sotmesa a tots els condicionants d’aïllament, supremacisme lingüístic, censura i pobresa del mercat editorial de l’Espanya franquista hagués pogut tenir una important volada internacional, al costat de les obres de Primo Levi o Elie Wiesel.

Michel del Castillo, va estrenar-se com a escriptor amb Tanguy (1957). Un llibre que senta les bases de tota la seva abundant producció posterior i que va tenir un enorme reconeixement: entre el públic francès contemporani en el moment de la seva publicació, entre el públic internacional gràcies a les traduccions (excepte a Espanya, és clar) i, a més llarg termini, entre el públic jove; ja que ha estat un títol que diverses generacions de professors de llengua i literatura han fet llegir a les seves classes d’institut. Una cosa semblant va passar amb Le Grand Voyage (1963), de Jorge Semprún. Però amb una repercussió no comparable entre el públic jove.

A més, Tanguy té una virtut que el fa encara més especial. És un llibre que deixa petja. Les desventures del nen protagonista comencen amb les canonades amb què els republicans madrilenys es defensen de l’atac feixista. I aquests cops sords i estrepitosos marquen l’inici d’una cursa per la supervivència en territori hostil, en camps de concentració francesos i alemanys, en vagons de mercaderies, al tenebrós Asil Duran de Barcelona, a la fàbrica de ciment de Vallcarca... Les injustícies i el dolor que viu l’alter-ego de l’autor durant aquests anys d’infantesa i adolescència són certament escruixidores i el narrador les detalla des de la visió del nen que hi ha de fer front, entre resignada i admirada: «és la guerra», es diu a ell mateix per intentar posar un context que expliqui aquella crueltat, aquell fred, aquella fam. Una explicació que decau quan és internat a l’Asil Duran. Llavors la criminal crueltat dels religiosos que l’administraven queda marcada per la gratuïtat; i, per tant, per la pura maldat. En el periple, el protagonista aconsegueix viure alguns moments d’amistat amb iguals o de sentir-se sota l’empara protectora que tot nen mereix. Però bona part de les seves desventures estan marcades precisament pel contrari: pel desemparament. Una paraula absolutament literal: abandonat primer pel seu pare i després per la seva mare, Tanguy, el nen de pocs anys, l’adolescent, el jovenet, es pregunta constantment què hi fa ell sol al món; com pot ser que el seu pare i la seva mare hagin posat per davant altres preocupacions al deure de protegir-lo amb els seus braços, les seves mans, els seus petons, les seves paraules.

El mite de Hansel i Gretel, tan freqüent en les novel·les del dolorós recorregut juvenil cap a l’edat adulta, com a L’illa del tresor o El guardià en el camp de sègol, entre moltes d’altres, en aquesta novel·la és rigorosament literal. El protagonista és abandonat tot sol en el pitjor dels boscos possibles: una França sense fraternitat que envia els republicans espanyols als camps de concentració, una Alemanya embogida de nit i boira, una Espanya catòlicament repressora. Sense ni tan sols l’engany de la casa de xocolata. Amb un dolor tan constant i tan intens de saber-se abandonat, que sovint Tanguy s’obliga a pensar que la mare és morta i que és per això que ho ha tornat a aparèixer mai. A la rondalla, els dos germanets perduts al bosc aconsegueixen tornar a casa i ser rebuts amb alegria. També, en certa mesura, Jim Hawkins i Holden Cauldield «retornen». Ni Michel del Castillo ni Tanguy no van tenir tanta sort. I potser per això Tanguy és la primera d’una sèrie de novel·les que repeteixen el mateix abandonament: Rue des arxives (1994), De père français (1998), Mamita (2010)

Tot i que tant pare com mare reapareixen a les últimes pàgines del llibre, el protagonista no hi troba cap amor, cap manera de sentir-se complert. Amb el protagonista completament sol, la novel·la acaba amb un desig de la part del narrador en tercera persona: ja que Déu no deu pas existir, li desitja altres protectors desinteressats; i que pugui, un dia, en una França que estima però que no li ha donat res, trobar bella la vida. Un final de rondalla que canvia la dolçor dels anissos de la felicitat pel regust del tabac dolent. Escèptic, existencialista.

Michel del Castillo; Tanguy. París, Editions Gallimard, 1995.

N’hi ha una traducció catalana a càrrec de Ramon Lledó, de l’editorial Límits d’Andorra (1994). Amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán.