Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dilluns, 11 de maig de 2009

Robinson Crusoe: L'illa, manual d'ús. De D. Defoe a M. Tournier i a W. Golding


Si hi ha un Adam de la lectura per a joves, (almenys, d’un dels seus corrents fonamentals) pot molt ben ser que sigui Robinson Crusoe. El nàufrag inventat per Daniel Defoe (1659-1731) no havia de ser pas un heroi juvenil, però el cert és que s’hi va convertir molt ràpidament. En el que fou la primera apropiació massiva d’una obra per part del “poble dels nens”. Fenomen referendat pel fet que J.J. Rosseau el prescrivís com a únic llibre de lectura en l’Emilie i, sobretot, per la seva constant presència en les col•leccions de llibres adreçats al joves, tant en versió íntegra com, molt freqüentment, en versions reduïdes o adaptades. Fins el punt que molta gent no sap que la història del mariner de York inclou un naufragi previ a les costes africanes, on és esclavitzat; una emigració al Brasil, on posa en marxa una plantació; i que el viatge que el porta al famós naufragi a l’illa de Desesperança té com objectiu refer-se de les pèrdues econòmiques de la plantació amb un negoci de comerç d’esclaus. I tampoc que la tornada a casa inclou una èpica travessa dels Pirineus, inclòs un enfrontament amb una llopada ferotge. En aquest cas, l’esporgada no em sembla pas un sacrilegi, sinó més aviat un necessari mal menor. Ja que la novel•la no només és molt llarga, cosa que no seria en si mateixa un inconvenient, sinó sobretot perquè les pàgines sermonejadores i les veritats repetides des del pedestal retòric es poden fer tan pesades que, per a un jove modern gairebé sembla una incitació a enviar a passeig no només el llibre sinó qualsevol reflexió transcendental. La força del personatge, però, i de la “impressió de veritat” que produeix la novel•la, es van imposar de tal manera que van propiciar seqüeles gairebé infinites, dominant patriarcalment en un univers de ficció que podríem fer anar (de petit a gran) des dels jocs individuals de generacions i generacions de joves fins a l’univers creatiu del que potser és l’altre Adam de la lectura juvenil: l’escriptor francès Jules Verne.
Robinson va plantar a la seva illa la bandera fundacional de la república de les lletres juvenils i a partir de llavors el mite de l’illa, del navegant, del solitari vencedor del pas del temps i de les adversitats de la natura es va convertir en el centre d’un imaginari compartit no només entre els anglosaxons, sinó arreu del món occidental. Robinson va ser durant dècades sinònim d’aventura, però no d’aventura eixelebrada o fantàstica, sinó ben real. Perquè una de les virtuts que més se n’han destacat és precisament la versemblança. No només per l’íncipit, on s’assegura que és el relat autobiogràfic d’un nàufrag real, sinó per la seva profusió de detalls, de llistes... Per la seva obsessiva exactitud. Una exactitud que es trasllada de forma natural des del relat per la supervivència pràctica, presidit per un potent instint constructor, al relat de la lluita contra l’enemic que s’amaga en nosaltres mateixos. Robinson i la seva illa semblen un únic personatge. I és paradoxal com aquesta novel•la de la immobilitat, de la solitud extrema, la narració del diàleg constant amb si mateix, hagi despertat un desig d’aventura instintiu, equivalent, com assenyala Paul Hazar a Les livres, les enfants, les hommes, al d’Ulisses o al de Simbad. Però projectat, per una banda, cap als extrems d’un món molt més real que el de l’heroi grec i l’aventurer àrab: el de la nova geografia terrestre. Però, per altra banda, projectat sobretot cap els límits del Jo i de la cultura. No és una aventura per tornar-ne carregat de glòria, doncs, sinó per passar una prova estrictament personal, l’antecedent més il•lustre de la qual potser és Jonàs. El profeta-nàufrag engolit per la balena.
Robinson Crusoe va propiciar nombroses seqüeles, inclosa una del mateix Defoe i la tan cèlebre de Johan David Wys, Un Robinson suís. Però cal destacar especialment l’enorme influx que va exercir sobre Jules Verne: L’illa misteriosa, una de les seves obres majors; Segona pàtria, continuació tampoc no autoritzada d’Un Robinson suís; Escola de Robinsons, una altra mostra de la fascinació que Verne sentí pel personatge, sobre el qual bastí aquesta novel•la gairebé humorística... O Dos anys de vacances, que, com dic en el capítol corresponent, incorpora els protagonistes juvenils. Però la influència de l’anglès sobre el francès no només es pot rastrejar en les peripècies que incorporen illes i nàufrags, sinó que cal prendre-la com una energia essencial en la poètica de la novel•la segons Verne. Allò que li va permetre inventar la lectura juvenil.
Divendres o els llimbs del Pacífic
Però deixem Verne, que ja té el capítols corresponent i anem cap el segle XX i la relectura novel•lesca més reeixida de Robinson Crusoe: Divendres o els llimbs del Pacífic (1967) de Michel Tournier. Novel•la filosòfica que el mateix autor va reescriure per al públic juvenil sota el títol Divendres o la vida salvatge (1971). Un llibre massivament llegit als instituts francesos i segurament una bona manera de continuar donant vida a un referent fonamental de la literatura universal i, particularment, de la novel•la juvenil.
En primer lloc fóra bo destacar que el procés de reescriptura a què Tournier va sotmetre la seva obra original no és una simple simplificació, i molt menys d’una infantilització del text, sinó que es tracta d’una mena de depuració. Fent fora els termes savis, les metàfores recargolades, la sintaxi enfiladissa... Tournier aconsegueix portar a les mans dels joves una autèntica novel•la de nàufrag que funciona amb la senzillesa i la precisió d’un joc dels que ens poden entretenir amb unes línies de guix sobre terra i unes pedretes. De formació filosòfica, Michel Tournier (1924) abordava el tema del naufragi de Robinson a la seva primera versió gairebé com un tractat, i atorgava al dietari del protagonista una gran importància, com el lloc privilegiat des d’on fer créixer les reflexions. En la seva segona versió, però, la novel•la s’alleugereix moltíssim d’aquest aparat epistemològic i es converteix en una narració fina i lleugera, que recorda els contes filosòfics de Voltaire. Com si l’esperit alliberador de Divendres aconseguís aquí el predomini també sobre l’estil. Quan el comerciant de York es veu aïllat de tot el seu món anterior, ha de fer un esforç immens per no veure’s xuclat per la temptació dels “llimbs”, simbolitzats per la immobilitat del bany de fang (imitant els porcs salvatges de l’illa), que l’embruteix amb les seves emanacions putrefactes, i per les llarguíssimes hores que passa tot nu en una mena de fonda cavitat-matriu. Aquestes temptacions només sap superar-les amb l’afany occidental pel treball, la construcció, la legislació, l’acumulació... Un esforç terrible que pot semblar una mostra de domini de la civilització, però que quedarà en evidència en la segona part de la novel•la. En efecte, després de la trobada amb Divendres, a qui Robinson ensinistrarà en les virtuts del treball; l’explosió de l’enorme quantitat de pólvora que el nàufrag solitari havia acumulat dins la cova (provinents de la càrrega del vaixell naufragat) el despulla de tot el seu voluminós fato de supervivència. Ni eines, ni llavors, ni armes, ni atuells... Els papers es capgiren i és Divendres qui pren el predomini de la situació. L’araucà intruirà l’anglès en la disciplina del joc, del goig, de la sensualitat... Els “llimbs”, doncs, queden definitivament enrere, perquè ara és la vida salvatge el que dóna sentit a l’existència. El joc substitueix el treball; l’enginy, l’obstinació; el teatre, la legislació; els estels i les arpes eòliques, la religió... L’illa Speranza es converteix en escenari d’un rejoveniment, d’un retrocés cap a una felicitat natural. Robinson esdevé Divendres. I els llimbs són substituïts per la vida salvatge. L’efecte mirall, naturalment, també té les serves repercussions en el desenllaç de la peripècia: després de vint-i-vuit anys apartat del món, l’ambició de Robinson ja no és recuperar res de la seva vida anterior. I la recompensa serà restar a l’illa.
Senyor de les mosquesTambé William Golding va seguir la tradició de la “robinsonada”. I com Tournier, en va donar l’altra cara.
Senyor de les mosques (1954) ha entrat a formar part de les llistes de llibres habitualment recomanats als joves per la millor via de totes: és una novel•la pensada per a un públic adult, amb tota la riquesa, complexitat i qualitat que un lector experimentat exigeix d’una obra literària; però com que parteix de la tradició de la novel•la d’aventures protagonitzada per nens o adolescents i té una trama purament lineal, sense importants dificultats de lectura, de seguida el públic jove ha acabat convertint-se en destinatari natural del llibre.
Es tracta d’una obra d’una gran duresa en què la força de la irracionalitat s’imposa sobre un grup de petits nàufrags anglesos en una illa deserta. Sobre un esquema relativament similar a Dos anys de vacances, de Jules Verne, William Golding (1911 -1993; Premi Nobel de literatura 1984) narra les aventures d’un grup de nois anglesos que un accident d’aviació deixa a la seva sort en una illa carregada de recursos naturals. A diferència de Jules Verne, però, Golding planteja la situació a la “antirobinson”: si l’escriptor francès feia que els seu grup de minyons aconseguissin imposar un perfecte ordre civilitzador que els permet superar les dures condicions de l’illa on el destí els ha abandonat, Golding fa que la paradisíaca illa dels seus protagonistes esdevingui un infern de pors i violència. Així, els nois viuen una experiència regressiva cap al món salvatge, ple de desconcerts imaginaris contra els quals no saben lluitar d’altra manera que amb rituals primitius i sacrificis propiciatoris. Enlloc de fer-se adults es fan salvatges, perquè segons Golding el bon salvatge no ha existit mai i els instints i, sobretot, la por, aboquen naturalment l’home cap al mal.
Narrada amb passió i amb una certa crueltat, Senyor de les mosques és una novel•la que es llegeix pel gust de llegir-la, que provoca en el lector el desig de saber què passarà, i estimula el sentiments d’identificació, compassió i rebuig. Permet a la vegada la lectura en clau de faula, assequible sense problemes per qualsevol lector jove. Però la gràcia de l’obra és que no només és una narració d’aventures i intriga protagonitzada per adolescents i amb clar missatge moral, sinó que té la força tràgica dels mites. I com a tal pessiga fort en els plecs de la consciència. Golding, marcat per les experiències viscudes com a combatent durant la Segona Guerra Mundial i entrenat en la lectura de la literatura grega, construeix un relat amb uns personatges de món sentimental més aviat simple, amb una trama força esquemàtica i amb un recursos fonamentats en contrastos claríssims: com els mites. I com en els mites, la intensitat de l’aventura d’aquests innocents-salvatges en un paradís-infern no radica només en els sentiments d’identificació, repulsió i compassió, sinó en la subtilitat amb què es posen al descobert les entranyes de la condició humana.
William Golding, Senyor de les mosques. Traducció de Manuel de Pedrolo. Barcelona, Edicions 62: 1983

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada