Kazan, el gos llop

D’entre les novel•les d’aventures, les d’animals sempre m’han semblat molt interessants i, ara que ho penso, de les més humanes i menys pretensioses. Potser ho fa que els herois animals no poden acaparar diàlegs enfarfegosos; que les seves qualitats físiques s’ajusten més a la versemblança; que les seves raons morals potser són primes, però de segur que són lògiques. És clar que el novel•lista que tria un heroi animal, com qualsevol altre novel•lista, també ens vol fer viure unes emocions. Cosa que l’obliga a instal•lar-se en el recurs de dotar la bèstia de pensament. I el món natural que l’envolta de la coherència d’un univers on els lectors humans se sentin emmirallats. I això és perquè, que jo sàpiga, encara ningú no ha escrit una novel•la d’animals per a animals. Un dels més recordats autors que han tractat el món animal és Jack London; qui, a més, va obrir els escenaris del nord gelat per a l’aventura. Menys recordat que London, però no menys llegit entre els apassionats de la novel•la d’aventures entre els anys 20 i els 60 del segle XX, hi ha el també nord-americà James Oliver Curwood (1878-1922). Curwood va aconseguir una enorme popularitat amb unes històries sovint ambientades en els grans boscos del nord d’Amèrica, que coneixia molt millor que London, i protagonitzades prioritàriament per animals salvatges; que converteix en eficients actors literaris sense, però, llevar-los la seva essència. Al contrari: Curwood demostra unes dots d’observació molt minucioses, una comprensió del món salvatge força global, molt més naturalista que mítica. I ho combina amb eficaces dots de narrador d’aventures: sense humanitzar la bèstia aconsegueix fer-la l’heroi d’unes peripècies on es combinen passatges d’un dramatisme intens, amb d’altres d’una serena sensibilitat. Tot plegat sense renunciar a donar-nos una determinada visió del món i una reivindicació d’uns valors de respecte cap al món salvatge que, de retruc, apel•la a una condició humana més conscient. Kazan, el gos llop (1914) és una magnífica novel•la d’aventures. El protagonista és un extraordinari gos mig llop, d’una fortalesa extrema, d’una determinació admirable... però també marcat pels condicionants que no pot deixar d’arrossegar: la seva experiència amb els humans i la seva càrrega genètica. Les peripècies de Kazan, doncs, no estan investides de cap èpica ideològica. És un animal que lluita per sobreviure, que segueix els seus instints, que mata per menjar i també per demostrar que és el més fort; que odia els humans amb bastó, però que protegeix dones i criatures. Un gos que retrocedeix a través de l’instint heretat amb la seva sang de llop, cap a la vida salvatge. I que, per tant, avança cap a la llibertat. 

James Oliver Curwood: Kazan, el gos llop. Traducció de Josep-Francesc Delgado. Barcelona: edicions del roure de can roca, 2008.

Relats de Saki

H.H. Munro (1870-1916) és un dels més cèlebres autors de contes humorístics de la tradició anglesa. Amb el pseudònim de Saki, aquest escriptor nascut a Birmània i protagonista d’una erràtica carrera com a periodista i escriptor, és autor d’uns contes extraordinàriament exactes i precisos, sobre els quals plana un inquietant somriure que fa més miraculosa la punteria amb la qual la sageta literària es clava al bell mig de la diana de l’ànima. Valorat per autors tan distants com Jorge Luis Borges o Roald Dalh, les virtuts corrosives i la calculada arquitectura dels seus relats, fan de Saki un clàssic imprescindible d’una determinada manera d’entendre la literatura com una arma de subversió de la moral. D’entre els seus contes més cèlebres, els protagonitzats per infants o adolescents tenen potser un interès suplementari. Saki s’atreveix amb uns protagonistes infantils situats als límits de la moral. Encotillats per una educació repressora i en el fons radicalment hipòcrita, aquests nens reclamen un descans de l’ordre imposat, investiguen maneres de transgressió que els permetin tastar els gustos prohibits que el món adult els vol escatimar. En aquest sentit, és molt interessant el recull de narracions de Saki que Edicions Bromera va editar a la seva col•lecció “A la lluna de València”, on vuit dels onze relats tenen infants com a figures imprescindibles. El relat més conegut potser és “El narrador de contes” (que també podem trobar editat en forma d’àlbum, molt sagaçment il•lustrat per Alba Marina Rivera, que en sap extreure el perfum d’època i el gust agredolç de la venjança). Es tracta d’una sàtira de la falsa literatura moralitzant amb què la societat adulta (i especialment la de l’època victoriana, i segurament la nostra) pretén adoctrinar la canalla, transmetent-los missatges estrictament boníssims i ideològicament d’una correcció quadriculada. En aquest relat, una mainadera és incapaç de captar l’atenció dels nens de qui té cura, que s’avorreixen i molesten els altres viatgers del tren. Un passatger, per tenir calma, els explica un conte protagonitzat per una nena tan fastigosament rebona que és premiada amb unes grosses medalles a la bondat, a la puntualitat i a l’obediència. Però el seu destí, per culpa del dringar de les medalles és anar a parar entre els ullals del llop. Tota una lliçó de com la literatura no pot ser un instrument de la ideologia, sinó que ha de buscar mecanismes que li permetin ser un revulsiu moral. Però el conte més impressionant del recull és “Sredni Vashtar”. Un conte on aconsegueix una síntesi alquímica d’ambients i expectatives. On l’escenari d’una modesta casa britànica amb una conillera abandonada al fons d’un cobert, esdevé un cosmos d’organització litúrgica, amb els seus territoris prohibits i els seus territoris màgics. I on la força que porta cap al desenllaç actua amb una convicció digna d’un precís aparell d’execucions. “Sredni Vashtar” és una batalla d’odis. L’odi que la senyora De Ropp professa al seu afillat Conradin, al qual infringeix “pel seu propi bé” totes les molèsties de “les coses necessàries”. I l’odi que Conradin congria cap a la seva protectora. Una batalla tan cruel que no pot acabar sinó amb la mort d’un dels dos combatents. Les armes de la dona són els poders que li confereix “el que està bé”, la disciplina, la religió i la hipocresia. L’única arma del nen és la imaginació: la construcció d’un món interior, un univers paral•lel presidit per una divinitat ferotge i elegant; la fura que Conradin guarda a la vella conillera. Saki, doncs, construeix un conte al qual una multitud de subtils plecs atorguen un relleu digne d’un combat moral ferotge. I que explica perquè Jorge Luis Borges i Roald Dalh trobaven en Saki un mestre literari. Saki: Tobermory. Traducció de Domènec Ardit. Il•lustracions de Conxita Rodríguez. Alzira: Edicions Bromera, 1994. Saki: El narrador de contes. Il•lustracions d’Alba Marina Rivera. Caracas: Ed. Ekaré, 2008.

La casa del pont, d'Othmar Franz Lang

Publicat per primera vegada en alemany l’any 1979 -i en català el 1986, en una excel•lent traducció de Carme Serralloga-, La casa del pont és un llibre que conserva tota la frescor i reclama no caure en l’oblit. Es tracta d’una història força senzilla, amb unes aventures domèstiques que no tenen quasi res d’excepcional, protagonitzada per una família força corrent i narrada en primera persona per en Magnus, un noi de dotze anys llest, imaginatiu i relativament creïble que conta amb alegria les peripècies de la seva família a partir del moment que el pare compra un pont i decideix construir-hi una casa a sobre. Amb una casa sobre el pont, la família d’en Magnus es converteix no només en una família única pel seu inusual lloc de residència, sinó en la clau de volta del llogaret on habiten. Inutilitzat el pont nou que havia de deixar sense servei el pont que sustenta la nova casa de la família, tots els veïns, el pagès amb les vaques, el camió de la cervesa, el carter... han de travessar el riu a través de la seva sala d’estar. Cosa que crea situacions ben estrafolàries i sucoses, d’un fi humorisme natural, sense segones intencions educatives i molt llunyanes sempre del mal gust.
Però el principal mèrit humorístic de la novel•la se situa en Bero, el tossut marrec de tres anys contra el qual els cent vint-i-quatre anys que sumen els altres cinc membres de la família no poden res. En Bero és tan i tan tossut que tothom ha de fer la seva voluntat, per forassenyada que sigui. De fet, si la família es trasllada a viure al pont, en molt bona part és perquè en Bero té l’obsessió de tirar pedres al riu des del pont, i tota la família li ha de portar “l’última pedra i prou” que allarga la broma fins que es fa fosc, i en Bero arriba adormit a casa, on la calma només dura fins que a les cinc del matí en Bero s’enfada perquè tothom encara dorm.
Aquest llibre d’Othmar Franz Lang (Viena, 1921), doncs, es converteix en una extraordinària galeria de personatges i situacions que s’enllacen tan sol pel pas del temps i que se’ns presenten amb la naturalitat d’un noi de 12 anys, potser propens a inflar les coses, i amb el contrapunt dels tres anys de pedra picada del seu germà petit. Un llibre de quan encara no rondava pels prestatges de les llibreries l’obsessió del missatge ecologista i multicultural, on la diversió és possible sense recórrer als éssers extraordinaris o la màgia. I que ens recorda que amb ben pocs elements, però amb molta honestedat cap als joves lectors, es pot construir una història perfectament cohesionada i atractiva, el record de la qual segur que ens acompanyarà durant molts anys.
Othmar Franz Lang: La casa del pont. Traducció i presentació de Carme Serrallonga. Il•lustracions de Rolf i Margret Rettich. Barcelona: La Galera, 1986