Els animalons com a protagonistes del relat

La superioritat britànica en el camp de la literatura infantil i juvenil és més que evident. La seva literatura conté textos fundacionals com Alícia o Peter Pan, i amb l’excepció de Jules Verne, els seus autors han estat els qui més han fet per la república de les lletres de la joventut. Per corroborar aquesta afirmació cal fer esment de dues joies de la literatura infantil que prenen els animalons com a protagonistes del relat. Vet aquí en primer lloc Beatrix Potter (1886-1943), l’autora de la sèrie il·lustrada Els contes d’en Pere Conill, sobre la qual m’entretindré poc perquè m’allunya excessivament de la franja d’edat en què em centro en aquestes pàgines, però que em servirà per introduir el seu predecessor, Kenneth Grahame (1859-1932), l’autor de El vent en els salzes.

Beatrix Potter

Els vint-i-tres contes d’en Pere Conill van ser escrits i dibuixats per Beatrix Potter a partir de la idea que un editor va tenir de convertir en comercial el dibuix-carta que l’autora va escriure per entretenir un nen malalt. Va ser tot un èxit que encara avui dura. Una forma tendra i poètica d’entretenir la quitxalla tot acostumant-los al respecte pels petits animalons que viuen als marges dels camps. Són unes aventures senzilles amb les quals els nens es poden sentir fàcilment identificats, amb espurnes d’ironia bonhomiosa que fan somriure l’adult i amb un dibuix que revela perfectament la precisió i el bon gust amb què l’autora interpreta el paisatge que estima. El de Lake District: tota una icona turística íntimament associada a la figura de l’escriptora i de la institució que va fundar, el National Trust, dedicada a la preservació del patrimoni i del paisatge rural i clar referent d’un altre camp en què la superioritat britànica és ben palesa, el de l’afecte per la natura. Potser no estaria de més incidir en el fet que una persona que va dibuixar centenars de làmines de bolets i que va realitzar estudis pioners sobre micologia, no pot ser un simple diletant, sinó un artista que posa al servei de la mainada els seus dots d’observació. En aquest sentit, es podria dir que la humanització dels animals no respon a una voluntat de caricaturitzar-los, sinó a la de fer-los casolanament propers. Conills, eriçons, gatets, ratolins, gripaus, toixons, oques, porquets... són criatures amb noms delicats que s’ocupen amb delit de les seves petites preocupacions domèstiques. Amb una filosofia de la vida que podria resumir aquells versos de Josep Carner “el paradís pot heure’s dins una cambra estreta, / només que tot hi lluï, ben pur en son indret.” Una filosofia conservacionista, educadora i amb una transparent sinceritat que la salva de semblar cursi.

Aquests contes poden donar molt joc al parvulari. I també poden servir per viatjar cap a obres de sensibilitat semblant: l’altre gran clàssic del món rural anglès, El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame; i la més delicada de les narracions de Joaquim Ruyra, La parada.

Kenneth Grahame

Kenneth Grahame (1859-1932), un alt funcionari del Banc d’Anglaterra i un altre dels grans escriptors escocesos que van escriure per al públic infantil, va començar a empescar-se les seves històries sobre el Talp, el Ratot, el Teixó i el Gripau per entretenir el seu fill Alastair. De la veu passà a l'escriptura quan Alastair se'n va anar de vacances sense els seus pares però continuava reclamant per carta la seva ració quotidiana de contes. Per convertir aquest material en llibre només faltava un pas, i Grahame el va completar el 1908, quan va sortir imprès El vent en els salzes. Un llibre extraordinàriament divertit i reconfortant, escrit amb un meticulosíssim respecte cap el lector i amb una exquisida presència del món natural, a la vegada que amb un intel·ligent retrat del comportament humà.

A diferència de l'obra de Carroll, la de Grahame no utilitza com a eix bàsic del seu material narratiu la puixança d'una imaginació desbocada. La seva línia és molt més clàssica i modesta, tot i un començament que recorda el conill atabalat de les primeres línies de l'Alícia: el Talp, tot excitat per la crida de la primavera, abandona el seu cau, comença a fer tombarelles sobre l'herba i inicia tot un seguit d'aventures fantàstiques per a un animal de la seva mena. Unes aventures, però, gens meravelloses, sinó més aviat burgeses i gastronòmiques: aprèn a remar amb el Ratot: coneix l'esnob Gripau, amb qui fa un viatge en carro de gitanos; s'interna al Bosc Salvatge i fa amistat amb el Teixó... El llibre s'estructura, seguint el curs de l'any, intercalant els episodis humorístics -sempre protagonitzats pel Gripau, que esdevé el personatge més entranyable del llibre- amb els que es construeixen com a una mena de cant ovidià a la vida rural, amb una especial sensibilitat pel confort de la vida domèstica, de la llar ben proveïda i escalfada on es pot gaudir de la joia de l'hospitalitat.

D’entre aquest últim grup d’episodis, que cantent amb passió la vida rural anglesa (la vida del desenfeinat, s’entén), és especialment commovedor l’episodi del retorn de Talp al seu cau, amb el convit als petits ratolins de camp cantaires. Unes pàgines de lirisme domèstic absolutament magistrals, en què Kenneth Grahame és capaç de retratar amb una exactitud cristal·lina la psicologia humana de la convivialitat i l’hospitalitat, posant-la en la pell de petits animalons horacians. En aquesta mateixa línia d’epifania del concepte clàssic de la vida, cal destacar per sobre de tots el resplendent episodi de la recuperació de la petita llúdriga, quan el Ratot i el Talp experimenten la màgia de l'Amic Protector i de la seva música, quan el vent entre el salzes i el curs de riu mostren el seu poder sobrenatural. I contrastant amb aquests cants a la vida endreçada hi ha l’episodi del Ratot navegant, que retrata amb efectes hipnòtics una altra de les passions britàniques: la crida del Sud, que no només experimenten els animals migratoris, sinó que el mateix Grahame va realitzar en perllongades estades a Itàlia.

Però tan de lirisme podria ser embafador, i Grahame hi intercala les esbojarrades aventures del Gripau, el representat de l’esnobisme aritòcrata anglès, el perturbador de l’ordre natural de les coses, el que no es conforma amb aquesta felicitat carneriana que expressen els versos que he copiat més amunt, sinó que es converteix en un perfecte personatge d’auca: tabalot, caricaturescament pagat de si mateix, foll de la novetat. En aquest sentit la seva fugida de la presó, on havia estat reclòs per robatori d'un automòbil i insults a la policia, és absolutament hilarant, en la línia del més inspirat Mark Twain. Una manera molt intel·ligent (i molt britànica, al capdavall) d’equilibrar un llibre que mereixeria ser més conegut entre nosaltres i que pot ser una excel·lent lectura a petits glops, que invita a ser llegit en veu alta, amb somriures i rialles. Una lectura que infon seguretat sense caure mai en la cursileria i que a més posseix una potencialitat plàstica enorme que els clàssics dibuixos i suggestius dibuixos d'Ernest H. Shepard no exhaureixen, sinó que més aviat estimulen.

Peter Pan: l'impudor al centre del cànon

Potser no hi cap altre llibre per a nens escrit amb més talent que Peter Pan i Wendy. Fruit d’una acumulació de circumstàncies biogràfiques que han estat molt sovint examinades amb la lupa de la psicologia freudiana, Barrie no només va ser el creador d’un mite que ha acabat tenint presència en el llenguatge comú, sinó que és el creador d’un subtil univers de fantasia format pel solatge de la cultura popular i, per sobre de tot, per un alè artístic que ha sabut alimentar-se de la poderosa i creadora energia del joc infantil. Sense emmascarar-la amb cap dels inevitables “fusibles” adults.
Peter Pan va aparèixer per primera vegada l’any 1902 en un llibre molt poc conegut entre nosaltres The little white bird, una curiosa novel·la on un narrador, el Capità W. acompanya el seu “fillastre” David, de la mare del qual sembla enamorat, encara que mai no l’ha tractada, en un viatge imaginari. Els capítols centrals (del 14 al 18, d’un total de 26) d’aquest llibre relaten el naixement i les aventures de Peter de Pan. Una part que pocs anys després va ser publicada separadament amb el títol Peter Pan als Jardins de Kensington: autèntic embrió del que serà la formulació definitiva del personatge i del seu món a la novel·la Peter Pan i Wendy, del 1911. Peter Pan, doncs, neix envoltat d’un inquietant aparat ficcional format sobretot per les obsessions biogràfiques que més van marcar J. M. Barrie: la mort dels seu germà gran i la seva obsessió per fer-se present a un mare a qui la ferida per la desaparició del fill gran havia fet invisible el petit James. I sobretot les seves relacions amb els fills de Sylvia Davis, amb els quals va establir una estreta relació de confiança i protecció, fins el punt d’afillar-se’ls quan llurs pares van morir, i al voltant del quals va créixer la idea de Peter Pan, els germans Darling i els infants perduts.
Segurament tothom recorda Peter Pan com el viatge des del número 14 d’un carrer de Londres al País dels Somnis, on tenen lloc unes aventures carregades de l’energia del joc infantil. Però aquest viatge no és tant de la realitat a la fantasia com a l’inrevés. Per començar cal tenir en compte que el narrador adopta des la primera pàgina un punt de vista infantil i, per tant, les coses es veuen com un joc tant en una banda de la realitat com en l’altra. En aquest sentit, és fàcil veure que la presentació que se’ns fa en els tres primers capítols de la família Darling ja està impregnada totalment de la visió infantil de les coses. Els petits John i Michael Darling, no només tenen una germana gran, Wendy, que juga a fer-los de mare, sinó que llurs propis pares semblen nens que juguin a fer de pares, als quals falti la responsabilitat adulta de què fa gala la mainadera: una gossa de Terranova que es diu Nana. I és que el talent de J.M. Barrie per presentar-nos les coses des del punt de vista dels infants (éssers “alegres, innocents i insensibles”) no s’espera a traspassar cap porta o cap oceà. Així que podríem dir que el món “real” no contrasta extraordinàriament amb l’espai mític de l’illa, perquè tant a l’habitació dels nens de la família Darlig com al País dels Somnis regeix una lògica semblant. Amb la condició que als adults, per criatures que siguin, se’ls nega la participació en el joc més extraordinari i són “castigats” per haver preferit un joc banal. A diferència d’altres llibres d’un estil semblant, a Peter Pan l’accés al món paral·lel de la fantasia no representa un trencament radical, sinó una conseqüència evident de la lògica de les coses, una manifestació més del possible que viu entre nosaltres, almenys quan aquest nosaltres té la capacitat de, a través del joc, fer real la fantasia.
La realitat de la llar dels Darlig, paradoxalment, està mancada d’autenticitat. És un món massa tancat i massa segur per ser real de debò. Li cal que hi entri algú amb l’energia necessària per dinamitzar-lo, algú capaç de perdre l’ombra, de menysprear les mares, algú amb la realitat d’un esperit entremaliat: la seva crueltat i la seva inconsciència, el poder temible de la seva infantesa conquerida per despit i per dret de conquesta administrada segons el pur caprici. I aquest esperit entra per la finestra de l’habitació dels nens mentre els tres germans dormen i els pares juguen a un insuls joc d’adults al número 24. Ha entrat un desig de fugida no pas cap al món irreal sinó cap a un de més autèntic, el de les emocions i el perill. Un món tan de debò que s’hi poden fer i dir coses tan terribles i reals com “-Morir serà una aventura impressionant.” L’aventura tal i com l’entén Peter Pan consisteix en liquidar enemics, sembrar de cadàvers el camí per on ha passat, rescatar els qui han estat raptats, oblidar el capítol anterior i menysprear els personatges secundaris per ser una vegada més l’heroi del present. Per això mateix Barrie no aprofita pràcticament gens el món tradicional dels contes de fades, els contes protagonitzats sovint per nenes que s’enfronten a animals que parlen, a madrastres o a bruixes. El País de Somnis està construït amb materials parodiats de la nova cultura juvenil: les novel·les de Stevenson, Walter Scott, Melville, Fenimore Cooper, Kipling... I amb el seu sentit de l’aventura. Al centre de tot hi ha els pirates, amb la seva terrible crueltat, la seva totxesa i la seva fascinant però perillosíssima ambivalència. Al seu darrere hi ha els indis, homes (i dones: recordem l’heroïna Lliri Tigrat) que han sabut viure com a nens, amb les seves pintures, els seus estratagemes rituals, la seva facilitat per passar d’enemic a amic. I de fons hi ha el patriotisme britànic, forjat amb l’esperit cavalleresc de fidelitat al rei. És així, doncs, que el País dels Somnis té la fascinació de la vida autèntica, lluny d’un clos familiar hiperprotector: perill, engany, crueltat, menyspreu i mort, uns conceptes de debò amb què jugar, per passar por i per riure-se’n. Peter Pan, doncs, és un autèntic llibre per a nens que molts pares compren als seus fills pensant-se que és un pur xarop inofensiu, i que potser molt nens menyspreen abans de començar-lo perquè l’identifiquen amb una criaturada que els vol mantenir dins la cleda del cotó fluix. No és pas això el què hi trobaran, sinó les autèntiques preocupacions de totes les edats: l’abandó, la crueltat, la mort. Peter Pan ocupa la posició central del cànon de la literatura infantil perquè afronta de ple i amb una originalitat estètica meravellosa el combat entre el món en què els adults volen col·locar els infants (on tot és una aparença) i el món que els infants volen conquerir, on la fantasia els indica l’autèntica dimensió de les coses. I on l’humor i la joia no exclouen la presència de l’inquietant .
Nascut de la passió de l’autor pel món infantil (el propi i el prestat a través de la seva relació amb els germans Davis, un món format a parts iguals per fantasia i crueltat), Peter Pan és un llibre destinat a no envellir, a poder dialogar indefinidament no només amb les generacions constantment renovades sinó també amb les edats successives de l’home. Almenys d’aquells homes que guardin la necessitat de tenir la infantesa com a referent on anar a emmirallar-se. És per això que si no el vau llegir quan éreu nens, encara hi sou a temps, perquè també va adreçat a tots aquells nens que vau ser i que, sense ser-ne conscients, teníeu a Peter Pan com a company de jocs.
Peter Pan i Wendy
Aquest és el títol del llibre. I en la relació entre aquets dos personatges hi ha una de les dimensions inquietants de la novel·la que l’autor té l’habilitat de mostrar amb una presència constant al llarg de les aventures que ens hi relata, però sense posar-la mai en un primer pla abassegadorament incòmode. Més que no pas un llibre sobre un nen que no volia créixer, Peter Pan i Wendy és un llibre sobre mares i fills. Peter Pan és un nen que ha quedat encallat eternament en la infantesa perquè va trobar la finestra de casa seva tancada, perquè va ser oblidat per la seva mare i substituït per un altre nadó. Per despit, com la seva contra-figura, el capità Ganxo, es va convertir en un tirà del país de les fades i allà segueix eternament jove, eternament alegre i, també, eternament traumatitzat.
Si entra per la finestra del número 14 és, diu ell, per buscar algú que vulgui fer de mare a la seva trepa de nens perduts. Algú que els expliqui contes i els acotxi, una presència que faci de l’anar a dormir més tard que l’hora en punt una transgressió més emocionant que qualsevol aventura. Però a diferència d’ells,en Peter sempre s’esforçarà per esbandir-se les ganes d’aprendre a fer de fill. I també per trobar més interessant un didal que no pas un petó. Wendy es veu en cor de fer de mare a tots els nens perduts, a ensenyar-los que tot nen necessita una mare i que la infantesa és un entrenament per a l’edat adulta. Però Peter Pan es manté en el seu horror tant cap a l’afecte com cap el sentit pràctic. És l’esperit de rebel·lió tan present en els infants i els adolescents, amb un peu al món infantil i l’altre penjant sobre l’abisme. El menyspreu de la tirania de la mort. Pot ser per això G.K. Chesterton, a The bookman va qualificar Barrie de “El més tímid i el més desvergonyit dels artistes. Per desvergonyiment, entenc una mena d’impossibilitat, un sobtat rigor en una història que serpenteja a través d’estranyes contrades, de les quals no conec cap equivalent i que m’és difícil de descriure. Hi ha la malignitat de la imaginació que es resisteix contra la mateixa fantasia. Una rebel·lió al reialme de les fades. En Barrie, la imaginació treballa d’una manera imprevisible, encara que ens esperem l’inesperat.”
Peter Pan i el Capità Ganxo
Ja he apuntat més amunt la correspondència que hi ha entre aquests dos personatges. Tan enemics com sigui possible ser-ne i, en el fons, tan idèntics en la seva ànima torturada. Tant el capità dels pirates com el capità dels nens perduts són el producte del despit cap a una societat formada per mecanismes d’humiliació. El nadó que és ignorat per la seva mare, que no l’espera amb la finestra oberta es converteix en un ésser insensible i cruel que rebutja per sempre qualsevol noció de passat o futur i que, per tant, s’instal·la en una infantesa perpètua. L’adolescent abandonat en un internat per a rics, sense cap figura materna i menyspreat per companys cruels es converteix en el prototipus de fora de la llei, el pirata aristòcrata que en els seus actes criminals no busca la riquesa sinó la venjança sistemàtica. En la batalla final entre els nens perduts i els pirates, inevitablement es produeix un terrible cara a cara entre els dos capitans. I quan el Capità Ganxo desapareix entre les mandíbules del cocodril, Peter Pan està a punt de convertir-se en un nou Ganxo, adoptant el seu llenguatge i fins i tot seves robes. (Una idea que desenvoluparà en la segona part “oficial” del llibre l’escriptora Geraldine McCaughrean a Peter Pan i la levita escarlata (2008)). I és que un dels grans mèrits de J.M. Barrie és que té el talent de tenir sempre la vista posada sobre la naturalesa doble de l’ésser humà i, amb aquesta agudesa visual i amb l’impudor disfressat d’ironia de la seva ànima de gentleman ferida i sensible, posar-se a escriure un llibre per entretenir els nens. Per donar-los un món més autèntic format d’esclats de joia i d’intuïcions de crueltat.