Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dimecres, 28 de setembre de 2011

Els llibres de viatges d'Albert Casals. Elogi de la felicitat


Viatge i literatura infantil i juvenil són termes molt propers: la forma més clàssica de l’aventura sempre és el viatge. Sigui un gran periple deutor de l’Odissea, com l’Illa del tresor o El Petit Príncep; com un de tan minúscul com En Patufet. I tota la sèrie dels viatges extraordinaris de Jules Verne. I quasi totes les rondalles. I bona part de la literatura fantàstica... Però si parlem de llibres de viatges autèntics; del subgènere de la literatura del jo que té en els llibres de Marco Polo, de Goethe, de Stendhal, de Stevenson... l’aval dels clàssics, trobar algun títol proper a la sensibilitat juvenil no és gens fàcil. Per això és una bona notícia que un joveníssim escriptor, Albert Casals, hagi aconseguit amb els seus dos llibres de viatges no només connectar amb un públic molt ampli que ha seguit amb entusiasme les seves aventures i la filosofia de vida que se’n desprèn, sinó que de forma instintiva ha col·locat la seva literatura en el centre mateix de la tradició de les narracions de viatges.

Com un peregrí, com un artista adolescent en el seu Grand Tour pel sud d’Europa, el viatges Albert Casals no són els d’un mer turista a la recerca de postals exòtiques per emportar-se a casa, i tampoc els d’un comprador d’experiències programades i dissenyades, sinó un autèntic desig de vida, de conèixer, d’experimentar, de deixar que les coses passin en el moment que arribin, de confondre’s amb el paisatge humà... Un viatge d’instrucció que és un art en si mateix. I que té com a justificació principal allò que Montaigne exigia del viatger: que fos una manera de confrontar el propi cervell al dels altres. Són, doncs, uns viatges de transformació personal. I és precisament això el que l’impulsa a deixar-los per escrit. L’experiència del viatge estimula de per si el desig d’escriptura, però aquest desig es converteix en una autèntica necessitat quan el viatge és el vehicle d’un creixement interior viscut amb l’entusiasme d’una persona tan radicalment optimista i amb tantes ganes de felicitat com l’Albert Casals. Que, com també passa als lectors voraços amb els llibres que els atrapen, i com Montaigne deia que li passava quan viatjava, és capaç de sentir el terror que (el llibre o el viatge) acabi massa aviat.

Amb la seva cadira de rodes i els seus cabells blaus, Albert Casals comença el seu primer viatge en solitari als 16 anys. Com qualsevol jove europeu el seu primer bitllet al món és l’Interrail. I el seu primer país no pot ser cap altre que Itàlia: l’objectiu clàssic de tots els joves viatgers europeus que a partir del segle XVIII culminen el seu procés educatiu amb el famós Grand tour. Per a aquests viatgers il·lustrats Suïssa era l’indret on experimentar el sublim de la natura. I Itàlia allà on es trobava la millor lliçó de la història i de l’art; de la bellesa i de la civilització del Mediterrani. A l’Albert Casals no li interessa cap d’aquestes coses. Suïssa, la seva reglamentació i les seves muntanyes no té cap mena de cabuda en els seus projectes. Però Itàlia continua tenint alguna cosa d’aquell prestigi iniciàtic. El pas per Itàlia conferia als joves romàntics alemanys o britànics l’imprescindible caràcter d’homes de món. Avui, als joves usuaris de l’Interrail, el pas per Itàlia potser només els confereix les primeres lliçons d’una cosa molt llaminera però en el fons molt limitada: el joc de la llibertat. Però per a l’Albert Casals, el viatge a Itàlia és la revelació que l’autèntica llibertat no és un joc: que al món hi ha una quantitat il·limitada d’experiències per tastar i que, per tant, cal despendre’s dels límits que ens imposen o que ens imposem i que ens priven de gaudir-ne. De seguida, doncs, Itàlia es queda petita a una persona amb tanta fam de “deixar que passin coses”. I salta a Grècia, país poblat d’illes on sentir-se en un món a part; on cal prendre la constant decisió que Ulisses ja va haver d’aprendre a resoldre: quedar-se en el lloc on has estat tan ben rebut o marxar allà on l’inconegut t’espera.

Una vegada fet aquest primer aprenentatge, Albert Casals fuig d’Europa. Massa semblant un país a l’altre, massa previsible el que passarà, massa control sobre el destí del viatger... Com un miner que abandona una mina esgotada, es proposa explorar territoris més prometedors. I comença pel que creu més diferent del terreny ja explorat: Tailàndia, Malàisia i Singapur. I després una altra vegada Europa. Però de seguida el Japó. I en el segon llibre Sud-Amèrica, Àfrica i una altra vegada el Japó.

Ara ja, Albert Casals és un viatger expert, que es posa reptes cada vegada més complexos, com aquells corredors que sempre es proposen una distància més llarga, un desnivell més abrupte o un clima més extrem. El viatge es planteja sense diners (vint euros per sis mesos de viatge en el cas de Sud-Amèrica) i a través d’uns països que qualsevol persona amb un mínim de prudència desaconsellaria –o directament prohibiria- a un jove de 18 anys en cadira de rodes (ciutats caòtiques i perilloses, deserts, selves, aiguamolls, malalties endèmiques...). Però el repte no és el rècord, fer allò que ningú més ha fet, sinó una ànsia desaforada de vida, de curiositat, d’experiència... de món. I per a aquest viatger d’Esparraguera, que en el món hi hagi obstacles no és cap raó per quedar-se a casa. Els obstacles són per saltar-los i veure què s’hi amaga al darrere. Això inclou franquejar fronteres sense el visat corresponent, dormir en companyia de sense sostre, viatjar de polizó en camions, creuar la selva del Panamà sobre una llanxa de contrabandistes en plena tempesta tropical. I un nombre considerable d’altres “bogeries” que farien posar els pèls de punta a qualsevol progenitor.

Tant el primer com el segon llibre de l’Albert Casals inclouen uns interessants textos complementaris. “Com veig el món” en el primer, i “Felicisme i infelicisme” en el segon. Són uns intel·ligents assajos sobre la felicitat i la llibertat, construïts amb una desimboltura i una convicció personal que els emparenta estilísticament amb els elogis maragallians. I també, a aquestes alçades no caldria ni dir-ho, amb un vitalisme equivalent. La soca ideològica, però, cal buscar-la en Erich Fromm. La por a la llibertat, que tanta influència va tenir durant els anys seixanta i setanta, és el text de referència de la filosofia d’Albert Casals sobre la por a la felicitat. Una filosofia pràctica i practicada que interpel·la el lector:

“Evidentment, no és fàcil destruir els obstacles que nosaltres mateixos hem posat a la nostra llibertat. És probable que al llarg de la nostra vida haguem rebut milers d’influències que ens han intentat convèncer que certes coses són impossibles (com, per exemple, viatjar pel món sol, sense diners i en cadira de rodes?), que les coses funcionen d’un certa manera, que això o allò és massa perillós per ser considerat, que no sempre podem triar allò que volem, i que hi ha infinites decisions que no hem de prendre perquè tard o d’hora les lamentarem.

“Però el que ens fa lliures és, precisament que som capaços de combatre totes aquestes influències. El fet que, si realment ho volem, podem lluitar per descobrir quina és la nostra autèntica voluntat, allò que realment desitgem. I quan aconseguim crear els nostres propis desitjos, quan aconseguim ser nosaltres mateixos, i ningú altre, els que elegim el nostre futur... és aleshores quan som realment, veritablement, lliures.” (Sense fronteres, p.177)

El viatger, amb la ploma a la mà (si és que aquest noi de l’època digital utilitza ploma i paper) es converteix, doncs, no només en un hàbil narrador de les seves peripècies, sinó que demostra un grau de maduresa reflexiva molt important. Ser feliç i ser lliure per a ell són termes absolutament complementaris. I el viatge és la manera perfecta de conjugar-los simultàniament, desafiant els límits, les fronteres, les barreres de tota mena. La seva manera de convertir els seus desitjos en accions. Si heu vist alguna de les entrevistes que li han fet a la televisió haureu vist que l’Albert Casals és una persona que irradia un esperit positiu en estat pur. Sobre una cadira de rodes ballarina, amb els seus cabells estrafolaris, el seu somriure rialler i la seva mirada intensa i excitada (maragalliana, potser en podríem dir), es converteix per als telespectadors en una lliçó autèntica de vida. Però per als lectors, la lliçó més ben dictada és la de la generositat reflexiva d’aquestes últimes pàgines amb què complementa els seus dos llibres.

“On deu ser ara l’Albert Casals?” ens preguntem els seus lectors. Ja ha tornat del seu viatge a la Xina en autoestop? Quins projectes bullen ara en el seu cervell? No sabem si els dos llibres que ha publicat fins ara són el preludi d’alguna cosa més. El que és segur, però, és que malgrat la seva joventut (i que no era ben joves Byron quan va començar a escriure), Albert Casals ha demostrat talent com a escriptor. En aquests moments en què molts viatgers canalitzen la seva necessitat d’escriptura en un bloc o fins i tot a través de la brevetat d’uns twitter, ha estat una molt bona notícia la revitalització d’un gènere amb tanta història i tanta potència com són els llibres de viatge. I encara més que hagi estat de mans d’un autor tan jove, tan desacomplexat com per saber prescindir de les descripcions, incloure l’humor, barrejar fragments de dietari o de missatges electrònics... Però la vegada tan sensible com per connectar amb les claus del gènere i oferir al lector alguna cosa més que anècdotes: vida i pensament.

Albert CASALS; El món sobre rodes. Edicions 62, Barcelona 2009.

Albert CASALS; Sense fronteres. Edicions 62, Barcelona 2011.