Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

divendres, 15 de maig de 2009

Zazie al metro, de Raymond Queneau


En l’ambient escolar català, Raymond Queneau (1903-1976) és potser només conegut per alguns exemples extrets del seu Exercicis d’estil, un llibre-desafiament on narra 99 vegades la mateixa anècdota banal, canviant-ne radicalment l’estil. Queneau, però, és un autor de moltíssimes més dimensions: sorgit de la filosofia hegeliana, del surrealisme, de les matemàtiques i de la potencialitat excitant de la literatura, l’any 1959 publicava la novel•la que l’havia de fer popular. Zazie al metro, l’esbojarrada història d’una noieta de províncies que passa dos dies a París en companyia del seu oncle i els seus amics. Amb un vocabulari rabiós, una ortografia provocadora, unes situacions rocambolesques, un fons sexual ambigu i, sobretot, amb un permanent èmfasi en el desconcert i la incertitud, Zazie al metro pot ser llegida com una novel•la delirant i trencadora. Com una revindicació de l’argot i un cop de puny a les bones maneres. Com una enredada (durant tota la novel•la el metro no funciona perquè està en vaga, desmentint, doncs, el títol), o com una humorada. Però el seu gruix literari és molt superior al que pugui suggerir aquesta acumulació de qualificatius.
Per començar haurem d’advertir que Zazie al metro no és pròpiament una novel•la juvenil. De fet és una novel•la que xoca deliberadament amb tots els estereotips del gènere, de qualsevol gènere, i que aprofita sense manies la potencialitat del teatre, del cinema, de l’acudit, del quadre de costums i del conte filosòfic. Una novel•la absolutament atípica, que per alguna raó o altra molts joves han fet seva i que es troba present en col•leccions adreçades al públic juvenil (Folio Jeuneusse). El fet que tingui una protagonista de 12 anys hi té alguna cosa a veure. Però no crec que en sigui el fet determinant. És clar que això l’emparenta amb clàssics del gènere, aquells que tenen per heroi a nens que viuen perillosament en un món hostil: Gretel, Huckleberry Finn, Jim Hackins, Holden Caufield... Com ells, Zazie, s’enfronta al món adult i com ells en rep una dosi de set tasses, que li fan reconèixer lacònicament a l’última línia del llibre, quan està a punt d’agafar el tren de les sis i seixanta que l’ha de tornar a casa, que ha envellit. Més aviat crec que es tracta d’una d’aquelles lectures-frontera. Un dels llibres que poden marcar l’abandó del cenacle de la literatura per a joves i eixamplen l’horitzó a descobriments arriscats. A territoris on la literatura ja no és només una història i les seves emocions, sinó una exploració en si mateixa, una manera de qüestionar-ho tot i d’intentar arribar al moll de l’ós de les coses. Si és que les coses tenen ossos, o només que sigui existència. Un intent que es mereix qualsevol regla i l’atropellament de totes les regles.
Zazie al metro sedueix en primer lloc per l’humor i pel ritme progressivament delirant. Comença amb un contundent “Quiconyputtant” i a partir d’aquí s’allunya radicalment de qualsevol tracte finolis. La protagonista és tan malparlada que acostuma a esmentar el cul en la meitat de les seves frases i quan se li pregunta què voldrà ser de gran, respon que si no pot ser mestra per fotre la canalla, es farà astronauta per fotre els marcians. Els personatges que l’envolten, començant pels seu oncle Gabriel, professional del transvestisme en un cabaret, i acabant pel lloro Verdulaire (“Xerrameca, xerrameca, és l’únic que saps fer”), són tots d’un pintoresquisme de guinyol i els seus diàlegs sempre oscil•len, sense que mai en puguem treure gaire l’entrellat, entre la il•luminació genial i el tòpic repetitiu. Zazie, sota la protecció del seu oncle i d’alguns dels seus amics, o en mala companyia d’un personatge amb massa noms com per ser fiable, recorre París sense que mai ningú es posi d’acord en si allò que veu és el Panteó o l’estació de Lyon, la Sainte-Chapelle (una joia de l’art gòtic) o el Tribunal de Comerç. Tampoc queda mai clar si l’oncle Gabriel és o no homosexual i a l’últim capítol se’ns posa sobre el dubte de si la dolça tieta Marcelline es diu en realitat Marcel. Ni si Trouscaillon (si és que aquest és el seu nom) és o no policia, ni darrere de qui té posat el seu interès sexual: de la nimfeta Zazie, de la vella vídua Moaque o del gegant transvestit Gabriel? Tampoc sabem si creure’ns o no si la mare de Zazie va decapitar el seu marit amb la destral que li havia esmolat el carnisser, el seu amant. I així podríem continuar. Perquè com diu Gabriel en el seu monòleg entre shakespearià, calderonià i pirandel•lià als peus de la Torre Eiffel (aquesta sí que sembla inconfusible, encara que Zazie comenta que no és tan alta com això; i seu oncle la veu com el membre viril d’una ciutat femenina): “París no és res més que un somni, Gabriel no és res més que una ombra (encantadora), Zazie el somni d’una ombra (o d’un malson) i tota aquesta història el somni d’un somni, l’ombra d’una ombra, amb prou feines un deliri picat a màquina per un novel•lista idiota (oh! perdó!)”.
I és que l’esperit del dubte pessimista, tant el de Hamlet com el de Segismundo com el dels set personatges a la recerca d’un autor, ha esfondrat qualsevol mínima certesa cartesiana. Zazie està fent una excursió pels territoris salvatges de la incertesa, on tot es disfressa de qualsevol cosa per no ser mai un mateix. On l’ordre metòdic es posa al servei de la dissimulació, l’emmascarament i l’enganyifa. On el tren de les sis i seixanta no pot sortir mai puntual. I on les nenes que l’agafen per tornar a casa ja no són les mateixes que van arribar a l’estació. Com Alícia, Zazie, ha viscut un somni poblat de personatges que mai són el que diuen ser. I com ella, malgrat la constant subversió de la realitat, ha aconseguit completar el trajecte comptant només amb les seves forces.

Raymond Queneau: Zazie al metro. Traducció de Jaume Fuster. Barcelona: La Magrana, 1985.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada