Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dilluns, 11 de maig de 2009

La vida salvatge


Ruyard Kipling

El gust de l’Europa medieval pels bestiaris, que es comprova tant en la imatgeria decorativa de tota mena (tapissos, pintures, capitells, miniatures...), com en la literatura, té un clar ascendent oriental. El famós Llibres de les bèsties de Ramon Llull, per exemple, està inspirat en antics relats indis que van arribar a la península ibèrica a través de la literatura àrab. I el mateix passa amb les narracions de tipus orientalitzant que es posen de moda a partir de les traduccions setcentistes del gran clàssic de la narrativa àrab, Les mil i una nits. En el quan hi ha una nombrosa col•lecció de contes protagonitzats per animals, originaris gairebé sempre de l’antiga tradició índia. Així que l’enorme popularitat i el gran prestigi que va aconseguir l’escriptor anglo-indi amb els seus relats sobre la vida salvatge de la Índia, són la continuació històrica per un fascinació ancestral entre els lectors europeus. La fascinació pel món de les bèsties exòtiques dels climes càlids: lleons, tigres, serps, simis, xacals, elefants... Habitants gairebé irreals però igualment amenaçadors d’un món on l’home té un paper secundari, protagonistes molt més passionals i molt més atractius que les fredes faules de tradició greco-llatina, capaços d’interpretar comportaments humans primaris i tanmateix complexos.
En vida, Kipling (1865-1936), va ser un escriptor enormement popular i estimat per la societat britànica, dintre de la qual ja hi havia un nombrós nucli de ciutadans que havien fet de la Índia la seva segona pàtria. La Índia, la Joia de la Corona de la reina Victòria, no només era un territori de salvatge domini colonial, sinó que va esdevenir una terra on habitava allò fascinant. Un component que un escriptor com Kipling s’encarregava de fer arribar a la metròpoli, no només amb el convenciment de la justícia de la ideologia colonial (aspecte pel qual ha estat molt sovint criticat), sinó sobretot amb una autèntica saviesa literària i un afany creatiu que va saber impregnar-se de part de les essències dels paisatges, de la gent i de l’esperit del subcontinent asiàtic. I amb l’ambició de ser llegit pel públic juvenil.
De les nombroses obres de Kipling (moltes de poètiques), dues han acabat sent indiscutibles clàssics de la literatura juvenil. Per un banda Kim (1901) i per l’altra El llibre de la jungla (1894). Sense oblidar algunes de les seves narracions curtes, mereixedores també d’aquest distintiu.
Kim és una novel•la d’aventures protagonitzada per un per un infant anglès que se les campa tot sol pel subcontinent indi. Perfectament integrat a la vida, als costums i coneixedor de les llengües del bigarrat país on ha nascut, les seves aventures comencen quan decideix acompanyar un lama tibetà en la seva recerca del riu de la fletxa, l’aigua purificadora del qual li permetrà escapar-se de la roda de les reencarnacions. Simultàniament, i sense conèixer-ne totes les conseqüències, entra en una peripècia d’alt espionatge. Tot plegat, gràcies a l’ensinistrament espontani que la vida del carrer ha donat a Kim, i gràcies als ensenyaments que recollirà del seu lama i de l’organització, fa que Kim es converteixi en un infant amb una visió privilegiada de la complexitat de la vida a l’Índia. En certa manera, doncs, la novel•la es podria equiparar a les de Jules Verne, pel que tenen d’entreteniment i instrucció, de capacitat de fer passar el lector per les pàgines d’un gruixut àlbum geogràfic i ètnic, però Kipling fa una cosa que Verne no va fer mai: mostrar les cultures i les seves diverses maneres d’entendre la vida. I fer-ho a través d’un heroi infantil que, com Mowgli, és un estrany de totes les castes, a les quals pot comprendre perquè hi ha conviscut amb estimació, però a les quals no té el dret d’integrar-se. El seu viatge, doncs, és sorprenentment paral•lel al del noi de la jungla: el combat d’un descastat per trobar el seu lloc en el món i decidir el seu propi destí.
El llibre de la jungla és una d’aquelles obres que són més conegudes per les pel•lícules que en va fer Walt Disney que per l’original. La cinta de dibuixos animats (1967) és esplèndida en molts sentits, però com és llei a la factoria Disney, imposa uns mecanismes d’humor i cotó fluix que en desvirtua fortament l’essència. Pensat com un recull de contes, els vuit primers del qual composen la història de Mowgli, Kipling sembla adreçar-se directament a un públic jove, potser perquè creu que és el que més naturalment connectarà amb aquesta èpica del món salvatge. Ho poden demostrar les paraules amb què acaba el relat de les aventures de Mowgli, quan el nen criat entre els llops i rebutjat sistemàticament tant per la seva manada com pels humans, però vencedor de Sherkan, continua el seu vagabundeig entre les terres salvatges: “Però no sempre va estar sol, ja que al cap d’alguns anys es va fer home i es va casar. Però això és una història per a gent gran.” D’aquestes paraules se’n pot deduir que la història que s’ha relatat fins aquell moment no era pròpiament per a “gent gran”, sinó només per al “poble lliure” i per aquella part de la població humana que no només vol aventura, sinó que encara té alguna cosa de la grandesa primitiva de l’ésser humà, aquella predisposició a creure que és possible participar de la vida de les forces de la naturalesa, el sagrat que els animals salvatges honoren i, potser, encarnen. És lògic, doncs, que la forma literària que Kipling s’esforça a donar a aquesta història tingui un convincent to d’”èpica animal”, com si es tractés d’un relat que formés part de les cròniques de les bèsties.
La vida de Mowgli, en el seu desencaix entre la Jungla i els homes, transcorre sempre en el fil tràgic d’una eina de tall que separa dos móns. Només una excel•lent educació en el sentit de la Llei de la Jungla a càrrec dels seus mentors (Comare Lloba, Akela, Bagheera, Kaa) i el seu fons de bondat no corromput li permeten mantenir-se en la cresta d’aquesta contradicció sense trair les coses fonamentals i el salven del més gran perill: la supèrbia de l’home. La seva història, doncs, és una permanent reafirmació tant en la saviesa heretada com en els seus instints d’infant: una lliçó d’energia que la tradició dels escoltes va voler aprofitar amb una curiosa barreja de rituals militars i silvestres, que durant molt de temps va contribuir a forjar el caràcter dels joves en la disciplina i el respecte a la natura.
D’entre els altres relats que formen part dels dos volums del Llibre de la jungla, en citarem uns altres quatre. “La foca blanca” té com a escenari el Pacífic Nord i no hi ha cap protagonisme humà. Tan sols la presència de la seva desmesurada depredació. Com Mowgli, la foca blanca és també una estranya entre els del seu grup, tot i que acabarà per liderar-lo després d’haver recorregut mig hemisferi a la recerca d’una “terra promesa”. “Rikki-Tikki-Tavi” ens mostra l’habilitat i el coratge de la mangosta en la seva lluita contra les serps, fins a convertir-se en l’heroïna que salva en diverses ocasions la vida dels seus amos anglesos de la casa amb jardí on s’ha instal•lat després d’haver estat salvada de l’aigua per l’home blanc. “Tomai dels elefants” és la història d’un noiet cornac (conductor d’elefants) i l’experimentat i dòcil elefant que la família del noi ha menat durant tres generacions. L’eix central de la història el constitueix el misteri de la part salvatge d’aquestes fortaleses animals que es deixen domesticar com un gosset. Si bé els elefants es presten a tota mena de treballs, a ser hissats amb grues per ser embarcats i transportats a terres remotes, a estirar canons en ple camp de batalla, i fins i tot a obeir un vailet, no per això deixen mai de ser animals salvatges, atents a la crida de la jungla i als rituals dels seus congèneres lliures. Pel que fa a “Els servents de Sa Majestat”, és fàcil adonar-se que és el conte plantejat de forma més didàctica, fins al punt que l’aventura es dilueix en una mena de catàleg dels animals que participen en l’exèrcit colonial indi. Partint de l’antic recurs de l’home que entén els animals, el conte és la “transcripció” de la conversa que mantenen un cavall, un mul, un elefant i una parella de bous sobre llur paper en la matemàtica organització d’un comboi militar, de manera que es reprodueix a escala animal la jerarquització de l’exèrcit, on tots els components tenen una funció especialitzada i essencial.

Jack London (Estats Units d’Amèrica 1876 – 1916)

Jack London va fer de la rebel•lia anti-burgesa una marca de la seva condició d’escriptor, va buscar or, va batallar per aconseguir l’èxit literari i quan el va aconseguir va menar una vida polèmica, fundada en la insatisfacció. El seu més gran descobriment va ser el d’un nou espai geogràfic per a la novel•la d’aventures: els deserts gelats de les Terres del Nord. Fins al punt de fer d’aquests escenaris inhòspits la seva especialitat. D’entre la seva enorme producció, han quedat dos protagonistes animals (el gos Buck i el llop Ullal Blanc) com a emblemes de l’amoral viatge entre la civilització i l’instint salvatge, i a l’inrevés. Però es recorri en un sentit o en un altre, al final només el més tenaç venç. Una lliçó que un altre escriptor aventurer, Ernest Heminway, complementaria a El vell i la mar (1952).
La crida salvatge (1903) és l’èpic recorregut formatiu d’un robust gos de casa bona que és robat i enviat al Nord, en plena febre de l’or. En un clima duríssim i amb un exigències físiques terribles, Buck haurà d’aprendre a arrossegar trineus i a enfrontar-se a la violència d’amos i gossos. Poc a poc, Buck deixa de ser un gos lligat al seu amo i cada vegada més en converteix en dominador del seu destí. El seu “retrocés” cap a la vida salvatge, fins a assimilar-se als llops i convertir-se en mascle dominant, no és només un clam de llibertat, sinó també el clam d’un món més jove.
Tant va ser l’èxit d’aquesta novel•la, que Jack London va repetir el procediment en una novel•la complementària, Ullal blanc (1906). També aquí tota l’acció és narrada des del punt de vista de l’animal i també s’hi produeix una feroç lluita per la supervivència en les Terres del Nord. Però la trajectòria és inversa: la d’un llop que aprèn a ser company de l’home. Ullal Blanc és sobretot una història de lluites: lluita entre forts i febles per la supervivència, lluita contra les forces de la naturalesa per imposar la pròpia voluntat, lluita contra l’instint per sotmetre’s al poder més fort... Uns combats narrats sense sentimentalismes i sense escrúpols, que en alguna ocasió se’ns poden fer una mica reiteratius i, en l’última part, semblar-nos que s’acosten al moralisme, però sempre plens de l’energia d’un narrador que aconsegueix fer d’un animal un gran heroi literari.
En un primer nivell de lectura les dues novel•les permeten de submergir-se en la peripècia apassionant, en el paisatge, la naturalesa, la crueltat i la fidelitat. El segon nivell de lectura és potser excessivament simplista: l’al•legoria on poder comprovar que la formació del caràcter és cosa dura i sacrificada. Però hi ha, a més, un tercer nivell d’anàlisi: una concepció de l’univers allunyada dels valors cristians -morals, però sobretot filosòfics- i que s’aproxima a una sensibilitat dura, materialista, quasi nietzschiana. I és que aquestes dues novel•les sobre el món salvatge comparteixen molts elements de la ideologia vitalista, d’inspiració nietzscheana que podem trobar, per exemple, en la novel•la modernista catalana coetània. Però, és clar, sense cap component decadentista. De fet, dins el mateix text l’escriptor estableix una correspondència entre l’animal posseït pel seu instint de vida i l’artista: “La paradoxa de la vida és que aquest èxtasi es produeix quan més viu s’està i s’oblida absolutament que se n’està. Aquest èxtasi, aquest oblit de l’existència, es produeix en l’artista, l’atrapa i el treu de si mateix en una flama de passió”.
El lleó, de Joseph Kessel
Molt més desconeguda que les novel•les de Jack London o d’Ernest Heminway, El lleó (1958) és una altra interessant proposta on la vida salvatge té un protagonisme decisiu. Tot i no tractar-se d’un llibre fàcil i tenir aquell ritme lent que tan poc agraeixen els lectors apressats, El lleó pot fer un gran efecte, primer pel tema, però sobretot pel seu estil “revelació”: com un escriptor de frase austera aconsegueix, amb un simple subratllat i sense alliçonar, mostrar-nos alguns misteris de l’amistat i del despotisme; de la civilització i de la vida salvatge.
Novel•la d’un sol ambient i d’un sol ritme narratiu que es va descabdellant amb una cadència pausada i obsessiva, la lectura de El lleó porta a pensar en obres tan diferents com El petit príncep i El vell i la mar. Amb El petit príncep per la peculiar amistat que s’estableix entre un adult disposat a aprendre-ho tot de nou i un infant enigmàtic, posseïdor d’una saviesa fonda i habitant d’un món aliè, metafòric. Amb El vell i la mar, hi fa pensar la relació que s’estableix entre el protagonista, els gran espais i el poder salvatge d’un gran animal, però sobretot el to de reportatge, d’una sobrietat despullada, gairebé mística. A part d’aquestes coincidències temàtiques i formals, també trobem curioses coincidències entre els tres autors d’aquestes obres. Joseph Kessel (1898-1979) , com Antoine de Sait-Exupéry, va ser pilot d’aviació i va combatre a favor dels aliats. I, com Ernest Hemingway , va ser un aventurer cosmopolita i reporter de guerra. I com tots dos, Joseph Kessel va ser tota una celebritat i un autor d’èxit. Les seves obres, però, han anat quedant en un discret segon terme, a excepció de Belle de jour, a causa de la pel•lícula de Luis Buñuel, i El lleó, gràcies sobretot al públic juvenil.
Un reporter intel•lectual, cosmopolita i amb un marcat spleen visita una reserva de Kenya amb la intenció d’escriure’n un reportatge. Allà es troba amb tres personatges notables: en Bullit, un antic caçador convertit en director de la reserva i en protector de la fauna; la seva dona, Sybil, de personalitat refinada, que no ha sabut adaptar-se a l’entorn salvatge on viu. I, sobre tot, la Pat, la filla dels dos anteriors: una nena que ha estat capaç de penetrar en els plecs més íntims de la vida salvatge, fins el punt que els nadius la consideren filla del lleó, ja que té una estreta amistat amb en King, un enorme lleó mascle que ella va criar des de ben menut. Si l’amistat del narrador amb els pares de la nena és només circumstancial, com la d’un entomòleg que observa les curiositats de dos insectes, mascle i femella, d’aparença gairebé contraposada, la relació que estableix amb la Pat és ben diferent. L’adult queda seduït per la nena i la seva fonda relació amb el regne animal. Es posa a les seves mans de la mateixa manera que un fidel es posaria a les mans del sacerdot: es meravella de la seva força de caràcter, de la seva superioritat, de la seva saviesa, de la seva tirania envers éssers terriblement més poderosos que ella i, a la vegada, de la de la seva tràgica fragilitat. D’aquesta manera, la Pat,es converteix en la guia del reporter, la que l’introdueix en el contacte frec a frec amb la gran fera i amb els racons ocults de la reserva.
Però en aquest panorama encara hi manquen uns personatges: els massais. Els caçadors de lleons, l’única tribu que segueix orgullosament el seu mode de vida malgrat el trasbals que ha portat la dominació de l’home blanc. Tan superiors, temeraris i fràgils com la Pat, són ells els que fan que aquest impossible castell de cartes acabi caient amb el llenguatge propi del món salvatge: la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada