Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dimarts, 21 d’abril de 2009

Els animalons com a protagonistes del relat




La superioritat britànica en el camp de la literatura infantil i juvenil és més que evident. La seva literatura conté textos fundacionals com Alícia o Peter Pan, i amb l’excepció de Jules Verne, els seus autors han estat els qui més han fet per la república de les lletres de la joventut. Per corroborar aquesta afirmació cal fer esment de dues joies de la literatura infantil que prenen els animalons com a protagonistes del relat. Vet aquí en primer lloc Beatrix Potter (1886-1943), l’autora de la sèrie il·lustrada Els contes d’en Pere Conill, sobre la qual m’entretindré poc perquè m’allunya excessivament de la franja d’edat en què em centro en aquestes pàgines, però que em servirà per introduir el seu predecessor, Kenneth Grahame (1859-1932), l’autor de El vent en els salzes.

Beatrix Potter

Els vint-i-tres contes d’en Pere Conill van ser escrits i dibuixats per Beatrix Potter a partir de la idea que un editor va tenir de convertir en comercial el dibuix-carta que l’autora va escriure per entretenir un nen malalt. Va ser tot un èxit que encara avui dura. Una forma tendra i poètica d’entretenir la quitxalla tot acostumant-los al respecte pels petits animalons que viuen als marges dels camps. Són unes aventures senzilles amb les quals els nens es poden sentir fàcilment identificats, amb espurnes d’ironia bonhomiosa que fan somriure l’adult i amb un dibuix que revela perfectament la precisió i el bon gust amb què l’autora interpreta el paisatge que estima. El de Lake District: tota una icona turística íntimament associada a la figura de l’escriptora i de la institució que va fundar, el National Trust, dedicada a la preservació del patrimoni i del paisatge rural i clar referent d’un altre camp en què la superioritat britànica és ben palesa, el de l’afecte per la natura. Potser no estaria de més incidir en el fet que una persona que va dibuixar centenars de làmines de bolets i que va realitzar estudis pioners sobre micologia, no pot ser un simple diletant, sinó un artista que posa al servei de la mainada els seus dots d’observació. En aquest sentit, es podria dir que la humanització dels animals no respon a una voluntat de caricaturitzar-los, sinó a la de fer-los casolanament propers. Conills, eriçons, gatets, ratolins, gripaus, toixons, oques, porquets... són criatures amb noms delicats que s’ocupen amb delit de les seves petites preocupacions domèstiques. Amb una filosofia de la vida que podria resumir aquells versos de Josep Carner “el paradís pot heure’s dins una cambra estreta, / només que tot hi lluï, ben pur en son indret.” Una filosofia conservacionista, educadora i amb una transparent sinceritat que la salva de semblar cursi.

Aquests contes poden donar molt joc al parvulari. I també poden servir per viatjar cap a obres de sensibilitat semblant: l’altre gran clàssic del món rural anglès, El vent entre els salzes, de Kenneth Grahame; i la més delicada de les narracions de Joaquim Ruyra, La parada.

Kenneth Grahame

Kenneth Grahame (1859-1932), un alt funcionari del Banc d’Anglaterra i un altre dels grans escriptors escocesos que van escriure per al públic infantil, va començar a empescar-se les seves històries sobre el Talp, el Ratot, el Teixó i el Gripau per entretenir el seu fill Alastair. De la veu passà a l'escriptura quan Alastair se'n va anar de vacances sense els seus pares però continuava reclamant per carta la seva ració quotidiana de contes. Per convertir aquest material en llibre només faltava un pas, i Grahame el va completar el 1908, quan va sortir imprès El vent en els salzes. Un llibre extraordinàriament divertit i reconfortant, escrit amb un meticulosíssim respecte cap el lector i amb una exquisida presència del món natural, a la vegada que amb un intel·ligent retrat del comportament humà.

A diferència de l'obra de Carroll, la de Grahame no utilitza com a eix bàsic del seu material narratiu la puixança d'una imaginació desbocada. La seva línia és molt més clàssica i modesta, tot i un començament que recorda el conill atabalat de les primeres línies de l'Alícia: el Talp, tot excitat per la crida de la primavera, abandona el seu cau, comença a fer tombarelles sobre l'herba i inicia tot un seguit d'aventures fantàstiques per a un animal de la seva mena. Unes aventures, però, gens meravelloses, sinó més aviat burgeses i gastronòmiques: aprèn a remar amb el Ratot: coneix l'esnob Gripau, amb qui fa un viatge en carro de gitanos; s'interna al Bosc Salvatge i fa amistat amb el Teixó... El llibre s'estructura, seguint el curs de l'any, intercalant els episodis humorístics -sempre protagonitzats pel Gripau, que esdevé el personatge més entranyable del llibre- amb els que es construeixen com a una mena de cant ovidià a la vida rural, amb una especial sensibilitat pel confort de la vida domèstica, de la llar ben proveïda i escalfada on es pot gaudir de la joia de l'hospitalitat.

D’entre aquest últim grup d’episodis, que cantent amb passió la vida rural anglesa (la vida del desenfeinat, s’entén), és especialment commovedor l’episodi del retorn de Talp al seu cau, amb el convit als petits ratolins de camp cantaires. Unes pàgines de lirisme domèstic absolutament magistrals, en què Kenneth Grahame és capaç de retratar amb una exactitud cristal·lina la psicologia humana de la convivialitat i l’hospitalitat, posant-la en la pell de petits animalons horacians. En aquesta mateixa línia d’epifania del concepte clàssic de la vida, cal destacar per sobre de tots el resplendent episodi de la recuperació de la petita llúdriga, quan el Ratot i el Talp experimenten la màgia de l'Amic Protector i de la seva música, quan el vent entre el salzes i el curs de riu mostren el seu poder sobrenatural. I contrastant amb aquests cants a la vida endreçada hi ha l’episodi del Ratot navegant, que retrata amb efectes hipnòtics una altra de les passions britàniques: la crida del Sud, que no només experimenten els animals migratoris, sinó que el mateix Grahame va realitzar en perllongades estades a Itàlia.

Però tan de lirisme podria ser embafador, i Grahame hi intercala les esbojarrades aventures del Gripau, el representat de l’esnobisme aritòcrata anglès, el perturbador de l’ordre natural de les coses, el que no es conforma amb aquesta felicitat carneriana que expressen els versos que he copiat més amunt, sinó que es converteix en un perfecte personatge d’auca: tabalot, caricaturescament pagat de si mateix, foll de la novetat. En aquest sentit la seva fugida de la presó, on havia estat reclòs per robatori d'un automòbil i insults a la policia, és absolutament hilarant, en la línia del més inspirat Mark Twain. Una manera molt intel·ligent (i molt britànica, al capdavall) d’equilibrar un llibre que mereixeria ser més conegut entre nosaltres i que pot ser una excel·lent lectura a petits glops, que invita a ser llegit en veu alta, amb somriures i rialles. Una lectura que infon seguretat sense caure mai en la cursileria i que a més posseix una potencialitat plàstica enorme que els clàssics dibuixos i suggestius dibuixos d'Ernest H. Shepard no exhaureixen, sinó que més aviat estimulen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada