Els nois del carrer de Pál

 

Els lectors d’El petit Nicolàs saben que el millor terreny de joc possible és un solar. Allà hi ha un cotxe abandonat que serveix tant per anar a la lluna com per enfilar-s’hi i sentir-se dalt del Montblanc; i és el lloc ideal per organitzar-hi terribles partits de futbol, encara que ningú no hagi pensat en la pilota. El terreny de joc és el principal tresor dels infants de les grans ciutats: el punt de reunió, el lloc on poder jugar sense les interferències del tràfec ciutadà... Però sobretot sense la supervisió dels adults. Que els nens han de jugar sense interferències, avui ho diuen, sense gens d’èxit, els grans savis de la pedagogia a mestres i pares, obsessionats per la seguretat, el cotó fluix i la desinfecció. Que hi pugui haver filferros, arbres on enfilar-se, canyes o qualsevol altra mena de tresor infantil fa que qualsevol espai no supervisat no obtingui l’homologació requerida pel criteri contemporani. El 1907, a Budapest, segons explica Ferenc Molnár a Els nois del carrer de Pál, un grup de nois tenia com a terreny de joc una esplanada adjacent a una serradora, on s’apilaven munts de fusta i llenya. Entrar-hi era tan fàcil com saber on s’amagava la clau i el vigilant només servia per evitar els robatoris nocturns, no per fer fora uns marrecs que hi passaven les tardes fent-ne de les seves. I enfilar-se a les piles de troncs i defensar-les com si fossin fortaleses era un dels jocs preferits.

A Els nois del carrer de Pál no hi apareix cap noia, més enllà d’una germana que ha cosit la bandera. I els nois protagonistes hi reprodueixen amb orgull l’esperit militar d’una època que aviat els portaria a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial per defensar un Imperi Austríac en descomposició. Aquesta novel·la, doncs, no passa cap criteri educatiu modern: per l’espai insegur, pel radical model unieducatiu (mascle, per descomptat) i pel militarisme com a sinònim de coratge, honor i garantia territorial. Tampoc passen el filtre de la correcció ni L’illa del tresor ni Les aventures de Huckleberry Finn ni Peter Pan ni moltíssimes altres que són considerades, amb justícia, clàssics universals.

Tot i que la carrera de l’escriptor hongarès Ferenc Molnár (1878-1952) va ser llarga i fructífera, amb notables èxits teatrals internacionals i adaptacions al cinema, sobretot en la seva etapa d’exiliat als Estats Units, és per aquesta novel·la juvenil que és recordat per molts lectors de tot el món que el van llegir quan eren nois, i que a Hongria és considerat un autor major, amb presència escultòrica davant l’escola de Budapest on estudien la colla del llibre i amb versions cinematogràfiques relativament recents. La seva trajectòria, amb aquest gran èxit juvenil internacional, l’aparella amb l’autor d’Emili i els detectius (1929), Erich Käestner (1879-1974) i l’autor de Bambi, una vida al bosc (1923), Felix Salten (1869-1945). Tots tres nascuts en ciutats d’uns imperis a punt de desaparèixer, tots tres víctimes de la persecució nazi (tant les obres de Käesner com les de Salten van anar a parar a la foguera pública dels llibres i autors «decadents») i malgrat tot referents de diverses generacions de canalla, en diverses llengües, que han trobat en el seus llibres l’emoció de l’aventura de la nació juvenil.

La peripècia d’Els nois del carrer de Pál consisteix en la defensa del terreny de joc de la colla de marrecs protagonistes, bonhomiosos i d’ànima neta, de les intencions expansionistes d’una colla rival, els camises vermelles, molt més pinxos i mala gent. Dos personatges destaquen per sobre de tots els altres: per una banda, el xicot més madur i responsable, que és elegit president i general, en Boka, i per l’altra el més escarransit i poca-cosa, en Nemecsek. Un és l’estrateg brillant, el cabdill natural i just. L’altre és l’autèntic heroi que sap fer passar per davant de tot la fe en la causa. El petit Nemecsek és, juntament amb el gos del vigilant, l’únic soldat ras d’un exèrcit que només té oficials, però també és qui millor sap enfrontar-se amb noblesa al perill, qui se sacrifica pel bé comú. El pobret, però, de resultes de tres banys intempestius a l’estany atrapa una pulmonia que el porta a la tomba, de manera que és literalment un caigut per la pàtria. Una pàtria que potser s’ha salvat de l’atac imperialista dels camises vermelles, però que es perd a causa del negoci immobiliari que el propietari del terreny pensa fer just al final de la novel·la. Boka i Nemecsek han fet el correcte, però tot ha sortit malament.

Paral·lela a aquesta trama bèl·lica, hi ha la curiosa peripècia de la «Colla del màstic», mig humorística i una mica desconcertant. És una societat secreta amb els seus estatuts, les seves actes i la seva tresoreria que té com a objectiu acumular màstic (la pasta que posaven els vidriers per segellar el vidres de les finestres) i no deixar-lo endurir pel procediment d’anar-lo mastegant per torns. No sé si l’objectiu de l’autor era posar en contrast els interessos civils (banals) i els militars (seriosos). Tampoc tinc elements per saber si era una pràctica que formava part del folklore infantil de l’època. En tot cas, el record que jo tinc del màstic de vidrier és que feia una olor ben poc agradable.

Hi ha qui diu que Els nois del carrer de Pál és una novel·la antimilitarista. A primera vista no ho sembla gens. Les trifurques militars de les dues colles enfrontades són un retrat en petit, però no ridiculitzat, de les rivalitats entre nacions i la corresponent mobilització de tropes. L’inici de l’enfrontament és un «einstand», una mena de ràtzia dels més pinxos dels camises vermelles per emportar-se les bales de jugar d’uns nens més petits que ells. És la primera agressió que anuncia una escalada en les hostilitats, un clàssic de l’estratègia militar de qui es creu més fort que el rival. I és que els camises vermelles necessiten més espai per jugar i senten que l’han d’aconseguir a les males. De manera que la colla del carrer de Pál es veu obligada a defensar-se. I com que el narrador adopta el punt de vista d’aquesta colla, tot el que fa no només és legítim, sinó necessari, honorable i heroic. Els nens, en el seu paper de soldat, aprenen virtuts que semblen fonamentals per als bons ciutadans: disciplina, capacitat de sacrifici, lleialtat, cap per saber rectificar. Fins i tot el «general» dolent i, per tant, derrotat, Feri Áts té un caràcter noble i és capaç de valorar les regles d’honor de la guerra i el comportament heroic del més perillós dels seus oponents, el malaguanyat Nemecsek. És inevitable, però, que qualsevol relat militarista acabi en l’antimilitarisme. És a dir, en el dolor que ni la desfilada de la victòria pot amagar, en la cruesa de la realitat. Després d’una colla de pàgines en què el jove lector ha pogut emocionar-se amb els herois de la novel·la, protagonistes d’un joc com el dels grans, una miniatura de les batalles dels llibres d’història, a les darreres pàgines el narrador arrisca el melodrama amb la llarga i ingrata escena de l’agonia del petit Nemecsek, d’una família tan pobra que el pare, sastre, ha d’atendre els capricis d’un client presumptuós mentre el seu fill se li en va. Com tantes i tantes famílies de soldats rasos de totes les guerres, perden el fill per res que els afecti. Perquè la guerra, per gloriosa que es vulgui presentar, els ha passat pel damunt sense contemplacions. Nemecsek, doncs, no té temps de fer-se gran. Boka, en canvi, noi reflexiu, com en Jim Hawkings de L’illa del tresor, se sent aclaparat pel dolor de la pèrdua de la infantesa que ha representat el sacrifici inútil del seu company: «en János Boka, amb la mirada perduda i seriosa en un punt del seu pupitre, per primer cop a la seva vida, en els fons de la seva ànima infantil, començava a sospitar què era realment aquesta vida...». El lector, doncs, no és enganyat per la impecable organització militar que ha portat uns nois a la glòria de la victòria: al final hi ha la mort.

Ferenc Molnár; Els nois del carrer de Pál. Traducció de Dóra Bakucz i Jordi Gimeno. Editorial Casals, Barcelona 2011