Els lectors d’ El petit Nicolàs saben que el millor terreny de joc possible és un solar. Allà hi ha un cotxe abandonat que serveix tant per anar a la lluna com per enfilar-s’hi i sentir-se dalt del Montblanc; i és el lloc ideal per organitzar-hi terribles partits de futbol, encara que ningú no hagi pensat en la pilota. El terreny de joc és el principal tresor dels infants de les grans ciutats: el punt de reunió, el lloc on poder jugar sense les interferències del tràfec ciutadà... Però sobretot sense la supervisió dels adults. Que els nens han de jugar sense interferències, avui ho diuen, sense gens d’èxit, els grans savis de la pedagogia a mestres i pares, obsessionats per la seguretat, el cotó fluix i la desinfecció. Que hi pugui haver filferros, arbres on enfilar-se, canyes o qualsevol altra mena de tresor infantil fa que qualsevol espai no supervisat no obtingui l’homologació requerida pel criteri contemporani. El 1907, a Budapest, segons explica Ferenc Molnár a Els nois de...
Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament