Clàssics i joves

Una de les constants de la novel·la de ciència ficció és el catastrofisme: descriure una situació en què la humanitat arriba a una mena o altra de col·lapse generalitzat, que implica la possibilitat del naixement d’una nova era. Els protagonistes d’aquests relats, doncs, acaben tenint un cert paral·lelisme amb el nàufrag per excel·lència. Sent ells els únics supervivents, encarnen l’èpica de la lluita per la permanència i per la civilització. Una lluita que es produeix cap endins (per entendre’s, per resistir, per repensar el que fins llavors no calia pensar...) i cap enfora (per protegir-se, per dominar el món). Aquest ha estat un tema d’un indubtable atractiu, que ha generat una bona quantitat de maneres d’aproximar-s’hi. Algunes vegades des d’una perspectiva simplista, de traç molt gruixut. I d’altres amb una refinada voluntat filosòfica. Per al lector jove és aquest un tema amb el qual acostuma a connectar molt, que li permet reflexionar amb una arma molt poderosa i gens exigent: l...

El fenomen editorial més gran de la història té un nom que tothom coneix: Harry Potter. Quan semblava que els nens havien abandonat els llibres com a instrument d’entreteniment, la senyora J.K. Rowling va demostrar que és possible proporcionar-los llibres que els apassionen fins a tal punt que oblidin qualsevol prevenció per un nombre de planes elevat. Moltíssims nens de la generació dominada per les pantalles i el ritme entretallat del zapping s’han passat hores absorts en les 4283 pàgines que sumen els set llibres de la saga. Però a la vegada que milers de pares i de mestres i de llibreters celebraven que els nois i noies s’endinsessin tan de gust en l’hàbit de la lectura, algunes veus advertien sobre la seva mala influència. Moral i literària. Sectors cristians posaven el crit al cel perquè creien perillós donar un tan alegre accés a la canalla a un entreteniment fundat en la màgia, on bruixes i bruixots són herois amb poders sobrenaturals i on no hi ha cap referència a un ésser sup...

Aloma L’única novel•la de pre-guerra que Mercè Rodoreda (1908–1983) va voler tornar a publicar (re-escrita a consciència) va ser aquesta història de desorientació, fragilitat i superació d’una noia barcelonina. Amb ella Mercè Rodoreda, inaugurava una forma d’escriptura que sap extreure potència universal del petit món domèstic i també prefigurava la Natàlia-Colometa de La plaça del Diamant. Dones amb una fonda fragilitat que les fa anar i venir pel món dels homes sense tocar mai prou de peus a terra, però amb una capacitat de comprensió poètica (que s’expressa sobretot amb la seva relació amb les coses: objectes, flors, cases...) que els fa viure el seu patiment d’una forma llunyana de la simple resignació, com una exploració en la seva sensibilitat, com una explosió del jo, que causa una forta connexió amb el lector. Aquesta novel•la va entrar de forma molt natural dins les llistes de llibres de lectura habituals als instituts, no només com a una aproximació accessible al món rodoreri...

En l’ambient escolar català, Raymond Queneau (1903-1976) és potser només conegut per alguns exemples extrets del seu Exercicis d’estil , un llibre-desafiament on narra 99 vegades la mateixa anècdota banal, canviant-ne radicalment l’estil. Queneau, però, és un autor de moltíssimes més dimensions: sorgit de la filosofia hegeliana, del surrealisme, de les matemàtiques i de la potencialitat excitant de la literatura, l’any 1959 publicava la novel•la que l’havia de fer popular. Zazie al metro , l’esbojarrada història d’una noieta de províncies que passa dos dies a París en companyia del seu oncle i els seus amics. Amb un vocabulari rabiós, una ortografia provocadora, unes situacions rocambolesques, un fons sexual ambigu i, sobretot, amb un permanent èmfasi en el desconcert i la incertitud, Zazie al metro pot ser llegida com una novel•la delirant i trencadora. Com una revindicació de l’argot i un cop de puny a les bones maneres. Com una enredada (durant tota la novel•la el metro no funciona ...

Ruyard Kipling El gust de l’Europa medieval pels bestiaris, que es comprova tant en la imatgeria decorativa de tota mena (tapissos, pintures, capitells, miniatures...), com en la literatura, té un clar ascendent oriental. El famós Llibres de les bèsties de Ramon Llull, per exemple, està inspirat en antics relats indis que van arribar a la península ibèrica a través de la literatura àrab. I el mateix passa amb les narracions de tipus orientalitzant que es posen de moda a partir de les traduccions setcentistes del gran clàssic de la narrativa àrab, Les mil i una nits. En el quan hi ha una nombrosa col•lecció de contes protagonitzats per animals, originaris gairebé sempre de l’antiga tradició índia. Així que l’enorme popularitat i el gran prestigi que va aconseguir l’escriptor anglo-indi amb els seus relats sobre la vida salvatge de la Índia, són la continuació històrica per un fascinació ancestral entre els lectors europeus. La fascinació pel món de les bèsties exòtiques dels climes càli...

Si hi ha un Adam de la lectura per a joves, (almenys, d’un dels seus corrents fonamentals) pot molt ben ser que sigui Robinson Crusoe. El nàufrag inventat per Daniel Defoe (1659-1731) no havia de ser pas un heroi juvenil, però el cert és que s’hi va convertir molt ràpidament. En el que fou la primera apropiació massiva d’una obra per part del “poble dels nens”. Fenomen referendat pel fet que J.J. Rosseau el prescrivís com a únic llibre de lectura en l’Emilie i, sobretot, per la seva constant presència en les col•leccions de llibres adreçats al joves, tant en versió íntegra com, molt freqüentment, en versions reduïdes o adaptades. Fins el punt que molta gent no sap que la història del mariner de York inclou un naufragi previ a les costes africanes, on és esclavitzat; una emigració al Brasil, on posa en marxa una plantació; i que el viatge que el porta al famós naufragi a l’illa de Desesperança té com objectiu refer-se de les pèrdues econòmiques de la plantació amb un negoci de comerç d’...