El naufragi que vindrà. O Robinson a la nau espacial

Una de les constants de la novel·la de ciència ficció és el catastrofisme: descriure una situació en què la humanitat arriba a una mena o altra de col·lapse generalitzat, que implica la possibilitat del naixement d’una nova era. Els protagonistes d’aquests relats, doncs, acaben tenint un cert paral·lelisme amb el nàufrag per excel·lència. Sent ells els únics supervivents, encarnen l’èpica de la lluita per la permanència i per la civilització. Una lluita que es produeix cap endins (per entendre’s, per resistir, per repensar el que fins llavors no calia pensar...) i cap enfora (per protegir-se, per dominar el món). Aquest ha estat un tema d’un indubtable atractiu, que ha generat una bona quantitat de maneres d’aproximar-s’hi. Algunes vegades des d’una perspectiva simplista, de traç molt gruixut. I d’altres amb una refinada voluntat filosòfica. Per al lector jove és aquest un tema amb el qual acostuma a connectar molt, que li permet reflexionar amb una arma molt poderosa i gens exigent: la imaginació.

El dia dels trífids, de John Wyndham (1903-1969)

El dia dels trífids (1951) és un dels clàssics de la literatura de ciència ficció que millor reflecteix, a través d’una aventura catastrofista, la incertesa del món modern, abocat, per un excés d’avarícia, a l’autodestrucció. Des de la primera pàgina (és un llibre amb una arrencada memorable) es posen en marxa dues terribles plagues bíbliques que provocaran la desintegració de la civilització. Per una banda, unes estranyes llums verdoses que il·luminen el cel nocturn, deixen tothom cec. Però no tothom: algunes poques persones se’n salven i hauran de decidir si ajuden la massa de cecs a sobreviure uns quants dies més o es preocupen d’intentar salvar-se ells. Per altra banda, unes malignes plantes caminadores (creades a la Unió Soviètica amb finalitats poc clares) i que posseeixen una mena d’intel·ligència col·lectiva i un insaciable afany destructor, s’escapen de les seves plantacions per atacar una humanitat indefensa.
Es tracta, doncs, d’un relat molt efectista, que no deixa indiferent i que situaríem a mig camí entre la sèrie B de Hollywood i l’epopeia clàssica (una ambigüitat on resideix bona part de l’atractiu del gènere). A més, sembla projectar-se cap endavant, cap a llibres que han explotat algun dels seus eixos temàtics. Em refereixo, per una banda, a l’Assaig sobre la ceguesa de José Saramago, llibre tremendista i metafòric on una estranya epidèmia de ceguesa blanca deixa la humanitat rondant desesperada per ciutats condemnades al caos i a la crueltat. Per altra banda tenim el combat contra exèrcits inacabables d’éssers que es llancen en massa contra els humans. Són els terribles trífids, que segur que han inspirat dotzenes de pel·lícules de monstres, però que també recorden el setge que suporten els dos habitants de l’illa creada per Albert Sánchez Pinyol a La pell freda. Finalment tenim la història dels dos protagonistes, Wiliam Masen i Josella Playton, una parella que l’hecatombe ha unit i que lluitaran per la supervivència de la raça humana sobre la terra, com l’Alba i en Dídac del Mecanoscrit del segon origen. També ells encarnen l’esperit de supervivència d’una espècie i són fundadors d’una nova moral. El dia dels trífids no és una simple obra d’entreteniment, sinó una novel·la que sintetitza, en una trama narrativa planera, on el primordial és l’acció, moltes de les pors de la humanitat de després de la II Guerra Mundial. Una humanitat que creu possible la seva autodestrucció, però que a la vegada repensa quin ha de ser el seu nou model de conducta. Una humanitat que ja no creu que una potència superior (ni Déu ni els EUA) vingui a treure-li les castanyes del foc.

El mecanoscrit del segon origen i Trajecte final, de Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Llibre popularíssim, repetidíssimament editat i sistemàticament llegit a les aules de secundària. Fins el punt que gairebé ha quedat cremat i que, pitjor encara, durant molt temps ha fet invisible la resta de l’obra de Manuel de Pedrolo. Com si l’ extraordinàriament prolífic dramaturg i narrador no hagués escrit res més que pogués interessar la societat catalana de més enllà dels anys 1980. La meva experiència amb aquest llibre a l’aula està marcada per un desencantament. Quan el vaig llegir per primera vegada feia 8è de l’antiga EGB; recordo que va ser una lectura que em va impactar molt, fins el punt que la vaig llegir dues vegades seguides, enllaçant l’última pàgina amb la primera sense cap pausa. Després ens la van fer llegir quan fèiem 1er de BUP, i em sembla recordar que a la major part dels meus companys la van llegir sense problemes i els va agradar. Com a professor, però, m’he anat trobant que cada vegada el llibre era llegit amb més mandra. Cada vegada els “puix”, els “cars” i els “llurs” eren obstacles més evidents (quan per mi havien estat invisibles). I el pitjor de tot era constatar les dificultats de comprensió que suscitava el capítol final, aquell on l’autor fa una hàbil operació argumentat iva per situar la història de l’Alba i d’en Dídac al començament d’una nova era futura, utilitzant uns referents de ciència ficció clàssics (els viatges interespacials i la ignorància sobre un passat que no és altre que el nostre present). I no cal dir que les ressonàncies bíbliques ja gairebé han desaparegut de la volta cranial adolescent; però no en canvi els prejudicis racials ni la “moral” sexual masclista.
Mecanoscrit del segon origen, però, no és ni molt menys l’única obra de temàtica futurista de Manuel de Pedrolo, que compta ben bé una vintena de títols. El volum i la intensitat d’aquest corpus situen l’escriptor de l’Aranyó com dels més importants autors europeus del gènere. Ficat de ple dins la millor tradició de la ciència ficció: aquella que se sap valdre dels recursos literaris més variats per, vorejant totes les fronteres del gènere, no encallar-se en una fantasia matussera, sinó crear autèntics mecanismes d’intriga i reflexió. I, en el seu cas, produir una autèntica relectura mítica. D’entre aquests títols, potser el més recomanable és el recull Trajecte final (1974). Es tracta de set narracions molt properes a la poètica del relat detectivesc que exploren territoris de desconcert basats en hipòtesis típiques de la ciència-ficció, però en un context gens futurista, sinó marcat pel paisatge urbà típic de la segona meitat del segle XX: el control exhaustiu de la ciutadania, els móns paral·lels, els avenços de la robòtica, els viatges en el temps, la presència extraterrestre, la longevitat il·limitada... Tot marcat per aquest aire de civilització en descomposició, de progrés tècnic paral·lel a la deshumanització de la societat, on viure amb llibertat és cada cop més difícil, possible només des de la marginació i la lluita constant contra unes regles obsessivament limitadores. Com els relats d’Isaac Asimov, els de Manuel de Pedrolo conjuguen amb habilitat una trama d’un ben travat misteri amb una ambició de proposar reflexions no banals sobre algun aspecte clau de la condició humana. Es tracta, a través d’una exploració en el camp dels futuribles, de qüestionar la nostra manera actual de veure el món.

L’esquelet de la balena i La fàbrica de mentides, de David Cirici (1954)

David Cirici és autor de dues destacables i premiades novel·les juvenils. L’esquelet de la balena va rebre el Premi Ramon Muntaner 1986 i La fàbrica de mentides, el premi Marià Vayreda 1994. Són novel·les protagonitzades per joves que han d’afrontar una civilització en descomposició, però sobretot són dues novel·les que comparteixen un clar propòsit de construir literàriament un món. No és una ambició tan freqüent com podria semblar, tot i que és evident que una novel·la es justifica, entre d’altres coses, per la capacitat de creació de móns.
L’esquelet de la balena pertany a la mateixa família de novel·les que Dos anys de vacances, de Jules Verne, i Senyor de les mosques, de William Golding. Però projectada cap a la ciència ficció. En l’obra de Verne, la peripècia consisteix en un grup de nois que aprofiten les desferres del vaixell amb el qual han naufragat per construir un petit univers d’ordre adult. La novel·la de Golding narra aproximadament el contrari: com un grup de nois destrueix l’ordre adult i el substitueix per un de salvatge. David Cirici imagina una civilització en descomposició, lluny de la qual hi ha unes escoles on els nens són educats segons un sofisticat sistema automatitzat que elimina qualsevol contacte real amb els adults. Aquests nens tindran la responsabilitat de crear un ordre nou i, al mateix temps, salvar els valors de la cultura. Per això se’ls ha col·locat en aquestes “illes” automatitzades, que els eviti qualsevol contacte amb un món en decadència. Poc a poc, amb un aconseguit control de la informació que arriba al lector a través de la veu del narrador protagonista, se’ns retrata el futurista i gèlid funcionament d’una escola absolutament automatitzada, amb professors hologràfics i màquines que s’encarreguen de proporcionar els àpats, la roba neta i, fins i tot, les ulleres graduades a mesura que els nens ho necessiten. Aquest ordre tan meticulós, però, es veu progressivament trencat. Primer per esdeveniments purament casuals i, més tard, per l’arribada de les restes del naufragi d’una civilització en curs de desaparició: grups de gent que ronda pels boscos amb la mateixa angoixa per sobreviure i la mateixa desorientació que els cecs de El dia dels trífids.
La fàbrica de mentides, més breu, té una evident intenció de convertir-se en paràbola de la societat embrutida per la influència creixent de l’evasió audiovisual. Si bé la trama no aconsegueix atreure amb tant d’interès el lector com L’esquelet de la balena, potser la supera en la solidesa de l’ambientació: una ciutat boreal on la gent deixa de patinar sobre el mar glaçat, absorbida per la il·lusió d’un món de satisfaccions que s’escampen pertot arreu –la virtuala- fins anul·lar completament el sentit de la realitat.
Tant l’una com l’altra són obres molt ajustades al que entenem per literatura juvenil. En primer lloc, són bona literatura. I això és essencial. En segon lloc, els joves narradors protagonistes mobilitzen, amb una riquesa de recursos notable, unes inquietuds i una manera d’afrontar el món clarament positives. I, finalment, a través de l’hàbil retrat difuminat del món decadent que fa de marc a les dues històries, insinuen alguna cosa més que un missatge positiu: insinuen les preguntes que tantes vegades ha formulat la literatura universal amb la metàfora del nàufrag.

Isaac Asimov (1920-1992)

No hi ha dubte que Isaac Asimov és un dels pares de la ciència-ficció. Rus de naixement, però de nacionalitat nord-americana, Asimov va fer en paral·lel una carrera científica i literària, fins que la segona el va absorbir completament; gairebé sempre, però, amb un ull posat en la divulgació (científica i cultural) i un altre en la ficció futurista. És autor d’una memorable trilogia novel·lística –Fundació- i d’una notable col·lecció de narracions breus. La literatura de ciència-ficció d’Asimov no està pas pensada per ser lectura juvenil, tot i que és molt habitual trobar-la en les col·leccions consagrades als joves lectors. Potser per la mateixa raó que els més puristes afeccionats a la SF no el tenen com un dels seus autors de referència: Asimov és un rondallaire d’un món futur que ha trobat una atractiva fórmula per, a través de la intriga, plantejar preguntes d’arrel humanística. És veritat que és l’inventor de la paraula robòtica, el creador de les seves tres lleis; que és un eficaç organitzador de móns en evolució... Però no estem tan lluny de Els viatges de Gullibert: la fantasia al servei de la caricaturització d’estúpids prejudicis que acceptem amb tota la nostra ingenuïtat lil·liputenca.
Els seus contes sobre robots, (Jo, robot. 1950) protagonitzats per la robopsicòloga Susan Calvin, són com faules futuristes que versen sobre temes com la responsabilitat, l’ambició i la llibertat. I en molts dels contes on intervé l’element extraterrestre (A l’estil marcià, Relats d’un futur proper) hi trobem clares paràboles polítiques (Hitler, eleccions) i hàbils jocs de malabarisme en la perspectiva (amb un paper important per a l’humor) que ens porten en qüestionar-nos la nostra mirada sobre l’altre. Aquests són, en definitiva, els seus grans temes. Amb una novetat que potser la ciència-ficció sap plantejar amb una nitidesa inèdita en la història de la humanitat: la responsabilitat no només individual, sinó de la humanitat com a raça enfrontada com mai a poder triar opcions decisives per a la seva supervivència.

Guia galàctica per a autostopistes, de Douglas Adams (1952-2001)

La Guia galàctica per a autostopistes no és una guia. És una novel·la delirant, un monument paròdic a la novel·la de ciència ficció, una mostra de literatura “gamberra” com poques n’he llegit, un llibre divertidíssim que s’ho carrega tot, començant pel mateix planeta Terra a la pàgina 37. El títol està manllevat d’una guia que el protagonista (o potser més sovint el narrador, aquesta és una novel·la sense manies) utilitza per informar-se d’alguns detalls de l’enorme varietat de la vida intergalàctica. La Guia, curiosament, també està redactada amb el mateix estil irreverent que la novel·la i sovint dóna opinions molt poc políticament correctes. La idea original va desenvolupar-se en forma de sèrie radiofònica per a la BBC l’any 1978. L’èxit que va tenir va impulsar l’autor a escriure aquest llibre i les seves continuacions (El restaurant del Final de l’Univers, La Vida, l’Univers i Tota la Resta i A reveure i gràcies per tot el peix. Tots ells llibres de culte entre els afeccionats al ram de l’humor de ciència ficció. Per qui no ho conegui, potser li servirà d’orientació dir que Douglas Adams va col·laborar amb els Monthy Python.
En el pròleg a la Guia, Douglas Adams ja comença fort: “Un dijous, gairebé dos mil anys després que clavessin un home en una creu per dir com seria de meravellós ser amable amb la gent per variar una mica, una noia que seia sola en una petita cafeteria de Rickmanswort de sobte s’adonà de què era allò que sempre havia anat malament, i a la fi veié com es podia convertir el món en un lloc bo i alegre. Aquesta vegada l’havia encertada, funcionaria, i no haurien de clavar ningú enlloc. Tristament, però, abans que pogués arribar a un telèfon i explicar-ho a ningú, ocorregué una catàstrofe estúpida i terrible, i la idea es perdé per a sempre”. Aquesta catàstrofe és la destrucció del planeta perquè feia nosa a una nova ruta exprés hiperespacial. Un terrícola (que acaba de perdre la casa sota el pes d’unes excavadores que construeixen un cinturó de ronda) se salva juntament amb un extraterrestre que, sota forma humana, portava una temporada vivint a la Terra. A partir d’aquí les aventures que s’encadenen són cada cop més abracadabrants (una mica a l’estil Les aventures del Baró de Münchhausen) i van orbitant a poc a poc sobre el destí últim del planeta Terra com a ordinador orgànic que havia de donar (després de milions d’anys de càlculs, llastimosament no completats per culpa de les obres públiques intergalàctiques) la Pregunta de la Vida, l’Univers i Tot (la resposta ja la sabien, però el realment difícil d’esbrinar era la pregunta). Dir que aquest és el centre argumental, però, no és gaire exacte. També hi ha la història de Zàfod Bleeblerox, president de dos caps (vull dir que sobre les espatlles té dos caps) del Govern Galàctic Imperial i de la nau que roba (el Cor Auri). I la del planeta Marathea. I la de la infeliç guerra entre els Vl’hurgs i els G´Gugvuntt. I la de Marvin, l’extraordinari robot depressiu... Tot plegat una bogeria d’una gran intel·ligència i un humor basat en el desconcert permanent i el pessimisme hilarant. Un llibre amb tants diversos nivells d’ironia i sarcasme que pot arribar a connectar amb una tipologia molt diferent de lectors. La Guia galàctica per a autostopistes, doncs, pot formar part amb èxit d’una llista de lectures recomanables per a joves pel que té d’enlluernador, per la lliçó d’enginy literari que dóna i per les preguntes que planteja. Sense oblidar, és clar, que és divertidíssima.