Clàssics i joves

El Petit Príncep pertany segurament a aquella categoria de llibres per a infants que els adults han fet mal fet d’apropiar-se. Està clar que és un molt bon llibre, modèlic en mots aspectes des del punt de vista del gènere. Amb una arrencada fenomenal (tot allò dels dibuixos de les boes obertes i tancades) i un domini exquisit de la sensibilitat: la trobada en ple desert d’un aviador i un heroi que, en l’última etapa del seu viatge d’aprenentatge vol un xai que posi a ratlla les males herbes del seu minúscul planeta. El llibre s’ha convertit en clàssic, indubtablement, però per a molta gent gran potser més per un criteri ideològic que literari. I el pitjor és que aquest criteri ideològic se sustenta només en tres o quatre paràgrafs als que un alè poètic potser excessiu de fàbrica, potser impostat per una certa lectura interessada, han donat un to semireligiós. A mi m’agradaria que els adults llegíssim El Petit Príncep amb una mirada més perversa. Els adults han de llegir aquest llibre a...

No és freqüent que aquesta secció tracti d’altres llibres que no siguin de narrativa. I tampoc és freqüent que tracti d’obres de la literatura espanyola. Tan malament una cosa com l’altra. La cabeza del dragón, de Ramón del Valle-Inclán és una obra de teatre que el més innovador dels dramaturgs de la generación del 98 va escriure especialment per als nens. Tant perquè la puguessin representar com perquè una companyia d’adults o de titelles els la pugués oferir. La trama i la temàtica de la peça és molt simple, gairebé tòpica, però el sabor de la llengua, la gràcia de les situacions i les ironies sobre el poder, en fan una proposta gairebé ideal per triar-la com a text de lectura en veu alta o per fer-ne la representació. Estrenada el 1910 per “Teatro de los niños”, una companyia que havia promogut Jacinto Benavente, va ser editada per primera vegada el 1914, y posteriorment el 1926, dins el recull Tablado de marionetas para educación de príncipes, on s’incloïen també la Farsa de la en...

Aquest llibre de J.D. Salinger s’ha convertit des de fa anys en una novel·la de culte i polèmica a la vegada. Terriblement incorrecta políticament, té una grandesa inqüestionable com a text incòmode però honest que ha marcat més d’una generació, fins el punt de convertir-se en llibre de capçalera de molta gent que el va llegir “en el moment correcte” (se suposa que és l’època més negra de l’adolescència) i que l’ha continuat tenint present com una mena d’epifania literària. Està clar que El vigilant en el camp de sègol és una lectura que no deixa indiferent: una navegació tortuosa d’a penes dos dies, amb el mareig i la ràbia de l’adolescent que tot ho troba fals, que tentineja desesperadament a la recerca d’alguna cosa pura i segura, amb l’àcida sensació d’estar de tornada de tot. J. D. Salinger adopta la veu descarnada, grollera, repetitiva, però a la vegada dolçament vulnerable, de Holden Caulfied, el protagonista, per fer-nos resseguir aquesta mena d’odissea no grega ni dublinesa, s...

Ursula K. Le Guin és una autora arxiconeguda en el món de la ciència ficció i la fantasia. Ha guanyat tots els premis de la matèria i és molt respectada entre els conaisseurs, tant pel seu potencial imaginatiu com per la no banalitat de les seves propostes. El cicle de Terramar potser és el seu món imaginari més cèlebre. L’autora americana, però, té també una novel·la curta de caire realista molt interessant. Es tracta de Molt lluny de qualsevol altre lloc, una narració en primera persona on un noi (Owen Griffiths) que és a punt d’acabar l’institut ens relata els fets crucials que es van esdevenir a partir del seu dissetè aniversari (quan el seu pare li regala un cotxe nou de trinca, però també quan coneix la Natalie Field, una companya de l’institut que vol ser compositora). El començament és gairebé calcat al de El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, un començament poderós en què la veu del protagonista es fa amb les regnes de la narració (en aquest cas representa que és...

Repassant mentalment a qui donaríem l’il·lustre títol de clàssic català per excel·lència de la literatura infantil i juvenil arribo a una conclusió inevitable. Joaquim Ruyra és l’autor que s’hauria d’associar prioritàriament a aquesta categoria. Carner o Riba van escriure alguna cosa expressament per a la canalla, però el que van produir (excepte alguna traducció) està molt més marcat per la responsabilitat ideològica i poètica que no pas per la voluntat d’oferir un món imaginatiu viable i excitant. Carles Soldevila va escriure una novel·la a la Jules Verne, però no el va pas igualar. Josep Maria Folch i Torres va marcar tota una generació pel plaer de la lectura, però la seva és una literatura molt fortament marcada per un caràcter industrial, fulletonesc, de “literatura mentida”. Comptat i debatut, doncs, el que ens queda és Ruyra. (Dels casos de Pere Calders i de Lluís Ferran de Pol, entre d’altres, ja en parlarem més endavant, de moment els deixem a la reserva.) Un autor que no s’a...