Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dimarts, 24 de març de 2009

Jules Verne: El món, manual d'ús


Cap autor com Jules Verne ha captivat tant el jove lector amb les jugades més extraordinàries sobre un tauler d’escacs que l’esperit del segle XIX havia ampliat més enllà de les fronteres europees. 60 novel·les publicades en vida seva, 259 vaixells que hi naveguen, 20.000 llegües de viatge submarí... Les xifres que acompanyen l’obra de Verne arrisquen sempre els límits i la seva influència ha estat il·limitada. No només va descriure el món sencer i va anticipar-ne una part nova, sinó que és l’autèntic inventor de la passió de la lectura adolescent. I l’ídol dels qui creuen en la força creativa de les llistes que ho incloguin tot, dels col·leccionistes, dels qui disfruten mirant el món per un forat.
Per valorar Jules Verne en els seus justos termes ens pot ser útil copiar una nota que el mateix escriptor va redactar (i que després l’editor va retocar) per l’edició del seu quart “Viatge extraordinari”, els Viatges i aventures del capità Hatteras (1886):
“El senyor Jules Verne ha creat un nou gènere i mereix un lloc a part dins el camp de la literatura contemporània. És un narrador entusiasta que no té res a envejar als més hàbils novel·listes, però que posseeix, a més, una de les ments més científiques del moment. Mai ningú fins ara no havia aconseguit que els relats de ficció tinguessin una impressió de realitat tan estremidora i, en llegir els seus llibres, arribem veritablement a preguntar-nos si és possible que siguin fruit de la imaginació. És per això que els intrèpids personatges que l’autor ens presenta arrosseguen el lector, fins i tot en contra de la seva voluntat, i l’obliguen a seguir els seus passos” (Citat per Herbert Lottman: Jules Verne. Anagrama 1998. p 152)
Quan Verne parla de “ment científica”, naturalment es refereix a la seva habilitat per fer circular les seves aventures sobre les vies que li proporcionen les revistes científiques, els llibres de geografia i les monografies de zoologia, botànica o geologia. L’època de Verne no va ser només un moment de grans progressos en tots aquests ordres, sinó que a més va experimentar una autèntica febre social per no quedar al marge de les meravelles de la ciència i la tècnica. La divulgació, doncs, era tan important com la recerca. I Verne va tenir el gran encert d’inventar una maquinària ficcional capaç d’integrar aquesta informació. De fer que les seves novel·les tinguessin una “impressió de realitat” semblant a la dels relats de les expedicions científiques. Aquest aspecte, enormement rellevant des de la perspectiva de la història literària, però, no ho és gaire en el context d’aquestes pàgines, més orientades als interessos del lector d’avui que no als dels seus possibles besavis. Des d’una perspectiva d’anàlisi literària més intemporal, hem de rebaixar bastant aquest idea de Verne com a “ment científica”. Les seves novel·les són biblioteques del coneixement natural, sí, Però també es presenten com a laboratoris de l’aventura humana. Gran part de les seves obres s’apliquen a demostrar l’enorme capacitat humana per superar i dominar les forces de la natura a través d’experiments similars desenvolupats sota condicions diferents. Però aquests experiments humans tenen trampa, perquè Verne té molt clar que el públic a qui es dirigeix aprecia per sobre de tot l’emoció. I el seu editor, Pierre-Jules Hetzel, sempre es va vigilar de molt a prop la feina creativa del seu principal escriptor, de manera que no es desviés ni el més mínim del que ell creia que era l’autèntic “estil Verne” que tant agradava als seus lectors. Així que sovint exigia més emoció, més exotisme i, naturalment, mai no va consentir un final fracassat o tràgic. I el recurs principal per aconseguir tot això és la casualitat. Una trampa creativa sempre present, que tant pot generar tota mena de situacions de gran emoció, com assegurar-se desenllaços feliços. Com a experiments, les novel·les de Jules Verne pequen, doncs, d’una falta de rigor científic més que notable. I no em refereixo a les incongruències que sovint hi trobem d’ordre zoològic (animals d’hàbitats diferents que conviuen en el mateix medi) o físic (la temperatura suportable d’una erupció volcànica o l’evaporació de l’aigua sota pressions fortíssimes), o de qualsevol altra disciplina del coneixement experimental, sinó al fet que Verne no concep mai que l’experiment que planteja es resolgui segons les regles de les circumstàncies externes i de la natura humana. Verne, segueix la lliçó de la novel·la moderna i aprofundeix en ella, en el sentit de crear una autèntica il·lusió de realitat. Però, sense ser un romàntic nostàlgic de l’exotisme del passat -tipus Walter Scott o Alexandre Dumas pare- és un antinaturalista radical, un anti Zola que confia en la bondat de la creació. No només vol transmetre a les noves generacions un univers de coneixements geogràfics i taxològics que contribueixin a la seva formació, sinó que utilitza aquesta aparença de realitat sustentada en la dada científica per encomanar un optimisme que potser ens podríem arriscar a anomenar capitalista, encara que potser també té alguna cosa d’esperantista, de sentimental o, simplement, de providencial, o de ben intencionat. Tan ben intencionat que Verne fins i tot va arribar a ser felicitat pel Vaticà, per haver proporcionat tanta lectura profitosa a la joventut. I això que Verne mai va escriure pensant en cap mena de proselitisme religiós, però sí que va anar amb una extraordinària cura a no contaminar la bondat amb cap insinuació malvada i, sobretot, a circumscriure la passió al camp del coneixement, i mantenir l’amor en l’esfera angelical.
Per altra banda, aquest optimisme el fa triar repetidament uns herois anglosaxons (personalitats molt més pures que qualsevol meridional) per capitanejar tota mena d’empreses on el principal és la capacitat d’iniciativa, de no donar-se per vençut, de veure la terra sencera com un enorme magatzem de recursos il·limitats, amb fronteres sempre franquejables si hom sap espavilar-se. I ja és estrany en un francès aquesta escassetat d’herois de la seva pròpia nació. Més enllà de savis despistats, d’exfunambolistes càndids o de periodistes misteriosos, els personatges que realment compten en l’extensíssima obra de Verne no són gairebé mai francesos, potser massa intoxicats de racionalisme i escepticisme com per confiar-hi cap experiment que hagi de demostrar que l’entusiasme ho és tot. El fet és que Verne, posat en la tessitura d’imaginar “què passaria si un grup d’adolescents novazelandesos naufraguessin en una illa deserta?” “Si un grup d’escocesos emprenguessin un rescat intercontinental només amb unes pistes totalment insuficients?” “Si la boca d’un volcà extingit fos l’accés a les profunditats terrestres?” Posat a iniciar un experiment on totes les variables de la condició humana poden entrar en acció, Verne ja té traçat el pla de l’aventura superadora. Un pla que se sustenta en la tossuderia del mai enrere característic de la mentalitat nova que representen els anglosaxons. I en l’imperi de l’imprevist de l’últim moment.
Potser ingènua. Però l’aventura plantejada per Verne pot continuar sent llegida amb profit precisament perquè és una aventura en estat pur, és a dir un repertori inacabable de tramoia perfectament orquestrada amb un esperit juvenil que acaba predominant sobre les altres consideracions. Les aventures que Verne imagina posen sobre el paper l’essència del gran mite juvenil que encarna Robinson. La possibilitat de viure en una cabana o en qualsevol altre espai que combini la paradoxa de la seva fragilitat amb la sensació de seguretat total (això inclou rais, vaixells, illes volcàniques i càpsules espaials). I la meticulosa possibilitat d’omplir aquests espais amb desenes d’objectes meravellosament útils per a qualsevol mena de joc de supervivència. Armes, ganivets, brúixoles, carn assecada, cordes i cordills, escafandres, un únic llumí... I un il·limitat espai per anar escapant dels perills més espantosos. Tot complementat amb alguna unitat temàtica més de fons, com l’amor filial, la culpa, la fidelitat al deure, la set de venjança, l’enveja...
D’entre l’univers de novel·les de Jules Verne, aquí en citarem només quatre. Les que m’ha semblat que poden adiure’s més amb l’esperit d’aquestComençant per una de les poques que, estranyament, l’escriptor francès va fer protagonitzar a la franja d’edat a qui més anava dirigida la seva literatura. Publicada el 1888, es tracta d’una de les obres de la seva maduresa (ja portava publicades més d’una trentena de novel·les d’aventures), hi reprèn un dels seus mites fonamentals, que tant el van motivar: el de Robinson Crusoe.
Dos anys de vacances
A Dos anys de vacances Verne porta fins a una illa plena de recursos naturals, no a un nàufrag solitari, sinó a tota una colla de nois d’un internat novazelandès. El centre de la qüestió, doncs, consisteix a plantejar com uns aprenents d’adults són capaços d’aplicar l’educació rebuda per aconseguir sobreviure i prosperar. El somni de Tom Sawyer, viure en vacances permanents i sense adults, és atorgat als protagonistes d’aquesta història per un període de dos anys, però només en el títol, perquè en el dia a dia de les tres-centes pàgines del volum els cau a sobre la greu responsabilitat del treball organitzat eficaçment per dominar la natura i no deixar-se dominar per ella. La fe de Jules Verne en la capacitat de l’home per conquerir la natura a través de l’enginy es projecta aquí en forma d’una senzilla faula protagonitzada per adolescents: organitzen eleccions i respecten l’autoritat, col·laboren tots en la mesura de les seves forces i les seves habilitats a un projecte comú, tracen plànols i bategen llocs i plantes, protegeixen el dèbil, preveuen les necessitats futures i estalvien per fer-hi front, sacrifiquen el gust individual en bé del benestar comú, calibren els riscos en funció del profit que se’n pugui esperar, solucionen les dissidències amb comprensió i generositat... En fi: són capaços de viure eficaçment en societat.
Al jove lector d’avui aquesta peripècia juvenil el continua interpel·lant amb eficàcia. Per l’aventura i per la faula social. I també per l’habilitat narrativa de combinar diversos graus d’emoció que es van renovant capítol a capítol amb un secret que es va cultivant al llarg de tota la novel·la, fins al punt de convertir-lo en l’altre centre temàtic d’interès del llibre: el de la culpa i la manera de purgar-la. A l’altre plat de la balança, llasten la narració l’excés injustificat de casualitats que ajuden els joves herois a tenir una vida més fàcil, i la inversemblant presència a l’illa d’espècies animals i vegetals de climes incompatibles o de continents diferents. Les consideracions “etnològiques”, en canvi, interessen com a reflex de la mentalitat vuitcentista: l’americà Gordon és l’encarnació del sentit pràctic, els nois anglesos són orgullosos i disciplinats, i l’únic que és capaç de combinar intrepidesa amb generositat és Briant, francès; però el grumet negre, Mokó, tot i tenir moltes més habilitats que qualsevol dels nois de l’internat, no té dret a cap protagonisme en la novel·la i a la tornada a casa tant l’autor com els personatges obliden reconèixer que sense ell no se n’haguessin pas sortit.
Publicada el 1888 al Magasin d’éducation et de récréation, Dos anys de vacances continua sent una obra digna de llegir, i encara més des del moment que Senyor de les mosques ens en revelés l’altra cara de la moneda i ens obligués a llegir el relat del doctor Verne a la llum de mister Golding.
Els fills del capità Gran
Els fills del capità Gran pot semblar una de tantes novel·les on el prolífic escriptor francès aplicava una fórmula més que coneguda per alimentar la indústria editorial juvenil. És cert, si més no en part. En primer lloc tenim uns personatges anglosaxons (en aquest cas escocesos), acompanyats per un peculiar ajudant francès. En segon lloc, de seguida podem comprovar que l’aventura és d’estructura lineal. Terriblement lineal: la línia que marca el paral·lel 37 sud al voltant del planeta. La línia que marca la tossuderia escocesa a no abandonar un objectiu marcat en els primers capítols, tot superant les aventures que se’ls interposen amb un ritme cíclic. En tercer lloc hi ha la presència de l’element instructiu: la geografia física i humana dels països que els protagonistes recorren és desgranada amb tants pèls com senyals. I, finalment, podem comprovar que els valors morals dels protagonistes i d’alguns dels personatges que els ajuden al llarg del camí, són impecables, cosa que els posa en un graó superior dins l’escala humana i els fa dignes de gran aventura que porten a terme. Aquests valors morals bàsicament es poden resumir en la fidelitat als objectius marcats, als amics i als compatriotes.
En aquesta novel·la no hi ha cap element futurista, que tant cèlebre va fer Jules Verne. I la mitificació de la tecnologia es limita a les extraordinàries qualitats nàutiques del Duncan, el iot que porta els protagonistes. En canvi, sí que hi trobem alguns elements singularitzadors. Un dels més cridaners és la presència de personatges femenins que participen en les aventures, capaces de comportaments heroics i també propiciadores de la presència d’una certa trama “sentimental”. Encara que potser dir-ne trama és excessiu. Diguem-ne representació: representació de l’amor filial (dels joves germans Gran, Mary i Robert, cap al seu pare desaparegut), de l’amor conjugal (lord i lady Glenarvan) i de l’enamorament (el capità John Mangles i la senyoreta Mary Gran). El segon element singularitzador és l’extraordinari personatge Jacques Paganel: un geògraf de saló que es capaç de posar amb tota precisió els seus coneixements teòrics sobre el terreny, i és, per tant, l’encarregat de tot l’aparat instructiu del llibre. Però és també un personatge tan extraordinàriament despistat que serà el propiciador de tota mena de fets abracadabrants i pràcticament còmics. Les aventures de la novel·la, doncs, no sempre seran de manual, com quan un còndor rapta el jove Robert, sinó que en algun cas prendran giragonses inesperades.
I finalment tenim el quid de la novel·la: el missatge gairebé il·legible trobat dins una ampolla. Els successius exercicis interpretatius practicats sobre els mots esparsos d’aquest missatge són els que porten els herois de l’aventura a recórrer gairebé la totalitat del paral·lel 37, creient a ulls clucs en conclusions errònies i encertant a les últimes pàgines per la força del destí, agombolat per les forces dels diversos tipus d’amor que tenen representació en aquesta novel·la. D’un novel·lista tan i tan poc sentimental com Jules Verne.
Jules Verne: Els fills del capità Gran. Traducció de Jesús Moncada. Barcelona: 1996,
Miquel Strogof
A les aventures de Miquel Strogof (1875) no hi ha cap element d’anticipació científica, ni hi ha cap navegació oceànica a terres inconegudes. Diu la llegenda, que Jules Verne tenia un globus terraqui i que hi dibuixava amb línies de colors els viatges que descrivia en les seves novel·les. Així que estava clar que alguna aventura havia de passar a través dels Urals i endinsar-se cap a la llunyana Sibèria. A falta de mars i de tribus exòtiques, Verne va haver d’imaginar una intriga política per donar energia a una de les seves novel·les més apassionats. En un ball a la cort de Sant Petersburg, mentre l’aristocràcia i els alts militars gaudeixen de l’ambient regi, i dos periodistes estrangers ensumen les notícies, un personatge d’uniforme modest està capficat per la gravetat de la situació a l’orient de l’imperi. És el Zar, que de seguida reclamarà els serveis del millor dels seus homes, el correu Miquel Strogof, a qui confiarà una missió de la més alta importància per la seguretat de Rússia. A partir d’aquí, la trama de la novel·la és ben coneguda: Miquel Strogof avançarà amb tota la rapidesa possible vers l’est, topant amb personatges enigmàtics i perillosos, d’altres de còmics però fiables i sobretot, amb l’extraordinària Nadia, filla d’un deportat polític a Sibèria, que es convertirà en la seva aliada més fidel i coratjosa. Al llarg de 200 pàgines, Verne aconsegueix que una trama de plantejament molt simple tingui un ritme que no afluixa en cap moment, fer que un viatge terrestre amb mitjans de locomoció molt lents doni sempre la sensació d’urgència trepidant. L’heroi es caracteritza naturalment per la seva fortalesa, la seva intrepidesa i, molt especialment, per la seva fidelitat al Zar. Però Verne, molt intel·ligentment, li atorga una altra mena de fidelitat: l’amor a la seva mare. I també a la noia que la casualitat ha portat a compartir aquest amor filial. La jugada magistral del novel·lista consisteix que sigui precisament aquest amor la clau de l’èxit de la missió de Miquel Strogof. És aquest amor que fa brollar les llàgrimes protectores a l’home més capaç de suportar el dolor de totes les Rússies... I a l’últim minut tot es resol en una escena culminant on conflueixen tots els personatges que han fet el mateix apassionant viatge.
Viatge al centre de la terra
El segon dels “Viatges extraordinaris” de Jules Verne va ser aquest dedicat a l’exploració espeleològica (1864). La trama de la novel·la comença amb un missatge secret que la casualitat posa en mans d’un prestigiós, expeditiu i políglota geòleg alemany. Es tracta d’una nota d’un antic alquímic islandès on assegura que a través d’un determinat cràter d’Islàndia es pot accedir al centre de la terra. Els preparatius per l’expedició es faran a una velocitat fulgurant i serà composta de només tres membres: el professor Otto Lidenbrock, el seu nebot i narrador de l’aventura, Axel, i un circumspecte i fidelíssim caçador islandès, Hans Bjelke. El descens cap a les profunditats de la terra es converteix en una detallada lliçó de mineralogia i paleontologia, no exempta d’humor, i en una successió de perills que se superen in extremis. La peripècia arriba al seu punt culminant quan els expedicionaris troben un mar interior, amb llum, tempestes i vida. A partir d’aquest moment sembla que la força de l’aventura supera de molt qualsevol versemblança científica i el relat del jove Axel, sobrepassat amb tanta meravella (a la vora del mar troben no només bolets gegantins, sinó també dinosaures voladors i un home d’alçada formidable !) es converteix en la vertiginosa navegació que els portarà a emergir a través del cràter del volcà de l’illa de Stromboli, proper a Sicília.
És curiós constatar com aquests novel·la segueix força fidelment els models mítics més habituals, encara que la veu del narrador, poruga en comparació a la determinació fanàtica del seu oncle i a l’heroica (d’un heroisme de bronze) del guia islandès, li atorgui un curiós to pusil·lànime i humorístic a la vegada. Per començar tenim el missatge en clau del savi de l’antiguitat, que indica la manera de reconèixer l’entrada al més enllà a través de l’ombra que projecta una muntanya durant el solstici d’estiu. A continuació hi ha les proves que cal passar : la set extrema, l’angoixa de la foscor total (un passatge que pot recordar E. A. Poe), la por a l’abisme... Al centre del viatge, la descoberta d’un món nou i meravellós. I la sortida dels herois, purificats i renovats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada