Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dimarts, 17 de març de 2009

És Moby Dick una lectura per a joves?





Herman Melville (Nova York 1819 – 1891)
Molts dels qui tenen responsabilitats en aquesta matèria dirien que no. És una novel·la molt llarga, amb un estil laberíntic, amb infinitat de referències religioses, mítiques i literàries, amb digressions zoològiques acientífiques, amb un narrador protagonista que a mitja novel·la s’eclipsa en favor d’un monomaníac, amb expectatives d’acció constantment frustrades...Tanmateix, la novel·la de Herman Melville ha aparegut invariablement inclosa dins les col·leccions juvenils. Sovint esporgada, com també ha passat moltes vegades amb Robinson Crusoe, una altra novel·la excessiva, però que no pateix tant amb l’esporgada, sempre que no sigui radical. I és que Moby Dick pot ser considerat la revàlida del lector jove. En primer lloc li ofereix un tipus d’aventura excitant, amb un ambient oceànic que fa bo de tastar amb la precisió que pàgina rere pàgina ens ofereix un narrador força proper i tan acabat de sortir de la capsa com el lector: suggestionable, observador, equànime, sense passat (o a un passat esborrat)... En segon lloc, tensa, pàgina rere pàgina, com un entrenador exigent, el nivell de dificultat, incorpora elements més heterogenis amb tècniques cada vegada més variades, ens submergeix, després d’una llarga preparació, en reflexions d’elevat to metafísic, però viscudes des de les entranyes, no des de l’asèpsia del pensament filosòfic. Sempre amanides amb successos malèficament tràgics i plens d’emoció. I en tercer lloc endarrereix sagaçment la topada amb la balena blanca, fent que aquest estímul doni forces al lector per travessar les pàgines més àrides, a l’espera de la gran batalla entre aquest gegantí protagonista absent i el deshumanitzat capità d’una sola cama.
Molt sumàriament, podríem dividir la novel·la en dues parts. En la primera el lector confia que està llegint l’aventura d’Ismael, el narrador que a la primera línia del llibre es presenta amb aquesta frase tan curta: “Digueu-me Ismael”. Sota la influència d’aquesta frase, el lector creu que el narrador és el protagonista i que la subtilment retardada trobada amb Queequeg, el polinesi supertatuat, l’arponer de nissaga reial, el bon salvatge i bon camarada, és l’inici d’una història en què l’amistat hi jugarà un paper preponderant. Les dificultats futures, pensa el lector, se superaran amb la suma de les habilitats d’aquests dos personatges, Queequeg tindrà actuacions físiques espectaculars i els destrets en què caiguin seran més suportables gràcies a l’amistat fraternal entre dos personatges tan diferents. Els plans de l’autor, però, no van per aquí. Una primera advertència, d’odre estilístic, potser és el tremend sermó dels capítols 8 i 9: una peça d’inflamada oratòria sobre Jonàs que el pare Mapple proclama amb un saborós i grandiós llenguatge mariner, que dóna al passatge de la Bíblia un profund eco oceànic: l’angoixa terrible del fugitiu de Déu, de l’home turmentat pel vertigen d’una foscor interior inassumible. I el deute literari que Melville reconeix i impulsa amb nova energia. Una segona advertència, en aquest cas d’ordre argumental, és la tripulació fantasmal de la balenera personal del capità Ahab. Durant el primer albirament de catxalots, el capità Ahab es posa al front d’una balenera tripulada per uns filipins que fins llavors havien romangut amagats a la bodega, encapçalats per un enigmàtic Fedallah, amb posats de gurú fatalista. Queda clar, doncs, que l’acaçament de la balena blanca és només cosa d’un.
La segona part potser comença molt més aviat, però trobo molt significatiu situar-la al voltant del capítol 96, quan es produeixen tres esdeveniments menors però que marquen una autèntica frontera, com la làmina brillant d’un mirall. De primer una escena que es produeix quan el protagonista, encarregat de servar el timó durant una ronda nocturna en què el vaixell flameja per efecte de les calderes de destil·lació del greix de les balenes, és breument vençut per la son. Quan obre els ulls es troba amb l’arjau a les mans i davant seu la negror més absoluta, sense la llàntia de la bitàcola que il·lumini cap brúixola. Sense adonar-se’n, Ismael s’ha col·locat a l’altra banda del timó i aquesta visió al·lucinada que té de buidor i de mort és la negror de la mar de popa. Ismael navega a l’inrevés, endinsant vaixell i tripulació en el buit, i amb ells nosaltres lectors, que a partir d’ara caldrà que afrontem l’autèntica dimensió (mística, cognitiva, escatològica) de la navegació novel·lística en què Melville ens ha embarcat amb l’esquer d’Ismael. Poc després (capítol 99) trobem un altre element simbòlic d’una gran força: la dobla d’or que Ahab clava al pal major com a recompensa promesa al primer que albiri la balena blanca. Aquesta dobla, refulgent de l’or de les grans serralades i misteriosa en la simbologia cabalística que té encunyada, es converteix en l’autèntic melic del vaixell, el centre vital que domina totes les energies d’una tripulació que sembla deixar d’estar composta per personatges de novel·la per convertir-se en caràcters dramàtics. Ara, el narrador Ismael abandona definitivament el seu paper de testimoni i, com la dobla clavada al pal passa a tenir poder sobre tots els personatges, pot captar les seves angoixes més pregones i els seu malsons profètics. D’aquesta manera, per exemple, assistim a uns capítols de composició totalment dramàtica; els monòlegs que cadascun dels mariners del Pequod, atret pel magnetisme de l’or, pronuncia “a part”, en un cara a cara amb el cercle lluminós, mirall de les passions, que el capità ha clavat al pal major. Un procediment que es repeteix força en aquesta segona part i que atorga a la coberta del vaixell les característiques d’un escenari que navegui sobre l’escuma del geni de Shakespeare, amb uns mariners capaços d’expressar els mals de l’ànima mentre s’encaminen cap a la culminació del fat. Cent per cent shakespearià se’ns apareix Pip, el mariner negre que ha perdut el seny després d’haver-se guanyat una gran esbroncada per haver quedat enredat amb la cabestrera, haver caigut a l’aigua i haver obligat els seus companys a triar entre el cetaci caçat o la vida del negre (capítol 93). A partir d’aquest moment, Pip s’ha transformat en “massa bojament enginyós” per poder suportar les seves sentències, i els diàlegs que manté amb el capità Ahab són un autèntic duel de dues veus emparentades amb Hamlet.
Endinsats en l’altra banda de la frontera de la novel·la, la que ja no té a veure amb l’aventura d’Ismael sinó amb la d’una tripulació que resumeix totes les veus de les illes que componen la humanitat embarcada en una partida d’escacs que alguna mà poderosa maneja i que a bord representa el capità, els episodis simbòlics se succeeixen. Tenim la inutilització del quadrant; la tempesta elèctrica, amb els focs de Sant Elm que il·luminen els pals i que embogeixen la brúixola, substituïda per una agulla imantada a cops de martell per un capità amb poders taumaturgs; i més endavant la pèrdua de la corredora (per mesurar la velocitat del vaixell). Assistim a la mítica forja de l’arpó “definitiu”, trempat en la sang dels “caníbals” de la tripulació. A la construcció del taüt de Queequeg, posteriorment decorat pel seu propietari mateix amb els dibuixos dels seus tatuatges “un tractat místic sobre l’art d’assolir la veritat”. I després convertit en boia salvavides. Escoltem els somnis premonitoris del parsi Fedallah, anunciant la mort d’Ahab. I el monòleg de Starbuck, temptat d’assassinar el capità, ple de dubtes i condicionals: “És el cel un assassí quan el seu llamp fereix un aspirant a assassí al seu llit, convertint en cendres mesclades els llençols i la pell? I jo, seria un assassí si...?” I acabat abruptament, amb una sobtada descàrrega de tensió d’autèntica grandesa dramàtica. I acabem aquesta enumeració amb l’escena del falcó que s’emporta el capell del capità, hissat dalt el masteler per ser el primer a atalaiar Moby Dick, pocs moments abans d’encreuar-se amb el darrer vaixell (vaixell funerari) que s’ha enfrontat a la balena blanca i rebre els esquitxos del cadàver que llancen al mar. Més enllà ja només hi ha les tres jornades de l’encalç final. L’acompliment de la profecia. El taüt salvavides.
Moby Dick és una tragèdia desmesurada que es representa sobre la coberta d’un balener. Més que un llibre d’aventures, la seva lectura és en si mateix una aventura. És embarcar a ulls clucs en un viatge tan instructiu com destructiu, amb una tripulació que resumeix totes les veus de les illes on vivim i un capità que les tiranitza amb la veu de tro del seu deliri blanc. És confiar en un taüt com a salvavides. És lluitar per comprendre. Podem no llegir-la, podem no parlar-ne als nostres joves. Podem no confiar en llur capacitat de passar una revàlida que els convertirà en lectors disposats a tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada