Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

divendres, 27 de març de 2009

De la modèstia de Mark Twain i de la invenció de Tom Sawyer


Mark Twain... No. Samuel Clemens va ser un americà a la recerca del gran negoci. Va buscar or, va fundar diaris, va posar molts diners en una fantàstica màquina de linotípia i va emprendre desenes d’iniciatives que havien de fer-lo ric, però que sempre el portaven a frec de la ruïna. Mentre Samuel Clemens s’entossudia a fracassar, però, Mark Twain el salvava de la fallida esforçant-se a escriure un llibre més. O encadenant una gira de conferències per tot el país. I és que la gran troballa d’aquest escriptor de Missouri universalment conegut pel seu pseudònim és l’espaterrant forma d’escriure de Mark Twain. Es tracta d’un estil marcat en primer lloc per la preeminència de l’humor, per la llibertat del narrador, per la intel·ligència de la mirada i per la severa condescendència amb les incongruències de la realitat humana. De la seva gran obra, Les aventures de Huckleberry Finn, en parlo en un capítol a part, com a llibre fundador de la veu narrativa juvenil (a més de ser-ho també de la tradició novel·lística nord-americana). Però Mark Twain mereix una mica més d’espai, com a representant d’una determinada raça d’escriptors particularment propers a la “nació juvenil”, i sobretot com a autor d’un altre dels grans clàssics de la literatura juvenil, Les aventures de Tom Sawyer.
En un escriptor no tot és l’estil. Compta també la naturalesa de la seva ambició, l’arquitectura dels seus procediments i l’amplitud del seu món literari. En Twain, aquests tres factors es caracteritzen per la seva modèstia (una paraula que no lliga gens amb la seva imatge de gran personatge, però aquí no em refereixo a l’home). Pel que fa a la naturalesa de la seva ambició, podríem copiar uns fragments d’una carta que Twain va adreçar al prestigiós (i llepat) crític britànic, Andrew Lang:
“El crític suposa sempre que el llibre que no estigui a l’alçada de la classe culta no té cap valor. (...) Si un crític fundés una religió, no es donaria cap altra pena que convertir als àngels, que no en tenen cap necessitat. El subtil estrat de la Humanitat (la classe culta) ha de ser aplacada, delectada, animada, alimentada i cuidada amb exquisideses i delicadeses, sens dubte; però dedicar-se a aquest reduït sector, em sembla que no és una ocupació digna i meritòria, perquè es limita a alimentar a aquells que ja estan ben nodrits, i això no té gaire mèrit.(...)
No hi ha dubte que a mi se m’ha interpretat malament des de bon començament. Mai no he intentat, ni el cas més insignificant, contribuir a la cultura de les classes cultes. No hi estava preparat, ni tampoc tenia la instrucció i les dots naturals que calen. No hi vaig aspirar pas, sinó que sempre vaig tirar a la caça major, les masses. Gairebé mai he intentat instruir-les, però he fet tot el que he pogut per divertir-les. Entretenir-les ja curullava les meves aspiracions més estimades; perquè podien instruir-se en d’altres fonts i jo tenia dues possibilitats d’ajudar el mestre en la seva missió: perquè la diversió és una bona preparació per l’estudi i un bon remei per la fatiga de després.(...)
Sí, com veu, sempre he escrit per al ventre i les extremitats, però m’han tractat igual que als altres, m’han criticat des del punt de vista de la cultura, amb gran pena i sentiment per part meva; perquè, francament, mai no m’he preocupat de les classes cultes; ja poden anar al teatre i a l’òpera i ni jo ni el meu acordió els diuen res.
I, a la fi, arribo a l’objecte d’aquesta carta i li exposo el meu prec, suplicant-li fervorosament que els crítics adoptin la norma de reconèixer i tenir en compte “el ventre i les extremitats”, establint una pauta per jutjar les obres que els són destinades. Ajudi’m, senyor Lang; cap altra veu no se sent més que la seva, ni té més autoritat que la seva, en un cas d’aquesta naturalesa. (Selección de obras de Mark Twain, a cura de Bernard DeVoto. Ed Limisa Wiley, México 1967 p. 774)
Tot plegat es podria resumir dient que Twain no tenia cap ambició elitista. Però dient-ho no hagués aconseguit transmetre la convicció que el to saborós de les paraules directes de l’autor posseeixen.
El segon factor, l’arquitectura dels seus procediments, està també marcat per la modèstia. Mark Twain és un escriptor despreocupat per la construcció argumental. Sovint, el seu procediment es basa en la confiança en la força d’una petita intuïció i en la destresa dels seus reflexos per improvisar sobre la marxa. I de treure’n bon profit des del punt de vista de la detonació humorística. Mark Twain sap que és imbatible en l’art d’embutxacar-se l’interès del públic des de la primera frase i que té el carisma dels grans narradors, als quals els és permès qualsevol cosa (els lectors de Cervantes, o de Galdós o de Bolaño, hereus com Twain de l’anònim autor del Lazarillo de Tormes –un magnífic llibre juvenil, per cert- sabran de què parlo). Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn, per exemple, estan escrites d’aquesta manera, a partir d’un embrió que es desenvolupa a base d’anar encadenant anècdotes que s’accepten o es rebutgen segons el sistema d’encert o error. Per exemplificar el procediment pot ser tan divertit com instructiu recórrer a una anècdota ben típica de l’escriptor: Diu que, treballant en Those Extraodinary Twins, un personatge que havia començat amb molt bon peu, se li anava desinflant. Així que el va enviar “fora, al pati de la casa, després de sopar, per veure els focs artificials” i “va caure al pou i es va ofegar”. Continua Twain: “vaig pensar que el públic no se n’adonaria perquè immediatament vaig canviar de tema”. Però al cap de poc temps, dos nois de la història van deixar de ser-li útils: “Van sortir al pati de nit, a apedregar un gat, i van caure al pou i es van ofegar”. I posats a fer neteja de personatges sense gaire vida, dues velletes “una nit van anar a visitar uns malalts i van caure al pou i es van ofegar”. “N’hagués ofegat d’altres, però vaig abandonar aquest propòsit, en part per por de cridar l’atenció si hi reincidia i fins de produir massa simpatia cap a aquests personatges, i en part perquè el pou no era gaire fondo i ja no hi haguessin cabut més personatges” (Citat per Lewis Leary: “Mark Twain”. Dins: Tres escritores norteamericanos. Traducció d’Angela Figuera. Madrid: Gredos 1961).
Ni en Les aventures de Tom Sawyer ni en Les aventures de Huckleberry Finn hi va haver necessitat d’ofegar ningú al pou (encara que hi ha alguns cops de teatre improvisats, magníficament aprofitats). El gran avantatge que va tenir Twain amb aquestes obres és que estaven fonamentades en els records del seu món infantil i en l’espai mític del gran riu Mississippí, l’escenari interior més entranyable i complert de l’escriptor. Un escenari mitificat perquè ja era un món perdut: perduda la infantesa, desapareguda la navegació a vapor i la societat patriarcal de l’esclavatge. I prou apamat com per no haver d’obrir-hi pous. I això ja forma part del tercer factor: el món literari de Twain abastava bona part del bigarrat món dels Estats del Sud i de la forma de veure el món de les seves classes populars. Però el pinyol d’aquest món no hi ha dubte que és el riu i la infantesa. Un món prou modest per permetre’l entrar en l’universal.
Quan Mark Twain va acabar d’escriure Les aventures de Tom Sawyer, l’estiu de 1875, encara era un poc expert escriptor “industrial” de novel·les per subscripció i no sabia exactament si aquell llibre era per a nens o per a grans. El cert és que aquella obra desconcertant acabaria convertint-se en un dels clàssics més coneguts de la literatura infantil i juvenil i en el títol clau de la seva evolució literària. Amb, Mark Twain s’adona que la millor font d’inspiració novel·lesca que pot utilitzar són els seus records: converteix el seu poble natal en la mítica Saint Petersburg i el Mississippí en l’univers ideal de les aventures infantils. I, sobretot, comença a desprendre’s de la típica moral adulta que tant agradava -i continua agradant- als editors de literatura juvenil.
El més destacable de Tom Sawyer, el que li dóna l’energia principal i que Twain no va saber reproduir en cap més llibre, és que es posen els mecanismes de la imaginació infantil al servei de la literatura. Tom Sawyer ha captivat tant perquè realitza allò que tot nen ha somiat: assaboreix l’alegria de crear-se un món a part, lluny de la gent gran; plora en el propi funeral, emocionat de veure els remordiments dels adults que no han sabut mostrar el seu amor; salva la vida de la nena que ha triat, descobreix un tresor... Tom Sawyer és un deliciós heroi infantil perquè el seu creador li deixa fer a la pràctica allò que d’altres nens només imaginen, amb espontània trapelleria i amb l’humor que cal per no encolomar-li l’etiqueta de “nen dolent”: sense el compromís de no haver de fer de model ni d’anti-model, Tom Sawyer pot viure les aventures amb intensitat i posar al descobert la ridiculesa de l’encarcarat món adult. És per això que la trama detectivesca del llibre no és el que més es recorda, sinó els episodis desconnectats d’aquesta trama, aquells on els nens viuen còmodament dins la seva imaginació i superen i fan fracassar la lògica del món adult: l’estratagema per emblanquinar la tanca, els tres dies passats a l’illa Jackson, les escenes de l’escola, especialment les relacionades amb l’enamorament entre Tom i XXX, l’èxit del funeral frustrat... Tot plegat explicat amb una veu narrativa propera i enjogassada, que s’ha assegut a terra i gesticula, mai enfilada a un tamboret ni encarcarada.
Tom Sawyer segurament és el personatge més emblemàtic de l’imaginari col·lectiu americà i aquell en qui Mark Twain més va confiar. Fins al punt que, posats a triar entre ell i Huck, Twain sempre es va decantar pel primer, encara que la novel·la dedicada al segon sigui un troballa molt més gran i un indiscutible clàssic de la literatura universal. Però si, com he dit més amunt, Twain no saber reproduir amb tant d’encert el saborós procediment de Tom Sawyer, la lliçó no va caure en sac foradat. Entre d’altres, dos autors d’enorme èxit van saber treure’n suc a la seva manera i convertir els seus personatges en autèntics ídols juvenils. Parlo d’Erich Käestner (Emili i els detectius) i de Roald Dalh (Matilda, Les bruixes, La meravellosa medecina d’en Jordi...).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada