Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 12 febrer de 2009

L'illa del tresor


El 1887, a Nova York, la casualitat va fer que Mark Twain i R. L. Stevenson es trobessin. Per una estona, els que havien de ser els dos autors més universalment coneguts de la literatura juvenil van compartir sostre i conversa. Moltes més coses, però, unien els dos escriptors. El nord-americà i l’escocès compartien una passió similar per l’aventura i, cadascú a la seva manera, van saber rendibilitzar-la literàriament en la incipient indústria de l’edició de llibres per a joves. Fins al punt que les seves obres encara avui encapçalen la llista de títols de totes les col·leccions de narrativa juvenil i presideixen qualsevol cànon de la novel·la d’aventures. I em sembla que encara compartien una altra cosa fonamental, que els confereix a tos dos la categoria de grans escriptors: un instint literari fet més d’ofici que de revelacions, una confiança en el text posada més de la part del resultat final (i per tant treballat positivament a favor del lector) que no pas de la part de la seva gènesi (i per tant sacrificat a la mística de l’autor). En aquest sentit, són interessants els assaigs sobre l’art d’escriure que l’autor de Dr. Jekill i Mr. Hyde va anar escrivint al llarg de la seva vida, on explica com construeix les seves obres a partir de materials personals, d’intuïcions, de records, d’experiències... però tot plegat només és un punt de partida per un treball laboriós, artesà, a la recerca d’un joc d’equilibris exactes. Potser és per això que Twain i Stevenson han aconseguit ser referents de l’alta cultura tot i conrear gèneres tradicionalment menystinguts per l’acadèmia.
L’illa del tresor, de R. L. Stevenson, va ser publicada en forma de serial a la revista Young Folks entre 1881 i 1882. La idea del relat havia partit de la necessitat d’entretenir el jove fillastre de l’autor, Samuel Lloyd Osbourne, a qui finalment el llibre seria dedicat. Stevenson, per fer companyia al seu fillastre mentre aquest passava l’estona indolentment amb un joc d’aquarel·les, va dibuixar un mapa d’una illa. La va batejar com l’illa del tresor i el va anar omplint de peripècies a mesura que el noi les reclamava, explotant els suggeriments que aquella cartografia imaginada li proporcionava. I a partir d’aquí es despleguen els feliços encerts de l’obra. Per començar el narrador i protagonista és un noiet, Jim. I això estalvia al lector –i al jove Samuel, que al capdavall estava de vacances i no calia inflar-li el cap amb instrucció dissimulada- qualsevol mena d’explicacions enciclopèdiques sobre temes pràctics de geografia, navegació o moral. Però és que a més, aquell primer receptor de la novel·la era un noi sensible i intel·ligent i l’escriptor no va veure cap motiu que el portés a rebaixar la seva passió de sempre per fer una literatura que s’adrecés a la voluntat de mirar endins de la condició humana. Aquest Jim heroi i narrador ens explica com ha anat a parar al centre d’una terrible aventura i com ha aconseguit sortir-se’n sobreposant-se amb coratge a la por que provoca la cruel ambigüitat dels adults i com ha sabut prendre la iniciativa, prescindint dels plans, siguin ben o mal intencionats, que li van marcant. La clàssica identificació entre protagonista de pocs anys i lector juvenil no passa tant, doncs, només del fet que és un orfe que s’ha d’espavilar tot sol, sinó que s’hi suma un aspecte que potser no s’ha subratllat prou: l’habilitat que té per anar esquivant tuteles i aconseguir conjugar protagonisme decisiu en l’acció i passivitat espectadora en el repartiment de responsabilitats. Jim actua (confiant que la sort és al seu costat) per reconduir les situacions més desesperades a favor dels “bons”. Però també és perfectament conscient que la línia que separa els “bons” dels “dolents” és massa prima com per prendre-se-la massa a la valenta, massa ingènuament. Però com a narrador, Jim és molt més que això. És una veu tremolosa de por o d’admiració. És un punt de vista aliè a la crueltat extrema dels adults, que ha d’aprendre a lluitar amb el cap baix, procurant no enfrontar-se directament a unes forces molt superiors a les seves. Com s’ha dit tantes vegades, és una ànima infantil que fa l’experiència de l’entrada al món adult. Però no per convertir-se en un d’ells, sinó per conèixer-los i saber defensar-se’n. Les aventures de Jim a l’hostal de son pare, a bord de la goleta La Hispanolia i a la famosa illa contenen els referents més clàssics de l’aventura juvenil: la separació de la família, el viatge, la revelació d’un secret, casualitats, perills terribles superats amb perícia i bona sort... I, naturalment, una illa deserta, i uns pirates terribles. Però només amb aquests components L’illa del tresor no tindria l’alè dels grans clàssics. El començament ja és una gran creació: l’arribada a casa del protagonista d’un vell llop de mar, fort i gros, amb un tall a la galta, una cua amarada de quitrà, i una obsessiva cançó de pirata borratxo al llavis. Aquesta figura inquietant atrapa el lector amb la mateixa força que terroritza l’infant protagonista i els clients de la fonda. L’episodi va creixent en misteri (el sospitós capteniment del capità, l’enfrontament amb el doctor, l’agonia del pare, la visita de Gos-negre i la molt més terrible del cec Pew), fins arribar a un desenllaç que talla la respiració (les hores d’incertesa, amb el cadàver del bucaner esperant l’arribada de les restes de la tripulació del capità Flint, la troballa del mapa, l’ajuda que no arriba fins a l’últim instant...). I no és fins llavors quan pot començar l’autèntica aventura de la recerca del tresor.
En aquest segon començament el gran narrador d’històries opta per utilitzar un procediment contrari al de les primeres pàgines. Apareix un altre vell llop de mar, però aquest cuiner d’una sola cama és un personatge jovial, del qual Jim no és capaç de sospitar-ne cap perill. És el personatge clau de la novel·la, John Silver el Llarg, la personificació de la individualitat més a-moral defensada amb els recursos de l’ambigüitat. Capaç de ser un fidel amic i un traïdor ferotge, capaç de jutjar i executar a sang freda i capaç d’acceptar la derrota amb humilitat. Però sense perdre mai uns peculiars sentits de l’humor i de l’honor. Les relacions entre el narrador i aquest perillós pirata camuflat de cuiner esdevenen el nucli de l’obra, allò que resta en el lector una vegada ja ha oblidat els detalls de les peripècies. El vell Silver, ésser mutant com el mateix doctor Jekyll, sap despertar en el jove Jim admiració, confiança, terror, inseguretat, desconcert i, malgrat tot, també respecte. Al jove lector, per tant, li pot mostrar, amb l’enginy propi de la literatura, alguna cosa sobre l’angoixant complexitat humana. R. L. Stevenson tracta aquest personatge com si fos l’únic autènticament independent de la seva obra, amb més drets que qualsevol altre per entrar i sortir de l’escenari, amb més oportunitats per exposar el seus arguments i per defensar els seus interessos amb pactes que després pot incomplir. En el recull Fables (1902) , Stevenson publica un curiós text titulat “The persons on the tale” (Els personatges del relat), diàleg entre John Silver i el capità Smollet que es produeix entre el capítol XXXII i XXXIII”. No em resisteixo a copiar-ne un fragment. I hi sobren els comentaris.
“Després del trenta-dosè capítol de L’illa del tresor, dues de les marionetes van sortir a fer un volt i a fumar una pipa abans de tornar a les seves ocupacions, i es van trobar en un indret no gaire lluny de la història. (...)
(John Silver:) - El que sí que sé és això: si de veritat existeix un Autor, jo sóc el seu personatge favorit. M’entén més que a vós, em comprèn, ja ho crec que sí. I li agrada que faci i desfaci. Em permet passar la major part del temps a coberta, amb la meva crossa, mentre a vós us confia a la bodega, on ningú no pot veure-us; ni ho vol, ja us ho dic! Si existeix un Autor, llamps i trons, està de part meva, ja us ho dic! (...)
- Però ell (l’Autor) està del costat del bons, i, estigueu a l’aguait! Encara no hem arribat al final del relat i us esperen problemes. –digué el capità Smollet.
- Ah sí? Què us hi jugueu? –preguntà John.”

L’escena del barril de pomes és l’autèntic inici de l’aprenentatge de l’ambigüitat del jove Jim: el des-engany de la innocència infantil. A partir d’aquí. la història d’en Jim ja no anirà més a remolc dels plans dels adults, sinó que ell mateix es comportarà com el seu propi capità, disputant aquest títol tant al meticulós capità Smollet com a l’astut capità Silver. Per fer-ho més evident, podem veure com en Jim és capaç d’apoderar-se de la Hispaniola i de conduir-la a la Cala Nord, episodi durant el qual el pilot Israel Hands l’anomena capità Hawkins. Aquest capità de pocs anys, però, no participa de l’aventura amb els mateixos impulsos que la resta de personatges, sinó amb un esperit incontaminat, podríem dir-ne de joc. Amb aquell esperit audaç que fa a la canalla ficar-se dins un cove de la roba per imaginar que és un vaixell pirata. I potser aquí val la pena copiar unes línies de la biografia que el seu nebot va escriure de R.L. Stevenson: “Si el dret de Stevenson a figurar entre els genis de la literatura depengués d’una única virtut, hauria de ser la que mereix més reconeixement, i fóra injust refusar-la-hi si estimem que la definició de Baudelaire fa diana: “le genie n’est que l’enfance retrouvée à volonté””. Si els mals sons d’en Jim, els seus terrors que ha de viure sense comptar amb cap protecció sincera, si la seva audaç participació en una aventura que emprèn sense possible retorn a una situació inicial, tenen una autèntica i precisa vivència és perquè Stevenson no ha volgut desvirtuar la seva condició juvenil, atorgant-li tremp i ambicions adultes. Dels adults Jim n’aprèn l’astúcia, però més per protegir-se’n que per valer-se’n. En menysprea la cobdícia. I en valora només l’honor. Si de John Silver el Llarg, Jim en rep una lliçó pràctica; d’en Jim, el vell pirata mutilat i murri fins el final, en rep un exemple. I aquest és el nucli de bona part de la literatura juvenil: l’heroi, a través d’unes proves, d’un viatge, d’una aventura, abandona la inconsciència infantil, però no es transforma en un adult, sinó que la seva lluita és precisament per conservar la “puresa” de criteri dels infants, la seva radical oposició a l’engany. Al final, doncs, ni Jim ni cap altre gran heroi juvenil no pot convertir-se ni en cruel pirata ni en encarcarat cavaller del profit personal. Com a màxim es converteix en un infant cansat, conscient que el tresor que ell ha trobat és el coneixement i l’experiència, haver circulat amb pas segur sobre el caire de l’abisme i haver conservat l’essencial d’ell mateix. Haver perdut per sempre la infantesa, però haver guanyat el combat de la independència crítica. Veiem, sinó, el darrer paràgraf de L’illa del tresor:
“Les barres d’argent i les armes encara reposen, que jo sàpiga, on en Flint les va enterrar, i per mi, ja s’hi poden quedar. Ni a rosegons no em tornarien a portar en aquella illa maleïda, i els malsons pitjors que tinc són aquells en què sento la remor dels rompents tot el llarg de les seves costes, o quan m’incorporo sobresaltat al llit, amb la veu del capità Flint ressonant encara en les meves orelles: “Doblers! Doblers!””
En Jim, a diferència de tots els altres tripulants de la Hispaniola, no ha estat mai mogut per la cobdícia. I en el seu present adult aquest virus tampoc l’ha infectat: una passió insana que simbolitza la grollera veu del lloro repetint la paraula maleïda: l’or tacat de torrents de sang.


Robert L. Stevenson: L’illa del tresor. Traducció d’Anna Jené. Il·lustracions de Mervyn Peake. Barcelona: Editorial Barcanova, “Els Argonautes” nº4, 1991

2 comentaris:

  1. Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina