Crítica literària aplicada als clàssics de la literatura juvenil i a l'ensenyament

dijous, 26 de febrer del 2009

Les aventures d'en Huckleberry Finn


Poc temps després d’haver publicat Tom Sawyer, Mark Twain comença a escriure’n la continuació. Entre 1876 i 1885 batallarà amb aquesta història, dedicant-li setmanes d’intens treball i abandonant-la al calaix durant mesos. Quan la seva editorial per correspondència finalment la publiqui, toparà amb l’oposició moral d’un dels seus millors clients: les comissions de compres de les biblioteques públiques troben el llibre altament perjudicial per l’educació dels infants i en veten la distribució. Naturalment, això va ser el principi de la fama i de l’èxit espaterrant dels herois infantils del Mississippí: tothom es delia per llegir-ne les aventures “immorals”, i les vendes es van disparar perquè no era possible manllevar-lo a les biblioteques. Una cosa similar ha passat amb Roald Dahl i les llistes de llibres recomanats de les escoles britàniques.
Que un llibre creï problemes morals als responsables de controlar la lectura dels joves acostuma a ser un bon senyal. Vol dir que els nois i noies el llegiran de gust i que se’l faran seu amb molta més facilitat que si es tractés d’un text “políticament correcte”. En aquest sentit, l’encert de Mark Twain consisteix en haver sabut alliberar-se de principis morals i haver aplicat els mecanismes de la imaginació infantil a la literatura; fer un novel·la “políticament molt incorrecte”. Narrada en primera persona per un “mal noi” exemplar (entre d’altres coses decideix que per un noi com ell fer malifetes i anar a l’infern és cosa natural), company d’un esclau fugitiu, col·laborador dels pitjors estafadors, lladre i mentider, enemic de les sabates i les bones maneres, Huckleberry Finn és un heroi amb més autenticitat: en la pugna entre l’individu, que té una sensibilitat pròpia, i la societat, que imposa unes tradicions i uns valors heretats, Huck obeeix les seves intuïcions i arriba a unes decisions morals que contradiuen les que la societat imposa. D’aquesta manera les seves aventures són més properes a l’argument de la vida que a l’argument de les novel·les d’aventures (Tom Sawyer inclosa).
A Les aventures d’en Huckleberry Finn, se’ns descriu un Mississippí real, amb la seva societat blanca formada per persones d’honor que s’assassinen per un sí o per un no, per pagesos predicadors excel·lents persones i, per tant, partidaris de l’esclavatge, per mandrosos fàcils d’enganyar i mandrosos farsants. I amb una comunitat d’esclaus supersticiosos, de llenguatge i raonaments lògics peculiars, entre els quals l’inoblidable Jim, el fugitiu que, tot i seguir la direcció contrària, acaba aconseguint la llibertat. Una societat exòtica i plena d’atractiu que el nostre heroi recorre amb naturalitat i ingeni. I que ens descriu en primera persona: amb la seva mirada d’infant ple d’experiència i sense la imaginació desbocada i mentidera de Tom Sawyer.
Huckleberry Finn és per molts el llibre fundador de la literatura nord-americana. I no deixa de ser simptomàtica la relació que la societat nord-americana ha tingut amb el llibre des de la seva publicació l’any 1885, de primer excloent-lo de moltes biblioteques per retratar un noi tan mal exemple que fins i tot es fa amb negres, i després esborrant-lo dels temaris per presumpte racisme. A més, i això ara m’importa més, segurament el podríem considerar el llibre fundador de la literatura juvenil com a gènere gran: una història de nois que, a través de l’aventura, no renuncia a cap ambició narrativa; començant per l’avís que l’encapçala, on s’amenaça amb el desterrament a qui hi vulgui trobar cap moralina.
Gairebé tota la crítica ha assenyalat que un dels grans encerts d’aquesta novel·la és la veu del narrador protagonista. La veu i, és clar, els ulls. Totes les 300 pàgines d’aquesta història són el relat que un noi gairebé analfabet fa en primera persona de les aventures que va viure durant un parell de mesos, fugint Mississippí avall, tant de l’afany civilitzador de la vídua Douglas com de la violència èbria de son pare. Aquest trajecte pot tenir una lectura mítica, sobre la qual hi ha infinita bibliografia: és l’esquema del viatge de descoberta vital que tant Ulisses com Don Quixot ja van protagonitzar, però vestit amb d’altres paisatges i, sobretot, narrat amb una veu interior que té el sabor autèntic del noi de riu, tan savi com el riu, igual de pacient i lliure. Huck viatja per fugir i per entendre. La fugida és cap endins d’ell mateix i, per tant, lluny dels altres i de llur funesta mania de creure’s investits de la raó. Però aquesta fugida cap a la soledat es veu travessada per múltiples encontres (tots ells memorables des del punt de vista de l’humor i l’enginy) que, com un mirall, permeten a Huck veure molt millor dins d’ell, contrastar la presència dels altres dins el seu mapa genètic. I, per tant, a mesura que enriqueix la visió global del defora, il·lumina el seus propis relleus.
En aquest sentit, podem veure Huck tant com una mena d’idealització del que Mark Twain va perdre quan va entrar en el món adult (la llibertat i el menyspreu pels diners), com un reflex de la saviesa que va acumular al llarg dels seus viatges, les seves aventures monetàries, els seus desenganys... En un fragment de la seva Autobiografia enquadra perfectament la qualitat d’aquesta saviesa:
“L’últim quart de segle de la meva vida l’he dedicat, amb força constància i fidelitat, a l’estudi de la raça humana, és a dir, a l’estudi de mi mateix, perquè en la meva persona individual s’hi comprèn la raça sencera. He descobert que no hi ha cap ingredient de la raça que jo no posseeixi, en una quantitat petita o gran. Per petita que sigui, comparada amb el mateix ingredient d’una altra persona, és suficient per als propòsits del meu examen. En el meus contactes amb l’espècie, no he trobat ningú que tingui una qualitat que jo no posseeixi. Els matisos de diferència entre els altres i jo serveix per crear la varietat i evitar, així, la monotonia i prou; en termes generals tots som semblants; de manera que, en estudiar-me amb atenció i comparar-me amb d’altres, i en notar les divergències, he pogut assolir un coneixement de la raça humana que trobo més exacte i més complert que el que ha pogut assolir i revelar qualsevol altre membre de la nostra espècie. De resultes d’això, l’opinió privada i secreta que tinc de mi mateix no és gaire afalagadora. I d’aquí se’n dedueix que la valoració que faig de la raça humana sigui dues vegades la valoració que faig de mi mateix”
La saviesa de Huck se sustenta també en aquest fi autoescepticisme, però com que és una creació literària, té simultàniament la puresa de la infantesa perduda que l’autor enyorava. Quan Mark Twain escriu Les aventures de Huckleberry Finn (triga més de set anys a fer-ho), parteix dels seus records d’infantesa a Hannibal. Això li proporciona un paisatge, un ambient saborós, però sobretot crec que li proporciona un ideal. Un ideal de bondat meravellada, que no jutja perquè té una capacitat de comprensió fabulosa i, sobretot, perquè la seva personalitat no té res de bufat. Com l’autor confessava, per crear Huck Finn es va inspirar en el record d’un noi real, pobre com una rata i ignorant de les convencions però absolutament bondadós. Amb el personatge clar, només li calia imaginar-ne les aventures. Què li podria fer fer per què mostrés aquest bon fons primigeni, capaç de desmuntar totes les hipocresies? Sens dubte que no li servia continuar el pacte al qual arriben Huck i Tom al final de Les aventures de Tom Sawyer, segons el qual Tom el deixaria integrar-se en la seva infantil banda de bandits si Huck persistia en la presó d’horaris, sabates i pregàries a què el sotmetia la vídua Douglas. Calia fer-lo fugir i, així, donar-li carta blanca per fruir de la delícia de la llibertat i també per constatar com n’arriba a ser, la gent, d’hipòcrita. La seva no és una veu enrabiada, sinó una veu capaç de meravella (en les descripcions, per exemple), que valora la bondat i la bellesa i que, com que no se sent contaminada per la hipocresia general, és capaç de perdonar, sentir compassió, suspendre els judicis. Per això pot ser també una obra humorística, perquè Huck s’enfronta net de prejudicis a personatges que n’estan farcits, perquè és capaç de mentir als mentiders tan o més desaforadament que ells i, fent-ho, aconsegueix ser fidel a les veritats.
En la seva navegació pel gran riu Huck es troba amb una gran quantitat de personatges, i tots ells, bons o dolents, semblen viure encadenats per alguna mena o altra de superstició molt més alienadora que la superstició pintoresca que compateixen negres i infants. Els membres honorables de Hannibal (la vídua Douglas i la seva neboda, el jutge Thatcher...) són una caricatura del comportament enravenat, meticulosament honorable i fals. Tom Sawyer i els nens de la banda de bandits són tan agosarats en la imaginació, com incapaços d’actuar si no tenen una xarxa moral (els nens no troben bé fer de bandit en diumenge, Tom Sawyer només s’apunta a la gran aventura d’alliberar el negre Jim perquè sap que ja és un home lliure i no cometrà cap falta contra l’ordre blanc). El pare d’en Huck és un trist miserable en tots els sentits, tan esclau de la beguda com d’un orgull grotesc d’home blanc. La família del coronel Grangerford renuncia meticulosament a la felicitat per l’obcecació venjativa que els impulsa a sacrificar-se amb alegria per acomplir-la. El duc i el rei són uns campions de la mentida com una forma d’individualisme extremat. I els homes d’Arkansas a qui enreden són una trepa de ganduls, la màxima ambició dels quals pot consistir en ruixar un gos amb trementina i calar-li foc. Les germanes Wilks, a qui el duc i el rei volen estafar fent-se passar pels seus oncles d’Anglaterra són lleials i càndides, però semblen tenir necessitat de ser víctimes. I l’oncle Silas i la tia Sally, tan pietosos, porten la credulitat fins als extrems més inversemblants i contraproduents. Huck s’acomoda com pot a totes aquestes “supersticions”, però amb el gran avantatge per a ell que és capaç de passar-hi sense contaminar-se’n, amb la llibertat de qui està fora de la societat (recordem que, a més, ha estat capaç de fer creure a tot el poble que està mort). Al llarg del seu viatge, Huck només s’imposa un objectiu, que és l’antítesi de l’egoisme: donar la llibertat a un negre, que es tan bo que “deu ser blanc per dintre”.
Aquest negre, en Jim, el fidelíssim company de l’heroi que, com Sancho, reflexiona més que no pas actua, és un personatge molt més notable del que sovint s’ha pogut dir. No és només un recurs sempre a mà per a inserir algun passatge humorístic a la novel·la (la seva bona fe i la seva imaginació són sempre hilarants), sinó que actua com a referent sobre el qual contrastar els dubtes que el batibull moral del flux de l’aventura pot crear en Huck. Les seves virtuts no només es limiten a la fidelitat. Jim és un ésser pur, les habilitats del qual cal buscar més enllà de les aparences, fins al punt que em fan pensar en les dels acompanyants de Doroty al llarg del camí pel país d’Oz (unes virtuts subratllades per omissió). Jim, com l’Espantall, potser no té cervell, però és capaç dels raonaments més justos. Com l’Home de llauna, que busca obtenir un cor, Jim és un home dret i fet que estima desinteressadament; i com el Lleó poruc, covard i gallina, és capaç d’actuar sense pensar-s’ho. Jim és un adult, però un adult molt vulnerable, exposat a la rapinya de qualsevol i que, a més, no ha crescut ni ha estat educat. Alguna vegada Huck es rifa de la càndida credulitat d’en Jim, però es mostra tenaçment constant en la seva ambició de protegir-lo. Comportant-se com un germà gran respecte al germà petit, Huck es protegeix a ell mateix com a infant. És aquest un afany protector que esdevé un dels motius centrals de la novel·la juvenil. Pels herois juvenils preservar el tresor de la infantesa, de l’esperit net i intel·ligent és un deure moral que s’expressa a través del compromís de l’acció, i per això el viatge i l’aventura és el seu estat natural. I per llurs autors, és una voluntat creativa que es nodreix a parts iguals de la nostàlgia i de l’idealisme.
Les aventures de Tom Sawyer ja va ser tota una troballa literària, que satisfeia les típiques ànsies d’aventura juvenils. Però la seva continuació la va superar de molt en molts sentits. En primer lloc, com ja he apuntat més amunt, Twain va valdre’s d’una primera persona excepcional, capaç de subjugar els lectors expliqui el que expliqui, cosa que li permetrà rebaixar a estones la pressió de la trama i produir tant pàgines de net lirisme natural com d’aguda observació social. L’esquema del viatge li permet incloure una casuística de situacions variada i una galeria de personatges força llarga. Tom Sawyer acaba tòpicament amb el repartiment d’un tresor que han trobat uns nens. Huckleberry Finn, en canvi, després d’un llarg episodi recargoladament humorístic en què dos nens juguen a alliberar un home d’una presó mig real mig imaginària, acaba amb un desig permanent de llibertat.
Novel·la d’aprenentatge? Sí, és clar. Però potser més per al lector que per al protagonista que, després d’haver superat un reguitzell de proves, manté ferma la seva voluntat de seguir sent qui és, en un món on -a diferència del de El vigilant en el camp de sègol- encara potser hi ha territoris verges d’hipocresia.

1 comentari: