L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde s’inicia amb la història d’una porta. Què amaga aquesta porta amb la pintura bufada en aquell carreró sinistre? La resposta és fàcil. A l’altra banda de la porta hi ha l’antic amfiteatre quirúrgic del doctor Denman transformat sumàriament en laboratori químic pel doctor Jekyll. Al soterrani, encara s’hi conserven intactes, sota una espessa capa de teranyines, “tota mena d’objectes del temps del cirurgià predecessor de Jekyll”. Qui era aquest doctor Denman i per què tenia aquestes costoses i lúgubres instal·lacions? Està fora de dubte que per aquella porta s’hi produïa un comerç macabre, com el que el mateix Stevenson descriu a l’esborronadora narració Els lladres de cadàvers. Però, si ens posem a imaginar quins experiments hi podria haver fet el vell doctor Denman, la lògica del camins literaris ens encaminarà cap a un altre clàssic de la novel·la fantàstica. Potser aquest doctor Denman, tan acostumat a tractar amb despulles humanes, ambicionava crear nova vida. Potser l’antic ocupant del laboratori on es produeix la dissociació entre Jekyll i Hyde, era un altre Víctor Frankestein i aquelles mateixes parets havien vist el naixement d’un monstre sense pare ni mare, un capritx de la ciència per horroritzar la nostra moral i veure’ns en un mirall on mai no ens haguéssim volgut reflectir.
Però no és aquesta l’única porta d’aquestes estances. Una segona porta, més burgesa, permet l’accés des la comoditat de la residència del doctor Jekyll. Una porta que, en els últims dies de la tragèdia, estarà obstinadament tancada, ocultant als ull honorables l’horrible visió del monstre. Perquè el doctor Jenkyll s’ha despertat definitivament convertit en un ésser repulsiu, un intrús dins casa seva, assetjat pels seus criats i els seus amics. És Jenkyll, però atrapat en un cos inferior, deshumanitzat, tot ronya i fàstic, l’odiós Hyde. És una porta, doncs, que, tornant a circular pels laberints de la literatura ens mena fins a la cambra de Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Franz Kafka. Vet aquí, doncs, com a través d’aquestes dues portes la narració de R.L. Stevenson s’encadena amb dues altres famosíssimes narracions de transformacions. I, curiosament, també unes històries fundadores de mites moderns, de tres de les peces més punyents de l’imaginari compartit de milions de persones al llarg d’un segle. En tots tres llibres hi ha l’aparició d’un nou ésser, d’un malson grotesc que no és altra cosa que la imatge de nosaltres mateixos, la cara monstruosa que segons com ens retorna el mirall. El cas de Frankestein és el de la suplantació de la mà creadora de Déu. El de Jekyll i Hyde és el càlcul de les forces del fre moral i les de la llibertat desenfrenada. El del pobre Gregor Samsa és el pitjor de tots, perquè no ens interpel·la només en tant que membres de l’espècie humana, sinó en tant que fills, germans o assalariats; és a dir, en tant que en la nostra justa mida de bestioles atrapades.
Aquestes tres novel·les figuren habitualment en les col·leccions de literatura juvenil i apareixen recurrentment entre les lectures a què els professors fan enfrontar-se els seus alumnes de 3er d’ESO a 2on de batxillerat. Posades a classe, sovint es converteixen en poc més que lliçons d’art narrativa, sobre les quals els alumnes poden traçar mapes de complexitat variable, només amb les coordenades bàsiques o amb una inexhaurible profunditat de corbes de nivell. Però, més enllà d’aquest exercici acadèmic, podríem aprofitar-les per fer evident que el lector que les llegeix (no cal pas que sigui durant un mateix curs) està de ple en un procés d’enriquiment literari. En les vies d’un itinerari textual. Perquè es tracta de tres estacions d’un recorregut que ens permet adonar-nos del sentit i la riquesa del continu diàleg literari. Un diàleg en què el lector té un paper fonamental, ja que és en ell que les veus dels autors poden coincidir.
Comencem per un motiu habitualment atractiu pels lectors joves: el fantàstic. Tant Frankestein, com El cas misteriós del Dr., Jekyll i Mr. Hyde, com La metamorfosi, son tres narracions de gènere fantàstic: se’ns hi relaten uns fets que contradiuen l’experiència objectiva de les coses, s’hi explota una fórmula on es combina la capacitat transgressora del somnis i l’angoixa que ens produeix la possibilitat que el terror s’amagui darrere una porta tancada. Llegint la novel·la de Mary Shelley o la de R. L. Stevenson ens adonarem fàcilment que els dos autors dediquen molts esforços a donar un aspecte de coherència al fantàstic, els cal fortificar el malson perquè aparegui momentàniament i dins la convenció literària com a present i tangible. Els cal, doncs, tant precisar geografies i espais comuns com donar-los aparences fantasmagòriques, on l’horror pot estar a l’aiguat. I, prescindint de la fe en la màgia, apuntalar-se en les forces demiúrgiques de la ciència. Però després d’haver fet aquesta experiència de fantàstic, on el gòtic i el gore s’agermanen amb la ciència ficció, la lectura de La metamorfosi ens situa de ple en un espai molt més desconcertant, en un autor del qual de seguida podrem intuir el seu caràcter fundacional. L’element fantàstic de La metamorfosi ens és presentat directament com a irrefutable i objectiu. Sense fortificacions de cap mena per apuntalar la versemblança de la transformació de Gregor Samsa en insecte, el lector ha perdut tota possibilitat de buscar refugi en la convenció literària del meravellós. De la suma de trossos de cadàvers, un científic genial en pot fer un home que té com atributs essencials la intel·ligència i la puresa, però a qui el menyspreu dels altres arrossega a la violència sàdica del rancor. Gràcies a una irrepetible fórmula química un científic aparentment pudorós és capaç de dissociar la seva personalitat i d’alliberar la seva part fosca, contra la qual és incapaç de combatre. Són coses terribles, que ens interpel·len i que l’habilitat dels narradors han situat en una maranya de veus diverses (recordeu que totes dues obres tenen un mínim de tres punts de vista diferents) com qui fa les tres voltes de la clau que obre el pany. Però que necessiten del nostre acord per participar del joc. En el cas de Kafka es prescindeix de qualsevol acord amb el lector. La porta és oberta des del principi i no calen ni les tres voltes a la clau ni cap mena de força que ens impulsi dins el fantàstic. Gregor Samsa convertit en insecte és allà, sobre el seu llit i la veu tan tremendament neutra del narrador és tan irrefutable que pot produir en el lector una sensació de mareig. El mareig de qui es veu absolutament sense cap indici de tramoia al seu voltant.
Però tornem a aquella porta del carreró fosc. Qui n’entra i en surt com si fos el bastidor d’un teatre, encarnant personalitats diferents, tot i ser la mateixa persona, capaç, però de produir en el públic que el contempla unes sensacions visceralment oposades? És un membre honorable de la societat vampiritzat per una màscara abominable que ell mateix ha creat i que no és res més que una part d’ell mateix. I el seu drama, ser absorbit per aquesta màscara, és que no agrada, que produeix una repulsió instintiva i violentíssima en qui se li acosta. (És fàcil notar com tots els testimonis que intenten descriure Mr. Hyde, són incapaços de fer-ho, només es recorden de la sensació de malestar i fàstic que els inspirava). El mateix els passa tant a “l’ésser demoníac” que ha creat Frankestein com al pobre viatjant de comerç, fill i empleat dòcil ara convertit en escarabat: tothom els veu amb ulls de fàstic. A tots tres els retorna una imatge ben diferent de la que es pensaven projectar. Una imatge que no poden suportar i els impulsa inevitablement cap a la destrucció. Però, paradoxalment, aquesta imatge exterior que repugna, que ha convertit la bondat natural de la criatura sense nom de Frankestein en un incansable instrument de venjança, en el cas del doctor Jenkyll l’ha alliberat d’una altra màscara potser molt més gruixuda i enterca: la de la bondat i l’honorabilitat. Perquè, així com en Mary Shelley hi ha una confiança en la bondat natural, Stevenson denuncia la naturalesa malvada de l’home més honrat. Quan una casualitat química li posa a les mans la possibilitat de gaudir impunement de “certs plaers”, Jenkyll no se’n sap estar i es torna més ell mateix del que mai ha estat: tràgicament conscient de la seva naturalesa dual. En els seus últims dies, tancat al seu laboratori, ja no tenim una personalitat desdoblada, sinó un únic home en lluita amb ell mateix: és Hyde que lluita per tornar a ser Jenkyll? O és Jenkyll que es resisteix a deixar de ser Hyde? Qui dels dos crema la fotografia del seu pare i omple de blasfèmies un llibre pietós?
El desdoblament de Gregor Samsa també té alguna cosa d’alliberadora, encara que d’una naturalesa més gèlida. La disfressa que ha adoptat el cos de Gregor fa caure les màscares de tots els que els envolten i converteix el nucli familiar petitburgès en una representació en miniatura de l’angoixa d’estar atrapat, de tenir funcions tan concretes com les d’una colònia d’insectes. I si Gregor, resignat abans i resignat ara, ja no pot fer de formiga obrera, serà la seva germana Grete qui el substituirà.
Però no és aquesta l’única porta d’aquestes estances. Una segona porta, més burgesa, permet l’accés des la comoditat de la residència del doctor Jekyll. Una porta que, en els últims dies de la tragèdia, estarà obstinadament tancada, ocultant als ull honorables l’horrible visió del monstre. Perquè el doctor Jenkyll s’ha despertat definitivament convertit en un ésser repulsiu, un intrús dins casa seva, assetjat pels seus criats i els seus amics. És Jenkyll, però atrapat en un cos inferior, deshumanitzat, tot ronya i fàstic, l’odiós Hyde. És una porta, doncs, que, tornant a circular pels laberints de la literatura ens mena fins a la cambra de Gregor Samsa, el protagonista de La metamorfosi de Franz Kafka. Vet aquí, doncs, com a través d’aquestes dues portes la narració de R.L. Stevenson s’encadena amb dues altres famosíssimes narracions de transformacions. I, curiosament, també unes històries fundadores de mites moderns, de tres de les peces més punyents de l’imaginari compartit de milions de persones al llarg d’un segle. En tots tres llibres hi ha l’aparició d’un nou ésser, d’un malson grotesc que no és altra cosa que la imatge de nosaltres mateixos, la cara monstruosa que segons com ens retorna el mirall. El cas de Frankestein és el de la suplantació de la mà creadora de Déu. El de Jekyll i Hyde és el càlcul de les forces del fre moral i les de la llibertat desenfrenada. El del pobre Gregor Samsa és el pitjor de tots, perquè no ens interpel·la només en tant que membres de l’espècie humana, sinó en tant que fills, germans o assalariats; és a dir, en tant que en la nostra justa mida de bestioles atrapades.
Aquestes tres novel·les figuren habitualment en les col·leccions de literatura juvenil i apareixen recurrentment entre les lectures a què els professors fan enfrontar-se els seus alumnes de 3er d’ESO a 2on de batxillerat. Posades a classe, sovint es converteixen en poc més que lliçons d’art narrativa, sobre les quals els alumnes poden traçar mapes de complexitat variable, només amb les coordenades bàsiques o amb una inexhaurible profunditat de corbes de nivell. Però, més enllà d’aquest exercici acadèmic, podríem aprofitar-les per fer evident que el lector que les llegeix (no cal pas que sigui durant un mateix curs) està de ple en un procés d’enriquiment literari. En les vies d’un itinerari textual. Perquè es tracta de tres estacions d’un recorregut que ens permet adonar-nos del sentit i la riquesa del continu diàleg literari. Un diàleg en què el lector té un paper fonamental, ja que és en ell que les veus dels autors poden coincidir.
Comencem per un motiu habitualment atractiu pels lectors joves: el fantàstic. Tant Frankestein, com El cas misteriós del Dr., Jekyll i Mr. Hyde, com La metamorfosi, son tres narracions de gènere fantàstic: se’ns hi relaten uns fets que contradiuen l’experiència objectiva de les coses, s’hi explota una fórmula on es combina la capacitat transgressora del somnis i l’angoixa que ens produeix la possibilitat que el terror s’amagui darrere una porta tancada. Llegint la novel·la de Mary Shelley o la de R. L. Stevenson ens adonarem fàcilment que els dos autors dediquen molts esforços a donar un aspecte de coherència al fantàstic, els cal fortificar el malson perquè aparegui momentàniament i dins la convenció literària com a present i tangible. Els cal, doncs, tant precisar geografies i espais comuns com donar-los aparences fantasmagòriques, on l’horror pot estar a l’aiguat. I, prescindint de la fe en la màgia, apuntalar-se en les forces demiúrgiques de la ciència. Però després d’haver fet aquesta experiència de fantàstic, on el gòtic i el gore s’agermanen amb la ciència ficció, la lectura de La metamorfosi ens situa de ple en un espai molt més desconcertant, en un autor del qual de seguida podrem intuir el seu caràcter fundacional. L’element fantàstic de La metamorfosi ens és presentat directament com a irrefutable i objectiu. Sense fortificacions de cap mena per apuntalar la versemblança de la transformació de Gregor Samsa en insecte, el lector ha perdut tota possibilitat de buscar refugi en la convenció literària del meravellós. De la suma de trossos de cadàvers, un científic genial en pot fer un home que té com atributs essencials la intel·ligència i la puresa, però a qui el menyspreu dels altres arrossega a la violència sàdica del rancor. Gràcies a una irrepetible fórmula química un científic aparentment pudorós és capaç de dissociar la seva personalitat i d’alliberar la seva part fosca, contra la qual és incapaç de combatre. Són coses terribles, que ens interpel·len i que l’habilitat dels narradors han situat en una maranya de veus diverses (recordeu que totes dues obres tenen un mínim de tres punts de vista diferents) com qui fa les tres voltes de la clau que obre el pany. Però que necessiten del nostre acord per participar del joc. En el cas de Kafka es prescindeix de qualsevol acord amb el lector. La porta és oberta des del principi i no calen ni les tres voltes a la clau ni cap mena de força que ens impulsi dins el fantàstic. Gregor Samsa convertit en insecte és allà, sobre el seu llit i la veu tan tremendament neutra del narrador és tan irrefutable que pot produir en el lector una sensació de mareig. El mareig de qui es veu absolutament sense cap indici de tramoia al seu voltant.
Però tornem a aquella porta del carreró fosc. Qui n’entra i en surt com si fos el bastidor d’un teatre, encarnant personalitats diferents, tot i ser la mateixa persona, capaç, però de produir en el públic que el contempla unes sensacions visceralment oposades? És un membre honorable de la societat vampiritzat per una màscara abominable que ell mateix ha creat i que no és res més que una part d’ell mateix. I el seu drama, ser absorbit per aquesta màscara, és que no agrada, que produeix una repulsió instintiva i violentíssima en qui se li acosta. (És fàcil notar com tots els testimonis que intenten descriure Mr. Hyde, són incapaços de fer-ho, només es recorden de la sensació de malestar i fàstic que els inspirava). El mateix els passa tant a “l’ésser demoníac” que ha creat Frankestein com al pobre viatjant de comerç, fill i empleat dòcil ara convertit en escarabat: tothom els veu amb ulls de fàstic. A tots tres els retorna una imatge ben diferent de la que es pensaven projectar. Una imatge que no poden suportar i els impulsa inevitablement cap a la destrucció. Però, paradoxalment, aquesta imatge exterior que repugna, que ha convertit la bondat natural de la criatura sense nom de Frankestein en un incansable instrument de venjança, en el cas del doctor Jenkyll l’ha alliberat d’una altra màscara potser molt més gruixuda i enterca: la de la bondat i l’honorabilitat. Perquè, així com en Mary Shelley hi ha una confiança en la bondat natural, Stevenson denuncia la naturalesa malvada de l’home més honrat. Quan una casualitat química li posa a les mans la possibilitat de gaudir impunement de “certs plaers”, Jenkyll no se’n sap estar i es torna més ell mateix del que mai ha estat: tràgicament conscient de la seva naturalesa dual. En els seus últims dies, tancat al seu laboratori, ja no tenim una personalitat desdoblada, sinó un únic home en lluita amb ell mateix: és Hyde que lluita per tornar a ser Jenkyll? O és Jenkyll que es resisteix a deixar de ser Hyde? Qui dels dos crema la fotografia del seu pare i omple de blasfèmies un llibre pietós?
El desdoblament de Gregor Samsa també té alguna cosa d’alliberadora, encara que d’una naturalesa més gèlida. La disfressa que ha adoptat el cos de Gregor fa caure les màscares de tots els que els envolten i converteix el nucli familiar petitburgès en una representació en miniatura de l’angoixa d’estar atrapat, de tenir funcions tan concretes com les d’una colònia d’insectes. I si Gregor, resignat abans i resignat ara, ja no pot fer de formiga obrera, serà la seva germana Grete qui el substituirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada