Clàssics i joves

  La història del teatre està plena de relacions familiars: pares i fills, germans i germanes, marits i mullers. El cicle d’Èdip i Antígona posa el llistó de la tragèdia al capdamunt: el fill que assassina el pare, l’incest, el doble fratricidi, el sacrifici de la germana. Tot i el paper de les profecies (i, per tant, del caprici dels déus), Èsquil i Sòfocles ens mostren com els homes som capaços d’espatllar-ho tot i arribar, amb una gran facilitat, al desastre global. Poc o molt, la major part de drames familiars que ens puguin venir a la memòria desemboquen en amargs desastres: El rei Lear , Les tres germanes , L’oncle Vània , El temps i els Conway, Tots eren fills meus ... La raó és sempre la mateixa: hi ha una il·lusió, una ambició, un somni... i hi ha la realitat, tan tossudament aixafaguitarres, tan propensa a fer créixer la pitjor cara de cadascun dels personatges. Pares hipòcrites, fills patètics, germans sense esma... Davant de tant de desastre, la comèdia obre les portes...

  En aquest bloc a penes hi he parlat de cap àlbum il·lustrat. Doncs va sent hora de fer-hi entrar les històries de Babar, de Jean de Brunhoff (1899 – 1937). En la meva infantesa havia fullejat i llegit moltes vegades uns àlbums de format gran, en català, amb les històries d’aquest elefant i la seva família. Me’ls mirava amb una barreja de fascinació i de prevenció. Els dibuixos eren magnífics, amb algunes escenes a doble pàgina d’una gran elegància imaginativa, exprés per entretenir-s’hi una bona estona, repassant els detalls, els vestits, els cotxes, els palaus, les pastisseries, l’estació d’esquí, les desfilades, els parcs, l’escola, el refugi màgic del Pare Noel, la batalla contra els rinoceronts, el paisatge des dels globus aerostàtic –sobretot el d’un idíl·lic poblet mediterrani... Les històries eren fàcils, amb conflictes de bon resoldre (sobretot quan una vella dama, amiga dels elefants, dona un cop de mà), sorpreses agradables, modos i civilització. I crec que això últi...

  Enguany, 2024, Josep Vallverdú ha complert 100 anys, i en Rovelló, el gosset protagonista de la seva novel·la més celebrada, 56. Fa 56 anys, la publicació de les primeres novel·les infantils i juvenils en català des de la victòria franquista donava resposta a una necessitat imperiosa: que la mainada, escolaritzada en castellà, tingués uns llibres atractius per poder llegir en la seva llengua. El Premi Josep Maria Folch i Torres per a nens i nenes de 9 a 12 anys, i el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil, convocats des dels inicis de la fundació de l’editorial La Galera, el 1963, deixaven clares les intencions dels seus promotors: fer de pont amb la tradició de preguerra (per això els premis porten els noms més indiscutibles de la lectura jove) i afavorir l’aparició de nous escriptors que connectessin amb un públic latent, en construcció no només per raó de l’edat, sinó sobretot perquè sorgia de les runes deixades per la repressió franquista contra la cultura del país. Cal dir...