L'aventura i El cor de les tenebres

Hi ha una notable coincidència entre els clàssics de la novel•la d’aventures i els clàssics de la novel•la juvenil. La lectura adolescent està impregnada des dels seus inicis del desig d’exploració, d’exotisme, de perill i de sorpresa. Així que no és d’estranyar que l’edat d’or de la novel•la d’aventures es correspongui molt exactament amb l’edat d’or de la literatura juvenil. I que aquesta sigui precisament l’època victoriana i, per extensió, l’època colonial. L’època de les noves fronteres per explorar, dels territoris immensos on procedir a un doble combat. El combat extern amb l’espasa, el fusell, el vaixell, l’arpó, el trineu, el globus, el rai... I el combat intern en el territori de les contradiccions: la justícia, l’engany, l’horror, la traïció, la lleialtat, el progrés, la mort... el jo i l’altre. Les millors novel•les d’aventures, les que han perdurat i ens continuen interpel•lant amb la generositat del seu art, les que han estat lectures decisives de tants artistes adolescents, les que continuen inspirant nous escriptors nascuts ja en l’època post-colonial, són les que han sabut combinar sàviament aquest combat intern i aquest combat extern. Lectures on l’adolescent no només hi ha trobat exploració, exotisme, perill i sorpresa –entreteniment, en definitiva-, sinó també un reflex d’ell mateix com a home incomplert que busca al seu voltant o molt més enllà la raó d’aquesta falta i, sobretot, la manera de completar-la. Mowgli, Jim Hackins, Huckleberry Finn... són nens que es troben de ple en aquesta situació, són els herois de la literatura juvenil més canònica; oberta, no obstant, a d’altres herois no necessàriament cadells humans: Robinson, D’Artangan, Nemo, Buck... Bilbo.
D’entre els grans narradors de novel•la d’aventures, n’hi ha que tan sols es fixen en el primer combat: James Fenimore Cooper, Karl May, Emilio Salgari... Clàssics d’un gènere en cert sentit de segon ordre, amb l’atractiu irresistible de l’exotisme, del món trepidant, de la falta de manies per trepitjar la versemblança i amb personatges apuntalats tan sols en un parell de sentiments extraordinàriament purs. Han estat llegits per legions de lectors joves, que hi han trobat una manera eficaç d’entreteniment i, molt sovint, una via d’accés a móns literàriament més complexos. I la indústria editorial, després d’esgotar-los en tota mena d’edicions en fascicles, il•lustrades, en còmic; o en pel•lícula o en serial, s’ha encarregat de substituir-los sovint per productes edulcorats, moralitzants o kish. D’altres, com Melville, es valen del gènere de les aventures per parlar-nos sobretot del combat interior, fins el punt que Moby Dick és una immensa maquinària de desassossec instal•lada en un balener que navega en el menyspreu més absolut dels límits. I Joseph Conrad.
En equilibri entre els uns i els altres, els que ja he citat i que es mantenen amb constància en les col•leccions de literatura juvenil. Esperem que no només per inèrcia, sinó perquè continuem sabent què són i què representen.

El cor de les tenebres, de Joseph Conrad (1857-1902)

El cas de Conrad és interessantíssim com a contrapunt d’aquesta identificació entre novel•la d’aventures i novel•la juvenil. Les seves obres se situen de ple en la rica tradició de la literatura marinera: com Stevenson, com Melville... Conrad no només tenia un coneixement teòric dels oceans i la navegació, sinó que havia estat embarcat moltíssimes vegades i havia recorregut el món a l’època que els vaixells de vela encara dominaven totes les rutes comercials. Aquesta experiència marinera i el coneixement del món i de les persones que implica va ser determinat per fornir-li els arguments dels seus llibres. Ara bé, la seva és una mena de literatura de recerca artística. Conrad no es planteja fer vibrar a través de la peripècia i els paisatges tropicals, sinó que s’enfronta al text amb una clara voluntat d’endinsar-se en si mateix, de convocar les seves capacitats menys òbvies, aquelles que ens uneixen solidàriament amb la resta d’humans, els conterranis, els morts i els que encara han de néixer. Sobre un esquema que podria tenir molt de novel•la d’aventures, l’autor polonès que es va convertir en un dels principals escriptors en anglès de la seva època, construeix un suggerent mecanisme de lenta però inquietant aproximació als horrors que assetgen la consciència humana. Per a ell, els ambients exòtics, les trifulgues de la navegació, l’exploració de territoris hostils, la presència de personatges sortits de no-res però poderosament instal•lats en les fronteres del mal... són peces que cal moure amb una precisió extrema per anar fent aparèixer al seu contorn una aurèola d’intuïció i inquietud. Les formes narratives, doncs, són administrades amb la cura obsessiva del conte modern, i la qualitat de la frase, de la manera d’obrir-nos les finestres a una realitat gens òbvia, no només es fonamenta en un ús intensiu dels postulats impressionistes, sinó que implica un entrenat instint de revelació.
Un dels motius fonamentals de Joseph Conrad és el colonialisme. Com Marlow, el narrador protagonista de El cor de les tenebres, Conrad havia exercit de patró d’un vaixell fluvial al Congo belga i hi havia pogut veure el terrible saqueig a què eren sotmeses aquelles terres africanes i la crueltat a què era sotmesa la seva població. Tot i que Conrad no es manifesta com un radical anticolonialista, sí que és evident que el sistema li repugna. La seva literatura, però, no és una denúncia d’un fet concret, sinó que l’utilitza com a suport d’una idea molt més abstracta: el desacord inevitable i dolorós entre la consciència blanca (la civilització, la moral, les virtuts) i el salvatgisme fora de tot control en què és capaç de caure quan s’endinsa en la realitat d’un sistema purament depredador. Tal i com es pot veure a la irònica i flaubertiana narració Una avantguarda del progrés (1898), on els dos infeliços representants de la “Gran Companyia Civilitzadora” cauen víctimes d’aquesta bogeria absurda. La sòlida creu de la tomba de llur predecessor, que un d’ells s’ha encarregat d’apuntalar, serà el suport des del qual, al cap d’una corda, l’últim supervivent tregui la llengua al Director i al lector.
El cor de les tenebres, una de les màximes obres de Conrad, se situa en la immobilitat vespral del Tàmesis. Un narrador extern descriu el paisatge, centra la situació i dóna la paraula de la narració al seu protagonista, Marlow: mariner reflexiu i escèptic, a qui la mentida li fa l’efecte de mossegar una cosa putrefacta, tot i que al final del relat li clavarà una queixalada. Personatge sobretot observador, que valora del treball “la possibilitat de trobar-te a tu mateix”, “la teva pròpia realitat, per a tu, no per als altres, allò que ningú no pot arribar a saber mai”. La seva narració, de ritme tranquil i poderós com un gran riu, comença amb una evocació de la conquesta romana de la Gran Bretanya: el trirrems remuntant el Tàmesis i els oficials romans enfrontats a un món bàrbar, tan lluny de la civilització. A través d’aquesta evocació, Conrad no mostra directament la seva aversió ideològica cap al colonialisme. Més aviat mostra una actitud molt més característica en ell: el relativisme. Perquè no hi ha certeses absolutes, sinó, i com màxim, conclusions individuals. I per arribar-hi, tot depèn de l’experiència, i per això la narració es fonamentarà en les intuïcions de les experiències. Ràpidament la narració es desplaça cap a la primera persona i des del principi se’ns presenta com una mena de viatge al cor de les tenebres humanes, un descens als inferns on, en el més profund, Marlow s’encarà a una veu (la de Kurtz), tan seductora com inquietant; un mirall de totes les grandeses i totes les més terribles baixeses. Recorrem, doncs, les gestions a Brussel•les (el nom de la ciutat és substituït pel de sepulcre emblanquinat), amb la terrorífica imatge de les dues dones que fan mitja al vestíbul de la Companyia. La navegació al llarg de la costa africana, amb l’absurd de les cegues canonades d’un vaixell de guerra francès que castiga un continent. Les imatges infernals de la construcció d’una via fèrria. La desesperant reparació del vapor de riu, absurdament enfonsat... I finalment la navegació riu amunt, a la recerca del misteriós Kurtz, una personatge absent al llarg de la major part del relat, però convertit en una obsessió constant, un neguit superior a qualsevol perill de la selva, un desig de coneixement minuciosament retardat i anunciat... Fins que a la fi troba el seu fanàtic i grotesc admirador rus i se’ns presenti en Kurtz en persona, malalt i poderosament ambigu, seductor i terriblement boig. El Marlon Brando de Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola, la mítica pel•lícula dels any 70 que trasllada lliurement l’acció de El cor de les tenebres a la guerra del Vietnam.
I les dones, i la mentida i, sobretot, l’horror.
El cor de les tenebres, doncs, és una obra que no se situa en aquesta equidistància entre entreteniment i combat interior que tan bons resultats ha donat sempre a la lectura adolescent. Se situa en un nivell d’incertitud incòmode i tensa les possibilitats evocatives i narratives fins a extrems enlluernadors. No en va Joseph Conrad és un referent obligat per a la renovació de la novel•la anglesa del segle XX. Però pot ser un esglaó decisiu en l’aprenentatge literari d’un jove lector. Una manera de, des de l’aventura, projectar-se cap a formes d’expressió ben musculades, amb una gran potència de seducció intel•lectual a través de la sensibilitat d’una història magistralment ben explicada.