Que la rondallística no és un gènere mort i enterrat és molt evident quan es llegeixen el contes que espontàniament (o més o menys espontàniament, perquè no tot es confiar a l’atzar natural) els nens escriuen. També molts escriptors moderns han estat capaços d’adoptar la rondalla com a recurs principal d’una obra de nova creació, on els temes o els motius típics dels contes són capaços de formar part d’un entramat amb una intencionalitat ben diferent de la tradicional.
El bosque de los sueños, de A.R. Almodóvar (1941)
A.R. Almodóvar és un destacat estudiós andalús dels contes populars espanyols: ha fet treball de camp, ha editat, ha teoritzat, ha divulgat i n’ha fet docència. La seva obra fonamental és Cuentos al amor de la lumbre I i II un recull deliciós de contes populars que va merèixer el Premio Nacional de Literatura 1985. Però A.R. Almodóvar no ha quedat encotitilat en la seva faceta d’estudiós, sinó que ha desenvolupat una carrera prou notable d’escriptor. Ha fet novel·la, teatre, poesia, guions... De fet, llegint les seves versions de contes populars hom ja es pot adonar d’un estil ple de personalitat que no pot sinó sortir d’un fort temperament d’escriptor.
Com a autor de llibres infantils i juvenils, A.R. Almodóvar és el responsable de les versions divulgatives de la col·lecció “Cuentos de la media lunita” (publicats en català – a diferència de la Constitució europea- en doble versió: “Contes de la lluna la pruna” i “Contes de la mitja lluna”). I també de la novel·la Un lugar parecido al paraiso. Però on millor es pot observar la seva doble faceta d’estudiós del conte popular i d’escriptor és en El bosque de los sueños. En aquest llibre. A.R. Amodóvar pren alguns dels motius fonamentals del conte merevellós per construir quatre relats originals: impulsats per una sàbia imaginació, construïts amb rigor acadèmic i màgicament interrelacionats a través de la metàfora de la gran biblioteca secreta, el bosc dels somnis, on una colla de bibliotecaris cecs custodien llibres de molt gruix però lleugers de pes on hi ha totes les històries i tots els somnis que s’han somniat o que es somniaran, i on és possible organitzar una gran sala d’ordinadors per traspassar el llindar fosc i penetrar en el desenvolupament d’uns història somniada. Es tracta, doncs, de la demostració que el mecanisme de producció de contes populars pot ser posat al servei d’una obra personal i moderna, que al seu torn és també una metàfora del component ancestral i mític dels contes de tradició oral, tots ells tan més interralacionats com més aparentment allunyats. Tots ells branques diverses d’un mateix riu: aiguabareig d’una única font i un únic destí.
El primer dels dos volums conté tres històries on és fàcil anar retrobant els motius populars que les han inspirat i on es respecta la convenció que el personatge bondadós acaba sent recompensat. En el segon volum, en canvi, hi ha una única història (de fet té categoria de novel·la) d’una complexitat imaginativa molt superior i amb una màgica ambigüitat que en fa un relat desconcertant, ple de preguntes i, sobretot, capaç de construir tot un món meravellós que es regeix per la lògica de la fantasia comuna a totes les civilitzacions indoeuropees.
A.R. Almodóvar: El bosque de los sueños I i II. Il·lustracions d’Arcacio Lobato. Madrid: Ediciones Siruela, “Colección Las Tres Edades”, 1994.
El gegant de la història, de Brian Patten (1946)
El gegant de la història és un llibre de narracions “a l’oriental” escrit per Brian Patten, un poeta que als anys 60 es va donar a conèixer com un dels membres dels anomenats “poetes de Liverpool”, amb recitals poc convencionals i genuïnament populars d’una poesia entesa com a joc, amb imatges surrealistes i freqüents referències al sexe i les drogues. Cap els anys 70, però, un gir en la seva carrera literària el va portar cap a la literatura per a infants, amb alguns títols de poesia explícitament pensada per a aquest públic i, ja l’any 2001, amb aquest El gegant de la història.
A partir d’una simple trama que porta quatre nens de llocs ben diversos del món a participar del mateix somni que teixeix el Gegant guardià de totes les històries, Brian Patten ens ofereix una considerable col·lecció de contes, faules, paràboles, acudits... que es van encadenant successivament per intentar el que sembla impossible: trobar l’única història que el Gegant desconeix i que pot salvar el seu castell de l’enrunament i a ell mateix de la mort. El procediment té un clar sabor oriental i serveix a l’escriptor anglès per compilar i adaptar a la seva manera una bona colla de contes de procedència diversa, demostrant que, encara que portin segles i segles passant de generació en generació i de llengua a llengua, mantenen com el primer dia el seu poder suggestiu. De la tradició índia, de la japonesa, de l’africana, de l’àrab, de la xinesa... o de la seva pròpia família, Brian Patten va encadenant rondalles en el context d’uns infants angoixats no només per la responsabilitat d’intentar salvar el Gegant i, amb ell, la memòria de totes les històries i tots els somnis de la humanitat, sinó també pels seus problemes personals (de subsistència, d’autoconeixement, de relació afectiva...) i pel mateix sentit de les històries que expliquen o senten explicar. De manera que les històries prenen una vida que va més enllà del seu principi i el seu final estrictes, s’omplen d’un sentit ple d’interrogants des del moment que entren en confrontació amb quatre petites però punyents vivències de quatre móns aparentment aïllats entre ells. Presidits per la majestuosa presència del Gegant, representat l’Experiència-que-tot-ho-abasta. Però que, malgrat el seu enorme poder, s’ha de sostenir sobre una cosa tan fràgil com és el somni de quatre nens.
D’entre totes les històries, fa gràcia topar-se’n una que apareix a El llibre de les bèsties, de Ramon Llull: la història de les garses (el corb en el llibre de Llull) que aconsegueixen amb astúcia de guineu (de xacal, en el llibre de Patten) desfer-se de la serp que se’ls menjava els ous. Una metàfora de com el dèbil pot vèncer en afers que el sobrepassen i un exemple ben proper de com els fluxos de les històries han anat circulant per les nostres cultures fins a trobar-se en la ploma de l’Il·luminat de Randa i en el teclat del poeta underground de Liverpool.
Brian Patten: El Gegant de la Història. Traducció d’Aida Garcia. Barcelona: Editorial Empúries, 2002.
Els narradors de la nit, de Rafik Schami (1946)
Som a Damasc, l’any 1960: una ciutat sota un règim dictatorial on conviuen musulmans, catòlics, ortodoxos, armenis, jueus... i on la distracció principal continua sent la conversa i, sobretot, explicar i escoltar històries. I això malgrat la introducció de la ràdio, la decadència dels hakawatis -els narradors professionals- i la presència d’orelles acusatòries a moltes de les parets dels cafès i els banys públics. Un ambient exòtic però real, doncs, i una situació al límit de la versemblança (perquè potser Salim no ha quedat misteriosament mut, sinó que fa comèdia), serveixen a Rafik Schami per oferir-nos una novel·la construïda sobre una rica multiplicitat de plans, i on la màgia de les narracions pren un relleu excepcional. El lector que s’acosti a aquest llibre quedarà atrapat per aquesta “actualització” de Les mil i una nits, i no només per l’interès humà, màgic o transcendent de les històries que inclou, sinó també per l’habilitat narrativa amb que aquest llibre de contes aconsegueix esdevenir una suggerent novel·la. O al revés: com aquesta novel·la també pot ser un suggerent llibre de contes.
El llibre es compon de catorze capítols: set per fer d’embolcall i set per cadascuna de les set nits i les seves set històries. Hi ha un narrador no directament protagonista encarregat de conduir el fil de la història embolcall: de plantejar els antecedents, de completar les pinzellades d’ambient, de presentar i caracteritzar els vuit personatges principals –tots ells autèntiques troballes-, de posar punt irònics sobre les is de l’ambigüitat calculada. I hi ha set narradors que fins llavors només havien escoltat i mai no s’havien decidit a ser ells els responsables de les paraules que tiben la imaginació dels oients. Però ara, per salvar la veu del seu amic, la més fecunda de Damasc, faran el pas de dir aquella història que tenen a dins i que mai no havien gosat explicar. Aquests set narradors, encara que ordenats segons la sort d’un joc de cartes, s’atropellen entre ells i, sobretot, no els fa cap mania jugar el joc de les marrades. D’aquesta manera, les històries no són només set de petites i una que fa de marc, sinó moltíssimes més, encara que només siguin esbossades segons l’art de la insinuació novel·lística, o segons la clàssica fórmula “però aquesta és una història molt llarga i ja us la contaré un altre dia”.
Els narradors de la nit és una lectura que ens porta de sorpresa en sorpresa, que ens parla de la realitat i de les seves fronteres amb la imaginació. Que ens acosta a una dimensió de la literatura molt compartible i menys estereotipada del que és habitual en la producció contemporània de novel·la juvenil. Que sap treure partit d’una procediment semblant al del Decameró, de Boccaccio, o al de Les mentides de la nit de Gesualdo Bufalino, tot emparentant-lo amb la tradició rondallística oriental representada per Les mil i una nits. Pot ser, per tant, una lectura ideal per anar assaborint poc a poc i que serveixi per estimular el gust d’explicar històries en veu alta; una activitat que potser no es fa gaire a les classes.
Rafik Schami és un autor en alemany, tot i ser sirià i centrar tota la seva producció en l’escenari de Damasc. Una ciutat que segons ell és tota ella com un conte. És també autor d’altres llibres d’interès per al lector jove, on sempre es té present aquella coneguda tècnica del rondallaire, segons la qual els contes, com les cireres, no se'n pot estirar només un, perquè sempre en segueixen d'altres: Una mà plena d’estels, de tema bàsicament polític, El mentider honest, sobre el circ, i la novel·la d’amor El costat fosc de l’amor.
Rafik Schami; Els narradors de la nit. Traducció de Jordi Moners i Sinyol. Barcelona: Edicions de La Magrana, “L’esparver” 95. 1998.
Versos perversos, de Roald Dalh (1916-1990)
L’encant de les cançons que més agraden als nens és més en els vers que en la música: Una plata d’enciam, Una mona en el terrat, Dalt del cotxe hi ha una nina, A la barrejada... I per Nadal, tots els nens del país, com un sol home s’enfilen dalt de la cadira per recitar la dècima que els han ensenyat a l’escola. Aquesta proximitat amb el vers, però, quan s’acaben els cursos de parvulari, sovint va diluint-se. I si s’arriba a perdre del tot la familiaritat amb el vers, es difícil que el nen continuï veient la poesia com una meravellosa capsa de sorpreses. Més aviat la veurà com un artefacte estrambòtic o, en el millor dels casos, com una expressió quintaessenciada d’un món sentimental imaginari.
Per mantenir la presència del vers entre els nens de primària cal un esforç considerable, perquè els materials més adequats sovint ho són per casualitat i no perquè s’hagin escrit pensant especialment en aquest tipus de públic. Llavors cal refiar-se de dos pilars bàsics: la qualitat de la poesia i la competència poètica del mestre. És per això que fa goig destacar avui uns versos que un gran creador de la literatura infantil i juvenil va escriure pensant directament en els nois i noies que els havien de llegir i, potser, en el mestre que els els ha de fer llegir i gaudir. Versos perversos, de Roald Dahl, és un llibre deliciós on l’autor de Matilde reexplica sis contes populars a la manera políticament incorrecta. I ho fa amb tantes ganes de divertir-se que li cal el vers. Els vers, doncs, es posa al servei de transgressió, l’enginy i la diversió, com la millor maquinària per no deixar cap amb barret. Així, la Ventafocs defuig el príncep i prefereix casar-se amb un pastisser. El mirall màgic de la madrastra de la Blancaneus serveix perquè els set nans (ex-jòqueis de cavall de patacada) encertin les apostes a l’hipòdrom. I l’osset té dret a menjar-se les farinetes que li ha pres la Rínxols d’Or i per això son pare li indica: “Les farinetes són damunt del llit./ Però com que són dins la Mademoiselle,/ te l’hauràs de cruspir fins l’últim pèl.”
Publicat acolorit i amb tapa dura per l’Editorial Empúries, l’edició catalana de Revolting rhytmes s’acompanya de les simples però intencionades il·lustracions del dibuixant habitual de les obres de Roald Dalh, Quentin Blake. La traducció se li va encarregar a Miquel Desclot. El qual, en rigorosos decasíl.labs apariats, aconsegueix adaptar amb molt d’enginy l’original anglès als girs i a l’humor del català. Tots uns elements que no han de fer d’aquest volum un llibre de luxe, sinó, ben al contrari, un llibre per aprofitar intensament: per llegir-lo en veu alta com a premi a un dia que s’hagi treballat molt; per fer-ne memoritzar fragments; per dramatitzant-lo i per dibuixant-lo. Ter treure’n el suc i passar-s’ho bé saltironant sobre els decasíl·labs.
Roald Dahl: Versos perversos. Il·lustracions de Quentin Blake. Versió catalana de Miquel Desclot. Barcelona: Editorial Empúries, 1986.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada