La literatura fantàstica ha creat un seguit de mons paral·lels al nostre, mons que, d’alguna manera o altra expliquen o qüestionen el nostre, amb el qual tenen alguna relació. El País de les Meravelles d’Alícia és un món imaginatiu construït sobre la burla del món real. El País de Mai Més de Peter Pan és un món construït sobre l’energia dels jocs infantils, en tant que és un món reservat als infants i a la lògica de la seva imaginació, on el adults només poden ser una nosa. Nàrnia és un reialme mític amb el qual es pot interactuar des del nostre món per vèncer el que és odiós tant en la realitat com en el món imaginari... I la ciència ficció també té una arrel en la nostra experiència present i passada, a partir de la qual es projecta una fantasia mesurada amb un certes regles. Cap d’aquests mons no té l’autosuficiència del món creat per Tolkien. En certa mesura, l’univers on es desenvolupa l’acció de Bilbo i de Frodo és l’aproximació més completa al metòdic malson imaginat per Borges en el relat Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. Primer de tot perquè no es tracta pròpiament d’un món paral·lel, sinó d’un món de nova planta, amb tota la seva complexitat de races, geografia, llengües i, sobretot, mitologia, que el fan gairebé tan complex com un món real. Tolkien no es va acontentar amb la construcció narrativa d’aquest món, sinó que va tenir una autèntica voluntat enciclopèdica (que es desenvolupa en El Simaríl·lion i en textos paral·lels inevitablement inacabats ). I els seus seguidors, d’arreu del món, posseïts per la passió de l’existència de la Terra Mitjana i organitzats en xarxes poderoses, han contribuït a la seva construcció amb cartografies precises, il·lustracions metòdiques, compilacions i amplificacions etnogràfiques i històriques, gramàtiques de les seves llengües... fent realitat la paradoxa imaginada per Borges en el relat mencionat, d’un treball col·lectiu de construcció imaginativa. (I per un moment fent pensar en la inquietant possibilitat que aquest món fantàstic acabi vampiritzant el món real, que algun dia un autèntic objecte de la Terra Mitjana –un pedra palantir, per exemple- aparegui entre nosaltres, de manera que aquest món que ha estat imaginat amb un independència total del món dels humans, acabi convertint-se, efectivament en un món paral·lel, encara que sigui per la via de la culata.)
Aquesta voluntat de J.R.R. Tolkien de creació d’un univers literari complet, aquest bosc on tots els arbres tenen totes les seves branques i totes les seves fulles, on no hi falta cap organisme de l’ecosistema, el posa en el podi dels grans creadors de mons obsessivament complets; de Joanot Martorell a Isaac Asimov. Però especialment l’emparenta amb la voluntat totalitzadora de Balzac i els campions del realisme (Zola, Tolstoi, Galdós, Eça de Queirós) encara que sigui fent ús d’un procediment contrari, més bíblic, però també més lúdic, que comporta situar l’acció en un univers prèviament imaginat al complert, amb llargues llistes genealògiques i memorables fets amb les seves conseqüències. I no en un món observable només obrint els ulls. En cert sentit, la creació de la Terra Mitjana és la suma de l’esperit juganer de J.M. Barrie –on el que compta sobretot és l’aventura- amb l’esperit metòdic de l’erudit. Una mena de País de Mai Més creat per un Balzac reencarnat en filòleg d’Òxford.
El Hòbbit (1937) sempre ha estat catalogat com a llibre per a nens. El seu primer editor, Sir Stanley Unwin, va encomanar l’informe de lectura al seu fill Raynor, de 10 anys. Una excel·lent peça del gènere: “Bilbo Baggins era un hòbbit que vivia en el seu forat i que mai havia sortit a córrer aventures fins que el mag Gandalf i els seus nans l’en van convèncer. Va passar un temps molt entretingut combatent goblins i wargs. Finalment van arribar a la muntanya solitària. Van matar el drac Smaug, que la protegia, i després d’una terrible batalla amb els goblins va tornar a casa... ric!
“Aquest llibre, amb ajuda d’alguns mapes, no necessita il·lustracions. És bo i agradarà a tots els nens de cinc a nou anys.” (Raynor Unwin)
I la crítica del Times del 1937: “Tots els que estimen el contes infantils que els adults poden llegir i rellegir han de prendre nota que ha aparegut una nova estrella en la constel·lació (...) La veritat és que en aquest llibre s’han ajuntat una gran quantitat de coses bones mai abans unides: uns transfons d‘humor, una comprensió dels nens, una feliç fusió de la comprensió acadèmica i poètica de la mitologia. A l’entrada d’una vall, un dels personatges del professor Tolkien pot fer una pausa i dir “sento olor d’elfs”. Poden passar anys abans que aparegui un altre autor amb tan bon olfacte per captar elfs. I el professor sembla que no inventi res. Ha estudiat de primera mà trolls i dracs i els descriu amb una fidelitat que val oceans de “originalitat”. Els mapes (amb runes) són excel·lents i els joves viatgers que passin per aquestes regions hi podran confiar plenament”.
Si després hi ha hagut discussions sobre si El Hòbbit és autènticament un llibre per a nens em sembla que és culpa de la visió que n’han pogut tenir algunes persones obsedides per la complexitat del món de la Terra Mitjana, intuïble ja en aquest llibre però només desenvolupat en la seva escala real a El senyor dels anells. La qüestió potser és que va caldre una mica de l’esperit juganer (transfons d’humor, comprensió dels nens i del seu gust per l’aventura, olfacte pel meravellós) de Peter Pan per donar l’energia inicial a la gran creació balzaciana de Tolkien. I així, la història bastant lateral dins de les epopeies de la Terra Mitjana d’aquell “lladregot” a la força, d’en Bilbo Saquet, es va convertir en l’impuls necessari per donar coherència narrativa i moral a un magma d’intuïcions creatives amb aridesa bíblica. El Hòbbit, doncs, continua tenint la màgia i l’encert del conte per a infants i, malgrat la seva extensió, malgrat el seu vocabulari, malgrat la foscor tràgica de certs moments culminants (infinitament menys dificultosos que a El Senyor dels anells) són milions els joves que han superat la prova arreu del món, han convertit aquestes aventures en un fita de la seva experiència lectora i sovint han fet el pas decisiu cap el gènere èpico-mític; cap a El senyor del anells. Una novel·la en sis llibres que, com el mateix Tolkien assenyala i moltíssims dels seus lectors han corroborat, té un sol defecte: és massa curta. Perquè quan el creador d’un relat fantàstic ha aconseguit suspendre tan completament la incredulitat, pel lector és una mortificació haver de restablir-la quan arriba al punt i final.
A Tolkien, sembla, que el molestava el to paternalista del narrador de El Hòbbit. Fins al punt que el va arribar a qualificar de “estil equivocat”, com si algú estigués parlant als nens “i els meus fills no ho suporten, això. Tot el que hi ha a El Hòbbit com per a nens en lloc de només per a gent, els va molestar instintivament”. Si analitzem el text, però, veurem que no són gaires les ocasions en què passa. I que sempre que va associat a l’humor o a un to maliciós es pot considerar un encert que la major part de lectors agrairà. Com una continuació d’aquest esperit de Peter Pan que animava el rigorós professor. El cert és que tant el narrador com els protagonistes de El Hòbbit són obligats a “créixer” quan arriben a El senyor dels anells. I encara obligats a créixer més i més a mesura que la seva missió pren envergadura èpica. Els arribem, però, a veure (usant la imatge de Menéndez Pidal) com si estiguéssim de genolls? No. Perquè en el fons el to desenfadat i l’esperit juvenil de El Hòbbit es manté. Es manté sobretot en la figura dels protagonistes principals, el nucli primer de la Germandat: els quatre hòbbits. Fàcilment identificables amb protagonistes juvenils, tal i com Bilbo té una manera d’enfrontar-se al perill bastant paral·lela a la d’en Jim de L’illa del tresor. Frodo, Pippin, Merry i Sam, amb la seva proximitat, doncs, permeten al lector jove enfrontar-se amb èxit a l’experiència iniciàtica de la lectura d’una obra de gran complexitat, que, barrejat amb la passió per l’aventura, té l’alè dels clàssics èpics (recordem que Tolkien va ser el màxim especialista de l’antic poema anglosaxó Beowulf, que Borges també havia estudiat).
“En un forat a terra hi vivia un hòbbit”. Amb aquesta frase comença El Hòbbit o viatge d’anada i tornada. Una primera frase que el professor Tolkien va escriure sense pensar-s’hi gaire en el full en blanc d’un examen que un estudiant havia estat incapaç d’emplenar. Comença com un autèntic conte de fades i aquest to (potser en intensitat decreixent) es manté durant tota l’obra: Tolkien està escrivint com qui pensa en un infant. Potser en un estil equivocat -per altra banda, el de Carroll o el de Barrie-, però en tot cas de l’única manera que l’obsessiu filòleg va saber per ordenar i fer créixer, a través de l’aventura, tot el rerefons imaginatiu d’arrel mítica que bullia en el seu cervell. L’univers de la Terra Mitjana només es comença a desenvolupar quan se li atorga un passaport capaç de deixar-lo circular lliurament, sense complexos, quan se li confereix l’alegria del País de Mai Més. Pensant en els nens Tolkien pobla aquest món de nans, elfs, màgics, dracs... I va a parar a un dels principals encerts de les seves novel·les: fer-ne protagonistes un éssers petitons, candorosos però ferrenys, que tenen una sorprenent capacitat per superar les seves febleses i, sobretot, per mostrar-se generosos. Com he dit fa un moment, Bilbo, el hòbbit, tot i tenir uns cinquanta anys –edat quasi juvenil per a un Hòbbit-, és un autèntic heroi infantil. Com en Patufet, com el protagonista de gairebé tots els contes, és de mida petita. I com tots els herois infantils i adolescents, corre aventures que aparentment el sobrepassen de molt: ha d’encarar-se amb el mal, ha de prendre decisions sense comptar amb l’aprovació paterna o adulta (en aquest cas, Gandalf assumeix aquest paper), seguint només el seu instint i el seu sentit de la justícia. Exactament com en Jim de L’illa del tresor. O fins i tot com en Huckleberry Finn. I això, més que no pas els circumstancials comentaris benèvols del narrador, és el que fa el llibre interessant per al lector juvenil. Bilbo no és, doncs, de cap manera un antiheroi, com de vegades s’ha dit, sinó que és un heroi juvenil; exactament el tipus de personatge amb qui el lector juvenil té més facilitat per identificar-se i projectar-hi les seves fantasies de superació. En Bilbo i la colla de nans tenen un funcionament semblant al de les colles de nois protagonistes de tantes novel·les juvenils d’aventures, tant si pensem en Un any de vacances, de Jules Verne, com en el grupet de “pirates i bandolers” que comanda Tom Sawyer, com en Els set d’Enid Blyton o el nens perduts de Peter Pan: cadascun d’ells té la seva personalitat característica, amb alguna virtut que el fa especialment adequat per afrontar alguna faceta de l’aventura i amb alguna feblesa que els arrossegarà a més d’un problema. El que és important, però, és que la suma de tots ells els investeix d’una cuirassa protectora contra les forces del mal.
Com tothom sap, l’aventura d’El Hòbbit arrenca amb un mapa del tresor. Tretze nans i un mag es presenten intempestivament a prendre el te a casa d’en Bilbo. El pobre Bilbo, tan ocupat està omplint plates de menjar, que no té esma per assimilar que li estan proposant d’afegir-se com a “especialista” en una missió gairebé suïcida: recuperar, a través de l’entrada secreta que indica el mapa, l’enorme tresor dels nans, custodiat per un ferotge drac sota la Muntanya Solitària. D’aquesta manera s’anirà teixint la major part de l’aventura que començarà l’endemà mateix. Tolkien aconsegueix fondre en un mateix pla les aventures d’una empresa a l’alçada dels grans desafiaments de la mitologia, amb l’efecte captivador d’un conte per infants, on les situacions d’autèntic perill se suavitzen amb elements casolans, humorístics o burlescos; com podem veure ja a la primera aventura del llibre, l’encontre amb els ogres de pedra, solucionada segons un procediment extret del folklore, més propi d’un protagonista picaresc que d’un mag (Gandalf venç els ogres amb una estratagema inspirada en El sastre valent ). O en la prudent i gairebé sainetesca arribada a casa d’en Beorn, l’home ós. O en la cèlebre escena de les endevinalles on Bilbo es juga la vida en front el maligne Gòllum. Fins i tot, quan la situació no té res que pugui fer riure, com quan la Companyia és atacada per centenars de llops ferotges, aliats dels goblins, el narrador s’encarrega del contrari: “Quin panxó de riure us hauríeu fet, des d’una distància segura, si haguéssiu vist els nans asseguts a la capçada dels arbres, amb les barbes pengim-penjam, com vellets una mica tocats de l’ala que juguessin a fer de criatures.” (pg. 97) I hi inclouríem, en aquest to proper i casolà, les referències incoherents a elements propis dels nostre món, i no del de la Terra Mitjana, com parlar de tabac (a El Senyor dels Anells es parla d’herba de pipa), o de cafè, o dir que un alerç semblava un enorme arbre de Nadal.
A partir del moment, però, que en Gandalf deixa momentàniament el grup dels tretze nans i el hòbbit, les aventures van prenent més intensitat i, per tant, les situacions humorístiques van sent cada vegada més escadusseres: ara en Bilbo ja no és un apèndix d’un grup d’aventurers bastant sapastres, sinó que ha de prendre la iniciativa i, per tant, enfrontar-se a ell mateix, d’una manera bastant equivalent a la que experimentarà el seu nebot Frodo en El Senyor dels Anells. Ara, en Bilbo, posseïdor de l’anell màgic, actua amb la intel·ligència i la gosadia d’en Jim de La illa del tresor, gestionant personalment els conflictes que es van presentant i, sobretot, avaluant l’autèntica personalitat, tant dels éssers malignes com dels seus companys d’aventura. I establint, des del seu criteri, allò que és just des d’unes coordenades morals extraordinàriament franques. Igual que en Frodo, Bilbo és el personatge necessari que una força inconeguda ha assignat com a únic capaç de la Gran Empresa: homes, màgics, elfs, nans... hi poden ajudar, però malgrat la seva superioritat evident, no és a ells a qui correspon ser la clau de volta de l’èxit. Tot com els adults de la Hispaniola són poc més que comparses de la missió d’en Jim. I aquesta missió, ens adonem al final, no és recuperar l’enorme tresor de sota la Muntanya que custodia el malvat Smaug, sinó l’abstracte desig d’un món millor, allunyat de les forces corruptes del mal. Però així com en El Senyor dels Anells causa feredat la magnitud del combat contra aquestes forces, en El Hòbbit hi continua havent alguna cosa de la simplicitat confortable dels contes de fades. El narrador no desempara ni els lectors ni els seus protagonistes, la terrible batalla dels cinc exèrcits és esbandida amb relativa rapidesa, gairebé de vella pel·lícula de l’Oest, l’anell encara no és el terrible objecte que, penjat sobre el cor d’en Frodo, empeny tota la Creació cap a l’esclavatge i la foscor definitius... En cada pàgina de El Hòbbit hi lluu, en canvi, l’esperança d’un esperit juvenil que dulcifica, però no oculta, les asprors de les ombres.
Conte infantil amb molts elements folklòrics, narració juvenil sobre l’esquema d’un llarg viatge a la recerca d’un tresor, on s’aconsegueix sobreviure a l’embruix del mal, introducció a un món literari fascinant, construït amb la matèria dels mites... El Hòbbit pot ser una de les lectures essencials de la joventut, tant pel plaer de llegir-lo i de rellegir-lo, com per la seva posició en la trajectòria literària d’un jove lector, al qual ofereix una mena de compendi del que ha llegit i del que pot arribar a llegir.
Aquesta voluntat de J.R.R. Tolkien de creació d’un univers literari complet, aquest bosc on tots els arbres tenen totes les seves branques i totes les seves fulles, on no hi falta cap organisme de l’ecosistema, el posa en el podi dels grans creadors de mons obsessivament complets; de Joanot Martorell a Isaac Asimov. Però especialment l’emparenta amb la voluntat totalitzadora de Balzac i els campions del realisme (Zola, Tolstoi, Galdós, Eça de Queirós) encara que sigui fent ús d’un procediment contrari, més bíblic, però també més lúdic, que comporta situar l’acció en un univers prèviament imaginat al complert, amb llargues llistes genealògiques i memorables fets amb les seves conseqüències. I no en un món observable només obrint els ulls. En cert sentit, la creació de la Terra Mitjana és la suma de l’esperit juganer de J.M. Barrie –on el que compta sobretot és l’aventura- amb l’esperit metòdic de l’erudit. Una mena de País de Mai Més creat per un Balzac reencarnat en filòleg d’Òxford.
El Hòbbit (1937) sempre ha estat catalogat com a llibre per a nens. El seu primer editor, Sir Stanley Unwin, va encomanar l’informe de lectura al seu fill Raynor, de 10 anys. Una excel·lent peça del gènere: “Bilbo Baggins era un hòbbit que vivia en el seu forat i que mai havia sortit a córrer aventures fins que el mag Gandalf i els seus nans l’en van convèncer. Va passar un temps molt entretingut combatent goblins i wargs. Finalment van arribar a la muntanya solitària. Van matar el drac Smaug, que la protegia, i després d’una terrible batalla amb els goblins va tornar a casa... ric!
“Aquest llibre, amb ajuda d’alguns mapes, no necessita il·lustracions. És bo i agradarà a tots els nens de cinc a nou anys.” (Raynor Unwin)
I la crítica del Times del 1937: “Tots els que estimen el contes infantils que els adults poden llegir i rellegir han de prendre nota que ha aparegut una nova estrella en la constel·lació (...) La veritat és que en aquest llibre s’han ajuntat una gran quantitat de coses bones mai abans unides: uns transfons d‘humor, una comprensió dels nens, una feliç fusió de la comprensió acadèmica i poètica de la mitologia. A l’entrada d’una vall, un dels personatges del professor Tolkien pot fer una pausa i dir “sento olor d’elfs”. Poden passar anys abans que aparegui un altre autor amb tan bon olfacte per captar elfs. I el professor sembla que no inventi res. Ha estudiat de primera mà trolls i dracs i els descriu amb una fidelitat que val oceans de “originalitat”. Els mapes (amb runes) són excel·lents i els joves viatgers que passin per aquestes regions hi podran confiar plenament”.
Si després hi ha hagut discussions sobre si El Hòbbit és autènticament un llibre per a nens em sembla que és culpa de la visió que n’han pogut tenir algunes persones obsedides per la complexitat del món de la Terra Mitjana, intuïble ja en aquest llibre però només desenvolupat en la seva escala real a El senyor dels anells. La qüestió potser és que va caldre una mica de l’esperit juganer (transfons d’humor, comprensió dels nens i del seu gust per l’aventura, olfacte pel meravellós) de Peter Pan per donar l’energia inicial a la gran creació balzaciana de Tolkien. I així, la història bastant lateral dins de les epopeies de la Terra Mitjana d’aquell “lladregot” a la força, d’en Bilbo Saquet, es va convertir en l’impuls necessari per donar coherència narrativa i moral a un magma d’intuïcions creatives amb aridesa bíblica. El Hòbbit, doncs, continua tenint la màgia i l’encert del conte per a infants i, malgrat la seva extensió, malgrat el seu vocabulari, malgrat la foscor tràgica de certs moments culminants (infinitament menys dificultosos que a El Senyor dels anells) són milions els joves que han superat la prova arreu del món, han convertit aquestes aventures en un fita de la seva experiència lectora i sovint han fet el pas decisiu cap el gènere èpico-mític; cap a El senyor del anells. Una novel·la en sis llibres que, com el mateix Tolkien assenyala i moltíssims dels seus lectors han corroborat, té un sol defecte: és massa curta. Perquè quan el creador d’un relat fantàstic ha aconseguit suspendre tan completament la incredulitat, pel lector és una mortificació haver de restablir-la quan arriba al punt i final.
A Tolkien, sembla, que el molestava el to paternalista del narrador de El Hòbbit. Fins al punt que el va arribar a qualificar de “estil equivocat”, com si algú estigués parlant als nens “i els meus fills no ho suporten, això. Tot el que hi ha a El Hòbbit com per a nens en lloc de només per a gent, els va molestar instintivament”. Si analitzem el text, però, veurem que no són gaires les ocasions en què passa. I que sempre que va associat a l’humor o a un to maliciós es pot considerar un encert que la major part de lectors agrairà. Com una continuació d’aquest esperit de Peter Pan que animava el rigorós professor. El cert és que tant el narrador com els protagonistes de El Hòbbit són obligats a “créixer” quan arriben a El senyor dels anells. I encara obligats a créixer més i més a mesura que la seva missió pren envergadura èpica. Els arribem, però, a veure (usant la imatge de Menéndez Pidal) com si estiguéssim de genolls? No. Perquè en el fons el to desenfadat i l’esperit juvenil de El Hòbbit es manté. Es manté sobretot en la figura dels protagonistes principals, el nucli primer de la Germandat: els quatre hòbbits. Fàcilment identificables amb protagonistes juvenils, tal i com Bilbo té una manera d’enfrontar-se al perill bastant paral·lela a la d’en Jim de L’illa del tresor. Frodo, Pippin, Merry i Sam, amb la seva proximitat, doncs, permeten al lector jove enfrontar-se amb èxit a l’experiència iniciàtica de la lectura d’una obra de gran complexitat, que, barrejat amb la passió per l’aventura, té l’alè dels clàssics èpics (recordem que Tolkien va ser el màxim especialista de l’antic poema anglosaxó Beowulf, que Borges també havia estudiat).
“En un forat a terra hi vivia un hòbbit”. Amb aquesta frase comença El Hòbbit o viatge d’anada i tornada. Una primera frase que el professor Tolkien va escriure sense pensar-s’hi gaire en el full en blanc d’un examen que un estudiant havia estat incapaç d’emplenar. Comença com un autèntic conte de fades i aquest to (potser en intensitat decreixent) es manté durant tota l’obra: Tolkien està escrivint com qui pensa en un infant. Potser en un estil equivocat -per altra banda, el de Carroll o el de Barrie-, però en tot cas de l’única manera que l’obsessiu filòleg va saber per ordenar i fer créixer, a través de l’aventura, tot el rerefons imaginatiu d’arrel mítica que bullia en el seu cervell. L’univers de la Terra Mitjana només es comença a desenvolupar quan se li atorga un passaport capaç de deixar-lo circular lliurament, sense complexos, quan se li confereix l’alegria del País de Mai Més. Pensant en els nens Tolkien pobla aquest món de nans, elfs, màgics, dracs... I va a parar a un dels principals encerts de les seves novel·les: fer-ne protagonistes un éssers petitons, candorosos però ferrenys, que tenen una sorprenent capacitat per superar les seves febleses i, sobretot, per mostrar-se generosos. Com he dit fa un moment, Bilbo, el hòbbit, tot i tenir uns cinquanta anys –edat quasi juvenil per a un Hòbbit-, és un autèntic heroi infantil. Com en Patufet, com el protagonista de gairebé tots els contes, és de mida petita. I com tots els herois infantils i adolescents, corre aventures que aparentment el sobrepassen de molt: ha d’encarar-se amb el mal, ha de prendre decisions sense comptar amb l’aprovació paterna o adulta (en aquest cas, Gandalf assumeix aquest paper), seguint només el seu instint i el seu sentit de la justícia. Exactament com en Jim de L’illa del tresor. O fins i tot com en Huckleberry Finn. I això, més que no pas els circumstancials comentaris benèvols del narrador, és el que fa el llibre interessant per al lector juvenil. Bilbo no és, doncs, de cap manera un antiheroi, com de vegades s’ha dit, sinó que és un heroi juvenil; exactament el tipus de personatge amb qui el lector juvenil té més facilitat per identificar-se i projectar-hi les seves fantasies de superació. En Bilbo i la colla de nans tenen un funcionament semblant al de les colles de nois protagonistes de tantes novel·les juvenils d’aventures, tant si pensem en Un any de vacances, de Jules Verne, com en el grupet de “pirates i bandolers” que comanda Tom Sawyer, com en Els set d’Enid Blyton o el nens perduts de Peter Pan: cadascun d’ells té la seva personalitat característica, amb alguna virtut que el fa especialment adequat per afrontar alguna faceta de l’aventura i amb alguna feblesa que els arrossegarà a més d’un problema. El que és important, però, és que la suma de tots ells els investeix d’una cuirassa protectora contra les forces del mal.
Com tothom sap, l’aventura d’El Hòbbit arrenca amb un mapa del tresor. Tretze nans i un mag es presenten intempestivament a prendre el te a casa d’en Bilbo. El pobre Bilbo, tan ocupat està omplint plates de menjar, que no té esma per assimilar que li estan proposant d’afegir-se com a “especialista” en una missió gairebé suïcida: recuperar, a través de l’entrada secreta que indica el mapa, l’enorme tresor dels nans, custodiat per un ferotge drac sota la Muntanya Solitària. D’aquesta manera s’anirà teixint la major part de l’aventura que començarà l’endemà mateix. Tolkien aconsegueix fondre en un mateix pla les aventures d’una empresa a l’alçada dels grans desafiaments de la mitologia, amb l’efecte captivador d’un conte per infants, on les situacions d’autèntic perill se suavitzen amb elements casolans, humorístics o burlescos; com podem veure ja a la primera aventura del llibre, l’encontre amb els ogres de pedra, solucionada segons un procediment extret del folklore, més propi d’un protagonista picaresc que d’un mag (Gandalf venç els ogres amb una estratagema inspirada en El sastre valent ). O en la prudent i gairebé sainetesca arribada a casa d’en Beorn, l’home ós. O en la cèlebre escena de les endevinalles on Bilbo es juga la vida en front el maligne Gòllum. Fins i tot, quan la situació no té res que pugui fer riure, com quan la Companyia és atacada per centenars de llops ferotges, aliats dels goblins, el narrador s’encarrega del contrari: “Quin panxó de riure us hauríeu fet, des d’una distància segura, si haguéssiu vist els nans asseguts a la capçada dels arbres, amb les barbes pengim-penjam, com vellets una mica tocats de l’ala que juguessin a fer de criatures.” (pg. 97) I hi inclouríem, en aquest to proper i casolà, les referències incoherents a elements propis dels nostre món, i no del de la Terra Mitjana, com parlar de tabac (a El Senyor dels Anells es parla d’herba de pipa), o de cafè, o dir que un alerç semblava un enorme arbre de Nadal.
A partir del moment, però, que en Gandalf deixa momentàniament el grup dels tretze nans i el hòbbit, les aventures van prenent més intensitat i, per tant, les situacions humorístiques van sent cada vegada més escadusseres: ara en Bilbo ja no és un apèndix d’un grup d’aventurers bastant sapastres, sinó que ha de prendre la iniciativa i, per tant, enfrontar-se a ell mateix, d’una manera bastant equivalent a la que experimentarà el seu nebot Frodo en El Senyor dels Anells. Ara, en Bilbo, posseïdor de l’anell màgic, actua amb la intel·ligència i la gosadia d’en Jim de La illa del tresor, gestionant personalment els conflictes que es van presentant i, sobretot, avaluant l’autèntica personalitat, tant dels éssers malignes com dels seus companys d’aventura. I establint, des del seu criteri, allò que és just des d’unes coordenades morals extraordinàriament franques. Igual que en Frodo, Bilbo és el personatge necessari que una força inconeguda ha assignat com a únic capaç de la Gran Empresa: homes, màgics, elfs, nans... hi poden ajudar, però malgrat la seva superioritat evident, no és a ells a qui correspon ser la clau de volta de l’èxit. Tot com els adults de la Hispaniola són poc més que comparses de la missió d’en Jim. I aquesta missió, ens adonem al final, no és recuperar l’enorme tresor de sota la Muntanya que custodia el malvat Smaug, sinó l’abstracte desig d’un món millor, allunyat de les forces corruptes del mal. Però així com en El Senyor dels Anells causa feredat la magnitud del combat contra aquestes forces, en El Hòbbit hi continua havent alguna cosa de la simplicitat confortable dels contes de fades. El narrador no desempara ni els lectors ni els seus protagonistes, la terrible batalla dels cinc exèrcits és esbandida amb relativa rapidesa, gairebé de vella pel·lícula de l’Oest, l’anell encara no és el terrible objecte que, penjat sobre el cor d’en Frodo, empeny tota la Creació cap a l’esclavatge i la foscor definitius... En cada pàgina de El Hòbbit hi lluu, en canvi, l’esperança d’un esperit juvenil que dulcifica, però no oculta, les asprors de les ombres.
Conte infantil amb molts elements folklòrics, narració juvenil sobre l’esquema d’un llarg viatge a la recerca d’un tresor, on s’aconsegueix sobreviure a l’embruix del mal, introducció a un món literari fascinant, construït amb la matèria dels mites... El Hòbbit pot ser una de les lectures essencials de la joventut, tant pel plaer de llegir-lo i de rellegir-lo, com per la seva posició en la trajectòria literària d’un jove lector, al qual ofereix una mena de compendi del que ha llegit i del que pot arribar a llegir.
Sobre la llengua:
Causa sorpresa als professors comprovar com en els últims anys ha anat minvant la competència dels alumnes per comprendre un llenguatge literari mitjanament ric. La llengua de la traducció catalana de El Hòbbit (amb alguns petits peròs que ara no vénen al cas) és rica, culta i amb espurnes populars. I tot i així els joves d’ara, fascinats per Bilbo i per la proximitat de la veu narrativa, hi passen a través sense prendre mal. Al contrari: enfortint la seva confiança com a lectors i enriquint el seu domini del que hauria de ser patrimoni comú dels parlants de la nostra nació.
J.R.R. Tolkien: El Hòbbit. Traducció de Francesc Parcerisas. Barcelona: La Magrana, 1983
em trec el barret davant el teu post, m'has emocionat intensament.
ResponEliminaT'aniré seguint, crec que estàs creant un blog que realment val la pena.
Gràcies, Anna. Tot i que em sembla que aquest article l'he d'imprimir, repassar-lo i posar-hi una mica d'ordre.
ResponEliminaEl barret el tinc jo tret davant l'activitat intensa i intel·ligent dels blocaires com tu.